Misèries pressupostàries

En algun lloc del pressupost de la República de Moçambic hi ha una línia, un assentament per als puristes, on diu “Cases perquè el Sr President passi un dia”. És fàcil de calcular, perquè totes les cases són iguals i, sense escalfar-se molt el cap, podem suposar que valen el mateix, sense gaire marge per a l’error. Llavors es multiplica el valor d’aquesta casa pel nombre de pernoctacions o dies i es dedueix el valor a assignar.
A vegades hi ha errors, com a Tsenane, on al juny el nostre estimat líder passarà una d’aquestes nits inoblidables, almenys per als seus pobladors. Per alguna raó, la primera casa que es va construir, idèntica a la primera, no és vàlida. Cagada pastoret, tornem a començar. Cent metres més amunt a l’altre costat de la polsegosa carretera que porta a Funhalouro, els paletes s’afanyen a repetir la construcció, que ja se saben de memòria. Potser ells sàpiguen on va fallar la cosa, potser va ser una rajola trencada al bany (l’únic amb cisterna a 300Km a la rodona), o una porta que no tanca bé, aquestes coses passen fins a les més excelses residències. La casa blanca que va perdre la seva oportunitat mira envejosa a l’altra, encara de color ciment, com es va alçant-se, i li desitja que un contratemps d’última hora a l’agenda presidencial la deixi sense aquest honor.

Alguns kilòmetres més enllà, construir una latrina o un sistema que recolli aigua de pluja és pràcticament una quimera. Ja se sap aquest països, no? Ara, que conec un altre país on al president li paguen un curs per aprendre a ser un millor líder. Vint mil de l’ala per afinar les seves aptituds polítiques i de comandament de les masses, amb un entrenador personal. No seria res si al mateix país tenir una educació pública de qualitat no comencés a ser també una quimera, per no parlar de la recerca, no ens passem. Hi ha al pressupost del País Valencià, perdó, de la Comunitat Valenciana, una línia al seu pressupost que digui “Millora contínua del nostre president”? Què es pot esperar d’aquests països, oi?

Les misèries humanes, com les pressupostàries, són tan idèntiques que potser caldria pensar que pertanyen a la nostra pròpia condició i que mai les podrem eradicar. No em refereixo a tenir latrines o escoles, és clar, sinó a les misèries veritablement miserables.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús