El més obscè de la pobresa

El més obscè de la pobresa i la desigualtat és considerar que la seva eradicació sigui tan sols una opció més, quan no un objectiu supeditat a d’altres fites més importants. Ens pot sembla obscè (i ho és) que vuit homes acumulin la mateixa riquesa que 3.700 milions de persones. Ens traurà de polleguera la persistent feminització de la pobresa, el 66% de la feina ho fan elles a canvi del 10% dels ingressos. Ens indignaran tots els diners que volen en maletins de pell de cocodril cap illes plenes de cocoters i caixes de seguretat, fins i tot podríem sortir al carrer i cridar perquè algú faci alguna cosa per aquests 13 milions de conciutadans que estan en perill d’exclusió, clarament per sobre de la mitjana de la UE.

El més obscè és que tot això sigui observat encara amb les ulleres de la caritat o els prismàtics del màrqueting comercial, a compte en molts casos dels impostos que haurien de sustentar l’estat del benestar. Fa uns mesos es va desencadenar la polèmica perquè una coneguda firma de roba, vaixell insígnia de la internacionalització i de la Marca Espanya, a la qual per raons òbvies no hi farem més publicitat, va voler donar al sistema públic de salut 320 milions d’euros en equips de detecció de càncer. El sistema és senzill: poso a treballar als enginyers fiscals, m’estalvio uns quants milions en impostos (600 milions en quatre anys, per ser exactes, segons l’Europarlament) i després faig una suculenta donació en allò en el que toqui més el cor de la gent, amb els mateixos diners, és clar. ¿Per què pagar sense que ningú em vegi i sense treure-li visibilitat i rendiment comercial? Escolti, no, jo vull pagar el que a mi m’interessi, no aportar a la caixa comuna, que els calés són meus. Però què es creu, que som una ONG?

Per afegir dramatisme i obscenitat, vam haver d’aguantar en mitjans públics i privats, l’entrevista amb els afectats de càncer, dient que a ells ja els era igual d’on venia els diners, que el que volien era viure. Per descomptat, només faltaria, ningú es pregunta de què està feta la corda que et llancen per treure’t de l’abisme. Tot per assenyalar als professionals de la salut i les associacions d’usuaris que qüestionaven aquestes pràctiques, i que al mateix temps reclamaven un finançament públic digne i suficient per a la sanitat. Que males persones, oi? Qüestionar així una operació de màrqueting tan magistral i de pas polititzar tot això. Però si aquí l’important és salvar vides, o no?

Seguim aplicant la lògica de l’acció humanitària a la lluita contra la pobresa i no de la construcció solidària d’equitat i de justícia. Els nostres drets bàsics, a Espanya, depenen en gran part de si hem aconseguit accedir o no al mercat laboral i som les persones que treballem les que aguantem, gairebé exclusivament, el que queda del sistema de benestar. Si no has cotitzat, ho portes fatal, xaval, i pensa que el teu futur dependrà del que hagin estalviat (guanyat) per tu les empreses per a les quals treballes i en què consumeixes. Hem ‘sortit’ de la crisi jivaritzant els nostres sous i de retruc aquest sistema de (certa) justícia social a què contribuïm amb ells, de manera que les nostres possibilitats d’accedir a l’habitatge, la cultura o l’educació quedaran cada vegada més en mans dels departaments de publicitat i en la filantropia de grans prohoms.

A la cooperació internacional li passa el mateix, molts voldrien que deixés de ser una política pública i fos un vedat privat dels designis de grans fundacions i cantants de pop granadets, espantant mosques enmig d’un camp de refugiats. Però en el fons, és el mateix problema, una qüestió d’inclusió o no, d’assumpció o no del més gran desafiament, de la pitjor amenaça que tenim, com un problema de tots. No com la penitència d’una casta inferior, d’una turba de losers amb permís per seure a la nostra taula per Nadal, amb la condició de no embrutar les estovalles.

Per a què hauria de servir la política si no és per acabar amb la pobresa? Pensar el contrari és el més obscè que se m’acut.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús