La cooperació internacional en vaga

divendres, 8/09/2017

Treballadors de l’Oficina Tècnica de Cooperació de Quito cridant a la vaga. Font: Facebook AECID en Huelga #8deSeptiembre

El dia 8 de setembre és el dia dels cooperants internacionals, una efemèride que se celebra des de fa ja uns quants anys, per reconèixer la seva feina i el seu compromís. Acostumem a pensar en el veí o la veïna, bona gent, que se’n va anar amb aquella ONG, de la que no recordem el nom, a no sabem exactament què fer. Jove i desorientat, volia canviar el món i va tornar molt més prim, oi? Parlava molt estrany i tenia el cap encara allà, amb la mirada perduda. Ves a saber per a què li va servir tot allò.

Donem per fet que qui es fica en un sarau d’aquests, obre una etapa a la seva vida i la tanca, com qui fa un tastet o una entremaliadura. A la majoria del personal li costa pensar que pot ser una carrera professional més i que, fins i tot, hauria de comptar amb certes garanties per ésser desenvolupada. Sí, home, a sobre que estan tot el dia viatjant, voldran cobrar! Suposo que tampoc coneixen que el propi Ministeri d’Afers Exteriors té una Agència de Cooperació i el seu propi cos de cooperants i cooperantes, per dir-ho d’alguna manera. Com si fos una ONG però en pla seriós, per a que ens entenem. O no tan seriós, pel que sembla.

La manera com l’AECID tracta al seu personal és directament proporcional a l’interès que l’Estat demostra per la pròpia cooperació. Cap cooperació nacional de cap altre país o organisme internacional menysté així a qui, a la pràctica, és la responsable d’executar una política pública i ser-ne la cara visible a l’exterior, si més no no se’n tenen notícies. Marca Espanya en estat pur.

Si no, com s’explica que el 40% del personal laboral hagi abandonat l’AECID durant els deu darrers anys, o vulgui fer-ho per anar-se’n a una altra agència o ONG? L’Agència espanyola no actualitza sous des que va començar la crisi, el que significa que a països amb dues xifres d’inflació anual, el poder adquisitiu s’hagi vist considerablement reduït per als seus empleats, en alguns casos fins a un 60%. No hi ha cap exempció fiscal (de les que sí en gaudeixen els expatriats/des de les ONG espanyoles) a canvi de no tenir accés a cap servei (el que és especialment greu amb la sanitat), i se’ls apliquen rotacions periòdiques entre els països on és present la cooperació espanyola, que els tribunals ja han declarat com abusives. Tampoc es mantenen ‘privilegis’ com els viatges periòdics a Espanya, a professionals que en molts casos porten distanciats de les seves famílies i el seu entorn social bastants anys. I les mesures de conciliació familiar pel que fa a cònjuges no nacionals ni hi són ni se les espera.

Conec personalment persones que s’han passat una dècada treballant d’amagat per l’AECID, contractats directament pel ministeri del país amb la que Espanya cooperava, per a que aquesta s’estalviés un contracte laboral fixe. L’Estat fent trampes i després donant lliçons per modernitzar l’administració a mig món ‘subdesenvolupat’, a costa dels seus treballadors i treballadores. És lògic que no entengui de cap manera el concepte de coherència de polítiques.

Farts de tanta deixadesa i poca consideració, la gent que treballa per aquesta agència a l’exterior ha decidit posar-se de vaga en aquest dia del cooperant del 2017. Segurament res canviï, però ja és una qüestió de dignitat plantar cara a una administració que veu en ells bé uns privilegiats, bé elements subversius amb una visió molt diferent a la internacionalització que impulsa Espanya durant els darrers anys, i que de cap manera necessita per dur a terme els seus plans.

L’AECID i el seu personal han estat una víctima més d’una guerra per modernitzar la política pública a l’Estat, una batalla guanyada aviat pel cos diplomàtic, ja en temps socialistes, que no ha permès crear un cos professional dedicat a la cooperació o que encara no entén què tenen a veure els drets humans arreu del món amb el que ens passa a casa. Com tantes coses en aquest país, que semblen atrapades al 1978.

Rebel·lió a bord

divendres, 21/07/2017

Roda de premsa de les onze persones que no van poder vitjar finalment a Senegal, el passat 17 de juliol a LaFede.cat. Foto de Laura Arau @araulaura.

No se m’acut res més simbòlic sobre com és el nostre món que els fets del passat dissabte 15 de juliol al vol de VY7888 Barcelona – Dakar. Puges a l’avió, rumb al Tròpic, col·loques bé les maletes, bon rotllo, tot per fer i per gaudir.  Just aquell moment màgic en què comencem les vacances, després d’un any sense arribar a fin de mes, la disputada recompensa de la classe treballadora, una de les claus de volta del nostre lloat estat del benestar.

De sobte, uns crits als seients del darrera trenquen l’encanteri. Aquell wonderful world, aquell matrix, té una errada de sistema i ensenya el que hi ha darrera de la il·lusió òptica que ell mateix genera, aquest cop en forma d’avió cap a les platges de Senegal. Píndola blava o vermella. Pots intentar recarregar el programa i no perdre de vista la ruta al sud, o descordar-te el cinturó, aixecar-te i afrontar la mirada d’un noi que no vol ser deportat a la desesperança.

La píndola blava et diu que no pots fer-ne res, que no és cosa teva, no anem a liar-la ara, heu vist tota la poli que l’escorta? El prospecte suggereix, a més, que et pot caure una bona si comences a cridar i a unir-te a la resta de passatgers que comencen a aixecar-se. La píndola vermella et fa agafar el mòbil i començar a retransmetre aquella escena, a fer-ne tuits, a trucar aquella col·lega que coneix a un que diu que treballa a una ONG de drets humans. De sobte, la pregunta del milió d’euros, sense cap avís, campanya prèvia, urnes ni referèndum. Qui salta? Qui vols ser la primera que identifiqui la secreta?

Recordo quan els antiavalots van desallotjar la Plaça Catalunya per netejar-la de cara la final de la Champions (matrix, again), durant el 15M. Hi va haver uns minuts, eterns, en què tota la policia estava envoltada per la gent que ens hi vam concentrar per protestar. Però només miràvem, mentre tot estava passant, desarmats de coratge. Si no hagués estat pel valor d’uns quants, ningú hagués saltat dins l’estrella central, tots ens hauríem quedat badant, plens de por i de ràbia. L’altre dia, un altre grapat de passatgers va saltar de les seves butaques per dir prou, i ens va empényer a tothom a acompanyar-los en un viatge tan incert com necessari.

Després, l’arbitrarietat policial va decidir que sempre els recordem com els onze del vol de Vueling.

Tant és, ja no us deixarem soles. Una cosa és el turisme solidari i altra ben diferent jugar-te les vacances per una causa justa. Mentre no estiguem disposats a perdre el nostre patrimoni, no parlem de revolució, de transformació o de compromís, si-us-plau, que fa mal a les oïdes. Gràcies per la rebel·lió a bord, algun dia arribarem a bon port.

Empreses, drets humans i coherència

dimarts , 11/07/2017

Unes dones treballen en un taller tèxtil de Bangla Desh, on el salari mínim és de 68 euros al mes. / ANDREW BIRAJ / REUTERS

Que la política catalana estigui poc menys que monopolitzada pel conflicte sobiranista té els seus inconvenients i danys col·laterals, esclar. Un és que l’actual legislatura té els dies comptats, tot obeint el calendari del procés, just quan estàvem al bell mig d’un procés força interessant al voltant del paper i de l’impacte de les empreses catalanes a l’exterior i de com fer per regular-ho. Sensació de legis interruptus, catxuntot, ara que havíem trobat el moment i ens hi havíem posat.

La Generalitat, a través de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament del Departament del Conseller Romeva, està enllestint l’Estratègia d’Empresa i Drets Humans a nivell de Catalunya. Quan tornarem a obrir l’ordinador el setembre, serà molt difícil reprendre una discussió que tot just començava a perfilar-se i que, per un cop a la vida, ens posava a la classe dels alumnes aplicats com a país. Efectivament, des que Nacions Unides fixés els Principis Rectors sobre Empreses i Drets Humans el 2011, i la Unió Europea en fes la seva estratègia (2011-2014)  i la darrera recomanació al Consell de Ministres (2016), alguns estats, inclosa Espanya, havien fet els seus respectius Plans Nacionals d’Acció. A Catalunya, a més, la pressió de la societat civil i la sensibilitat del Parlament, va fer aquest es posicionés mesos enrere a favor de crear un Observatori per controlar què fan les nostres empreses quan actuen a tercers països. Tot plegat amb l’ànim d’anar una mica més enllà que el conjunt de països que, tot i haver fet els deures, no mostren massa entusiasme en qüestionar la internacionalització de l’economia.

Quan tornem el setembre, tindrem una estratègia que no estarà malament, un primer pas. Les entitats, però, volem una llei catalana que passi del paradigma de la voluntarietat al de l’obligació, com està passant, de fet, a l’escenari internacional. L’octubre, a més del referèndum català, tindrà lloc la tercera i darrera cimera a Ginebra del procés auspiciat per l’ONU per dotar-nos d’un tractat internacional, per obligar jurídicament les empreses a complir i protegir els Drets Humans allà on operin.

Però bé, si l’estratègia ens ajuda a bastir l’observatori demanat per la societat civil i el Parlament o a avançar amb els mecanismes de suport a les empreses per a que coneguin els seus impactes i els corregeixin, anem bé. Tenim davant un text, encara en discussió, en el que ens agradaria més concreció sobre com serà aquest Observatori, qui i com el governarà, com funcionarà el mecanisme d’audiència de les persones i col·lectius afectats a tercers països, quin pressupost tindrà. A més, la música ens recorda el poc compromís de plans nacionals d’altres estats, començant per l’espanyol, on no s’han creat mecanismes sancionadors per aquelles empreses que violin els drets humans, i tot es deixa a la lliure adhesió a codis ètics. Entenem les escasses competències que deixa el marc autonòmic a la Generalitat per legislar, però hi ha marge per incentivar les empreses, més enllà de les campanyes de conscienciació. N’hem de parlar i seguir concretant, ara o més endavant, amb aquest o amb el govern que ho hagi d’entomar.

També som conscients que penalitzar per penalitzar, no és cap estratègia útil. Segurament la clau del canvi de comportament d’algunes empreses estigui a la compra pública. Cada cop serà menys clar que una empresa sigui catalana o no, o a quins negocis donen suport els nostres estalvis i inversions. En canvi, si qualsevol empresa vol operar a casa nostra, tenir clàusules socials i bastir una compra responsable potents pot ser una incentiu decisiu per a forçar canvis.

Cal més debat i reflexió que la tinguda les darreres setmanes, és evident. Per començar, al si dels partits polítics, allà on neix la visió política, però no només en matèria de cooperació, sinó pel que fa al model econòmic que impulsen, que cada cop més interconnectat i internacional. La coherència de polítiques té aquestes coses, necessita temps, paciència i convicció per forjar-se. Perquè ja no volem les engrunes de la cooperació, volem el pa sencer de la transformació. I si cal, esperarem un altre setembre.

Contra el #CETA, només la punteta

dimarts , 27/06/2017

Disculpeu el rodolí, era per cridar l’atenció sobre el que està a punt de passar d’aquí un parell de dies. El Congrés espanyol ratificarà el CETA, el tractat de lliure comerç entre Canadà i la UE, gràcies al suport dels partits que creuen en l’actual model de globalització. La globalització, diguem-ho clar, és indeturable, cada cop estarem més interconnectats i dependrem més els uns dels altres. Els països dels països, les ciutats de les ciutats, les línies dels mapes s’aniran esvaint, com les que dibuixem a la sorra de la platja.

En realitat, les línies seran a un altre lloc, els estats que vam conéixer fins el sXXI com a receptacles i estructures de poder, seran substituïts per altres unitats, nascudes de les empreses que el capitalisme i les revolucions industrials i tecnològiques han estat generant durant les darreres centúries. Ja n’hi ha que tenen més PIB o usuaris que molts països, i segur que saben infinitat més de coses que aquestes ínsules demodées, gràcies al domini del Big Data, quelcom així como el petroli dels propers anys i generacions.

El CETA i tota l’arquitectura de tractats que situen les grans empreses per sobre de les lleis dels antics estats és la constatació d’aquesta situació.  A aquells que demanem que s’aturin aquest tipus d’acords, ens posen a la mateixa foto que Trump o LePen, com si el proteccionisme carrincló d’aquells fos el mateix que el qüestionament polític i de sobirania que fem a aquesta banda del carrer. Ja sabeu que la sobirania i la pàtria importen fins al punt de que algú que ens pressiona molt o que estimem més pugui fer un bon negoci. Has pagat la nostra campanya electoral? Llavors no tens per què preocupar-te pel teu mercat global. Silicon Valley 0 – Farmacèutiques 1.

Però sobre tot, per a què es fan aquests tractats, més enllà de donar carta de naturalesa, de tu a tu, a les grans corporacions mundials? La pregunta de fons és: són aquests acords útils per a la creació d’unes noves bases econòmiques, amb la urgent creació d’ocupació inclosa, i ambientals que ens permetin albirar alguna possibilitat d’arribar com a civilització al s.XXII? Per què els nostres partits i governs continuen treballant sobre bases polítiques que desconeixen i no s’alineen amb les principals agendes de transformació i de justícia global, internacionalment reconegudes?

Hi ha molts dubtes, en el millor dels casos, tants que el PSOE s’agafa a les previsions de destrucció de llocs de feina que realitza la mateixa UE per canviar la seva posició envers el tractat. Eps, que ara som d’esquerres. El problema és que quan alguna cosa està a la teva mà canviar-la, saps que està malament i no ho fas perquè ja t’està bé posant-te de costat, acabes sortint borrós a la foto.

El CETA no és un bon acord, no es podrà esmenar en el futur i no serveix per tenir millors perspectives ambientals i econòmiques, com denunciem moltes entitats a l’Estat i a tota Europa. Hem de demanar coratge i determinació a qui té el poder de transformar aquesta situació, per tal de reconduir la globalització per camins que portin a algun lloc. No ens val amb la punteta, ho volem tot o acabarem sense res.

 

La cooperació, l’OTAN i l’obsolescència programada.

dilluns, 17/04/2017

Donald Trump va reafirmar el compromís dels Estats Units amb l’OTAN durant la seva reunió amb el secretari general de l’aliança militar a la Casa Blanca. / GETTY

 

Hi ha notícies que passen molt de puntetes, sense fer soroll, travessen davant el sofà mentre mirem la tele amb les sabates a la mà, no sigui que despertem de l’èxtasi informatiu en què vivim. L’OTAN ja no és obsoleta, no senyora, senyor, no s’esquivoqui. Quan tot menys la màquina de cosir de l’àvia i el radiocassette que ens van portar els Reis a BUP esdevé inservible sense cap raó aparent, l’Aliança Atlàntica, contra el signe dels temps, ha fet el camí invers i ha deixat de ser un gerro xinès, una altra Aliança de les Civilitzacions o Unió per la Mediterrànea més.

Sort que en Trump era poc més que pallasso amb tupé i que no tenia ni idea de política exterior, no? De moment, acaba de posar firmes a tots els països de l’Aliança i els ha recordat el seu compromís del 2014 de destinar el 2% PIB de cadascú d’ells en defensa. Si no, s’acabava la implicació dels sherifs de l’altra banda del mar en la seguretat europea i mundial. I com diu la nostra flamant ministra de Defensa, si no tenim garantida la seguretat, tant és tenir garantit l’atur, la sanitat o l’educació. Correcte, aneu despertant de la migdiada. Segur que si ho diu la Cospedal acabarem pagant, ni que sigui en diferit. Feu números: ara hi dediquem el 0,9% del PIB, menys que la mitjana dels països europeus que pertanyen a l’OTAN que és del 1,28%. Uns 10.000 milions d’euros (ja sense martingales de crèdits addicionals enmig de l’estiu), que caldrà més que doblar d’aquí el 2024, segons les previsions de la senyora ministra.

Per si us sentíeu malament, però, també han pensat en l’excusa. Bé, de fet ja la sabeu, blindar la nostra frontera Sud o el terrorisme, contra el que cal lluitar lluny de casa, a travès de missions militars que a Washington ens deixen computar dins aquest 2%. La seguretat de les famílies espanyoles també es refereix a Mossul i Raqqa, i amb la tasca que realitzen els militars espanyols a Somàlia, a Mali, Líban, o República Centreafricana, abundava Cospedal. Doncs ja ho tenim, no? Uns senyors d’uniforme, amb una missió lluny de casa, voltats de negrets que els miren bocabadats mentre es mengen la xocolatina que els acaben de donar. Si això no és cooperació, de la bona, de la que passa del politiqueig, de la de l’època del radiocassete i de la màquina de cosir, se li assembla molt. Això sí, dona, que no ho veus? Puja el volum, que no ho sento bé. Si és que el jovent hauria de tornar a fer la mili, com a Suècia. Uns avançats aquests suecs.

Mentrestant, a Madrid, uns altres pressupostos que ofeguen la cooperació i la mantenen en coma induït un any més. El ‘primer els de casa’ continua essent suficient per a que, amb alguns canvis comèstics, es deixi en via morta l’única alternativa al camí de la vertiginosa militarització a les relacions internacionals. L’únic realment seriós sembla fer la guerra o vendre armes per fer-la, i més encara quan vols fer un nou país, catalanets seriosos, a la vista de les declaracions d’alguns.

Acaba de caure des del cel d’Afganistan la bomba més potent des de Nagasaki i la Pau sembla més obsoleta que mai. Com si a algú li fes nosa que durés per sempre, i programés la seva cíclica i resignada extinció.

Fa 25 anys que tenim 25 anys

dijous, 6/04/2017

Aquest 2017 celebrem 25 anys d’Enginyeria Sense Fronteres.

 

Fa vint-i-cinc anys érem Olímpics i els xiringuitos de la Barceloneta desapareixien de les nostres opcions de lleure, entre moltes d’altres coses, perquè havíem decidit ésser moderns d’una vegada per totes, un tros llampant del primer món. Una nova ciutat apareixia davant nostre i res tornaria a ser igual. Fa vint-i-cinc anys començava el setge de Sarajevo, encara s’hi veuen els estralls d’una altra piqueta, les que queien com obusos i metralla des dels turons que envolten una plaça impossible de defendre. Fa vint-i-cinc anys probablement s’esta covant davant nostre la crisi dels Grans Llacs i la guerra d’Argèria i la radicalitzacio islàmica del Magrib esclatava.

També en fa vint-i-cinc que se signaven els Acords de Pau de Chapultepec i acabava una altra guerra a Centreamèrica que ja durava més d’una dècada, i ens hi podíem posar mans a l’obra a fer el més difícil, reconstuir un país i la confiança de la gent en el seu futur i la seva dignitat. Fa un quart de segle ja alguns s’ajuntaren en un aula de la Universitat Politècnica de Catalunya (abans les universitats no hi anaves només per treure’t un títol) esperonats per les mobilitzacions per demanar el 0,7% i que la cooperació esdevingués quelcom semblant a una política pública. Van decidir formar una petita entitat que poc a poc ha anat fent camí, que ha estat escola i referent per a molts, on hem après a parlar en públic, a escriure, a discutir i a tenir paciència amb les nostres limitacions, contradiccions i derrotes. Tant gent que veus il·luminar els seus ulls, tanta, que entren per la porta, seuen, pregunten, escolten, s’arremanguen i fan.

Més que una ONG, d’aquelles que tothom feia quan tornava indignat de vacances o de viatge de noces pels Tròpics, o de les que t’assalta a Plaça Catalunya demanant-te el compte corrent, ha estat un intent permanent de redempció. Un enginyer no és un ciborg que ni tan sols somia amb ovelles elèctriques. Què en fem de tots aquests manuals de càlcul integral i mecànica de fluïds? Serveixen per d’alguna cosa a Barcelona, Sarajevo, Arger, Kigali o San Salvador? Esclar que serveixen. ‘Vosaltres sí que li doneu prestigi a l’enginyeria’, em va dir algú fa temps. Bé, no es tractava d’això exactament, més aviat de demostrar la responsabilitat que tenim tots i totes en acabar amb tots els setges i les masacres, i que encara avui continuen, pesi a la determinació de tanta gent, que encara no és prou.

És l’únic que podem prometre, determinació, som gent caparruda. Ahir mateix no vam deixar la seu d’Endesa a Barcelona fins que algú no ens va jurar que acceptaria negociar una sortida a la pobresa energètica, per complir la llei. Els antisistema sempre han estat ells, o potser no veiem que el sistema era això, i ara ja no cal agafar un avió per veure els seus estralls. En això sí que han canviat les coses, teniu raó.

Dissabte 22 d’abril fem una festa, parlem-ne, de tot això i dels propers vint-i-cinc anys, que tot just comencen.

Jo per ser feliç no vull #PobresaEnergètica.

dimecres, 16/11/2016

Puges a un tren i veus un cartell on La Caixa, a través de la seva Fundació, ens demana ajuda per eradicar la pobresa infantil. Ja ni necessita aquelles ONG que deia eren imprescindibles, se les ha cruspides i no li cal tenir intermediaris per rentar la seva imatge. Obres la tele i una vella música de joventut s’ha transformat en un jingle publicitari, per col·locar-te quilovats al millor preu a casa.

Un s’imagina l’avi Fainé acaronant-nos amb una mà mentre abracem el nostre osset de pelutx, i amb l’altre tancant les claus d’aquells que no paguen les seves factures, aquí i a Colòmbia, d’un servei que sovint presta en règim de monopoli, faci fred o foscor. Isidre, tu sí que saps fer negocis i que sembli un accident.

Aquest sistema bipolar es queda els pòsters de la nostra habitació i en fa tanques publicitàries, deconstrueix les nostres idees i els hi afegeix el seu copyright, ens ven samarretes del Che i la revolució en una llauna. Ho devora i perverteix tot sense que ens adonem, fins i tot donant-nos el placebo de poder-los contractar un grapat de quilovats sostenibles i un Fairphone, si ja no creieu en les ONG.

Loco, l’has tornat a cagar, ja no ens creiem que estiguis punxant la canonada de gas des de dins per lluitar contra la pobresa energètica, com feies amb el Banc de Sabadell. Sabem on eres el 77′ , i és evident on has acabat el 2016. Tot plegat em recorda aquells punkis de Londres se n’enfotien d’un Rod Stewart que havia abandonat The Faces i el R’n’R, i es va llançar a les discoteques per guanyar pasta. Da ya think I’m sexy? Gens sexy i molt feixuc estar reconstruint-ho tot sempre, el llautó no es veu de manera tan evident.

Algú sap on són les claus del camió? Hem de continuar conduint cap a un altre lloc, aquí i així és impossible ser feliços. No us deixeu enganyar pels anuncis de la carretera, mireu el parabrisa, cap endavant, que vénen corbes.

 

Comunicar per existir.

dilluns, 31/10/2016

radio maxaquene 2

Un article de l’Àlvaro Garcia, company d’Enginyeria Sense Fronteres treballant a Maputo (Moçambic).

En el procés de governança local, els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental. Ells han estat un dels actors importants en accions socials en favor de la garantia dels drets i reivindicacions de la població. És un canal de participació que permet la opinió, la promoció de pensament, així com tenen la capacitat de donar visibilitat a tot allò que s’omet dels espais de pressa de decisió, involuntària o voluntàriament.

En la majoria de països del món, avui en dia els mitjans de comunicació no es troben al servei de la població, sinó de les minories que aglutinen poder, bé sigui polític, social, religiós o econòmic. I Moçambic n’és un exemple clar i prou radical. La llibertat d’expressió no és una realitat ni en la component més bàsica, la que es refereix al poder parlar, opinar lliurement. Són diverses les persones que han estat assassinades, intimidades i excloses pel simple fet de donar veu a pensaments diferents. Al mateix temps, el dia a dia està marcat per un domini dels mitjans de comunicació lligats al partit al govern i a altres interessos econòmics. En una xerrada titulada “Periodisme i Literatura, horitzó possible o impossible?” que va tenir lloc a Maputo en la II Fira del Llibre, un dels oradors manifestava que actualment, a Moçambic, el periodisme enlloc de ser allò anomenat Quart Poder, é um quarto de poder, i que això es deu, parcialment, per la seva homogeneïtat amb el color vermell del govern.

Baixant directament a nivell de terreny, Enginyeria Sense Fronteres està treballant, a partir d’una Ràdio Comunitària, en la visibilitat de la tasca de les organitzacions i de la realitat dels barris populars de Maputo, que són la majoria. Tot i que actualment les emissions s’han aturat temporalment atesos els problemes amb l’adquisició de freqüència per emetre, la Ràdio de Maxaquene continua treballant des de diverses plataformes, a més de trobar-se en un procés d’estructuració i creixement intern. S’ha apostat per les Xarxes Socials, a través del Facebook, i recentment s’ha fet un acord amb un diari electrònic, Yinguissane (Escolteu! En Xangana, llengua local) del país per publicar notícies reportades per l’equip de la Ràdio. Esclar, és una forma de millorar la visibilitat de la tasca que s’està portant a terme al Districte de Ka-Maxakene, però sobre tot és una eina molt potent per contribuir a la pluralitat i visibilitat de les diverses realitats de la ciutat.

Ja s’han publicat dos articles i desprès del primer, l’editora del diari va comentar que algun dels subscriptors reaccionava en un estat de “No sabia que a Maxaquene també es feien aquestes coses”. L’article relatava l’Acampament de les Organitzacions de la Plataforma de Maxaquene per planificar activitats. El lector, quan veu la paraula Maxaquene als mitjans de comunicació, espera notícies relacionades amb crim, males condicions de salubritat i inundacions o històries d’aquest caire. No espera trobar un grup de trenta persones pensant camins per treballar als barris. Aquest és un altre dels objectius de la Ràdio Maxaquene, lluitar contra l’estigma social i l’exclusió de grans masses de població.

Com deia n’Eugenia García Raya a La “otra” libertad de expresión en América Latina “La llibertat d’expressió, quan es refereix a un dret social, està estretament lligada en la possibilitat de participar en l’esfera pública a través de la comunicació. I aquí hi ha dos drets que les organitzacions i moviments socials poden exercir: el dret a la visibilitat i el dret a la interlocució”

Seguim emetent, seguim treballant des de Maputo. Estamos Juntos.

Obert per dignitat.

dimecres, 12/10/2016

Un centenar de persones s’ha concentrat davant les portes de l’Ajuntament de Badalona.

Aquest és un país que encara prefereix retratar-se a retractar-se. Ho fa cada dia que nega la història més recent, amb milers de víctimes esperant el seu torn als vorals de tants revolts i a innumerables fosses comunes. Un cop a l’any, però, el retrat és majestuós, imperial, diria jo. No en va ens costa 800.000 euros als contribuents, però tot i així, treiem els tancs i la cabra i desfilem per sobre de les nostres possibilitats i de la vergonya de tothom. El Dia de la Raça se celebra contra vent i marea, l’Estat s’exhibeix ensenyant el seu múscul militar, la seva capacitat de disuasió, com diuen els que encara hi creuen en les bondats militar.Veieu? Tenim armes ergo som una nació. Unes gotetes de feminitat marcant el pas i un toc de missions humanitàries (molt oportú això de l’huracà d’Haití per la foto, ein?), aconsegueixen modernitzat per a molts una fotografia en sípia que sembla no recordar allò que els seus avantpassats (els dels vorals, no, uns altres) i d’altres armes van fer a tot un continent, a centenars de cultures.

Esclar, ens donen el festiu per a que obrim la tele i veiem les columenes avançar sobre l’asfalt madrileny i sobrevolar el seu cel. Els primers plànols no ensenyaran que l’alcaldesa de la ciutat ha col·locat el wiphala andí multicolor al balcó. Treieu aquest maleït drap dels gais-destructors-de-famílies, arrrrg! Al costat de les notícies dedicades al terrorisme (la publicitat subliminal assoleix cotes insospitades des de fa un temps a les televisions públiques), apareixeran els perro-flautes de torn, ara okupant les sagrades institucions, obrint els ajuntaments i obligant anar els funcionaris a treballar, quan haurien d’estar asseguts al sofà fent de claca de Sa Majestat i els seus exèrcits. Els símbols són els símbols, celebrem la Hispanitat, l’imperi militar convertit en comunitat lingüística amb moltes possibilitats comercials, i no celebrem de la mateixa manera el Dia de la Constitució. Ja està tot dit.

Potser és absurd treure l’estàtua de Colom del final de la Rambla però tan difícil és retractar-se i que el retrat superi les limitacions del retoc del photoshop? Ens han de portar als tribunals d’un país que diu defensar els Drets Humans per obrir els ulls a la gent i dir que és indigne celebrar el sotmetiment de tants pobles? Per què és tan díficil dir perdó com conjugar el verb dimitir a casa nostra?

Obriu les finestres, aixequeu les persianes, les portes de bat a bat. Que entri l’aire, una ventada que s’endugui l’olor a pòlvora i les mentides sobre les que vivim, i pengeu un cartell que digui, ‘Avui, Obert per Dignitat’, la nostra i la de tothom.

 

—¡Tun, tun!
—¿Quién es?
—La paloma y el laurel…
—¡Abre la muralla!

El discurs del Rei

dimecres, 21/09/2016

Discurs de S.M. El Rei en la LXXI Assemblea General de les Nacions Unides. Font: Ministeri Exteriors.

Avui celebrem el Dia Internacional de la Pau. Ho notareu perquè els vostres fills faran murals i altres intervencions artístiques amb els dachs, i haureu de posar doble ració de detergent a la rentadora per treure les emprentes del colom de Picasso. D’altres faran il·lustrades redaccions on explicaram el que faran quan siguin grans per evitar la guerra, sortiran a la pissarra davant de tota la classe i ho llegiran en veu alta. Probablement haureu participat en la redacció d’aquests discursos durant aquests dies o bé estareu ajudant en la preparació de la seva posada en escena mentre s’acaben el pa amb xocolata a la cuina. Lamentablement, em temo que quan siguem avis tampoc entendrem com, amb una generació així, totalment abocada amb la noble causa de la Pau abans no sabés ni tan sols llegir o agafar un retulador, encara encendrem el televisor (o el que existeixi llavors) i veurem imatges com les que alimenten la nostra frustració aquests dies.

Com que tenim un govern en funcions, algú s’ha posat a la cuina de palau amb el nostre Cap d’Estat i li ha ajudat a fer la seva redacció. Recordeu, Altesa, estem molt compromesos amb els refugiats, però hi ha uns senyors dolents que guanyen molts calés portant-los a casa nostra i això no es fa, caca. I a més, ens han de respectar, i si tots no ajudem, no començarem nosaltres a donar exemple. El monarca consumeix els seus minuts de glòria internacional, igual que la resta de companys de classe a Nova York, hores després de que un esquadrilla de caça-bombarders llenci la seva càrrega contra un convoi d’ajuda humanitària del Creixent Vermell i doni per acabada la treva a Síria. No coneixem la seva agenda aquests dies a la Big Apple ni podem suposar que aquelles bombes siguin made in Spain, però la nostra projecció internacional també ens col·loca, any rera any, al top ten dels països exportadors d’armes. Això sí compromesos amb els refugiats, la Pau i el que sigui, i aquí es llegeixen discursos, es fan relacions comercials, es fregeixen ous i es planxen corbates.

Ens costa o simplement no volem relacionar el més elemental, lligar caps i veure que no són els nostres discursos, sinó les nostres converses als còctels de després, les nostres reunions informals, les nostres agendes i les nostres polítiques les que ens han instal·lat en aquesta dinàmica, on la guerra és una mena de peatge inevitable, llunyà i que no va amb nosaltres. No atenem ni tan sols a les seves conseqüències quan truquen a la nostra porta, que ja seria del tot insuficient, i a cops d’horror mediàtic, ens hem construït una cuirassa per no ferir-nos la pell.

Repetiu, estem molt compromesos amb la pau, estem molt compromesos amb la pau. Rei meu, que vols que el papa i la mama t’ajudin amb la redacció per demà?