#WelcomeRefugees. Welcome Peace!

Ajudar els refugiats que volen ‘assaltar’ Europa és, si m’ho permeteu, com el premi de consolació. És com jugar per la medalla de bronze quan teníem equip per guanyar, i havíem de guanyar la d’or. Està bé disputar-la, té molt de valor, esclar, però no és suficient per amagar una gran derrota. La guerra continua instal·lada a Síria desde ja gairebé un lustre, però també a Líbia, Afganistan o Irak. La violència és el pa seu de cada dia a Eritrea o Sudan, i països com Burkina s’afegeixen dia a dia al llistat del nostre fracàs de campionat. 

La guerra, o la realitat, toca obstinada a la nostra porta, i s’esgarrapa les mans a les concertines de l’Est d’Europa. Si més no, un grapat de comunitats, viles i ciutats han acceptat jugar la final de consolació, què menys, davant el desconcert i l’anestèsia de qui se suposa que ha de respondre davant de no ja la crisi, sinó de les seves conseqüències. Aquí no dimiteix ningú, i menys per errades que només arriben a les portades totalment controlades i a compta-gotes, o per polítiques exteriors manifestament alidades de la guerra. Aquest és un país que obre els telenotícies amb casos que ‘El Caso’ descartaria i amb rumors deportius que no se’ls creuria ni el ‘Sport’, no ens enganyem.

Si com a mínim sabéssim establir un nou relat del que significa i implica lluitar per la Pau i pels Drets Humans arreu del món, aquesta crisi en concret hauria servit per alguna cosa. Aquesta hauria de ser la missió d’aquesta xarxa municipal i autonòmica que s’està estructurant, més enllà de les evidents tasques d’acollida i integració de les milers de famílies que, esperem sigui aviat, arribaran a casa nostra. De Brussel·les i dels seus negociadors zombis només esperem una quota i suficients recursos, prou dificultat tindrem per fer oblidar l’espectacle anti-educatiu que ens estan oferint en directe, una pedreta menys en la construcció europea.

Cal treballar molt, política, educativa i comunicativament: escolteu la gent als bars, remenant el tallat i enviant els refugiats a Argentina, que allà sí que n’hi ha molt de lloc (sic), o fent retrets sobre les seves aspiracions d’aconseguir un habitatge només arribar a casa nostra. El ‘primer els de casa’ continua vigent en una societat que no vol entendre que a partir d’ara serà així i que mai tornarem a aquella arcàdia feliç, on ajudar la cara oculta del món era una opció més al catàleg de les nostres vacances. Tant de bo els refugiats seguin amb nosaltres a la saleta d’estar a veure el telenotícies, i ens facin la traducció simultània del que està passant més enllà del nostre jardí.

Avui és el Dia Internacional de la Pau, donem-li la benvinguda d’una cop per sempre.

1 comentari

  • Toe Pain

    28/10/2015 10:28

    Toe Pain

    #WelcomeRefugees. Welcome Peace! – Ara.cat

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús