Per a què serveixen el #ODS?

Avui fa dos anys que el món va renovar la seva agenda del desenvolupament. L’efemèride és tan celebrada popular i institucionalment (mode ironia on) com coneguts els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), els quals substitueixen als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). Els ODM, un seguit de fites força tecnocràtiques i tímides, van suposar però, el primer acord a escala mundial sobre què havia de fer la societat opulenta per redreçar el desastre que havia organitzat a escala planetària. Vistos els processos de negociació sota una catifa vermella, pas mal, mes amis.

Els ODS, després d’un procés igualment accidentat, han aconseguit introduir algunes qüestions interessant, segurament centrals, les quals, tanmateix, poden ser la clau del seu fracàs. A banda d’haver obert el focus i comptat amb l’agenda ambiental (qui podia pensar fer res seriosament contra la pobresa sense actuar contra el canvi climàtic?) o amb la construcció de la pau, els ODS toquen un aspecte determinant com és la coherència de polítiques. Durant molt de temps, quan parlaves d’això als cercles especialitzats de la cooperació, la coherència es reduïa a la pròpia coherència de la cooperació, en tant que política pública, i ni així s’aconseguia. Imagineu-vos quina cara se li haurà quedat a alguns contemporitzadors del desenvolupament,  en veure que les tesis dels més radicals s’han imposat: la coherència és de totes les polítiques públiques per fer alguna cosa, realment impactant, per eradicar misèries i vexacions arreu del món. No ho dic jo, ho diuen les Nacions Unides.

Alguna cosa impactant, no el que fem amb el 0,7% (el dia que arribem a assolir-lo, esclar). I per això cal fer servir tot l’arsenal de polítiques públiques, era de calaix, per no desfer amb una mà les engrunes que s’aconseguien amb l’altra. Ara bé, com deia algú del Ministeri d’Exteriors espanyol, per a tenir alguna possibilitat d’èxit, això ha de passar a ser liderat per d’altres ministeris i instàncies de govern, i deixar d’estar (exclusivament) associat a la cooperació, la ventafocs de la política pública. Altrament, continuarà essent un garbuix de paraules impossibles per a una ciutadania alienada, captiva de les notícies que arriben per la tele o el twitter de la darrera tragèdia humanitària. O un peatge força barat per evitar que les ONG facin soroll inoportú (si s’enrecorden de com fer anar el megàfon) i figurar super cool als aplecs sardanistes de la comunitat internacional. L’agenda és global, els problemes estan interconnectats i totes les administracions i agents socials, empreses, sindicats, universitats, etc., tenen alguna cosa a dir. No assegurem el dret a l’aigua a Cochabamba sense fer-ho a Terrassa, són vasos comunicants, mai millor dit, i tots dos sumen igual.

Un canvi de cultura política, ni més ni menys on, com en d’altres coses, els nivells subestatals tenen molt a dir. ‘Que ara hem de considerar el món sencer i tots els seus problemes quan fem les polítiques de Vilanova? Sí, senyor regidor, sí, senyora alcaldessa’. Algú em recordava el que va passar amb l’Agenda 21 a Catalunya: ‘Així que la vam acabar de confeccionar, ens van dir que la fiquéssim en un calaix, no van fer res amb ella pesi la feina que va comportar’. Amb els ODS pot passar el mateix, fins i tot, en un exercici d’honestedat política brutal, algú pot pensar que ja tenim una edat com per no haver de fer cap més paperot. A nivell estatal, això és el que sembla, dos anys i poc més que un simulacre de comissió al Congrés i sense notícies de l’Estratègia promesa davant els fòrums internacionals. Afortunadament, els nivells autonòmics i municipals s’ho estan agafant d’una altra manera, però deixaran de fer-ho tan bon punt mirem cap a una altra banda.

‘Llavors hem de continuar fent campanyes de sensibilització dels ODS entre la ciutadania?’, em preguntava algú a unes jornades municipals setmanes enrere. No, a la ciutadania l’importa poc com li diem ara a la coherència i a la complexitat de lluitar per la justícia. No guanyem res fent que a les escoles la mainada repeteixi com un nou Pare Nostre o uns santíssims manaments uploaded els disset objectius. No agafeu els calers i repliqueu fins acabar amb el tóner els eslògans de Nacions Unides, simplement perquè hi ha la possibilitat de fer-ho. Ara és l’hora d’incidir. Els ODS serveixen d’excusa per fer un clic a la nostra política, començant per la més casolana, per a lligar caps, comprometre recursos i concretar accions. ‘No saps el que li costa a qui fa polítiques concretar els seus objectius i impactes’, em deia algú que participa en el procés d’aterratge dels ODS al govern català, ‘i això en sí ja està essent un èxit’.

I cal obrir les finestres de tots els consells de cooperació municipals, metropolitans, comarcals, autonòmics. Deixar de parlar de quan sortirà la propera convocatòria i discutir amb molta altra gent de moltes altres coses. Fa més un bon codi de compra pública o una estratègia activa en energies renovables que tots els ajuts de cooperació, però ho volem, ho necessitem tot, i a tot arreu. Els ODS serveixen per fer política, per fi.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús