Cooperació espanyola, capital Nova York

Seu de les Nacions Unides a Nova York. Foto Miquel Carrillo.

La propera tancada la farem al lobby del majestuós complex que en Le Corbusier va fer a Nova York, quan l’ONU era encara la gran esperança blanca per refer el món. Ja no ens tancarem a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, ni tan sols ho intentarem a l’Avinguda dels Reis Catòlics, això si mai se li va passar pel cap a ningú a Madrid. La cooperació espanyola, els calerons que amb prou feines surten dels nostres impostos, passen de llarg i els trobareu al East River, amb sort, o una mica més lluny, al carrer H amb el 18 de Washington, al Banc Mundial, molt a prop del FMI. Bé, en podem fer dos escamots o alternar-nos, segur que n’hi ha moltes coses per les que tancar-se. Ara bé, la seguretat està complicada, la barrera policial és de grans lligues, haurem d’inventar quelcom per a fer-nos sentir.

Perquè això ja és una estratègia conscient i ben definida. No es tracta ja de complir amb els compromisos internacionals, que estaria molt bé. Més aviat la cosa va de subcontractar i delegar els serveis dels organismes i institucions internacionals, i treure’s de sobre la feina de fer cooperació, ingrata i subjecta a les reclamacions d’una colla de pesats i pesades que volen fer no sé què dels drets humans sense comptar amb els grans poders fàctics, l’impensable! En fi, molt millor pagar el que correspongui a les altes esferes humanitàries, sortir de l’escrutini de la ciutadania, i a sobre apuntar-se un tant: no oblideu que gràcies a la cooperació vam aconseguir una poltrona al Consell de Seguretat de l’ONU. A veure, què es deu?

És així com hem pogut augmentar un 40% el pressupost de la cooperació espanyola, tot i reduir en dos milions d’euros els recursos de l’Agència Espanyola de Cooperació al Desenvolupament (AECID). Tot coherent, el que hauria de ser el principal instrument de la cooperació estatal és cada cop més la seva ventafocs, dotada amb els cèntims justos per mantenir al ralentí la seva estructura i l’acció d’unes entitats que paguem el nostre silenci còmplice i possibilista durant molts anys. Tant de bo veiem aviat el que està passant, l’AECID és gairebé poc més que un espàrring contra qui desfonar-se, les grans polítiques de desenvolupament estan lluny seu. Tampoc cal fer un pont aeri atlàntic, també ho sabem, però d’alguna manera caldrà recuperar el control ciutadà de la política exterior, a través de la cooperació. Perquè, no ens enganyem, la gràcia d’aquesta política pública era estar a prop i  oberta a la ciutadania, altrament serà víctima de tots els mals de la política elitista tradicional.

Un altre dia parlem de què fan i no fan els grans organismes internacionals, amb quina eficiència i amb quins objectius. Segur que també tenen un paper, ningú ho dubta. Però concentrar tots els nostres recursos en les seves accions, desequilibra notablement el conjunt de la cooperació. Esclar, en el supòsit que algú al Govern espanyol encara estigui pensant en la cooperació pel desenvolupament, la pau i els drets humans com un conjunt, i no com un peatge ineludible per vendre neveres als esquimals.

1 comentari

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús