De la retòrica als fets

Una entrada de n’Eloísa Piñeiro Orge, militant a Enginyeria Sense Fronteres.

Amb el lema “Dret a l’Habitatge i a la ciutat . De la consigna als fets”, es va organitzar el passat dilluns una taula rodona per commemorar el Dia Mundial de l’Hàbitat.

Aquest any, a més de comptar amb activistes de llarg recorregut en la defensa del dret a l’habitatge i la ciutat; l’Itziar González, el Pere Pujol, l’Ada Colau i el Gerardo Pisarello, es va oferir la fila zero a les forces polítiques parlamentàries per tal de generar diàleg (van excusar-la seva presència el PP i CiU, i ERC no es va presentar, simplement). L’objectiu, cobrir buits en aquest canal de comunicació malmès entre la ciutadania i el Parlament , aquest canal que es diu democràcia .

Des de la taula es van oferir reflexions profundes sobre el moment crític en què vivim : sobre la urgència de solucionar el problema de l’habitatge, sobre el retorn a formes de barraquisme a la ciutat de Barcelona, sobre la batalla per gaudir dels espais públics de les nostres ciutats, sobre la necessitat d’un poder polític que s’alliberi del segrest dels interessos privats a què està sotmès, sobre la construcció de marcs normatius garantistes des de la rebel·lia, etc. Entre referències a Lefevre i Italo Calvino, es va cridar a la mobilització a Salt (Girona), a la desobediència civil i a la posada en pràctica de solucions concretes per part dels poders públics. S’esperava ( ingènuament? ) que en aquest espai d’incidència política, les orelles de tots els servidors dels ciutadans que havien assistit a l’acte romanguessin obertes.

Des de la fila zero, les intervencions van ser heterogènies. El representant de les CUP va realitzar una síntesi magistral de la crisi a partir del joc del Monopoli, seguint la línia argumental de la taula. Ciutadans, que partia amb l’avantatge de no haver governat mai i amb el desavantatge de ser Citutadans, va manifestar que estava d’acord, en general, amb el que allí es va dir, però “en algunes coses no”. Quines coses? No es va saber del tot. Obvi, si fossin concrets i transparents no es disputarien un espai polític de posicionaments ambigus, que és el seu. El PSC, que partia amb l’avantatge de poder parlar amb coneixement de causa, va desaprofitar l’oportunitat de debatre amb seriositat, i davant la frustració generalitzada, no va fer més que retòrica. ICV-Els Verd, va intervenir amb coneixement de causa i posicionaments concrets, el que no redimeix un govern tripartit que va ser incapaç de regular el deliri immobiliari.

I així van ser interpel·lats des de la taula i el públic : ” els sembla que és apropiat exercir dos càrrecs polítics, senyor polític?” (com era el cas del representant del PSC), “els sembla que podem seguir esperant resultats d’accions polítiques estructurals en aquestes circumstàncies urgents ? “, ” faran vostès algun tipus de desobediència al Parlament per mostrar el seu rebuig a l’obscenitat política que s’escenifica en les institucions del poble ? “.

Amics i amigues, no sé si la por ha canviat de bàndol, però per descomptat, la incomoditat sí que ho ha fet. Allà en aquell espai, hi havia un 99% sorollós interpel·lant uns balbucejants servidors públics .

Senyors polítics , una vegada més li demanem a l’uníson: escolteu i vagin de la retòrica als fets. És urgent.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús