#MWC16: I entre congrés i congrés de mòbils què fem, a Barcelona?

Un article d’en Manel Rebordosa @llunymanu, antropòleg i membre de l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres

Com cada any la fi del congrés dels mòbils comporta la tornada a una normalitat de la qual, en realitat, mai no havíem arribat a sortir. Tornarem a parlar d’hotels, de pisos turístics i de la massificació lligada al model de ciutat, cosa que fèiem abans del congrés i (¡òndia!) també durant el congrés.

I es que es miri com es miri l’encaix del Mobile World Congress en el model productiu de Barcelona és més que limitat: hotels que fan el seu agost, restaurants plens com un ou i una vida nocturna animadíssima. I punt.

La crua realitat es que en deu anys que fa que el congrés es celebra a Barcelona la ciutat no ha estat capaç de fer valer el seu títol de capital dels mòbils i posicionar-se com un dels focus de les noves tecnologies a Europa. Ciutats com Dublín, Ljubljana (Eslovènia) o Tallin (Estònia) són reconegudes arreu pel seu model d’economia digital. Però no Barcelona, que continua projectant una imatge de ciutat turística per excel·lència. Es més, una part de la credibilitat de la ciutat en matèria d’implementació de noves tecnologies (TIC) en la gestió de la ciutat s’ha perdut gràcies a un ús de cara a la galeria i quasi fraudulent de conceptes com el de les “smart cities” sense una base real al darrere en forma de teixit productiu i polítiques públiques.

El que es pitjor es que cada vegada sembla més difícil sortir d’aquest encasellament. Mentre que una part del teixit empresarial i institucional no té cap mena de complexe en celebrar el congrés com una mostra o inclús com la culminació del potencial del model productiu lligat al turisme, cada vegada es fa més difícil articular un model alternatiu. Davant la falta de propostes que generin il·lusió, la critica al MWC es fa sovint des de la ciutadania des d’una lògica de desigualtats, no de canvi del model productiu de la ciutat. En aquesta critica es posa èmfasi en la bretxa digital a Barcelona o en les vulneracions de drets humans en que incorre la cadena de producció i comercialització dels mòbils. Però: I el model productiu de Barcelona? On som?

Es curiós com amb el temps es pot arribar a enyorar allò que en el seu moment vas detestar. A alguns ens passa amb el 22@. Aquest projecte urbanístic, que a principis de la dècada passada proposava transformar el teixit urbà del Poblenou de zona industrial en declivi a pol de producció en matèria de noves tecnologies, disseny i innovació, ha estat l’última aposta significativa cap a un model productiu diferent articulada des de les administracions, almenys pel que fa al discurs. Es veritat que al darrera hi havia un bon grapat d’interessos especulatius i que sense aquests interessos el projecte quedava en pràcticament res. Però, i si fos possible un discurs en línia amb el del 22@ sense especulació urbanística ni gentrificació?

Cal una aposta institucional forta per a un canvi de model productiu i cal fer-ho trencant amb l’hegemonia discursiva que encasella el Mobile World Congress en l’apartat de fires, hosteleria i transports. Cal tornar a il·lusionar-se en un model productiu basat en les noves tecnologies i en la innovació. Però això demana anar més enllà del postureig que ha caracteritzat fins ara la política municipal, abstreta en un coqueteig amb conceptes “innovadors” (recordem altra vegada les «smart cities») però sense esforços pressupostaris al darrere, més enllà de les inversions en el totxo. Cal que Barcelona trobi el seu lloc en un enfoc de les TIC des dels drets humans. I això passa per posar les TIC al centre de l’educació. Però no només de l’educació en la utilització d’internet, que es l’equivalent a educar en el “consum” de tecnologies digitals, sinó sobretot en la seva producció i desenvolupament. Muntar un ordinador “lliure” Arduino o programar una aplicació haurien de formar part del currículum escolar. Això inclou també, sobretot, recolzar institucionalment aquells camps que treballen amb les TIC des d’una perspectiva social i col·laborativa o amb models inclusius i cooperatius. En aquest sentit es necessària una aposta decidida pel programari lliure des de les institucions així com un veritable esforç en matèria d’open data, de governança digital i de suport a iniciatives com Guifi.net, una xarxa d’infraestructures de telecomunicacions basada en els comuns pròpia de Catalunya de la qual Barcelona, fins ara, n’ha quedat bastant al marge. Només gràcies a aquesta aposta serà possible que sorgeixi un teixit productiu que pugui asseure les bases d’una veritable economia digital amb una personalitat pròpia de Barcelona.

Tan de bo l’any que ve el Mobile World Congress no ens trobi, per una vegada, parlant d’hotels i de pisos turístics, sinó d’una alternativa creïble al model productiu de la ciutat.

1 comentari

  • JordiMB

    25/02/2016 10:58

    Reflexions importants, interessants i necessàries. La impressió que em dóna el WMC és la d’una fira que es fa aquí no per la importància del sector en la ciutat, sinó pel clima, el menjar i la vida nocturna. O sigui, una mena de “ressort” tecnològic. D’altra banda, això de muntar un ordinador basat en arduino o rapsberry m’agrada. En algun lloc es fan tallers, cursos… d’aquest estil? No sé, m’agrada la idea d’estar un cap de setmana intensiu amb el meu fill, i acabar el diumenge amb un aparell complet i funcional. Existeix alguna cosa així?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús