No hem d’acabar amb la pobresa

És evident que la crisi dels refugiats ha portat de nou al cap de la immensa majoria de la ciutadania la dimensió internacional de la pobresa. L’impacte causat per una allau de notícies dramàtiques, en el qual s’han substituït els llunyans llogarets del Sahel per les en altre temps paradisíaques illes gregues, fins i tot la més propera estació central de Budapest, combinat amb la sensació que insufla la publicitat preelectoral governamental de que la crisi ja és un record del passat, ens ha tornat la sensació que ara sí que podem i hauríem de fer-nos càrrec del món una altra vegada. Ara sí toca, això no pot passar a Europa, fins i tot es donen el luxe d’obrir l’aixeta pressupostària per (aparentment) donar una mica d’aire a la cooperació internacional que porta a terme l’Estat.
Aquests dies em comentaven des del Fons Català de Cooperació que, igual que deu estar passant a d’altres llocs, municipis i particulars no deixen de trucar-los i interessar-se sobre què poden fer davant d’aquesta situació. Com apuntava divendres passat a Brussel·les Alexander Polack, el portaveu d’Ajuda al Desenvolupament de la Comissió Europea, la tempesta perfecta en què vivim des de finals d’estiu hauria d’empènyer als donants a augmentar les seves aportacions ia implicar més a l’haver ‘atret l’atenció sobre el tema ‘. Habemus agenda internacional, ara sostenible, doblem l’aposta dels Objectius del Mil·lenni, encara que no haguem complert allò que fou compromès el 2001.

Bé. El problema és que seguim fent el mateix de sempre, amb el que segurament tindrem els mateixos resultats. Hem ‘sortit’ de la nostra crisi amb la recepta tradicional de creixement, d’acumulació i generació d’excedents i sense repensar (el verb que més recordarem d’aquesta dècada perduda) un rave. Les relacions econòmiques, socials i polítiques no s’han replantejat en el substancial, i ara encarem una recuperació basada en la pobresa de les nostres classes treballadores, que s’uneixen a la de la resta del planeta, encadenades amb set claus al deute. Com deia un informe de Càritas que circula aquests dies, tenir feina ja no garanteix sortir de la pobresa, del que en pot donar fe la cara oculta del món, que es va matar a treballar per no tenir ni tan sols amb què alimentar-se. I a la que a sobre ara se’ls nega el dret a emigrar si el cel els envia qualsevol de les set plagues, inclosa la guerra.
Pel que fa a la pobresa, també seguim fent el mateix, és clar. Seguim pensant en ella com en una malaltia, en eradicar-la i expulsar-la del nostre cos. A l’exorcisme se li posen fites perfectament quantificables, com si comptéssim bacils en una placa sota el microscopi. Seguim fent polítiques pro poor, com si no fossin part de la societat i en realitat no calgués construir sistemes universals d’educació o salut. ‘S’ha perdut la noció de justícia social universal i s’ha substituït pels bons escolars o d’aliments per comprar votants’, alertava l’activista bolivià Marc Gandarillas aquests dies a Barcelona. Fins l’esquerra llatinoamericana, la gran esperança blanca, li aposta als antibiòtics neoliberals per seguir endavant.

Però això no porta enlloc. Hauríem d’aprofitar aquesta conjuntura per fer veure a la nostra ciutadania que no és un problema d’augmentar o no la cooperació o els bancs d’aliments, que estan molt bé però que no passen de ser draps calents. Mentre continuem amb aquest sistema econòmic internacional, sense regles fiscals, sense límits reals per a l’explotació de territoris, recursos i persones, no hi haurà solució a res. De què agenda internacional em parlen si no parteix de la irrenunciable ambició d’estendre els drets humans proclamats fa setanta anys, incloent els socials, econòmics i culturals? Es diu coherència de polítiques i és tan fàcil com no detenir un refugiat polític com Hassana Aali que lluita contra l’ocupació marroquina del Sàhara o no fer negocis ni vendre armes a la resta de dictadures amb les que tan bé ens relacionem. Aviseu-me quan en Margallo faci res al Consell de Seguretat sobre el de Kunduz, si us plau.

I sobretot, no tractem d’acabar amb la pobresa sense canviar-ho tot abans, començant per nosaltres mateixos.