La cooperació, l’OTAN i l’obsolescència programada.

Donald Trump va reafirmar el compromís dels Estats Units amb l’OTAN durant la seva reunió amb el secretari general de l’aliança militar a la Casa Blanca. / GETTY

 

Hi ha notícies que passen molt de puntetes, sense fer soroll, travessen davant el sofà mentre mirem la tele amb les sabates a la mà, no sigui que despertem de l’èxtasi informatiu en què vivim. L’OTAN ja no és obsoleta, no senyora, senyor, no s’esquivoqui. Quan tot menys la màquina de cosir de l’àvia i el radiocassette que ens van portar els Reis a BUP esdevé inservible sense cap raó aparent, l’Aliança Atlàntica, contra el signe dels temps, ha fet el camí invers i ha deixat de ser un gerro xinès, una altra Aliança de les Civilitzacions o Unió per la Mediterrànea més.

Sort que en Trump era poc més que pallasso amb tupé i que no tenia ni idea de política exterior, no? De moment, acaba de posar firmes a tots els països de l’Aliança i els ha recordat el seu compromís del 2014 de destinar el 2% PIB de cadascú d’ells en defensa. Si no, s’acabava la implicació dels sherifs de l’altra banda del mar en la seguretat europea i mundial. I com diu la nostra flamant ministra de Defensa, si no tenim garantida la seguretat, tant és tenir garantit l’atur, la sanitat o l’educació. Correcte, aneu despertant de la migdiada. Segur que si ho diu la Cospedal acabarem pagant, ni que sigui en diferit. Feu números: ara hi dediquem el 0,9% del PIB, menys que la mitjana dels països europeus que pertanyen a l’OTAN que és del 1,28%. Uns 10.000 milions d’euros (ja sense martingales de crèdits addicionals enmig de l’estiu), que caldrà més que doblar d’aquí el 2024, segons les previsions de la senyora ministra.

Per si us sentíeu malament, però, també han pensat en l’excusa. Bé, de fet ja la sabeu, blindar la nostra frontera Sud o el terrorisme, contra el que cal lluitar lluny de casa, a travès de missions militars que a Washington ens deixen computar dins aquest 2%. La seguretat de les famílies espanyoles també es refereix a Mossul i Raqqa, i amb la tasca que realitzen els militars espanyols a Somàlia, a Mali, Líban, o República Centreafricana, abundava Cospedal. Doncs ja ho tenim, no? Uns senyors d’uniforme, amb una missió lluny de casa, voltats de negrets que els miren bocabadats mentre es mengen la xocolatina que els acaben de donar. Si això no és cooperació, de la bona, de la que passa del politiqueig, de la de l’època del radiocassete i de la màquina de cosir, se li assembla molt. Això sí, dona, que no ho veus? Puja el volum, que no ho sento bé. Si és que el jovent hauria de tornar a fer la mili, com a Suècia. Uns avançats aquests suecs.

Mentrestant, a Madrid, uns altres pressupostos que ofeguen la cooperació i la mantenen en coma induït un any més. El ‘primer els de casa’ continua essent suficient per a que, amb alguns canvis comèstics, es deixi en via morta l’única alternativa al camí de la vertiginosa militarització a les relacions internacionals. L’únic realment seriós sembla fer la guerra o vendre armes per fer-la, i més encara quan vols fer un nou país, catalanets seriosos, a la vista de les declaracions d’alguns.

Acaba de caure des del cel d’Afganistan la bomba més potent des de Nagasaki i la Pau sembla més obsoleta que mai. Com si a algú li fes nosa que durés per sempre, i programés la seva cíclica i resignada extinció.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús