Ningú parlarà de nosaltres

Stefan Olsdal (Placebo) lluint el 489 al pit, al seu concert al Marroc, l’article de la llei que multiplicarà per vint les penes contra l’homosexualitat. SIFE EL AMINE / AFP

Dies enrera, pràcticament al mateix temps que en Rajoy i el seu homòleg marroquí celebraven la segona cimera d’alt nivell durant la present legislatura, prova del gran moment pel que passen les relacions a una banda i l’altra de l’estret, la Sûreté expulsava la companya L.V. del Marroc. Sense ordre, maletes, càrrecs, calers, ni un trist mòbil per trucar a algú i comunicar la situació. L’expulsió de l’activista catalana, integrant de NOVACT , sembla clarament inscrita en l’ofensiva de l’Estat marroquí contra les ‘conductes antinaturals’, que criminalitzaran vint vegades més l’homosexualitat en aquell país a partir d’ara, i contra la que moltes entitats de dins i fora del país s’hi estan oposant.

Res de nou, lluitar contra estats repressors dels drets humans, i de vegades contra la incomprensió de la nostra pròpia societat, que considera que hi ha d’altres prioritats abans que poder exercir els drets fonamentals, en aquest cas l’orientació sexual. Un caprici pagat amb els calers de tothom, per a que m’enteneu. Què fem nosaltres interferim en els costums d’aquella pobre gent? Com se’ns acut ingerir en la seva política? Ara hauran d’anar els nostres mandataris a restablir promeses i confiances perdudes, com farem negocis i enlairarem concertinas sinó?

Ja ho hem vist aquí i allà, qualsevol dia ens expulsen a alguns del Perú o de l’Equador per denunciar els devastadors impactes de la indústria petroliera i minera sobre la naturalesa. A uns, el sistema els monta manifestacions ‘espontànies’ a cops de bus i entrepà (us sona?) per a que es vegi que el poble marroquí està contra els estrangers que es fiquen als seus afers, a d’altres els mass media ens acusen en públic d’anar contra els interessos de la pàtria, assenyalant davant els sicaris de torn l’amenaça forana, un recurs de manual per a polítics de tercera. 

El que no hem vist encara, malauradament, és una resposta contundent dels nostres governs contra aquestes pràctiques intimidatòries, il·legals fins i tot a aquells països en molts casos. No formem part de cap agenda, no mereixem ni tan sols un comentari perdut entre canapé i canapé, i, per suposat, no farem esclatar cap conflicte diplomàtic per denunciar minúcies com la violació flagrant de la Declaració Universal dels Drets Humans. Esperava, però, alguna tímida protesta o declaració inintel·ligible del Diplocat o de la Cooperació Catalana, si més no, però sembla que tampoc arribarà (i espero molt equivocar-me!). Sembla que no era aquesta tampoc la diplomàcia participativa i popular que alguns esperaven.

Un dia tots i totes seren conduïts a una nau i quan tanquin les portes darrera nostre, ningú parlarà de nosaltres. I el pitjor, sabeu què és? Que tampoc parlaran de totes aquelles persones i moviments amb qui vam compartir la seva, la nostra lluita. 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús