La cooperació, l’OTAN i l’obsolescència programada.

dilluns, 17/04/2017

Donald Trump va reafirmar el compromís dels Estats Units amb l’OTAN durant la seva reunió amb el secretari general de l’aliança militar a la Casa Blanca. / GETTY

 

Hi ha notícies que passen molt de puntetes, sense fer soroll, travessen davant el sofà mentre mirem la tele amb les sabates a la mà, no sigui que despertem de l’èxtasi informatiu en què vivim. L’OTAN ja no és obsoleta, no senyora, senyor, no s’esquivoqui. Quan tot menys la màquina de cosir de l’àvia i el radiocassette que ens van portar els Reis a BUP esdevé inservible sense cap raó aparent, l’Aliança Atlàntica, contra el signe dels temps, ha fet el camí invers i ha deixat de ser un gerro xinès, una altra Aliança de les Civilitzacions o Unió per la Mediterrànea més.

Sort que en Trump era poc més que pallasso amb tupé i que no tenia ni idea de política exterior, no? De moment, acaba de posar firmes a tots els països de l’Aliança i els ha recordat el seu compromís del 2014 de destinar el 2% PIB de cadascú d’ells en defensa. Si no, s’acabava la implicació dels sherifs de l’altra banda del mar en la seguretat europea i mundial. I com diu la nostra flamant ministra de Defensa, si no tenim garantida la seguretat, tant és tenir garantit l’atur, la sanitat o l’educació. Correcte, aneu despertant de la migdiada. Segur que si ho diu la Cospedal acabarem pagant, ni que sigui en diferit. Feu números: ara hi dediquem el 0,9% del PIB, menys que la mitjana dels països europeus que pertanyen a l’OTAN que és del 1,28%. Uns 10.000 milions d’euros (ja sense martingales de crèdits addicionals enmig de l’estiu), que caldrà més que doblar d’aquí el 2024, segons les previsions de la senyora ministra.

Per si us sentíeu malament, però, també han pensat en l’excusa. Bé, de fet ja la sabeu, blindar la nostra frontera Sud o el terrorisme, contra el que cal lluitar lluny de casa, a travès de missions militars que a Washington ens deixen computar dins aquest 2%. La seguretat de les famílies espanyoles també es refereix a Mossul i Raqqa, i amb la tasca que realitzen els militars espanyols a Somàlia, a Mali, Líban, o República Centreafricana, abundava Cospedal. Doncs ja ho tenim, no? Uns senyors d’uniforme, amb una missió lluny de casa, voltats de negrets que els miren bocabadats mentre es mengen la xocolatina que els acaben de donar. Si això no és cooperació, de la bona, de la que passa del politiqueig, de la de l’època del radiocassete i de la màquina de cosir, se li assembla molt. Això sí, dona, que no ho veus? Puja el volum, que no ho sento bé. Si és que el jovent hauria de tornar a fer la mili, com a Suècia. Uns avançats aquests suecs.

Mentrestant, a Madrid, uns altres pressupostos que ofeguen la cooperació i la mantenen en coma induït un any més. El ‘primer els de casa’ continua essent suficient per a que, amb alguns canvis comèstics, es deixi en via morta l’única alternativa al camí de la vertiginosa militarització a les relacions internacionals. L’únic realment seriós sembla fer la guerra o vendre armes per fer-la, i més encara quan vols fer un nou país, catalanets seriosos, a la vista de les declaracions d’alguns.

Acaba de caure des del cel d’Afganistan la bomba més potent des de Nagasaki i la Pau sembla més obsoleta que mai. Com si a algú li fes nosa que durés per sempre, i programés la seva cíclica i resignada extinció.

Fa 25 anys que tenim 25 anys

dijous, 6/04/2017

Aquest 2017 celebrem 25 anys d’Enginyeria Sense Fronteres.

 

Fa vint-i-cinc anys érem Olímpics i els xiringuitos de la Barceloneta desapareixien de les nostres opcions de lleure, entre moltes d’altres coses, perquè havíem decidit ésser moderns d’una vegada per totes, un tros llampant del primer món. Una nova ciutat apareixia davant nostre i res tornaria a ser igual. Fa vint-i-cinc anys començava el setge de Sarajevo, encara s’hi veuen els estralls d’una altra piqueta, les que queien com obusos i metralla des dels turons que envolten una plaça impossible de defendre. Fa vint-i-cinc anys probablement s’esta covant davant nostre la crisi dels Grans Llacs i la guerra d’Argèria i la radicalitzacio islàmica del Magrib esclatava.

També en fa vint-i-cinc que se signaven els Acords de Pau de Chapultepec i acabava una altra guerra a Centreamèrica que ja durava més d’una dècada, i ens hi podíem posar mans a l’obra a fer el més difícil, reconstuir un país i la confiança de la gent en el seu futur i la seva dignitat. Fa un quart de segle ja alguns s’ajuntaren en un aula de la Universitat Politècnica de Catalunya (abans les universitats no hi anaves només per treure’t un títol) esperonats per les mobilitzacions per demanar el 0,7% i que la cooperació esdevingués quelcom semblant a una política pública. Van decidir formar una petita entitat que poc a poc ha anat fent camí, que ha estat escola i referent per a molts, on hem après a parlar en públic, a escriure, a discutir i a tenir paciència amb les nostres limitacions, contradiccions i derrotes. Tant gent que veus il·luminar els seus ulls, tanta, que entren per la porta, seuen, pregunten, escolten, s’arremanguen i fan.

Més que una ONG, d’aquelles que tothom feia quan tornava indignat de vacances o de viatge de noces pels Tròpics, o de les que t’assalta a Plaça Catalunya demanant-te el compte corrent, ha estat un intent permanent de redempció. Un enginyer no és un ciborg que ni tan sols somia amb ovelles elèctriques. Què en fem de tots aquests manuals de càlcul integral i mecànica de fluïds? Serveixen per d’alguna cosa a Barcelona, Sarajevo, Arger, Kigali o San Salvador? Esclar que serveixen. ‘Vosaltres sí que li doneu prestigi a l’enginyeria’, em va dir algú fa temps. Bé, no es tractava d’això exactament, més aviat de demostrar la responsabilitat que tenim tots i totes en acabar amb tots els setges i les masacres, i que encara avui continuen, pesi a la determinació de tanta gent, que encara no és prou.

És l’únic que podem prometre, determinació, som gent caparruda. Ahir mateix no vam deixar la seu d’Endesa a Barcelona fins que algú no ens va jurar que acceptaria negociar una sortida a la pobresa energètica, per complir la llei. Els antisistema sempre han estat ells, o potser no veiem que el sistema era això, i ara ja no cal agafar un avió per veure els seus estralls. En això sí que han canviat les coses, teniu raó.

Dissabte 22 d’abril fem una festa, parlem-ne, de tot això i dels propers vint-i-cinc anys, que tot just comencen.

Jo per ser feliç no vull #PobresaEnergètica.

dimecres, 16/11/2016

Puges a un tren i veus un cartell on La Caixa, a través de la seva Fundació, ens demana ajuda per eradicar la pobresa infantil. Ja ni necessita aquelles ONG que deia eren imprescindibles, se les ha cruspides i no li cal tenir intermediaris per rentar la seva imatge. Obres la tele i una vella música de joventut s’ha transformat en un jingle publicitari, per col·locar-te quilovats al millor preu a casa.

Un s’imagina l’avi Fainé acaronant-nos amb una mà mentre abracem el nostre osset de pelutx, i amb l’altre tancant les claus d’aquells que no paguen les seves factures, aquí i a Colòmbia, d’un servei que sovint presta en règim de monopoli, faci fred o foscor. Isidre, tu sí que saps fer negocis i que sembli un accident.

Aquest sistema bipolar es queda els pòsters de la nostra habitació i en fa tanques publicitàries, deconstrueix les nostres idees i els hi afegeix el seu copyright, ens ven samarretes del Che i la revolució en una llauna. Ho devora i perverteix tot sense que ens adonem, fins i tot donant-nos el placebo de poder-los contractar un grapat de quilovats sostenibles i un Fairphone, si ja no creieu en les ONG.

Loco, l’has tornat a cagar, ja no ens creiem que estiguis punxant la canonada de gas des de dins per lluitar contra la pobresa energètica, com feies amb el Banc de Sabadell. Sabem on eres el 77′ , i és evident on has acabat el 2016. Tot plegat em recorda aquells punkis de Londres se n’enfotien d’un Rod Stewart que havia abandonat The Faces i el R’n’R, i es va llançar a les discoteques per guanyar pasta. Da ya think I’m sexy? Gens sexy i molt feixuc estar reconstruint-ho tot sempre, el llautó no es veu de manera tan evident.

Algú sap on són les claus del camió? Hem de continuar conduint cap a un altre lloc, aquí i així és impossible ser feliços. No us deixeu enganyar pels anuncis de la carretera, mireu el parabrisa, cap endavant, que vénen corbes.

 

Comunicar per existir.

dilluns, 31/10/2016

radio maxaquene 2

Un article de l’Àlvaro Garcia, company d’Enginyeria Sense Fronteres treballant a Maputo (Moçambic).

En el procés de governança local, els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental. Ells han estat un dels actors importants en accions socials en favor de la garantia dels drets i reivindicacions de la població. És un canal de participació que permet la opinió, la promoció de pensament, així com tenen la capacitat de donar visibilitat a tot allò que s’omet dels espais de pressa de decisió, involuntària o voluntàriament.

En la majoria de països del món, avui en dia els mitjans de comunicació no es troben al servei de la població, sinó de les minories que aglutinen poder, bé sigui polític, social, religiós o econòmic. I Moçambic n’és un exemple clar i prou radical. La llibertat d’expressió no és una realitat ni en la component més bàsica, la que es refereix al poder parlar, opinar lliurement. Són diverses les persones que han estat assassinades, intimidades i excloses pel simple fet de donar veu a pensaments diferents. Al mateix temps, el dia a dia està marcat per un domini dels mitjans de comunicació lligats al partit al govern i a altres interessos econòmics. En una xerrada titulada “Periodisme i Literatura, horitzó possible o impossible?” que va tenir lloc a Maputo en la II Fira del Llibre, un dels oradors manifestava que actualment, a Moçambic, el periodisme enlloc de ser allò anomenat Quart Poder, é um quarto de poder, i que això es deu, parcialment, per la seva homogeneïtat amb el color vermell del govern.

Baixant directament a nivell de terreny, Enginyeria Sense Fronteres està treballant, a partir d’una Ràdio Comunitària, en la visibilitat de la tasca de les organitzacions i de la realitat dels barris populars de Maputo, que són la majoria. Tot i que actualment les emissions s’han aturat temporalment atesos els problemes amb l’adquisició de freqüència per emetre, la Ràdio de Maxaquene continua treballant des de diverses plataformes, a més de trobar-se en un procés d’estructuració i creixement intern. S’ha apostat per les Xarxes Socials, a través del Facebook, i recentment s’ha fet un acord amb un diari electrònic, Yinguissane (Escolteu! En Xangana, llengua local) del país per publicar notícies reportades per l’equip de la Ràdio. Esclar, és una forma de millorar la visibilitat de la tasca que s’està portant a terme al Districte de Ka-Maxakene, però sobre tot és una eina molt potent per contribuir a la pluralitat i visibilitat de les diverses realitats de la ciutat.

Ja s’han publicat dos articles i desprès del primer, l’editora del diari va comentar que algun dels subscriptors reaccionava en un estat de “No sabia que a Maxaquene també es feien aquestes coses”. L’article relatava l’Acampament de les Organitzacions de la Plataforma de Maxaquene per planificar activitats. El lector, quan veu la paraula Maxaquene als mitjans de comunicació, espera notícies relacionades amb crim, males condicions de salubritat i inundacions o històries d’aquest caire. No espera trobar un grup de trenta persones pensant camins per treballar als barris. Aquest és un altre dels objectius de la Ràdio Maxaquene, lluitar contra l’estigma social i l’exclusió de grans masses de població.

Com deia n’Eugenia García Raya a La “otra” libertad de expresión en América Latina “La llibertat d’expressió, quan es refereix a un dret social, està estretament lligada en la possibilitat de participar en l’esfera pública a través de la comunicació. I aquí hi ha dos drets que les organitzacions i moviments socials poden exercir: el dret a la visibilitat i el dret a la interlocució”

Seguim emetent, seguim treballant des de Maputo. Estamos Juntos.

Obert per dignitat.

dimecres, 12/10/2016

Un centenar de persones s’ha concentrat davant les portes de l’Ajuntament de Badalona.

Aquest és un país que encara prefereix retratar-se a retractar-se. Ho fa cada dia que nega la història més recent, amb milers de víctimes esperant el seu torn als vorals de tants revolts i a innumerables fosses comunes. Un cop a l’any, però, el retrat és majestuós, imperial, diria jo. No en va ens costa 800.000 euros als contribuents, però tot i així, treiem els tancs i la cabra i desfilem per sobre de les nostres possibilitats i de la vergonya de tothom. El Dia de la Raça se celebra contra vent i marea, l’Estat s’exhibeix ensenyant el seu múscul militar, la seva capacitat de disuasió, com diuen els que encara hi creuen en les bondats militar.Veieu? Tenim armes ergo som una nació. Unes gotetes de feminitat marcant el pas i un toc de missions humanitàries (molt oportú això de l’huracà d’Haití per la foto, ein?), aconsegueixen modernitzat per a molts una fotografia en sípia que sembla no recordar allò que els seus avantpassats (els dels vorals, no, uns altres) i d’altres armes van fer a tot un continent, a centenars de cultures.

Esclar, ens donen el festiu per a que obrim la tele i veiem les columenes avançar sobre l’asfalt madrileny i sobrevolar el seu cel. Els primers plànols no ensenyaran que l’alcaldesa de la ciutat ha col·locat el wiphala andí multicolor al balcó. Treieu aquest maleït drap dels gais-destructors-de-famílies, arrrrg! Al costat de les notícies dedicades al terrorisme (la publicitat subliminal assoleix cotes insospitades des de fa un temps a les televisions públiques), apareixeran els perro-flautes de torn, ara okupant les sagrades institucions, obrint els ajuntaments i obligant anar els funcionaris a treballar, quan haurien d’estar asseguts al sofà fent de claca de Sa Majestat i els seus exèrcits. Els símbols són els símbols, celebrem la Hispanitat, l’imperi militar convertit en comunitat lingüística amb moltes possibilitats comercials, i no celebrem de la mateixa manera el Dia de la Constitució. Ja està tot dit.

Potser és absurd treure l’estàtua de Colom del final de la Rambla però tan difícil és retractar-se i que el retrat superi les limitacions del retoc del photoshop? Ens han de portar als tribunals d’un país que diu defensar els Drets Humans per obrir els ulls a la gent i dir que és indigne celebrar el sotmetiment de tants pobles? Per què és tan díficil dir perdó com conjugar el verb dimitir a casa nostra?

Obriu les finestres, aixequeu les persianes, les portes de bat a bat. Que entri l’aire, una ventada que s’endugui l’olor a pòlvora i les mentides sobre les que vivim, i pengeu un cartell que digui, ‘Avui, Obert per Dignitat’, la nostra i la de tothom.

 

—¡Tun, tun!
—¿Quién es?
—La paloma y el laurel…
—¡Abre la muralla!

El discurs del Rei

dimecres, 21/09/2016

Discurs de S.M. El Rei en la LXXI Assemblea General de les Nacions Unides. Font: Ministeri Exteriors.

Avui celebrem el Dia Internacional de la Pau. Ho notareu perquè els vostres fills faran murals i altres intervencions artístiques amb els dachs, i haureu de posar doble ració de detergent a la rentadora per treure les emprentes del colom de Picasso. D’altres faran il·lustrades redaccions on explicaram el que faran quan siguin grans per evitar la guerra, sortiran a la pissarra davant de tota la classe i ho llegiran en veu alta. Probablement haureu participat en la redacció d’aquests discursos durant aquests dies o bé estareu ajudant en la preparació de la seva posada en escena mentre s’acaben el pa amb xocolata a la cuina. Lamentablement, em temo que quan siguem avis tampoc entendrem com, amb una generació així, totalment abocada amb la noble causa de la Pau abans no sabés ni tan sols llegir o agafar un retulador, encara encendrem el televisor (o el que existeixi llavors) i veurem imatges com les que alimenten la nostra frustració aquests dies.

Com que tenim un govern en funcions, algú s’ha posat a la cuina de palau amb el nostre Cap d’Estat i li ha ajudat a fer la seva redacció. Recordeu, Altesa, estem molt compromesos amb els refugiats, però hi ha uns senyors dolents que guanyen molts calés portant-los a casa nostra i això no es fa, caca. I a més, ens han de respectar, i si tots no ajudem, no començarem nosaltres a donar exemple. El monarca consumeix els seus minuts de glòria internacional, igual que la resta de companys de classe a Nova York, hores després de que un esquadrilla de caça-bombarders llenci la seva càrrega contra un convoi d’ajuda humanitària del Creixent Vermell i doni per acabada la treva a Síria. No coneixem la seva agenda aquests dies a la Big Apple ni podem suposar que aquelles bombes siguin made in Spain, però la nostra projecció internacional també ens col·loca, any rera any, al top ten dels països exportadors d’armes. Això sí compromesos amb els refugiats, la Pau i el que sigui, i aquí es llegeixen discursos, es fan relacions comercials, es fregeixen ous i es planxen corbates.

Ens costa o simplement no volem relacionar el més elemental, lligar caps i veure que no són els nostres discursos, sinó les nostres converses als còctels de després, les nostres reunions informals, les nostres agendes i les nostres polítiques les que ens han instal·lat en aquesta dinàmica, on la guerra és una mena de peatge inevitable, llunyà i que no va amb nosaltres. No atenem ni tan sols a les seves conseqüències quan truquen a la nostra porta, que ja seria del tot insuficient, i a cops d’horror mediàtic, ens hem construït una cuirassa per no ferir-nos la pell.

Repetiu, estem molt compromesos amb la pau, estem molt compromesos amb la pau. Rei meu, que vols que el papa i la mama t’ajudin amb la redacció per demà?

 

Despullant els Drets Humans

dimecres, 24/08/2016

Hauria la policia de fer treure’s les corbates de seda i els botons de puny a tota la població que encara fa servir aquestes peces de vestir? No en va, la major part dels individus que han expoliat les nostres pensions, estalvis i patrimoni públic en general, les feien servir i en feien ostentació. És lògic que tremolem, doncs, posem la mà a la cartera  i cridem la força pública cada cop que ens creuem amb uns peus calçats amb Gucci o un usuari de Paul Smith? No ho trobeu totalment justificat per a mantenir la pau social i la tranquilitat del 99,9% dels contribuents que van pel carrer?

Fa l’hàbit el monjo? Les velles preguntes mai marxen o sempre tornen, com les polèmiques sobre Gibraltar a l’estiu. El clàssic de la prohibició del vel i del burkini, en la seva versió vacacional, es barreja ara amb la paranoia (lògica) que atia l’onada d’atemptats islamistes al cor d’Europa. Els mil vegades esmentats valors del vell continent s’havien de defensar precissament ara, i la nostra resposta s’assembla massa a la dels nostres enemics: sacrificar la llibertat personal per tenir un bri més de seguretat a travès d’un càstig col·lectiu a tot una cultura i una religió que, ja em perdonareu, a aquestes alçades de la Història és tan europea com la cristiana o l’atea, per molt que li pesi a l’amic Aznar.

Un altre dia parlem de si al darrera hi ha una construcció patriarcal que discrimina a les dones o no, que segur surt que sí, però la qüestió ara és el preu i el ridícul que fem, i el mal que fa veure quatre policies obligant una senyora a treure’s el burkini a una platja de Niça. Ens posem a les sabates dels veïns i tot i així fa vergonya la postal que ens arriba des de la Costa Blava. Game over Estat de Dret, com si ens semblés bé utilitzar la policia o els jutges contra qualsevol partit o individu que qüestionés de manera democràtica la unitat de la pàtria, per entendre’ns i transportar-nos a la nostra realitat i actualitat.

Els valors es demostren en aquests moments, és cert, quan tot va bé és molt fàcil defensar-los. I no sé per què tinc la sensació de que no estem a l’alçada dels que vam triar per conduir-nos, construir-nos i enmirallar-nos, o que simplement mai ens els vam creure de debó, si és que els coneixem realment.

A veure: qui signés això del Drets Humans, que passi per comandància.

El gen de l’estupidesa.

divendres, 8/07/2016

Mentre els premis Nobel del món van signant cartes acusant a Greenpeace de cometre crims contra la humanitat per criticar els transgènics, a la resta del món la vida segueix. La vida, o la mort, perquè ahir van assassinar una altra companya més del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures,  la Lesbia Yaneth Urquia. El que passa al país centreamericà forma part de la telesèrie Progrés vs. Nosaltres Mateixos, i amb les seves variants nacionals (la sèrie gaudeix d’una gran acceptació entre el públic mundial i no es veu quan arribarà el capítol final), els protagonistes i el guió són, si fa no en fa, molt semblants urbi et orbe.
Des d’Argentina, per si no us agrada la franquícia catracha, la Deo ens enviava aquest missatge ahir per whatsapp:

URGENTE: BANDA ARMADA DE MANAOS INGRESA A LA COMUNIDAD DE BAJO HONDO

A 4 días del ataque de banda armada contra campesinos, jueza santiagueña mandó la patota judicial para desalojar a la comunidad e instalar a banda armada del empresario Orlando Canido.

Esperábamos que desde la justicia santiagueña se llegaran a realizar inspección ocular de los daños materiales sufridos por las familias de la Comunidad de Iaku Cachi: quema de viviendas, de corrales, bebederos, destrucción del pozo y envenenamiento del agua de consumo perpetrado por el mismo Orlando Canido y su banda armada el pasado sábado.

Sin embargo, en el mundo del revés, ésta mañana  llegó la patota judicial encabezada por el oficial de justicia Héctor Raúl Rodriguez, con orden de la Jueza María L. Martinez Llanos, para desalojar a las familias de la comunidad y poner en “posesión a Orlando Canido” y a su banda armada compuesta entre 40 y 50 personas

En este momento, las familias están en la calle con sus pertenencias y dentro del territorio se encuentra la banda armada amenazando que mataran a quien intente entrar, así sean niños. Uno de los sicarios gatilló contra compañero del MOCASE VC.

Responsabilizamos principalmente a la cómplice Jueza María Martinez Llanos por lo que pueda ocurrir con la vida de los niños, mujeres y hombres que defendemos el derecho a la vida, ya que sigue obsesionada con la cacería de campesinos indígenas para favorecer a los empresarios del agronegocio.

(hores després)

Restitución de posesión a la Comunidad Iaku Cachi- Bajo Hondo. Sin detención de matones, sin secuestro de armas.

Ayer cerca de las 19hs una comitiva de policía de Sgo Capital, ha llegado con la notificación de la Jueza María Martinez Llanos, dejando sin efecto la orden de desalojo y restituir la posesión a la comunidad. La policía ha ingresado donde estaban acampados la banda armada, el matón Lachi Letonai, el empresario Orlando Canido quienes antes de abandonar el lugar, delante de la policía, incendiaron las casas de las familias.

Durante el día han matado vacas, chanchos, cabras, gallinas y destrucción de otras pertenencias de las familias, aún no contabilizadas en su totalidad. A la medianoche, parte de la banda aún rondaban por el lugar portando sus armas.

Aquest era el sistema que ens havia de portar el benestar, material i energètic, i el rebost ben ple de bistecs. Efectivament, els transgènics no tenen cap culpa, ni tan sols els premis Nòbel per no veure més enllà de la ciència, però el sistema al que serveixen és aquest, el que fa fora de les seves terres a milers de camperols cada any o assassina impunement les activistes que defensen el rius i la resta de bens comuns.
Quan desenvolupem una nova espècie de blat que aguanta una mica més la sequera, podem pensar que és per donar de menjar a més gent al món, o obrir els ulls i veure que és per poder ocupar més terres cada cop més al Sud, o al Nord segons l’hemisferi, i estendre la frontera de la soja o del blat de moro, de les nostres costellades i del seu negoci. Sí, teniu raó, seran més feliços als cinturons de misèria de Buenos Aires o Córdoba que a la humil i desendreçada chacra on viuen ara. Però sense ells cuidant de la terra, índigenes o mestissos als que el nostre progrés no reconeix cap paper, després no us queixeu de les inundacions, de les hectàrees de biodiversitat sepultades pels bulldozers ni per les tones de més de CO2.
La sostenibilitat era quelcom tan poc cool com això, què hi farem. L’únic gen que cal modificar és el de la nostra estupidesa i potser ens en sortirem d’un futur en flames.

Camarada Rivera

divendres, 27/05/2016

El president de C’s, Albert Rivera, és rebut pel president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela. / MIGUEL GUTIÉRREZ / EFE

 

Benvingut a casa, camarada. Benvingut a la república dels desvetllaments pels amics i els pobles que són lluny, pels problemes que no semblen nostres, pels conflictes i les misèries dels altres, per l’avui per tu i demà per mi. Benvingut a la lluita internacionalista, als carrers i a les avingudes de ciutats estranyes, a muntanyes i rius que aviat estimaràs més que els teus. S’ha acabat mirar-se el melic, la política ja no s’acabarà mai per a tu ni l’onze de setembre ni el dotze d’octubre, ni al Bernabeu ple d’estelades ni a Colom amb els 300m2 de rojiagualda onejant al vent.

Que algú com tu accepti que sense drets humans no hi ha democràcia, per moltes urnes i eleccions que un estat s’encaparri a posar, és una molt bona notícia. Per on comenci la teva agenda és un detall sense massa importància, cadascú tria les seves causes i no podem ser a totes, no és cert? Passarem per alt els rèdits polítics que treguis de fer aquest viatge ara i de colonitzar tertúlies i telenotícies amb aquest allau de notícies caribenyes. Hem de celebrar que hagis vist presos de consciència, si és que creus que els has vist, supermercats sense paper de vàter, mitjans no adictes amenaçats pel ‘règim’, o gent que no pot votar qualsevol cosa en democràcia. No et retreurem que no calgués anar massa lluny per veure tot això o que hi havia millors destinacions, o que no vau fer res en el passat al respecte. A cadascú li arriba el seu moment o es treu la bena quan ho considera oportú.

Ja no tornareu a criticar que Barcelona fes cooperació amb Gaza, per exemple, ridiculitzant la cooperació al desenvolupament i fent-nos triar entre pobres. S’ha acabat allò de ‘primer els de casa’, primer tothom i qui més ho necessiti, esclar que sí. Anem bé per aquí, camarada. Quan siguis ministre d’alguna cosa o simplement negociïs el teu suport a algú per fer govern, recorda compa, ara que et preocupen tant els drets humans a tot arreu, ara que el món és casa nostra, recorda demanar que augmentin la contribució espanyola a la Cort Interamericana de Drets Humans perquè està a punt de tancar. És on tothom recorre quan sent amenaçats els seus drets a aquell continent, per les màfies, els estats o els sicaris de les grans empreses, que de vegades nosaltres mateixos enviem a augmentar la nostra glòria pàtria. Els darrers anys ens hem encarregat de soscavar-la de tal manera que està a punt de fer fallida econòmica. Només et dic que el 2011 la recolzàvem amb més d’un milió de dólars i el 2016 no té ni 50.000 $ de la nostra butxaca. El 2011 un cas podia necessitar 5 anys per ésser considerat a la Cort, imagina’t ara. Un cop net per protegir  hidroelèctriques a Guatemala,  parcs eòlics a Mèxic o ports a Colòmbia, ningú sospitarà que sense Cort tothom que es preocupa, com tu, pels drets humans, ja pràcticament no té on anar. Pot semblar poqueta cosa, tu que venies a canviar la nostra política, però també aprendràs aviat que des de l’internacionalisme mai esperem molt, malgrat vulguem canviar-ho tot.

Benvingut, camarada, ja no hi ha tornada enrera, el món no ha fet res més que començar.

 

 

La indústria transgènica no és ximple

dijous, 19/05/2016

Corre aquests dies el que diuen és l’estudi més exhaustiu mai fet sobre els transgènics. Sense entrar en qui i com l’ha fet, els titulars que aquest ha induït en els mitjans que se n’han fet ressò, parlen de la innocuïtat per la salut que els aliments produïts amb aquesta base tenen.

La indústria agroalimentària, igual que la policia, no és ximple. Sap que el missatge que més incidència té entre la població és el potencial risc d’uns productes desenvolupats al laboratori, i que fugen de la imatge de la salubritat de tot allò que mai ha passat per una sala blanca ni és manipulat per guants de làtex abans d’arribar al plat. I per això ataca aquesta preocupació i destil·la aquesta idea en forma de titular. Que es posi en risc la biodiversitat o que no s’apliqui el principi de precaució, assumint que potser cal deixar passar una mica de temps per veure l’evolució de les espècies modificades i els efectes a llarg termini dels aliments produïts, seguint el mecanisme emprat per l’agricultura durant els darrers vuit mil anys, és quelcom més difícil d’entendre per la població.

Sobre tot quan la justificació principal és que tenim a sobre una crisi alimentària i en que poc anys haurem de multiplicar vàries vegades la nostra capacitat de produir aliments. Afegiu al còctel algunes imatges de la sequera que colpeja les zones més càlides del planeta enguany, gràcies a un Niño cada cop més virulent a causa del canvi climàtic, i ja teniu construïda la il·lusió òptica, la justificació perfecta per a que aquesta meravella de la tecnologia tingui el camí expedit per venir a salvar-nos la vida. Ara bé, si continueu llegint l’informe veureu que igual que no s’han trobat riscos per la salut (hores d’ara, recordem-ho), tampoc existeixen evidències d’una més gran productivitat agrícola.

Ni falta que fa. El negoci, com passa amb aquella idea de l’obsolescència programada, no és produir més i millor, sinó que els camperols de tot el món, i per extensió el conjunt de la població, no es despengin de qui controla les llavors. El negoci és trencar la idea del codi lliure que va fer evolucionar i créixer l’agricultura durant tota la història de la humanitat fins arribar a la diversitat d’aliments que hem sabut generar, compartint sense barreres la informació, d’hort a hort, de camperol a camperol. El negoci és precisament controlar aquest coneixement en forma de poder tecnològic, i fer-nos-en depenents. No hi ha negoci en canviar els nostres hàbits alimentaris i deixar de consumir tant territori, aigua i energia per cobrir les nostres necessitats de proteïnes i calories. Què guanyaria Monsanto i companyia si ja no calgués portar la productivitat de la soja que mengen les vaques nostres de cada dia fins a límits insospitables? La veritable sostenibilitat no cotitza a cap borsa ni reparteix dividends.

Tampoc és casual que aparegui aquest informe ara, just enmig de la negociació del TTIP, el tractat comercial entre els EUA i la UE encallat en punts tan sensibles per a la població com les denominacions d’origen europees i l’entrada massiva d’aliments transgènics des de l’altra banda de l’oceà. Just ara que es trenca el silenci de les sales de les reading room de Brussel·les i tothom comença a saber els veritables interessos en joc a la negociació.Llegiu fins al final i reflexioneu, no era la salut sinó tota la resta.