Moçambic, una economia extractivista

IMG_6252 (1).jpg

Una crònica d’en Ferran Alà, d’Enginyeria Sense Fronteres, sobre la xerrada que el professor Carlos Castelo-Branco, membre de l’IESE Moçambic, va donar el passat 04/06/2014 a Barcelona al Pati Manning, organitzada per Medicu Mundi Catalunya.

La xerrada pretenia explicar la postura del govern, perquè fa el que fa i com pensa. Per a tal, es va fer un breu resum històric, d’on ve el país i perquè està on està. Va fer esment d’un parlament que va fer el President Guebuza als anys 80, quan era Ministre, on venia a dir que Moçambic hauria d’abandonar la idea d’enfrontar-se al capitalisme, el discurs fins llavors de poble unit, filosofia comunista, etc. i per contra, sumar-se al capitalisme. Només d’aquest manera el país aconseguiria protegir el que és seu, tenir major control, venia a dir. Però per a tal cosa, seria necessari crear gent capacitada amb la noció de què és el capitalisme, com funciona, etc. I per poder ser capitalistes seria necessari molt de capital.

Als anys 80 i 90 amb la gran entrada de diners provinents de l’ajuda externa, seria un inici. Esclar, llavors el tema de la corrupció entraria en escena, en agafar diners de l’ajuda externa per a fer altres coses. Però ara, la cosa ha canviat: aquest últims anys s’han descobert molt recursos naturals que són porta d’entrada de capital estranger i a la vegada no cal fer malabarismes com sí calia amb l’ajuda externa, l’ús de la qual s’havia de justificar als donants.

Llavors, el pensar del govern moçambiquès és crear una oligarquia econòmica, una elit capacitada per jugar al terreny del capitalisme. I clar, que això portaria i porta el país a un dictadura i no una democràcia.

També va fer referència al nivell d’endeutament pública que permet el FMI i sembla ser que Moçambic encara té molt marge de maniobra, és a dir, que es pot endeutar molt. Gran part dels ingressos dels recursos anirien a cobrir part d’aquesta deute i altres a la creació d’importants infraestructures que de retruc reverteixen en el capital estranger, i que permeten les activitats econòmiques d’aquesta elit i el seu enriquiment.

Una altra cosa que va comentar és que la principal activitat econòmica del país són els bancs. La compra i la venta de deute públic genera grans beneficis pels bancs. Aquests no donen facilitats a la petita i mitjana empresa per a que aquesta obtingui crèdits en bones condicions cosa que no facilita el desenvolupament de l’economia productiva.

Parlant de les empreses que hi ha a Moçambic, les va classificar en dos grans grups: les empreses internacionals que treballen amb estàndards internacionals, i que obtenen benefici no en detriment dels seus treballadors. És a dir, són empreses rentables perquè fan bé les coses, i perquè desenvolupen activitats molt rentables, però sobretot perquè tenen una bona organització. Per altra banda estan les  petites i mitjanes empreses que fan benefici en detriment dels treballadors, és a dir, a costa de limitades retribucions i d’altss costos socials. Gran part dels assalariats no guanyen el suficient per poder pagar-se la vida (salaris per sota dels costos de vida) i per tant, són les pròpies famílies que per altres vies han de sustentar aquests costos socials. Tot això fa que sigui molt complicat el seu desenvolupament social i econòmic.

En Castelo-Branco, qui fa uns mesos va fer una carta oberta al President Guebuza que l’ha dut davant els tribunals, va acabar reflexionant sobre el fet de que els recursos naturals no són infinits, que un dia es poden acabar i que llavors ningú sabrà què fer a Moçambic amb la seva economia.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús