La solució? Per començar: Can Vies per al barri.

Un article d’en Manel Rebordosa, Responsable Demarcació de Catalunya d’Arquitectes Sense Fronteres i voluntari d’Enginyeria Sense Fronteres

Els fets de Can Vies han generat estupor en bona part del teixit veïnal i associatiu de Barcelona. En la pràctica han exemplificat el retorn a un menysteniment i violència sense complexes des de l’Ajuntament cap als moviments veïnals en un grau que no coneixíem des dels episodis més obscurs de l’especulació que envoltava la bombolla immobiliària. Més enllà de la matemàtica de contenidors cremats a la qual alguns intenten reduir la qüestió, el fet que crida l’atenció es la lleugeresa amb que, cada vegada més, el cop al damunt de la taula s’imposa com a mètode per a dur a terme la gestió quotidiana d’assumptes de la ciutat als quals a priori ningú pressuposava una deriva violenta.

Es important no oblidar que tot i viure en un estat democràtic, una de les prerrogatives de l’estat es que disposa, legalment, del monopoli de la violència. Aquest monopoli pot ser comprensible o necessari en una democràcia. Però el fet de que l’estat, en determinades circumstàncies, pugui exercir la violència legalment no converteix aquesta violència en menys violenta. Ni tan sols la converteix en èticament acceptable i molt menys en justificable.

L’ajuntament hauria de fer una autocritica profunda dels esdeveniments que han portat l’episodi de CanVies a una situació de carreró sense sortida. La decisió unilateral de desallotjar i demolir de manera exprés l’edifici de CanVies després de defensar públicament la seva voluntat de rehabilitar l’immoble i de preservar el seu ús cívic fou un exercici de violència gratuïta injustificable. Legal, d’acord, però absurdament incendiaria.

Un discurs conciliador de debò no pot ser cap altre que el retorn al punt de partida. CanVies ha de ser reintegrat als moviments veïnals de Sants. Els espais des dels quals la ciutadania construeix dia sí i dia també la Barcelona ciutadana, solidaria i participativa mereixen el respecte de l’equip municipal i les negociacions sobre la seva continuïtat no poden efectuar-se amb una espasa de Dàmocles en forma d’amenaça de desallotjament penjada sobre la taula. Se suposa que l’ajuntament hauria de ser company de viatge d’uns espais de participació que fan ciutat i les seves polítiques no haurien de generar dubtes sobre la voluntat de l’ajuntament de preservar-los.

L’espurna que ha generat la violència que ha sacsejat Barcelona aquests dies es podria haver evitat. No ha estat altra que una forma irresponsable de fer política basada en el menysteniment dels espais veïnals i que arribat el moment no dubta en prioritzar l’ús de la violència a la negociació, el consens i el diàleg. Seria bo per a la ciutat que tant a Sants com a la resta de barris l’Ajuntament actuï amb el sentit de ciutat que li correspon, prioritzant el diàleg i els interessos del teixit veïnal, i deixant la Barcelona de la violència immobiliària tancada en el bagul dels mals records de la bombolla.

1 comentari

  • La solució? Per començar: Can Vies per al barri. | Artículo 22

    29/11/2015 21:48

    […] Continuar llegint..  […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús