Espectres

Fa uns dies, una gran amiga m’escrivia:

Avui és un gran dia: la justícia Guatemalenca ha condemnat Efrain Rios Montt acusat de genocidi. Guatemala és el meu país d’adopció, la meva llengua, el lloc on va confluir la fugida, la desesperada fugida buscant atrapar la vida … Guatemala silenciosa, respectuosa, tímida i riallera, profundament ferida i molt valent. Poesia en l’aire, filosofia a les cantines, ulls negres, tornades dels Tigres del Norte, llum de volcans. Guatemala em va ensenyar l’horror, de la insistència de la vida i del dolor, de l’amor, del temps, però sobretot em va ensenyar a nomenar amb nom propi: dir el meu nom.

Vaig recórrer la seva geografia, els plecs de les seves muntanyes, dels seus llogarets, en autobús, en pick-up, en ruc, a cavall  i a peu. Obrint-li les entranyes per treure milers de persones assassinades, amuntegades unes sobre d’altres, i tornar-los un per un el nom; i els relats i els silencis van acudir a socórrer allò fora mida. Vorejar el forat.

Per això avui és un dia feliç, un dia que dóna la raó als valents, als quals mai es van deixar morir en vida, ni tancar els ulls, ni fer que la cosa no anava amb ells. Aquest dia que mostra que la vida sempre està per escriure, i que dies així només són possibles pel desig encès, decidit i ardent d’alguns éssers humans. Brindo, brindo, brindo per ells.

Dies després va morir un altre assassí en sèrie, en Videla. Els recordo a tots dos, de manera fugaç i infantil, en algun telenotícies en blanc i negre. Venien a nosaltres, en aquells finals dels setanta i principis del vuitanta, com una mena d’espectres d’un passat no tan llunyà. Apareixien sovint a la nostra tele INTER per recordar-nos quelcom que feia perdre la mirada als nostres pares i avis. Després va arribar una nova televisió en color, i vam començar a mirar de reüll aquells fantasmes eternament vestits amb gorra de plat, i a menystenir les seves amenaces i malediccions. Ja se sap, aquests països! Mai se’n sortiran, no saben posar-se d’acord, ja hi pots comptar.

Mentre per aquí continuem posant medalles a la División Azul, jo també brindo perquè Guatemala i tants països hagin pogut tancar els seus comptes pendents amb el passat, i donar sepultura a aquests espectres errants. Ara bé, les causes estructurals d’aquell conflicte segueixen intactes: 200 militars i 400 policies ocupen el municipi de Barillas des de principis de mes per permetre que el projecte hidroelèctric de Cambalam I tiri endavant. Dóna a més la casualitat de que l’empresa responsable és filial de l’espanyola Hidralia Energia, qui ha vingut aquest cop a portar el progrés i segurament segueix sense entendre que aquests maies no el vulguin per res.

Potser canvien les formes, però el fons de la qüestió, la lluita per la terra i els seus bens, és el mateix. Hauríem de preocupar-nos, no fóra que havent trobat el sortilegi per uns, estiguin naixent uns altres espectres.

 

 

1 comentari

  • Espectros | El Blog d'Àgora Nord Sud

    21/05/2013 12:25

    […] català a http://blogspersonals.ara.cat/nolidiguiscooperacio/2013/05/19/espectres/  Hace unos días, una gran amiga me […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús