Rebel·lió a bord

Roda de premsa de les onze persones que no van poder vitjar finalment a Senegal, el passat 17 de juliol a LaFede.cat. Foto de Laura Arau @araulaura.

No se m’acut res més simbòlic sobre com és el nostre món que els fets del passat dissabte 15 de juliol al vol de VY7888 Barcelona – Dakar. Puges a l’avió, rumb al Tròpic, col·loques bé les maletes, bon rotllo, tot per fer i per gaudir.  Just aquell moment màgic en què comencem les vacances, després d’un any sense arribar a fin de mes, la disputada recompensa de la classe treballadora, una de les claus de volta del nostre lloat estat del benestar.

De sobte, uns crits als seients del darrera trenquen l’encanteri. Aquell wonderful world, aquell matrix, té una errada de sistema i ensenya el que hi ha darrera de la il·lusió òptica que ell mateix genera, aquest cop en forma d’avió cap a les platges de Senegal. Píndola blava o vermella. Pots intentar recarregar el programa i no perdre de vista la ruta al sud, o descordar-te el cinturó, aixecar-te i afrontar la mirada d’un noi que no vol ser deportat a la desesperança.

La píndola blava et diu que no pots fer-ne res, que no és cosa teva, no anem a liar-la ara, heu vist tota la poli que l’escorta? El prospecte suggereix, a més, que et pot caure una bona si comences a cridar i a unir-te a la resta de passatgers que comencen a aixecar-se. La píndola vermella et fa agafar el mòbil i començar a retransmetre aquella escena, a fer-ne tuits, a trucar aquella col·lega que coneix a un que diu que treballa a una ONG de drets humans. De sobte, la pregunta del milió d’euros, sense cap avís, campanya prèvia, urnes ni referèndum. Qui salta? Qui vols ser la primera que identifiqui la secreta?

Recordo quan els antiavalots van desallotjar la Plaça Catalunya per netejar-la de cara la final de la Champions (matrix, again), durant el 15M. Hi va haver uns minuts, eterns, en què tota la policia estava envoltada per la gent que ens hi vam concentrar per protestar. Però només miràvem, mentre tot estava passant, desarmats de coratge. Si no hagués estat pel valor d’uns quants, ningú hagués saltat dins l’estrella central, tots ens hauríem quedat badant, plens de por i de ràbia. L’altre dia, un altre grapat de passatgers va saltar de les seves butaques per dir prou, i ens va empényer a tothom a acompanyar-los en un viatge tan incert com necessari.

Després, l’arbitrarietat policial va decidir que sempre els recordem com els onze del vol de Vueling.

Tant és, ja no us deixarem soles. Una cosa és el turisme solidari i altra ben diferent jugar-te les vacances per una causa justa. Mentre no estiguem disposats a perdre el nostre patrimoni, no parlem de revolució, de transformació o de compromís, si-us-plau, que fa mal a les oïdes. Gràcies per la rebel·lió a bord, algun dia arribarem a bon port.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús