La selecció catalana és (ara mateix) un gra al cul

Els rivals de la selecció catalana de futbol de 2010 a 2013: Hondures, Tunísia, Nigèria i Cap Verd. S’especula amb que el maig hi haurà partit contra la República Dominicana. Cap d’ells entre les 30 primeres seleccions el món. Esportivament sense interès i nacionalment humiliant, aquests partits s’han convertit en una rèmora amb la que la Federació Catalana de Futbol ha de conviure per justificar part de la seva gestió. Una morena del calibre d’una bola de billar d’aquelles que no et deixa viure, però amb la que has de conviure.

Cap allà l’any 1996 vaig recaptar més de 500 signatures en favor de les seleccions catalanes i de 1997 a 2009 vaig anar a tots els partits que la selecció jugués. Tots. Plogués, nevés o sota cero, un servidor estava allà. Per militància. Però va arribar un dia que n’estava fins el barret de que em prenguessin el número. Valdés, Bartra, Víctor Sànchez, Piqué, Jordi Alba, Busquets, Cesc, Xavi, Bojan, Sergio Garcia i Tello –per exemple– poden plantar cara a seleccions de primeríssim nivell. Tenim la millor generació de jugadors catalans de la història i guanyen títols per d’altres.

En els moments que vivim, Catalunya s’ha d’explicar al món i internacionalitzar el procés. Si el  futbol és l’esport que més masses mou i tenim una generació de jugadors internacionalment reconeguda, dos i dos són quatre. Ni Girona, ni Barcelona, ni Cornellà. No és a casa que hem de jugar. És a Berlín, París, Pequín, Washington. Un Anglaterra – Catalunya a Wembley fa un molt més bé que un Catalunya – Cap Verd a Cornellà. Jugar contra colles d’arreplegats és un pèssim favor a l’esport català i al país i donar carnassa perquè la brunete mediàtica fotografiï les graderies buides i es pregunti amb sorna si els catalans realment volen una selecció pròpia. Per fer un nyap, és millor no fer res.

El passat 5 d’octubre Sandro Rosell declarava que el FC Barcelona “sempre estarà al costat del nostre país i estem a favor del dret a decidir”. Aprofitem-nos-en aleshores. Muntem un partit com Déu mana, en un escenari com Déu mana i (de)manem als jugadors que hi vagin. De l’Espanyol no en dubto, ha de mostrat més compromís amb la catalana que el Barça. Els fanàtics que tirin d’hemeroteca. Els hi ho diu un culé.

Diuen que Woody Allen ha fet tant o més pel psicoanàlisi que Sigmund Freud. Crec que el futbol català, encara ha de posar el seu gra de sorra al procés.

Etiquetes , ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús