Guerra Santa

Al meu barri, quan érem petits, també feiem això de les comunions compartides. Suposo que els nostres pares s’estalviaven uns bons calerons a l’hora de convidar tanta gent que volia ser aquell dia amb el petits. I al capellà no l’importava pas fer el sant sacrament a l’engrós, al contrari, industrialitzar el procediment imagino que donava una visió contudent del poder i la influència de l’esglèsia a aquells barris proletaris. Eren bons temps, al cap i a la fi, aquella esglèsia que bevia de la teologia de l’alliberament i dels nous aires del Concili Vaticà Segon, semblava haver-se reconciliat força amb les classes populars.

Veure ahir diumenge canonitzar a dos papes, m’ha fet recordar allò. Ja va bé estalviar en fastos, els temps no estan per massa alegries. Suposo que a Nicaragua es deuen estar enrecordant molt de tots dos, i d’allò que va suposar cadascú. Potser no recordaran massa qui fou Joan XXIII, però de Joan Pau II deuen tenir forç clar el record.

Fa anys vaig participar en un documental sobre la Creuada d’Alfabetització a aquell país durant la revolución sandinista, i vaig tenir ocasió d’entrevistar en Fernando Cardenal, un dels protagonistes d’aquell episodi i Ministre d’Educació després. Recordo perfectament l’amargor de les seves paraules quan off the record, ens van explicar la vergonyosa visita al seu país del Pontífex polonés. Just després de començar la guerra amb la Contra i d’haver fet una gira per tota Centreamèrica, on no va deixar de demanar a les guerrilles que lluitaven contra els règims opressors que deixessin les armes, a Nicaragua no va tenir ni un sol gest en favor de la pau.

– Ni un gest! La gent esperava alguna declaració en què simbòlicament cridés a la germanor dels nicaragüencs i que fes recapacitar aquells alçats en armes, però no ho va fer -ens deia fora de càmera en Fernando-.

Al contrari, va utilitzar la seva visita per censurar la participació a la revolució d’una esglèsia compromesa amb un procés que en aquell moment representava l’esperança de tot un continent i, per què no dir-ho, de mig món. L’ara sant preferí la guerra a la pau, les seves paraules podrien haver contribuït a desactivar el conflicte però al final va haver de sortir a corre-cuita de la Plaça de la Revolució de Managua, escridassat per una multitud assedegada de pau i indignada amb la seva actitud prepotent i intimidatòria, per molt catòlica que fos, i deixà el país gairebé sense acomiadar-se de ningú. La resta de la història, la guerra, és ben coneguda

Suposo que és el signe dels temps: si el premi Nóbel no deixa de participar en conflictes bèl·lics, espiar-nos a tort i dret i ordenar execucions extrajudicials, no és gens estrany que l’Esglèsia passi per alt aquest petit detall per santificar Wojtyla.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús