#Nepal i el dia després

El senyor del davant de la cua a la caixa d’estalvis (encara en queden, ho sabíeu?), està ordenant una transferència per ajudar el Nepal. Una entitat ben coneguda hi ha obert un compte per a que tots i totes feu el vostre donatiu, estorats que deveu estar després d’haver vist com les muntanyes que toquen el cel s’enfonsaven. Sé que aquesta entitat no hi treballa al país asiàtic, però ja em sembla bé que col·labori amb la xarxa internacional a la que pertany per recaptar més fons, passar-li a la seva partenaire que sí hi treballa i fer quelcom davant una emergència així, faltaria menys. ‘La prioritat és salvar vides’, diuen els telenotícies, tot transmetent de manera insistent, amb noms i cognoms el neguit per no trobar els nostres turistes. Ah, no! Que això era la prioritat per la catàstrofe humanitària de les pasteres a la Mediterrània. Allà no hi ha espanyols desapareguts fent trekking (afortunadament), ni tan sols noms ni números de telèfon on trucar per donar les males notícies. Així que no hi ha notícia. Bé, sí, passarem una mica de vergonya, una cimera, un acord, foto de ministres compromesos i au. ‘Després ja en parlarem’. Però mai en parlem després, i ho sabeu. Alguns recaptaran molts recursos i faran el que podran per reconstruir el Nepal, es desbloquejaran alguns fons comunitaris embolcallats de bona voluntat, per acollir millor els nàufrags de la nostra vergonya, però mai en parlarem de per què Líbia, Nepal i tot plegat s’ensorra o s’ofega.

Des d’aquesta banda, és frustrant veure com hem fracassat comunicativament, com hem estat incapaços de mantenir aquest diàleg amb la societat i la classe política per continuar lluitant contra les causes que provoquen o agreugen les catàstrofes, que no deixen de ser la punta de l’iceberg d’un món profundament injust. Arriba un mail d’un grup de professionals, il·lusionats, trempats amb el desafiament, oferint-se a la nostra entitat per ajudar en la reconstrucció del que calgui. I els has de dir que no, que nosaltres som del dia després, de quan ja no se’n parli i el focus estigui en el següent tsunami o en el nou campament de refugiats en un desert desconegut fins aquell moment pels televidents. I el pitjor de tot és la sospita de que el personal ens hagi confós a les entitats de cooperació, finalment, amb un cos de bombers lowcost, que funciona per subscripció popular i apaga els focs que les misèries del sistema i les plaques tectòniques van encenent. I que només servim per això.

Sempre queda l’esperança de que aquell senyor de la cua de la caixa tingui la paciència de tornar l’endemà a fer el donatiu del dia després, oi?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús