#SomDefensores dels #DretsHumans

Les entitats internacionalistes de Catalunya hem fet aquests dies allò que millor sabem fer: defensar els Drets Humans. Ho hem vist i après a fer a d’altres països, on la defensa del vot és en sí un acte de reafirmació de la democràcia, més enllà de qualsevol opció política. Tanmateix, molts ens han criticat durant aquests anys per no tenir una posició clara a favor del referèndum i del dret a decidir, han passat llista per verificar si érem o no a tal o qual mobilització o signat aquell o l’altre manifest. De vegades et demanen demostrar allò que és evident, ja veieu.

Si havíem de demostrar res a favor d’un dels principis elementals que sempre han guiat la nostra feina, aquí ho teniu, a peu de carrer, treballant amb una ciutadania que té tot el dret del món a triar com vol que sigui la seva vida. Com tantes companyes i companys ho han fet abans que nosaltres arreu del món. Igual que hem estat observadors electorals a ciutats estranyes i llunyanes, d’altres han vingut aquests dies a casa nostra, avui és per nosaltres. Pensàvem que mai arribaríem a fer-ho als nostres carrers però res està guanyat per sempre, enlloc.

Us adoneu ara perquè tot plegat és una lluita global? Ho tornareu a pensar dos cops quan algú pensi desballestar i qüestionar la solidaritat internacional?

Ahir m’arribava el testimoni d’en Manel, un company que participa a #SomDefensores, la xarxa que Lafede.cat ha organitzat per verificar la protecció dels Drets Humans durant aquests dies.

Amb les sensacions i cansament de moltes hores ja reposat, penso en el dia d’ahir. Vaig cobrir com a observador de Drets Humans de la xarxa #SomDefensores una dotzena d’escoles als barris de Sant Andreu, Sagrera i Bon Pastor. Moltíssimes emocions, que a més canviaren de to i d’intensitat al llarg del dia.

Recordo l’expectació, il·lusió i a vegades fins i tot innocència amb que ens rebien algunes escoles a les 5 del matí. D’una primera reacció de preocupació en veure les armilles fluorescents que s’acostaven en la distància, amb portes tancades a corre-cuita i amb gent que s’hi aglomerava al davant, en brotava una confiança i una xerrera fruit de moltes hores de nervis. Com estaven la resta d’escoles? I el barri? Hi havia gent? Policies? Problemes? La confiança generada era tal que ens feien entrar on eren les urnes, en les escoles en que ja havien arribat, o fins i tot explicaven per on havien d’entrar i com arribarien, si encara no ho havien fet. No servien de res els nostres intents de contenció, de dir que no calia que ens ho expliquessin, perquè podíem ser qualsevol, i que només érem allà per verificar si obrien i poder fer un seguiment de vulneracions de Drets Humans durant la resta del dia. Se’m quedarà gravada la imatge d’una petita escola d’adults de Bon Pastor, on en arribar ens rebé una trentena de persones de totes les edats aglutinades davant d’una petita porta metàl·lica. Els uns asseguts per terra, els altres drets a la paret, tots mirant-nos, semblava la fotografia de casament d’una gran família, si no fos per la foscor de la matinada.

Explicaria moltes coses. La por i els nervis del migdia. El sentiment de vulnerabilitat i impotència que es palpava especialment en les escoles més petites, on el “ja vénen” era una constant, finalment mai confirmada. I la força i il·lusió creixent que emanaven les escoles a mida que passaven les hores i s’esgotava un fatídic compte enrere, cada vegada menys probable.

Però em quedo amb una anècdota. Una escola particularment vulnerable, on durant el dia s’hi havia viscut algun incident per part de provocadors, i on hi havia molt poqueta gent. Al passar l’equip d’observadors a les dues de la tarda, malgrat ser just després de tot un matí de càrregues per tot Barcelona, la porta era ben oberta. Ens reberen dues noies assegudes una a cada banda. Mentre una ens oferia pastissos l’altra, somrient i calmada, parlava alegrement amb un senyor amb samarreta de l’exercit, varies banderes espanyoles i un bastó amb un mànec metàl·lic. Un antic soldat de cavalleria. Portaven una hora. Just al marxar nosaltres, el senyor va marxar cap a casa. Quan tornarem a l’escola, a mitja tarda, ens explicaren que havia tornat. Vestit de carrer, va entrar a l’escola i va votar.

Tota una lliçó de cultura de pau.

Estigueu atents i atentes a #SomDefensores, obriu bé els ulls aquests dies. Podem perdre qualsevol votació, però mai els drets que tant va costar aconseguir.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús