Vistos els collons, mascle.

Fa uns dies vaig llegir un tuit d’un tal Oscar R. P. (@OscarR1714) que em va fer riure i pensar: “La gran duda del Tata: no sabe si el calvo lo hará mirando a tribuna o lateral”. Tata Martino  s’ha guanyat ser membre d’honor del club dels entrenadors cornuts i que paguen el beure junt  amb Bobby Robson, Jupp Heynckes i Vicente del Bosque com a socis fundadors; acomiadats després de guanyar i de refregar-los pels nassos que es negociava amb els seus substituts. Els autoanomenats experts en futbol (la majoria amb el mateix bagatge esportiu que Homer Simpson) ja van decidir fa temps que el Tata era indigne de dirigir el que quedava del millor equip del futbol modern. Pels vols de novembre amb el Barça líder de totes les competicions ja li plovien els clatellots i, cap al març, veient com l’equip de les sis copes se’ns escapava entre els dits, barra lliure a la desqualificació. Que si no està a l’alçada, que si es un tou i que si tot això li va tres talles gran. Ben poques vegades, però, he escoltat per boca d’aquests gurus que Gerardo Martino no va poder planificar les altes, no va poder planificar les baixes i no va poder planificar la pretemporada. No va poder planificar res. Recent aterrat del cul del món no tenia l’experiència per esquivar el camp de mines que ha estat aquesta temporada amb un president fugit, un traspàs amb tuf de podrit i un vestidor competitivament envellit. Tot això, salpebrat amb una pressió mediàtica que si un ve de l’altra punta del món és per posar-se un embut al cap i cantar la marsellesa a ple pulmó.

Martino està al corrent de tot i té més ganes de marxar que Duran de ser ministre, però anar a casa de Luís Enrique perquè les càmeres escenifiquin que té els asados comptats és passar-se de taca d’oli amb algú que no ho mereix. Un Skype amb Vigo i tot hagués estat més senzill i, sobretot, més elegant. Gerardo Martino va arribar amb Tito malalt i una setmana abans de començar els entrenaments. Qualsevol tècnic del món tindria la sensació que no s’ha valorat prou la seva feina. Tot i així, supercopa al sarró, finalista de copa, quarts de Champions i arriba al darrer partit de lliga amb opcions de guanyar. Ahir mateix el mestre Cruyff (dempeus) deia que “si es guanya la Lliga, la temporada no pot ser dolenta”. No és al que estem acostumats darrerament, però si tenim present que fem tres anys tard en la renovació de l’equip, potser no és mal resultat. D’agost a novembre els experts alabaven que gràcies al Tata l’equip havia recuperat la pressió, que el vestidor al·lucinava amb les seves bones arts i que tenia els sants pebrots de substituir Messi, però ara els gurus s’acarnissen. Quan la llebre ja és fugida pocs consells per al caçador, o si ho prefereixen en llenguatge del carrer; vistos els collons, mascle.

 

Tata Martino brindant amb representants de la premsa.

Tata Martino brindant amb representants de la premsa.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús