Empreses, drets humans i coherència

Unes dones treballen en un taller tèxtil de Bangla Desh, on el salari mínim és de 68 euros al mes. / ANDREW BIRAJ / REUTERS

Que la política catalana estigui poc menys que monopolitzada pel conflicte sobiranista té els seus inconvenients i danys col·laterals, esclar. Un és que l’actual legislatura té els dies comptats, tot obeint el calendari del procés, just quan estàvem al bell mig d’un procés força interessant al voltant del paper i de l’impacte de les empreses catalanes a l’exterior i de com fer per regular-ho. Sensació de legis interruptus, catxuntot, ara que havíem trobat el moment i ens hi havíem posat.

La Generalitat, a través de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament del Departament del Conseller Romeva, està enllestint l’Estratègia d’Empresa i Drets Humans a nivell de Catalunya. Quan tornarem a obrir l’ordinador el setembre, serà molt difícil reprendre una discussió que tot just començava a perfilar-se i que, per un cop a la vida, ens posava a la classe dels alumnes aplicats com a país. Efectivament, des que Nacions Unides fixés els Principis Rectors sobre Empreses i Drets Humans el 2011, i la Unió Europea en fes la seva estratègia (2011-2014)  i la darrera recomanació al Consell de Ministres (2016), alguns estats, inclosa Espanya, havien fet els seus respectius Plans Nacionals d’Acció. A Catalunya, a més, la pressió de la societat civil i la sensibilitat del Parlament, va fer aquest es posicionés mesos enrere a favor de crear un Observatori per controlar què fan les nostres empreses quan actuen a tercers països. Tot plegat amb l’ànim d’anar una mica més enllà que el conjunt de països que, tot i haver fet els deures, no mostren massa entusiasme en qüestionar la internacionalització de l’economia.

Quan tornem el setembre, tindrem una estratègia que no estarà malament, un primer pas. Les entitats, però, volem una llei catalana que passi del paradigma de la voluntarietat al de l’obligació, com està passant, de fet, a l’escenari internacional. L’octubre, a més del referèndum català, tindrà lloc la tercera i darrera cimera a Ginebra del procés auspiciat per l’ONU per dotar-nos d’un tractat internacional, per obligar jurídicament les empreses a complir i protegir els Drets Humans allà on operin.

Però bé, si l’estratègia ens ajuda a bastir l’observatori demanat per la societat civil i el Parlament o a avançar amb els mecanismes de suport a les empreses per a que coneguin els seus impactes i els corregeixin, anem bé. Tenim davant un text, encara en discussió, en el que ens agradaria més concreció sobre com serà aquest Observatori, qui i com el governarà, com funcionarà el mecanisme d’audiència de les persones i col·lectius afectats a tercers països, quin pressupost tindrà. A més, la música ens recorda el poc compromís de plans nacionals d’altres estats, començant per l’espanyol, on no s’han creat mecanismes sancionadors per aquelles empreses que violin els drets humans, i tot es deixa a la lliure adhesió a codis ètics. Entenem les escasses competències que deixa el marc autonòmic a la Generalitat per legislar, però hi ha marge per incentivar les empreses, més enllà de les campanyes de conscienciació. N’hem de parlar i seguir concretant, ara o més endavant, amb aquest o amb el govern que ho hagi d’entomar.

També som conscients que penalitzar per penalitzar, no és cap estratègia útil. Segurament la clau del canvi de comportament d’algunes empreses estigui a la compra pública. Cada cop serà menys clar que una empresa sigui catalana o no, o a quins negocis donen suport els nostres estalvis i inversions. En canvi, si qualsevol empresa vol operar a casa nostra, tenir clàusules socials i bastir una compra responsable potents pot ser una incentiu decisiu per a forçar canvis.

Cal més debat i reflexió que la tinguda les darreres setmanes, és evident. Per començar, al si dels partits polítics, allà on neix la visió política, però no només en matèria de cooperació, sinó pel que fa al model econòmic que impulsen, que cada cop més interconnectat i internacional. La coherència de polítiques té aquestes coses, necessita temps, paciència i convicció per forjar-se. Perquè ja no volem les engrunes de la cooperació, volem el pa sencer de la transformació. I si cal, esperarem un altre setembre.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús