Quan ningú ens mira

Quan ningú ens mira, fem allò que pensem cal fer o que som estúpids si no fem. Allò que si no fem nosaltres, no farà ningú altre, o al contrari, allò que si no fem, vindran molts altres i ho faran, si no és que ja ho estan fent. Amb totes les lleis que la humanitat es vulgués donar, sempre quedaria un racò d’ombra, les butxaques dels nostres pantalons o el més simple dels parapets per ocultar els nostres tripijocs i esquivar l’escrutini dels demés.

Quan ningú els mira, gent com la Màxima Acuña es juga la vida per defensar al Perú el seu territori, l’aigua i tot el que veieu amb vida. Quan ningú els mira, gent com la Bertha Cáceres és assassinada a casa seva a Hondures mentre dorm, per fer el mateix que la Màxima, o d’altres companyes són amenaçades pels sicaris dels de sempre al Salvador, Colòmbia i tants altres llocs. Altres prefereixen, quan ningú els mira, obrir comptes i societats secretes, omplir caixes fortes i manar sobre testaferros a qui ningú observarà mai. Ens falten ulls per vigilar tants dobles fons i càmeres secretes, on passen tantes coses, mai en tindrem prou llums per obrir-los tots de cop i demostrar tot el que passa quan ningú ens mira. Els demanarem, però sabem que no existeixen, que l’únic que al final ens i·lumina és la nostra consciència i els nostres valors. I el nostre valor, sobre tot el nostre valor per defensar-los.

De sobte, un dia, algú dóna amb l’interruptor, tira del gallet o de la manta i el que era evident es presenta davant els nostres ulls de manera grandiloqüent, tràgica i inapel·lable. La llum es fa i sentim a la Màxima rebre el Premi Goldman, mentre canta els versos que segurament la reconfortaven a dalt de l’erm gèlid, als Andes, on ens roben la terra per trobar or. El mateix premi que li van donar a la Bertha l’any passat, que potser veiem un darrer segon amb vida amb l’espurna de la pistola que l’assassina. S’obren les llanternes i veiem els gentils i els famosos, els admirats i els respetables, atresorant a Panamà l’or que surt de les muntanyes de la Màxima, perquè quin estúpid no ho faria?

Nosaltres podem fer els ulls grossos, o mirar cap un altre costat, fins i tot jugar amb el focus i enganyar-nos amb les llums i les ombres. Però qui sempre ens mira i ens pateix és la Terra, i totes les nostres mentides, i també les nostres veritats, li acaben furgant les entranyes. Paga la pena tenir-ho present avui, que és el seu dia.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús