Top Manta Extra Large

Manters al metro de Barcelona. Foto Miquel Carrillo.

Una entrada d’en David Llistar, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització i autor del llibre «Anticooperación. Los problemas del Sur no se resuelven con más ayuda internacional».

No m’acabo de creure que l’actual alarma generada davant l’«amenaçant plaga dels Top Manta» es pugui atribuir a les pèrdues generades als botiguers de bosses i ulleres. Ni que sigui perquè no paguin impostos, incrementant així el dèficit públic i impulsant a Espanya a un tenebrós default grec. Si fos per això, serien més perill públic altres actors presents també al nostre paisatge quotidià. Els Carrefours i altres grans superfícies de Barcelona haurien de rebre llums i taquígrafs més que no els 100-300 senegalesos que es busquen la vida pels seus carrers; més que els pakistanesos venedors de llaunes serien els Mercadona i els seus propietaris els que haurien de sortir als diaris. Els Amazons, els Googles o els Zares paguen impostos qualificables de ridículs en aquest nostre Estat, igual que les SICAV de les Koplowitch, els Pujol o els Albertos. Grans empreses i fortunes com les que diem no arribaven a pagar ni el 4% en l’impost de societats l’any 2012 segons l’informe Il·lusió Fiscal d’Oxfam-Intermón. Tampoc ajuden -que diguem- als petits comerços de barri, que a la pràctica paguen molts més impostos, generen molt millor tracte i llocs de treball, i que van desapareixent com les tortugues del Mediterrani.

Perquè la mida sí que importa en economia i en impunitat. Parlem de mides. Un Extra Large tan habitual als nostres carrers, polígons i neveres com ara el Carrefour, per exemple, assolí unes vendes el 2014 de 101.200 milions de dòlars segons Forbes, mentre que (parlant de senegalesos) el PIB del Senegal aquell mateix any va ser de 15.600 milions de dòlars: És a dir la transnacional francesa va multiplicar en 6,5 vegades al país en capital gestionat!
Potser per això és que als Top Manta molt Extra Large, a diferència dels senegalesos que fan de Top Manta fins que trobin feina, no només els afavoreixen les lleis i el sistema judicial per allò que «generen riquesa». Sinó que a més, les grans empreses i fortunes són les responsables del 72% de la evasió fiscal a l’Estat -segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha). Per tant si parlem de civisme, parlem de dret a la ciutat, prefereixo el petit top manta als extra large.

Em temo que l’alarma i aversió als petits top manta és més aviat una reacció conservadora i higienista. També un cert crit de dolor als canvis polítics que s’atansen. Certes classes benestants (i no tan acomodades) i els seus mitjans remuguen entre-línies: «aquesta ciutat és meva» i demanden solucions policials contra els Top Manta. No encaixen els canvis que auguren en ciutats com Barcelona, Badalona, Ripollet, Sabadell però també Madrid, Saragossa, Santiago,.. un cert moviment de règim cap al «conviure compartint». Compartir també les nostres ciutats amb els que pateixen a fora. Considerar-los grups d’interès legítims i asseure’ls amb altres com ha fet l’Ajuntament de Barcelona darrerament. Per què no? Per ventura el dret a la ciutat i a la ciutadania no hauria de ser universal? No hauríem d’assumir una petita part de les dificultats d’altres pobles del món i posar en marxa la solidaritat que van tenir altres amb nosaltres en altres moments de la història? Es tracta a més de dificultats creades també pels errors geopolítics d’Europa a dins i a fora, no podem oblidar la història recent a Líbia, l’Iraq o l’Afganistan. Perquè cada dia més tot allò de fora, d’exterior, es barreja amb el que acaba passant a dins. L’internacional s’està convertint en transnacional, i aquí sentim i sentirem encara més el que passa arreu del món.

Llavors, si estic en el cert, un dels problemes a resoldre és (en primer lloc) com marquem als Top Manta Extra Large perquè es comportin com s’han de comportar, que deixin ja aquest turbocapitalisme infantil. I en segon lloc, com donem cabuda a les nostres ciutats a senegalesos o qualsevol altre refugiat econòmic o polític, desafiant si cal el monopoli dels Estats i la Unió Europea a l’hora d’atorgar-los drets de ciutadania. Alhora que enfrontem les causes que generen la diàspora: revisem com donem cobertura i untem de milions d’euros a règims autoritaris d’Aràbia Saudita, Qatar, Egipte a canvi per exemple de gas i petroli; com bombardegem Líbia i Iraq quan ens n’apugen el preu. Com barrem les democràcies incipients allà. No podem culpabilitzar a gent que escapa d’aquests incendis provocats ni acostumar-nos a les morts diàries de barcasses a la Mediterrània. Hem d’assumir-ho també nosaltres. El nostre repte com a societat és també extra large.

2 comentaris

  • Roser

    25/08/2015 7:16

    Gràcies per dir el mateix que vaig repetint des del dia que va esclatar aquest darrer conflicte.

    Sense justificar la violència amb què va reaccionar la comunitat senegalesa, per la qual ja ha demanat perdó, les seves situacions personals, econòmiques i socials, són dolentes i empitjoren a mesura que el tema s’enquista.

    Amb la que està caient no ens podem permetre ni un ciutadà disposat a pagar impostos impossibilitat per abonar-los! I en canvi, obrim les portes i anem a comprar cada setmana a les grans superfícies que, amb preus igualment barats, arrasen realment amb el petit comerç: ni els top manta petits ni els extra large obliguen a comprar als seus locals. Comprar-hi és pa per a avui i gana per a demà.

  • Toe Pain

    17/09/2015 4:05

    Toe Pain

    Top Manta Extra Large – Ara.cat

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús