La indústria transgènica no és ximple

Corre aquests dies el que diuen és l’estudi més exhaustiu mai fet sobre els transgènics. Sense entrar en qui i com l’ha fet, els titulars que aquest ha induït en els mitjans que se n’han fet ressò, parlen de la innocuïtat per la salut que els aliments produïts amb aquesta base tenen.

La indústria agroalimentària, igual que la policia, no és ximple. Sap que el missatge que més incidència té entre la població és el potencial risc d’uns productes desenvolupats al laboratori, i que fugen de la imatge de la salubritat de tot allò que mai ha passat per una sala blanca ni és manipulat per guants de làtex abans d’arribar al plat. I per això ataca aquesta preocupació i destil·la aquesta idea en forma de titular. Que es posi en risc la biodiversitat o que no s’apliqui el principi de precaució, assumint que potser cal deixar passar una mica de temps per veure l’evolució de les espècies modificades i els efectes a llarg termini dels aliments produïts, seguint el mecanisme emprat per l’agricultura durant els darrers vuit mil anys, és quelcom més difícil d’entendre per la població.

Sobre tot quan la justificació principal és que tenim a sobre una crisi alimentària i en que poc anys haurem de multiplicar vàries vegades la nostra capacitat de produir aliments. Afegiu al còctel algunes imatges de la sequera que colpeja les zones més càlides del planeta enguany, gràcies a un Niño cada cop més virulent a causa del canvi climàtic, i ja teniu construïda la il·lusió òptica, la justificació perfecta per a que aquesta meravella de la tecnologia tingui el camí expedit per venir a salvar-nos la vida. Ara bé, si continueu llegint l’informe veureu que igual que no s’han trobat riscos per la salut (hores d’ara, recordem-ho), tampoc existeixen evidències d’una més gran productivitat agrícola.

Ni falta que fa. El negoci, com passa amb aquella idea de l’obsolescència programada, no és produir més i millor, sinó que els camperols de tot el món, i per extensió el conjunt de la població, no es despengin de qui controla les llavors. El negoci és trencar la idea del codi lliure que va fer evolucionar i créixer l’agricultura durant tota la història de la humanitat fins arribar a la diversitat d’aliments que hem sabut generar, compartint sense barreres la informació, d’hort a hort, de camperol a camperol. El negoci és precisament controlar aquest coneixement en forma de poder tecnològic, i fer-nos-en depenents. No hi ha negoci en canviar els nostres hàbits alimentaris i deixar de consumir tant territori, aigua i energia per cobrir les nostres necessitats de proteïnes i calories. Què guanyaria Monsanto i companyia si ja no calgués portar la productivitat de la soja que mengen les vaques nostres de cada dia fins a límits insospitables? La veritable sostenibilitat no cotitza a cap borsa ni reparteix dividends.

Tampoc és casual que aparegui aquest informe ara, just enmig de la negociació del TTIP, el tractat comercial entre els EUA i la UE encallat en punts tan sensibles per a la població com les denominacions d’origen europees i l’entrada massiva d’aliments transgènics des de l’altra banda de l’oceà. Just ara que es trenca el silenci de les sales de les reading room de Brussel·les i tothom comença a saber els veritables interessos en joc a la negociació.Llegiu fins al final i reflexioneu, no era la salut sinó tota la resta.

2 comentaris

  • Jaume París Sánchez

    19/05/2016 17:16

    I curiosament Bayer fa una oferta de compra per adquirir Monsanto

  • Artur Sixto

    20/05/2016 5:55

    Excel•lent article. Darrere els transgènics hi ha fonamentalment interessos econòmics, no de seguretat alimentària (és a dir garantir la producció necessària i que arribi a tothom), ni de salut, ni ambientals. De fet, el paradigma actual de l’agricultura industrial és insostenible i els transgènics representen doblar l’aposta. El model agrícola dominant és de fet negatiu, directament o indirecta, de diverses maneres, per la seguretat alimentària, la salut i el medi ambient. El risc no fa més que augmentar amb el temps, l’augment de població, i altres factors que també evolucionen negativament (per exemple la crisi de recursos no renovables, la crisi hídrica, la climàtica, o la de la pèrdua de topsoil per erosió). Aquest augment del risc ens condueix, si no canviem de model, a la materialització del perill: el col•lapse global.

    Si volem evitar el col•lapse ens cal corregir el rumb urgentment, perquè és com canviar el rumb d’un transatlàntic: lent. Si no comencem ara a girar el timó amb força, no hi serem a temps d’evitar el desastre. Un desastre que el dia que passem d’un llindar o d’un altre, desconeguts, ja no tindrà aturador per més que fem.

    La gent normalment pensa que un col•lapse signfica l’ensorrament ràpid, imparable, d’un sistema, i l’encerta. On no l’encertem és en imaginar la rapidesa. Quan parlem de col•lapse la majoria pensa en dies o setmanes, com quan peta la Borsa.

    Ningú concebeix que la societat global pugui enfonsar-se en el caos en 48 hores. Ningú veu senyals que ho anunciin, ningú sap com es podria desencadenar, i per tant ningú creu que pugui fer res al respecte i se n’hagi de preocupar. En realitat, una simple flamarada solar ens podria provocar un caos global en qüestió d’hores per una llarga apagada electrònica general. Però això, més que un col•lapse ràpid en seria un de fulminant. També el podria causar una supererupció o un asteroide. Un col•lapse ràpid sols estendre’s al llarg d’una colla d’anys, sovint dècades. Les civilitzacions que ens han precedit i col•lapsat ho han fet normalment en el temps equivalent a una generació. Això és rapidíssim a escala històrica, i instantani a escala geològica, però les persones no són capaces de percebre-ho fins que és massa tard.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús