Què hi feien els Boixos Nois a San Siro?

Feia temps que tenia la il·lusió de viure un partit de Champions a San Siro contra el Milan, un equip al que li tinc una tendència. Rijkaard, Gullit i Van Basten pesen més que el 4-0 d’Atenes i que Berlusconi. Només de pujar a l’avió m’adono que em tocarà compartir vol i graderia amb gent que a les vuit del matí ja insuflaven gin tònics. ”Bambina, te voy a petar el ojete?”, “No queremos Coca-Cola, queremos lo que toma Diego Armando Maradona”, “No os metáis toda la farlopa, que tiene que durar todo el día”. Crits i insults fan eterna l’hora i vint minuts fins a l’aeroport de Malpensa. Els empleats d’Easyjet –professionals de 10, màster en paciència i cum laude en mossegar-se la llengua– capegen l’esperpent de manera magistral. Arribats a Milà m’adono que els meus companys de viatge eren Boixos Nois. Immediatament les preguntes òbvies; per què tenien entrades per al partit? Com les van aconseguir? No tenien l’accés vetat?

Després de visitar Milà –gèlid, gris, gastronomia de cine– compleixo el meu somni d’enfilar cap a San Siro. Seguretat pèssima, brutícia a palades i amabilitat a dojo ens donen la benvinguda al Duomo futbolístic de la ciutat. Tenen a Messi per un Déu i al Barça com els apòstols del calcio. “No ens en feu més de tres, si us plau” ens supliquen una pila de vegades. Arribats a la tercera graderia de San Siro veig els companys de vol amb la cara desencaixada d’un dia que se’ls ha fet llarg. Durant el partit es dediquen més a insultar a Itàlia i el Milan que a animar el Barça. Bona part dels seguidors culers (no tots, gràcies a Déu) es deixen arrossegar com borregos pels càntics del Boixos, els barcelonistes acaben per irritar els milanistes i el seny se’n va a prendre pel sac.

Partit dolent, el Barça perd i els caragirats afloren. I no eren pas Boixos, sinó paios aparentment amb dos dits de front. “Aquest Messi és un desgraciat”. “El Xavi s’ha tocat els collons tot el partit”. “Se’ls han gelat els ous, aquí no corria ni Déu”. Per rematar el despropòsit, els jugadors no tenen el detall d’agrair amb un trist aplaudiment a la gent que ha fet 2.000 quilòmetres i s’ha gastat els seus diners per donar-los suport. Si presumim de valors, potser que comencem per casa. Saber perdre és important i a San Siro ni l’afició i l’equip va demostrar el “Més que un club”. Jugadors (per allò de saber perdre), directius (per allò dels violents) i afició (per allò de fer el buit als violents) es mereixen un clatellot. I no passa res per dir-ho. L’autocrítica és saníssima, imprescindible per millorar. Gràcies a Déu, Milà ofereix una infinitat d’establiments per consolar gastronòmicament les penes.  Si poden, Ristorante Novecento Via Carlo Ravizza, 13. Em va salvar la nit. De traca i mocador.

Els jugadors del Milan agraint el recolzament dels seus seguidors.

Els jugadors del Milan agraint el recolzament dels seus seguidors.

Etiquetes ,

2 comentaris

  • Marc

    02/03/2013 19:40

    Bones reflexions. Quina llàstima quan passa això.L’afecció del Barça havia donat segons la uefa una molt bona imatge en les darreres temporades. Ara però la directiva te certs deutes amb els maleducats… El Barça no s’ho mereix, hem de ser coherents. Alguns ja ho anunciavem des d’abans que es fes oficial la candidatura de Sandro però molt pocs van parar les orelles.

  • Miranda

    03/03/2013 1:19

    Zero, va amb Zeta, siusplau, és una essa sonora. CORREGIU el link que porta a la notícia.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús