Presos polítics (o no)

dimarts , 21/11/2017

La pancarta a l’Ajuntament de Barcelona en solidaritat amb els presos polítics (o no) / ARA

Ja sabíem que en una guerra, la primera víctima era la veritat. Ara sabem, o potser també sabíem, que en un procés polític tan intens com el que es viu a Catalunya, la primera víctima són els matisos. O estàs amb mi o contra mi, i si ets un o una equidistant, darrera innovació política pàtria, ets simplement el pitjor que pots trobar-te al dinar de Nadal o llegint una columna del diari.

Quan alguns vam sentir el veredicte d’Amnistia Internacional (AI) sobre els nostres polítics presos (això sí que és un fet objectiu, són polítics presos), vam córrer a veure què deia l’oracle de la Viquipèdia. Home, allà ho diu, al final, hi ha algunes interpretacions de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que poden contradir el criteri de l’ONG anglesa. Sí que pot ser que les seves detencions siguin clarament desproporcionades o que hi hagi discriminació per motius polítics. Arbi, penal, claríssim.

D’altres van començar directament amb el llançament d’objectes al camp i van passar dels crits contra el col·legiat de tantes causes perdudes a tot el món, a donar-se de baixa com a socis i sòcies, començant pel productor i director d’un famós programa de paròdia política de la televisió catalana, que va perdre els papers i la capacitat crítica en un sol tuït.

- Què? Com porteu ser a l’ull de l’huracà processista, company? – li demano a algú dins AI-.

- Una mica acostumats, ja vam patir un huracà fa uns anys i sempre estem de tempesta. Però avui sí, és de categoria 5 i ha tocat terra.

Si Amnistia falla amb el cas que conec, perquè ho conec molt bé, no faig altra cosa que parlar-ne a l’hora de l’entrepà, del descans del partit, després de fer l’amor, ja no em serveix, ni mereix el meu suport pel que pugui estar passant a les presons de l’Iran o la Xina. Què més dona que aclareixi tot seguit que exigeix el seu alliberament?

Imagino, però, que en cas d’haver-se donat la sentència contrària ara tindríem la reacció especular a l’altra banda, què sabran aquests del que passa al nostre país. En paral·lel, aquelles persones que havien estat engarjolades per motius polítics durant la dictadura franquista, reclamen per si mateixos la potestat de dir qui entra i qui no en tan disputada elit. Res a veure, no en teniu ni puta idea, joves, i tenen tota la raó, ja no se’n fan processos sumaríssims com abans. O no. Suposo que si els presos de qualsevol revolució decimonònica aixequessin el cap, farien el mateix amb els seus deixebles.

Preocupats per saber la veritat, si és que no s’ha suïcidat en solidaritat amb els matisos en aquesta guerra dialèctica, alguns irreductibles de l’escepticisme i del vici de dubtar fem cap a l’auditori-teatrillu de La Model. La presó ens mira, condescendent, com si volgués parlar-nos d’altres èpoques, mentre els dos catedràtics de Dret i un tinent d’alcalde de Barcelona discuteixen sobre la qüestió. Costa desempallegar-se de les males sensacions d’estar entre les mateixes parets que van tancar a algun pare de la Constitució i a milers d’elements desafectes al Règim, el del 78 no, l’altre allò sí que era un Règim. Però sortim amb una idea valuosa: l’Estat de Dret no ha desaparegut a casa nostra, però no s’està comportant com a tal en aquest cas.

Si vostè no vol veure la insuportable volatilitat dels conceptes o com el temps i l’espai desfan totes les categories del nostre presumpte coneixement, convertint-les en incomparables, prengui’s un calmant abans d’entrar a la llista de whatsapp. Si vostè li vol dir pres polític o no, és la seva opció, no ens barallarem ara per l’etiqueta, a no ser que sigui més important que el fons del problema. Tenir o no tenir (tothom) més i millors drets, avançar una mica cada dia, aquí i arreu, aquesta és la qüestió.

Poseu els llums llargs, la nit és fosca i el viatge incert.

El més obscè de la pobresa

dimecres, 18/10/2017

El més obscè de la pobresa i la desigualtat és considerar que la seva eradicació sigui tan sols una opció més, quan no un objectiu supeditat a d’altres fites més importants. Ens pot sembla obscè (i ho és) que vuit homes acumulin la mateixa riquesa que 3.700 milions de persones. Ens traurà de polleguera la persistent feminització de la pobresa, el 66% de la feina ho fan elles a canvi del 10% dels ingressos. Ens indignaran tots els diners que volen en maletins de pell de cocodril cap illes plenes de cocoters i caixes de seguretat, fins i tot podríem sortir al carrer i cridar perquè algú faci alguna cosa per aquests 13 milions de conciutadans que estan en perill d’exclusió, clarament per sobre de la mitjana de la UE.

El més obscè és que tot això sigui observat encara amb les ulleres de la caritat o els prismàtics del màrqueting comercial, a compte en molts casos dels impostos que haurien de sustentar l’estat del benestar. Fa uns mesos es va desencadenar la polèmica perquè una coneguda firma de roba, vaixell insígnia de la internacionalització i de la Marca Espanya, a la qual per raons òbvies no hi farem més publicitat, va voler donar al sistema públic de salut 320 milions d’euros en equips de detecció de càncer. El sistema és senzill: poso a treballar als enginyers fiscals, m’estalvio uns quants milions en impostos (600 milions en quatre anys, per ser exactes, segons l’Europarlament) i després faig una suculenta donació en allò en el que toqui més el cor de la gent, amb els mateixos diners, és clar. ¿Per què pagar sense que ningú em vegi i sense treure-li visibilitat i rendiment comercial? Escolti, no, jo vull pagar el que a mi m’interessi, no aportar a la caixa comuna, que els calés són meus. Però què es creu, que som una ONG?

Per afegir dramatisme i obscenitat, vam haver d’aguantar en mitjans públics i privats, l’entrevista amb els afectats de càncer, dient que a ells ja els era igual d’on venia els diners, que el que volien era viure. Per descomptat, només faltaria, ningú es pregunta de què està feta la corda que et llancen per treure’t de l’abisme. Tot per assenyalar als professionals de la salut i les associacions d’usuaris que qüestionaven aquestes pràctiques, i que al mateix temps reclamaven un finançament públic digne i suficient per a la sanitat. Que males persones, oi? Qüestionar així una operació de màrqueting tan magistral i de pas polititzar tot això. Però si aquí l’important és salvar vides, o no?

Seguim aplicant la lògica de l’acció humanitària a la lluita contra la pobresa i no de la construcció solidària d’equitat i de justícia. Els nostres drets bàsics, a Espanya, depenen en gran part de si hem aconseguit accedir o no al mercat laboral i som les persones que treballem les que aguantem, gairebé exclusivament, el que queda del sistema de benestar. Si no has cotitzat, ho portes fatal, xaval, i pensa que el teu futur dependrà del que hagin estalviat (guanyat) per tu les empreses per a les quals treballes i en què consumeixes. Hem ‘sortit’ de la crisi jivaritzant els nostres sous i de retruc aquest sistema de (certa) justícia social a què contribuïm amb ells, de manera que les nostres possibilitats d’accedir a l’habitatge, la cultura o l’educació quedaran cada vegada més en mans dels departaments de publicitat i en la filantropia de grans prohoms.

A la cooperació internacional li passa el mateix, molts voldrien que deixés de ser una política pública i fos un vedat privat dels designis de grans fundacions i cantants de pop granadets, espantant mosques enmig d’un camp de refugiats. Però en el fons, és el mateix problema, una qüestió d’inclusió o no, d’assumpció o no del més gran desafiament, de la pitjor amenaça que tenim, com un problema de tots. No com la penitència d’una casta inferior, d’una turba de losers amb permís per seure a la nostra taula per Nadal, amb la condició de no embrutar les estovalles.

Per a què hauria de servir la política si no és per acabar amb la pobresa? Pensar el contrari és el més obscè que se m’acut.

#SomDefensores dels #DretsHumans

dimarts , 3/10/2017

Les entitats internacionalistes de Catalunya hem fet aquests dies allò que millor sabem fer: defensar els Drets Humans. Ho hem vist i après a fer a d’altres països, on la defensa del vot és en sí un acte de reafirmació de la democràcia, més enllà de qualsevol opció política. Tanmateix, molts ens han criticat durant aquests anys per no tenir una posició clara a favor del referèndum i del dret a decidir, han passat llista per verificar si érem o no a tal o qual mobilització o signat aquell o l’altre manifest. De vegades et demanen demostrar allò que és evident, ja veieu.

Si havíem de demostrar res a favor d’un dels principis elementals que sempre han guiat la nostra feina, aquí ho teniu, a peu de carrer, treballant amb una ciutadania que té tot el dret del món a triar com vol que sigui la seva vida. Com tantes companyes i companys ho han fet abans que nosaltres arreu del món. Igual que hem estat observadors electorals a ciutats estranyes i llunyanes, d’altres han vingut aquests dies a casa nostra, avui és per nosaltres. Pensàvem que mai arribaríem a fer-ho als nostres carrers però res està guanyat per sempre, enlloc.

Us adoneu ara perquè tot plegat és una lluita global? Ho tornareu a pensar dos cops quan algú pensi desballestar i qüestionar la solidaritat internacional?

Ahir m’arribava el testimoni d’en Manel, un company que participa a #SomDefensores, la xarxa que Lafede.cat ha organitzat per verificar la protecció dels Drets Humans durant aquests dies.

Amb les sensacions i cansament de moltes hores ja reposat, penso en el dia d’ahir. Vaig cobrir com a observador de Drets Humans de la xarxa #SomDefensores una dotzena d’escoles als barris de Sant Andreu, Sagrera i Bon Pastor. Moltíssimes emocions, que a més canviaren de to i d’intensitat al llarg del dia.

Recordo l’expectació, il·lusió i a vegades fins i tot innocència amb que ens rebien algunes escoles a les 5 del matí. D’una primera reacció de preocupació en veure les armilles fluorescents que s’acostaven en la distància, amb portes tancades a corre-cuita i amb gent que s’hi aglomerava al davant, en brotava una confiança i una xerrera fruit de moltes hores de nervis. Com estaven la resta d’escoles? I el barri? Hi havia gent? Policies? Problemes? La confiança generada era tal que ens feien entrar on eren les urnes, en les escoles en que ja havien arribat, o fins i tot explicaven per on havien d’entrar i com arribarien, si encara no ho havien fet. No servien de res els nostres intents de contenció, de dir que no calia que ens ho expliquessin, perquè podíem ser qualsevol, i que només érem allà per verificar si obrien i poder fer un seguiment de vulneracions de Drets Humans durant la resta del dia. Se’m quedarà gravada la imatge d’una petita escola d’adults de Bon Pastor, on en arribar ens rebé una trentena de persones de totes les edats aglutinades davant d’una petita porta metàl·lica. Els uns asseguts per terra, els altres drets a la paret, tots mirant-nos, semblava la fotografia de casament d’una gran família, si no fos per la foscor de la matinada.

Explicaria moltes coses. La por i els nervis del migdia. El sentiment de vulnerabilitat i impotència que es palpava especialment en les escoles més petites, on el “ja vénen” era una constant, finalment mai confirmada. I la força i il·lusió creixent que emanaven les escoles a mida que passaven les hores i s’esgotava un fatídic compte enrere, cada vegada menys probable.

Però em quedo amb una anècdota. Una escola particularment vulnerable, on durant el dia s’hi havia viscut algun incident per part de provocadors, i on hi havia molt poqueta gent. Al passar l’equip d’observadors a les dues de la tarda, malgrat ser just després de tot un matí de càrregues per tot Barcelona, la porta era ben oberta. Ens reberen dues noies assegudes una a cada banda. Mentre una ens oferia pastissos l’altra, somrient i calmada, parlava alegrement amb un senyor amb samarreta de l’exercit, varies banderes espanyoles i un bastó amb un mànec metàl·lic. Un antic soldat de cavalleria. Portaven una hora. Just al marxar nosaltres, el senyor va marxar cap a casa. Quan tornarem a l’escola, a mitja tarda, ens explicaren que havia tornat. Vestit de carrer, va entrar a l’escola i va votar.

Tota una lliçó de cultura de pau.

Estigueu atents i atentes a #SomDefensores, obriu bé els ulls aquests dies. Podem perdre qualsevol votació, però mai els drets que tant va costar aconseguir.

Per a què serveixen el #ODS?

dilluns, 25/09/2017

Avui fa dos anys que el món va renovar la seva agenda del desenvolupament. L’efemèride és tan celebrada popular i institucionalment (mode ironia on) com coneguts els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), els quals substitueixen als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). Els ODM, un seguit de fites força tecnocràtiques i tímides, van suposar però, el primer acord a escala mundial sobre què havia de fer la societat opulenta per redreçar el desastre que havia organitzat a escala planetària. Vistos els processos de negociació sota una catifa vermella, pas mal, mes amis.

Els ODS, després d’un procés igualment accidentat, han aconseguit introduir algunes qüestions interessant, segurament centrals, les quals, tanmateix, poden ser la clau del seu fracàs. A banda d’haver obert el focus i comptat amb l’agenda ambiental (qui podia pensar fer res seriosament contra la pobresa sense actuar contra el canvi climàtic?) o amb la construcció de la pau, els ODS toquen un aspecte determinant com és la coherència de polítiques. Durant molt de temps, quan parlaves d’això als cercles especialitzats de la cooperació, la coherència es reduïa a la pròpia coherència de la cooperació, en tant que política pública, i ni així s’aconseguia. Imagineu-vos quina cara se li haurà quedat a alguns contemporitzadors del desenvolupament,  en veure que les tesis dels més radicals s’han imposat: la coherència és de totes les polítiques públiques per fer alguna cosa, realment impactant, per eradicar misèries i vexacions arreu del món. No ho dic jo, ho diuen les Nacions Unides.

Alguna cosa impactant, no el que fem amb el 0,7% (el dia que arribem a assolir-lo, esclar). I per això cal fer servir tot l’arsenal de polítiques públiques, era de calaix, per no desfer amb una mà les engrunes que s’aconseguien amb l’altra. Ara bé, com deia algú del Ministeri d’Exteriors espanyol, per a tenir alguna possibilitat d’èxit, això ha de passar a ser liderat per d’altres ministeris i instàncies de govern, i deixar d’estar (exclusivament) associat a la cooperació, la ventafocs de la política pública. Altrament, continuarà essent un garbuix de paraules impossibles per a una ciutadania alienada, captiva de les notícies que arriben per la tele o el twitter de la darrera tragèdia humanitària. O un peatge força barat per evitar que les ONG facin soroll inoportú (si s’enrecorden de com fer anar el megàfon) i figurar super cool als aplecs sardanistes de la comunitat internacional. L’agenda és global, els problemes estan interconnectats i totes les administracions i agents socials, empreses, sindicats, universitats, etc., tenen alguna cosa a dir. No assegurem el dret a l’aigua a Cochabamba sense fer-ho a Terrassa, són vasos comunicants, mai millor dit, i tots dos sumen igual.

Un canvi de cultura política, ni més ni menys on, com en d’altres coses, els nivells subestatals tenen molt a dir. ‘Que ara hem de considerar el món sencer i tots els seus problemes quan fem les polítiques de Vilanova? Sí, senyor regidor, sí, senyora alcaldessa’. Algú em recordava el que va passar amb l’Agenda 21 a Catalunya: ‘Així que la vam acabar de confeccionar, ens van dir que la fiquéssim en un calaix, no van fer res amb ella pesi la feina que va comportar’. Amb els ODS pot passar el mateix, fins i tot, en un exercici d’honestedat política brutal, algú pot pensar que ja tenim una edat com per no haver de fer cap més paperot. A nivell estatal, això és el que sembla, dos anys i poc més que un simulacre de comissió al Congrés i sense notícies de l’Estratègia promesa davant els fòrums internacionals. Afortunadament, els nivells autonòmics i municipals s’ho estan agafant d’una altra manera, però deixaran de fer-ho tan bon punt mirem cap a una altra banda.

‘Llavors hem de continuar fent campanyes de sensibilització dels ODS entre la ciutadania?’, em preguntava algú a unes jornades municipals setmanes enrere. No, a la ciutadania l’importa poc com li diem ara a la coherència i a la complexitat de lluitar per la justícia. No guanyem res fent que a les escoles la mainada repeteixi com un nou Pare Nostre o uns santíssims manaments uploaded els disset objectius. No agafeu els calers i repliqueu fins acabar amb el tóner els eslògans de Nacions Unides, simplement perquè hi ha la possibilitat de fer-ho. Ara és l’hora d’incidir. Els ODS serveixen d’excusa per fer un clic a la nostra política, començant per la més casolana, per a lligar caps, comprometre recursos i concretar accions. ‘No saps el que li costa a qui fa polítiques concretar els seus objectius i impactes’, em deia algú que participa en el procés d’aterratge dels ODS al govern català, ‘i això en sí ja està essent un èxit’.

I cal obrir les finestres de tots els consells de cooperació municipals, metropolitans, comarcals, autonòmics. Deixar de parlar de quan sortirà la propera convocatòria i discutir amb molta altra gent de moltes altres coses. Fa més un bon codi de compra pública o una estratègia activa en energies renovables que tots els ajuts de cooperació, però ho volem, ho necessitem tot, i a tot arreu. Els ODS serveixen per fer política, per fi.

La cooperació internacional en vaga

divendres, 8/09/2017

Treballadors de l’Oficina Tècnica de Cooperació de Quito cridant a la vaga. Font: Facebook AECID en Huelga #8deSeptiembre

El dia 8 de setembre és el dia dels cooperants internacionals, una efemèride que se celebra des de fa ja uns quants anys, per reconèixer la seva feina i el seu compromís. Acostumem a pensar en el veí o la veïna, bona gent, que se’n va anar amb aquella ONG, de la que no recordem el nom, a no sabem exactament què fer. Jove i desorientat, volia canviar el món i va tornar molt més prim, oi? Parlava molt estrany i tenia el cap encara allà, amb la mirada perduda. Ves a saber per a què li va servir tot allò.

Donem per fet que qui es fica en un sarau d’aquests, obre una etapa a la seva vida i la tanca, com qui fa un tastet o una entremaliadura. A la majoria del personal li costa pensar que pot ser una carrera professional més i que, fins i tot, hauria de comptar amb certes garanties per ésser desenvolupada. Sí, home, a sobre que estan tot el dia viatjant, voldran cobrar! Suposo que tampoc coneixen que el propi Ministeri d’Afers Exteriors té una Agència de Cooperació i el seu propi cos de cooperants i cooperantes, per dir-ho d’alguna manera. Com si fos una ONG però en pla seriós, per a que ens entenem. O no tan seriós, pel que sembla.

La manera com l’AECID tracta al seu personal és directament proporcional a l’interès que l’Estat demostra per la pròpia cooperació. Cap cooperació nacional de cap altre país o organisme internacional menysté així a qui, a la pràctica, és la responsable d’executar una política pública i ser-ne la cara visible a l’exterior, si més no no se’n tenen notícies. Marca Espanya en estat pur.

Si no, com s’explica que el 40% del personal laboral hagi abandonat l’AECID durant els deu darrers anys, o vulgui fer-ho per anar-se’n a una altra agència o ONG? L’Agència espanyola no actualitza sous des que va començar la crisi, el que significa que a països amb dues xifres d’inflació anual, el poder adquisitiu s’hagi vist considerablement reduït per als seus empleats, en alguns casos fins a un 60%. No hi ha cap exempció fiscal (de les que sí en gaudeixen els expatriats/des de les ONG espanyoles) a canvi de no tenir accés a cap servei (el que és especialment greu amb la sanitat), i se’ls apliquen rotacions periòdiques entre els països on és present la cooperació espanyola, que els tribunals ja han declarat com abusives. Tampoc es mantenen ‘privilegis’ com els viatges periòdics a Espanya, a professionals que en molts casos porten distanciats de les seves famílies i el seu entorn social bastants anys. I les mesures de conciliació familiar pel que fa a cònjuges no nacionals ni hi són ni se les espera.

Conec personalment persones que s’han passat una dècada treballant d’amagat per l’AECID, contractats directament pel ministeri del país amb la que Espanya cooperava, per a que aquesta s’estalviés un contracte laboral fixe. L’Estat fent trampes i després donant lliçons per modernitzar l’administració a mig món ‘subdesenvolupat’, a costa dels seus treballadors i treballadores. És lògic que no entengui de cap manera el concepte de coherència de polítiques.

Farts de tanta deixadesa i poca consideració, la gent que treballa per aquesta agència a l’exterior ha decidit posar-se de vaga en aquest dia del cooperant del 2017. Segurament res canviï, però ja és una qüestió de dignitat plantar cara a una administració que veu en ells bé uns privilegiats, bé elements subversius amb una visió molt diferent a la internacionalització que impulsa Espanya durant els darrers anys, i que de cap manera necessita per dur a terme els seus plans.

L’AECID i el seu personal han estat una víctima més d’una guerra per modernitzar la política pública a l’Estat, una batalla guanyada aviat pel cos diplomàtic, ja en temps socialistes, que no ha permès crear un cos professional dedicat a la cooperació o que encara no entén què tenen a veure els drets humans arreu del món amb el que ens passa a casa. Com tantes coses en aquest país, que semblen atrapades al 1978.

Rebel·lió a bord

divendres, 21/07/2017

Roda de premsa de les onze persones que no van poder vitjar finalment a Senegal, el passat 17 de juliol a LaFede.cat. Foto de Laura Arau @araulaura.

No se m’acut res més simbòlic sobre com és el nostre món que els fets del passat dissabte 15 de juliol al vol de VY7888 Barcelona – Dakar. Puges a l’avió, rumb al Tròpic, col·loques bé les maletes, bon rotllo, tot per fer i per gaudir.  Just aquell moment màgic en què comencem les vacances, després d’un any sense arribar a fin de mes, la disputada recompensa de la classe treballadora, una de les claus de volta del nostre lloat estat del benestar.

De sobte, uns crits als seients del darrera trenquen l’encanteri. Aquell wonderful world, aquell matrix, té una errada de sistema i ensenya el que hi ha darrera de la il·lusió òptica que ell mateix genera, aquest cop en forma d’avió cap a les platges de Senegal. Píndola blava o vermella. Pots intentar recarregar el programa i no perdre de vista la ruta al sud, o descordar-te el cinturó, aixecar-te i afrontar la mirada d’un noi que no vol ser deportat a la desesperança.

La píndola blava et diu que no pots fer-ne res, que no és cosa teva, no anem a liar-la ara, heu vist tota la poli que l’escorta? El prospecte suggereix, a més, que et pot caure una bona si comences a cridar i a unir-te a la resta de passatgers que comencen a aixecar-se. La píndola vermella et fa agafar el mòbil i començar a retransmetre aquella escena, a fer-ne tuits, a trucar aquella col·lega que coneix a un que diu que treballa a una ONG de drets humans. De sobte, la pregunta del milió d’euros, sense cap avís, campanya prèvia, urnes ni referèndum. Qui salta? Qui vols ser la primera que identifiqui la secreta?

Recordo quan els antiavalots van desallotjar la Plaça Catalunya per netejar-la de cara la final de la Champions (matrix, again), durant el 15M. Hi va haver uns minuts, eterns, en què tota la policia estava envoltada per la gent que ens hi vam concentrar per protestar. Però només miràvem, mentre tot estava passant, desarmats de coratge. Si no hagués estat pel valor d’uns quants, ningú hagués saltat dins l’estrella central, tots ens hauríem quedat badant, plens de por i de ràbia. L’altre dia, un altre grapat de passatgers va saltar de les seves butaques per dir prou, i ens va empényer a tothom a acompanyar-los en un viatge tan incert com necessari.

Després, l’arbitrarietat policial va decidir que sempre els recordem com els onze del vol de Vueling.

Tant és, ja no us deixarem soles. Una cosa és el turisme solidari i altra ben diferent jugar-te les vacances per una causa justa. Mentre no estiguem disposats a perdre el nostre patrimoni, no parlem de revolució, de transformació o de compromís, si-us-plau, que fa mal a les oïdes. Gràcies per la rebel·lió a bord, algun dia arribarem a bon port.

Empreses, drets humans i coherència

dimarts , 11/07/2017

Unes dones treballen en un taller tèxtil de Bangla Desh, on el salari mínim és de 68 euros al mes. / ANDREW BIRAJ / REUTERS

Que la política catalana estigui poc menys que monopolitzada pel conflicte sobiranista té els seus inconvenients i danys col·laterals, esclar. Un és que l’actual legislatura té els dies comptats, tot obeint el calendari del procés, just quan estàvem al bell mig d’un procés força interessant al voltant del paper i de l’impacte de les empreses catalanes a l’exterior i de com fer per regular-ho. Sensació de legis interruptus, catxuntot, ara que havíem trobat el moment i ens hi havíem posat.

La Generalitat, a través de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament del Departament del Conseller Romeva, està enllestint l’Estratègia d’Empresa i Drets Humans a nivell de Catalunya. Quan tornarem a obrir l’ordinador el setembre, serà molt difícil reprendre una discussió que tot just començava a perfilar-se i que, per un cop a la vida, ens posava a la classe dels alumnes aplicats com a país. Efectivament, des que Nacions Unides fixés els Principis Rectors sobre Empreses i Drets Humans el 2011, i la Unió Europea en fes la seva estratègia (2011-2014)  i la darrera recomanació al Consell de Ministres (2016), alguns estats, inclosa Espanya, havien fet els seus respectius Plans Nacionals d’Acció. A Catalunya, a més, la pressió de la societat civil i la sensibilitat del Parlament, va fer aquest es posicionés mesos enrere a favor de crear un Observatori per controlar què fan les nostres empreses quan actuen a tercers països. Tot plegat amb l’ànim d’anar una mica més enllà que el conjunt de països que, tot i haver fet els deures, no mostren massa entusiasme en qüestionar la internacionalització de l’economia.

Quan tornem el setembre, tindrem una estratègia que no estarà malament, un primer pas. Les entitats, però, volem una llei catalana que passi del paradigma de la voluntarietat al de l’obligació, com està passant, de fet, a l’escenari internacional. L’octubre, a més del referèndum català, tindrà lloc la tercera i darrera cimera a Ginebra del procés auspiciat per l’ONU per dotar-nos d’un tractat internacional, per obligar jurídicament les empreses a complir i protegir els Drets Humans allà on operin.

Però bé, si l’estratègia ens ajuda a bastir l’observatori demanat per la societat civil i el Parlament o a avançar amb els mecanismes de suport a les empreses per a que coneguin els seus impactes i els corregeixin, anem bé. Tenim davant un text, encara en discussió, en el que ens agradaria més concreció sobre com serà aquest Observatori, qui i com el governarà, com funcionarà el mecanisme d’audiència de les persones i col·lectius afectats a tercers països, quin pressupost tindrà. A més, la música ens recorda el poc compromís de plans nacionals d’altres estats, començant per l’espanyol, on no s’han creat mecanismes sancionadors per aquelles empreses que violin els drets humans, i tot es deixa a la lliure adhesió a codis ètics. Entenem les escasses competències que deixa el marc autonòmic a la Generalitat per legislar, però hi ha marge per incentivar les empreses, més enllà de les campanyes de conscienciació. N’hem de parlar i seguir concretant, ara o més endavant, amb aquest o amb el govern que ho hagi d’entomar.

També som conscients que penalitzar per penalitzar, no és cap estratègia útil. Segurament la clau del canvi de comportament d’algunes empreses estigui a la compra pública. Cada cop serà menys clar que una empresa sigui catalana o no, o a quins negocis donen suport els nostres estalvis i inversions. En canvi, si qualsevol empresa vol operar a casa nostra, tenir clàusules socials i bastir una compra responsable potents pot ser una incentiu decisiu per a forçar canvis.

Cal més debat i reflexió que la tinguda les darreres setmanes, és evident. Per començar, al si dels partits polítics, allà on neix la visió política, però no només en matèria de cooperació, sinó pel que fa al model econòmic que impulsen, que cada cop més interconnectat i internacional. La coherència de polítiques té aquestes coses, necessita temps, paciència i convicció per forjar-se. Perquè ja no volem les engrunes de la cooperació, volem el pa sencer de la transformació. I si cal, esperarem un altre setembre.

Contra el #CETA, només la punteta

dimarts , 27/06/2017

Disculpeu el rodolí, era per cridar l’atenció sobre el que està a punt de passar d’aquí un parell de dies. El Congrés espanyol ratificarà el CETA, el tractat de lliure comerç entre Canadà i la UE, gràcies al suport dels partits que creuen en l’actual model de globalització. La globalització, diguem-ho clar, és indeturable, cada cop estarem més interconnectats i dependrem més els uns dels altres. Els països dels països, les ciutats de les ciutats, les línies dels mapes s’aniran esvaint, com les que dibuixem a la sorra de la platja.

En realitat, les línies seran a un altre lloc, els estats que vam conéixer fins el sXXI com a receptacles i estructures de poder, seran substituïts per altres unitats, nascudes de les empreses que el capitalisme i les revolucions industrials i tecnològiques han estat generant durant les darreres centúries. Ja n’hi ha que tenen més PIB o usuaris que molts països, i segur que saben infinitat més de coses que aquestes ínsules demodées, gràcies al domini del Big Data, quelcom així como el petroli dels propers anys i generacions.

El CETA i tota l’arquitectura de tractats que situen les grans empreses per sobre de les lleis dels antics estats és la constatació d’aquesta situació.  A aquells que demanem que s’aturin aquest tipus d’acords, ens posen a la mateixa foto que Trump o LePen, com si el proteccionisme carrincló d’aquells fos el mateix que el qüestionament polític i de sobirania que fem a aquesta banda del carrer. Ja sabeu que la sobirania i la pàtria importen fins al punt de que algú que ens pressiona molt o que estimem més pugui fer un bon negoci. Has pagat la nostra campanya electoral? Llavors no tens per què preocupar-te pel teu mercat global. Silicon Valley 0 – Farmacèutiques 1.

Però sobre tot, per a què es fan aquests tractats, més enllà de donar carta de naturalesa, de tu a tu, a les grans corporacions mundials? La pregunta de fons és: són aquests acords útils per a la creació d’unes noves bases econòmiques, amb la urgent creació d’ocupació inclosa, i ambientals que ens permetin albirar alguna possibilitat d’arribar com a civilització al s.XXII? Per què els nostres partits i governs continuen treballant sobre bases polítiques que desconeixen i no s’alineen amb les principals agendes de transformació i de justícia global, internacionalment reconegudes?

Hi ha molts dubtes, en el millor dels casos, tants que el PSOE s’agafa a les previsions de destrucció de llocs de feina que realitza la mateixa UE per canviar la seva posició envers el tractat. Eps, que ara som d’esquerres. El problema és que quan alguna cosa està a la teva mà canviar-la, saps que està malament i no ho fas perquè ja t’està bé posant-te de costat, acabes sortint borrós a la foto.

El CETA no és un bon acord, no es podrà esmenar en el futur i no serveix per tenir millors perspectives ambientals i econòmiques, com denunciem moltes entitats a l’Estat i a tota Europa. Hem de demanar coratge i determinació a qui té el poder de transformar aquesta situació, per tal de reconduir la globalització per camins que portin a algun lloc. No ens val amb la punteta, ho volem tot o acabarem sense res.

 

La cooperació, l’OTAN i l’obsolescència programada.

dilluns, 17/04/2017

Donald Trump va reafirmar el compromís dels Estats Units amb l’OTAN durant la seva reunió amb el secretari general de l’aliança militar a la Casa Blanca. / GETTY

 

Hi ha notícies que passen molt de puntetes, sense fer soroll, travessen davant el sofà mentre mirem la tele amb les sabates a la mà, no sigui que despertem de l’èxtasi informatiu en què vivim. L’OTAN ja no és obsoleta, no senyora, senyor, no s’esquivoqui. Quan tot menys la màquina de cosir de l’àvia i el radiocassette que ens van portar els Reis a BUP esdevé inservible sense cap raó aparent, l’Aliança Atlàntica, contra el signe dels temps, ha fet el camí invers i ha deixat de ser un gerro xinès, una altra Aliança de les Civilitzacions o Unió per la Mediterrànea més.

Sort que en Trump era poc més que pallasso amb tupé i que no tenia ni idea de política exterior, no? De moment, acaba de posar firmes a tots els països de l’Aliança i els ha recordat el seu compromís del 2014 de destinar el 2% PIB de cadascú d’ells en defensa. Si no, s’acabava la implicació dels sherifs de l’altra banda del mar en la seguretat europea i mundial. I com diu la nostra flamant ministra de Defensa, si no tenim garantida la seguretat, tant és tenir garantit l’atur, la sanitat o l’educació. Correcte, aneu despertant de la migdiada. Segur que si ho diu la Cospedal acabarem pagant, ni que sigui en diferit. Feu números: ara hi dediquem el 0,9% del PIB, menys que la mitjana dels països europeus que pertanyen a l’OTAN que és del 1,28%. Uns 10.000 milions d’euros (ja sense martingales de crèdits addicionals enmig de l’estiu), que caldrà més que doblar d’aquí el 2024, segons les previsions de la senyora ministra.

Per si us sentíeu malament, però, també han pensat en l’excusa. Bé, de fet ja la sabeu, blindar la nostra frontera Sud o el terrorisme, contra el que cal lluitar lluny de casa, a travès de missions militars que a Washington ens deixen computar dins aquest 2%. La seguretat de les famílies espanyoles també es refereix a Mossul i Raqqa, i amb la tasca que realitzen els militars espanyols a Somàlia, a Mali, Líban, o República Centreafricana, abundava Cospedal. Doncs ja ho tenim, no? Uns senyors d’uniforme, amb una missió lluny de casa, voltats de negrets que els miren bocabadats mentre es mengen la xocolatina que els acaben de donar. Si això no és cooperació, de la bona, de la que passa del politiqueig, de la de l’època del radiocassete i de la màquina de cosir, se li assembla molt. Això sí, dona, que no ho veus? Puja el volum, que no ho sento bé. Si és que el jovent hauria de tornar a fer la mili, com a Suècia. Uns avançats aquests suecs.

Mentrestant, a Madrid, uns altres pressupostos que ofeguen la cooperació i la mantenen en coma induït un any més. El ‘primer els de casa’ continua essent suficient per a que, amb alguns canvis comèstics, es deixi en via morta l’única alternativa al camí de la vertiginosa militarització a les relacions internacionals. L’únic realment seriós sembla fer la guerra o vendre armes per fer-la, i més encara quan vols fer un nou país, catalanets seriosos, a la vista de les declaracions d’alguns.

Acaba de caure des del cel d’Afganistan la bomba més potent des de Nagasaki i la Pau sembla més obsoleta que mai. Com si a algú li fes nosa que durés per sempre, i programés la seva cíclica i resignada extinció.

Fa 25 anys que tenim 25 anys

dijous, 6/04/2017

Aquest 2017 celebrem 25 anys d’Enginyeria Sense Fronteres.

 

Fa vint-i-cinc anys érem Olímpics i els xiringuitos de la Barceloneta desapareixien de les nostres opcions de lleure, entre moltes d’altres coses, perquè havíem decidit ésser moderns d’una vegada per totes, un tros llampant del primer món. Una nova ciutat apareixia davant nostre i res tornaria a ser igual. Fa vint-i-cinc anys començava el setge de Sarajevo, encara s’hi veuen els estralls d’una altra piqueta, les que queien com obusos i metralla des dels turons que envolten una plaça impossible de defendre. Fa vint-i-cinc anys probablement s’esta covant davant nostre la crisi dels Grans Llacs i la guerra d’Argèria i la radicalitzacio islàmica del Magrib esclatava.

També en fa vint-i-cinc que se signaven els Acords de Pau de Chapultepec i acabava una altra guerra a Centreamèrica que ja durava més d’una dècada, i ens hi podíem posar mans a l’obra a fer el més difícil, reconstuir un país i la confiança de la gent en el seu futur i la seva dignitat. Fa un quart de segle ja alguns s’ajuntaren en un aula de la Universitat Politècnica de Catalunya (abans les universitats no hi anaves només per treure’t un títol) esperonats per les mobilitzacions per demanar el 0,7% i que la cooperació esdevingués quelcom semblant a una política pública. Van decidir formar una petita entitat que poc a poc ha anat fent camí, que ha estat escola i referent per a molts, on hem après a parlar en públic, a escriure, a discutir i a tenir paciència amb les nostres limitacions, contradiccions i derrotes. Tant gent que veus il·luminar els seus ulls, tanta, que entren per la porta, seuen, pregunten, escolten, s’arremanguen i fan.

Més que una ONG, d’aquelles que tothom feia quan tornava indignat de vacances o de viatge de noces pels Tròpics, o de les que t’assalta a Plaça Catalunya demanant-te el compte corrent, ha estat un intent permanent de redempció. Un enginyer no és un ciborg que ni tan sols somia amb ovelles elèctriques. Què en fem de tots aquests manuals de càlcul integral i mecànica de fluïds? Serveixen per d’alguna cosa a Barcelona, Sarajevo, Arger, Kigali o San Salvador? Esclar que serveixen. ‘Vosaltres sí que li doneu prestigi a l’enginyeria’, em va dir algú fa temps. Bé, no es tractava d’això exactament, més aviat de demostrar la responsabilitat que tenim tots i totes en acabar amb tots els setges i les masacres, i que encara avui continuen, pesi a la determinació de tanta gent, que encara no és prou.

És l’únic que podem prometre, determinació, som gent caparruda. Ahir mateix no vam deixar la seu d’Endesa a Barcelona fins que algú no ens va jurar que acceptaria negociar una sortida a la pobresa energètica, per complir la llei. Els antisistema sempre han estat ells, o potser no veiem que el sistema era això, i ara ja no cal agafar un avió per veure els seus estralls. En això sí que han canviat les coses, teniu raó.

Dissabte 22 d’abril fem una festa, parlem-ne, de tot això i dels propers vint-i-cinc anys, que tot just comencen.