Creant petits monstres

“Sóc molt del Barça, però el futbol és mentida”. El Peret, un excompany de feina que s’ha guanyat la vida sempre amb això del futbol, fa anys em va dir aquesta frase. “Vols dir, Peret? No fotis”. “Oriol, que no t’embauquin” va ser la seva laportista resposta. Quinze anys després i després d’haver tingut la immensa sort d’haver treballat a la primera multinacional esportiva del món i al primer diari esportiu del país, m’he feta meva la frase del Peret. Tot sovint, penso en ell quan veig els estadis de futbol plens com un ou (quan els horaris televisius no putegen el personal) d’aficionats adulant els futbolistes i demanant, exigint, que estimin el club que els paga. Em recorda a la cavalcada de reis. Uns nens il·lusionats idolatrant uns senyors que, desgraciadament (que bonic seria!), en arribar a casa es treuen la corona, la túnica i la barba postissa pensant que aquell dia s’han guanyat el jornal. I que per estimar, ja tenen la seva família.

Mai hagués pensat, però, que la frase d’en Peret –savi ell– arribaria fins a la base del futbol. I  que aquest esport m’ha desvirgat. Ho reconec. Fa poc més d’un any que segueixo, tant com puc, els meus nebots –6 i 9 anys, els més guapos del món– pels camps de futbol. Ells, innocents, ignoren la majoria de fum tòxic que els envolta: pares que entrenen els fills des de la banda, entrenadors que prioritzen el guanyar a l’educar en la cultura de l’esport (recalco cultura de l’esport, educar per fer adults de profit és tasca dels pares, no fotem), clubs edificats amb la sola idea de vendre jugadors (nens) per fer cash, managers prometent a pares que el seu fill serà el proper Messi i així una llarga llista de puntades als valors de l’esport. Molts d’aquests nanos, no saben qui són els reis i sí els managers. Malament rai. No és normal que amb tot just 10 anys nens deixin el futbol perquè ja se n’han cansat o que hi juguin per fer contents els pares.

Sé que generalitzar és dolent i que ni tots els jugadors d’elit són mercenaris sense sentiments ni que tot el futbol base és porqueria. Amb el futbol professional, no m’hi poso. És un circ mediàtic i comercial que raja diners a mansalva. Igual que el cinema o la música. Que tiri la primera pedra el que no s’ha plantejat mai si canviaria els seus principis per diners. Amb el cas dels nanos, és diferent. L’esport és collonut per a ells. Els ensenya a perdre, a compartir i a competir. Coses amb les que es trobaran al llarg de la vida. La Federació Catalana de Futbol promou la campanya ‘Prou violència al futbol’ (chapeau). Potser hauria de promoure que l’hermano mayor es passegi per les graderies dels camps tocant el crostó als pares perquè deixin de crear petits monstres.

ROTTERDAM-UEFA-MIDDELVINGER

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús