Democràcies

Divendres passat el Sr. Joan Rigol, comissionat pel molt Honorable Sr. Mas, va venir a la molt díscola Federació Catalana d’ONG de Pau, Drets Humans i Desenvolupament, a explicar-nos què és això del Pacte Nacional pel Dret a Decidir (a “dicidir”, en dialecte barceloní).

S’ha d’agrair, en primer lloc, que el stablishment s’arremangui d’aquesta manera. Segur que alguns estan retrobant una segona joventut amb tant insurgència sobrevinguda, treient-se anys de sobre i respirant una vitalitat que feia anys que no sentien als pulmons. Lloable també la seva tasca sintetitzadora de sensibilitats i aportacions per construir un document que pel que sembla és molt important per exercir l’esmentat dret. Doctors té l’Esglèsia.

Em quedo, però, amb un comentari seu que crec que amaga moltes claus del procés:

– Uns em van demanar que afegís el caràcter de “radicalitat” democràtica que havia de tenir tot plegat. Però això és redundant, en el fons: o ets demòcrata o no ho ets.

Deixi’m, Joan, que discrepi. La democràcia no és cap codi binari, on-off, Barça-Madrid, blanc-negre. Sota la denominació de democràtics hi ha règims de tota mena, també quan parlem de la democràcia parlamentària occidental. L’altre dia, la Càmera del Comuns ens va ensenyar les possibilitats, inexplorades al nostre Estat, que pot tenir una democràcia representativa. Encara està per arribar el dia en què la responsabilitat com a representants dels ciutadans passi per sobre de la disciplina de partit al nostre país, i això té molt a veure en el desig refundacional que circula darrerament pels carrers, no només a Catalunya. Esclar que encara hi ha gent que pensa que Rússia o el Marroc viuen en democràcia.

A més, no s’ho prengui malament, forma part d’una trampa parada a la nostra generació, que va arribar quan s’havia gestionat l’operació de lifting i canvi d’inquilins a Palau, i va creure un relat històric tancat i barrat. La seva democràcia era l’estació final de tot procés polític a la nostra societat. Ja està, havíem arribat al sumum, al que tenien tots els nostres admirats veïns. Teníem democràcia, la felicitat era això, i anar contra aquesta concepció inacabada era anar contra el sistema. “Anar contra la democràcia”, no puc imaginar pecat més gros. Recordo unes declaracions de Miss Relaxing Cup, quan era la primera dama de tot això, sincerant-se i admetent que això era tot el que estaven disposats a cedir els seus  a nivell de poder, que la democràcia en totes les llengües peninsulars apel·lava a una urna que un dia cada quatre anys tenia el seu moment de glòria. Les majories, les silenciones i les que fan xivarri, s’ho van creure i van posar el pilot automàtic. La resta de la història la coneix tothom.

Un dret curiós, el de decidir, que s’ha hagut de condicionar a pertànyer a la UE per deixar tranquil·la la patronal. Jo pensava que els drets s’exercien sense pre-condicions; que un no és lliure sexualment amb la condició de que acabi essent heterosexual, per posar un exemple. Com a molt, canviar de fronteres, però no de democràcia, però fins i tot això s’enfronta amb la idea de democràcia de l’altra banda. Ho veu? L’adjectiu no era perquè sí, sense la radicalitat democràtica no avançarem ni en això ni en res. Ah! Pel Dret a Decidir dels Pobles no es preocupi, portem tota la vida defensant-lo i no farem ara cap excepció.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús