La dona del Cèsar

También en castellano.

Fa uns anys érem a Managua investigant per dur a terme un documental sobre la història de la Cruzada de Alfabetitzación. Com és lògic, les converses amb tanta gent que va viure la que potser fou l’última revolució del segle passat, en la seva accepció clàssica, no només ens va portar a evocar episodis tan inspiradors com aquell, sinó també totes les circumstàncies que van envoltar el seu col·lapse. En una d’aquelles delicioses xerrades, en Fernando Cardenal ens va explicar com el projecte sandinista no es va enfonsar tant per la derrota electoral provocada pel desgast de la guerra, sinó pel desprestigi que va generar la ‘pinyata’. La pinyata és aquest joc típic dels aniversaris infantils, molt centreamericà i mexicà, en el qual un nen colpeja una figura de cartró plena de llaminadures, que acaben a les mans de tots els que es riuen dels seus pals de cec fins que finalment l’encerta . Doncs bé, ens relatava en Fernando, en una reunió del Front Sandinista en aquells mesos de ‘pinyata’ postelectoral, en els quals es va repartir d’amagat i a la babalà entre gairebé tots els seus dirigents les propietats i actius nacionalitzats durant la revolució, la excomandant guerrillera Dora María Téllez, farta del que era un secret a veus, es va aixecar enmig de l’auditori i va deixar anar a tots aquells companys que se n’estaven beneficiant de la seva posició privilegiada: ‘Jo no necessito veure com roben la gallina, en tinc prou amb veure les plomes que han quedat a terra per saber que se l’han endut ‘.

Tampoc nosaltres necessitem una investigació exhaustiva de les relacions entre les grans empreses amb raó social a l’Estat i els partits polítics, per veure el bé greixades que estan les portes giratòries al nostre país. L’últim capítol s’està produint, a càmera lenta per no utilitzar-la com a arma política llancívola en les negociacions per formar govern, arran del fitxatge de Trinidad Jiménez, exministra d’Afers Exteriors i Cooperació amb l’últim govern de Zapatero, per part de Telefónica .
La influència que aquestes grans empreses tenen en la definició i posada en marxa de les política públiques és més que evident, les plomes les podeun trobar diàriament en tots els mitjans de comunicació. La cooperació al desenvolupament no ha estat aliena a aquesta ingerència d’un gran empresariat que no ha volgut deixar passar una sola oportunitat per expandir-se per potencials mercats, atiats per una crisi de proporcions desconegudes. Interpretant esbiaixadament la necessitat idenficada en els Objectius del Mil·lenni de realitzar noves aliances en el camp del desenvolupament i d’atreure-hi nous actors, Exteriors ha ficat amb calçador a empreses com la que dirigeix ​​el senyor Alierta, el BBVA, Santillana i d’altres tantes, construint un discurs teòric sobre la necessitat de comptar amb elles per atreure tant nous fons com fórmules màgiques per dissoldre el nus gordià de l’exclusió i la pobresa.

Precisament aquestes empreses van constituir anys enrere al Perú un programa, orquestrat per l’AECID, que ha estat utilitzat fins a la sacietat com l’exemple recurrent de que era possible comptar amb els nostres campions del IBEX-35 en la tasca de lluitar contra la pobresa. No obstant això, el mainstream que obligava a explicar les seves bondats en públic es dissolia sistemàticament en acabar la funció amb un parell de canyes al bar del costat de l’elegant auditori de torn, si aconseguies prendre-te-les amb qui de veritat havia estat en terreny i coneixia les pràctiques i interessos d’unes i altres.
Afortunadament cada vegada va imposant-se més la idea, també entre les ONG que es van apuntar a aquest bombardeig, que aquestes grans corporacions aporten molt més a la causa pagant religiosament els seus impostos a casa i no en qualsevol paradís fiscal, i no intentant convèncer-nos que aconseguiran que l’ànim de lucre, per un instant, no guiï els seus passos.

Però Roma no oblida els favors, hagin servit o no per alguna cosa. Un més un, dos. Vostè ens ajuda amb la internacionalització i nosaltres li busquem un retir d’or per quan deixi la política, no es preocupi. I si no va anar així, tots mereixem el benefici del dubte, cal obrar amb extremada precaució i no donar peu a la sospita, en un escenari pel qual ja han passat abans molts altres, utilitzant qualsevol ardit legal per saltar-se els filtres que els partit s’han autoimposat en aquesta matèria. La dona del Cèsar a més de ser casta ha de semblar-ho, i la senyora Jiménez, qui segur compta amb innombrables capacitats professionals per buscar altres camins, hauria de reconsiderar convertir-se en una dona de (Cèsar) Alierta.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús