Presos polítics (o no)

La pancarta a l’Ajuntament de Barcelona en solidaritat amb els presos polítics (o no) / ARA

Ja sabíem que en una guerra, la primera víctima era la veritat. Ara sabem, o potser també sabíem, que en un procés polític tan intens com el que es viu a Catalunya, la primera víctima són els matisos. O estàs amb mi o contra mi, i si ets un o una equidistant, darrera innovació política pàtria, ets simplement el pitjor que pots trobar-te al dinar de Nadal o llegint una columna del diari.

Quan alguns vam sentir el veredicte d’Amnistia Internacional (AI) sobre els nostres polítics presos (això sí que és un fet objectiu, són polítics presos), vam córrer a veure què deia l’oracle de la Viquipèdia. Home, allà ho diu, al final, hi ha algunes interpretacions de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que poden contradir el criteri de l’ONG anglesa. Sí que pot ser que les seves detencions siguin clarament desproporcionades o que hi hagi discriminació per motius polítics. Arbi, penal, claríssim.

D’altres van començar directament amb el llançament d’objectes al camp i van passar dels crits contra el col·legiat de tantes causes perdudes a tot el món, a donar-se de baixa com a socis i sòcies, començant pel productor i director d’un famós programa de paròdia política de la televisió catalana, que va perdre els papers i la capacitat crítica en un sol tuït.

- Què? Com porteu ser a l’ull de l’huracà processista, company? – li demano a algú dins AI-.

- Una mica acostumats, ja vam patir un huracà fa uns anys i sempre estem de tempesta. Però avui sí, és de categoria 5 i ha tocat terra.

Si Amnistia falla amb el cas que conec, perquè ho conec molt bé, no faig altra cosa que parlar-ne a l’hora de l’entrepà, del descans del partit, després de fer l’amor, ja no em serveix, ni mereix el meu suport pel que pugui estar passant a les presons de l’Iran o la Xina. Què més dona que aclareixi tot seguit que exigeix el seu alliberament?

Imagino, però, que en cas d’haver-se donat la sentència contrària ara tindríem la reacció especular a l’altra banda, què sabran aquests del que passa al nostre país. En paral·lel, aquelles persones que havien estat engarjolades per motius polítics durant la dictadura franquista, reclamen per si mateixos la potestat de dir qui entra i qui no en tan disputada elit. Res a veure, no en teniu ni puta idea, joves, i tenen tota la raó, ja no se’n fan processos sumaríssims com abans. O no. Suposo que si els presos de qualsevol revolució decimonònica aixequessin el cap, farien el mateix amb els seus deixebles.

Preocupats per saber la veritat, si és que no s’ha suïcidat en solidaritat amb els matisos en aquesta guerra dialèctica, alguns irreductibles de l’escepticisme i del vici de dubtar fem cap a l’auditori-teatrillu de La Model. La presó ens mira, condescendent, com si volgués parlar-nos d’altres èpoques, mentre els dos catedràtics de Dret i un tinent d’alcalde de Barcelona discuteixen sobre la qüestió. Costa desempallegar-se de les males sensacions d’estar entre les mateixes parets que van tancar a algun pare de la Constitució i a milers d’elements desafectes al Règim, el del 78 no, l’altre allò sí que era un Règim. Però sortim amb una idea valuosa: l’Estat de Dret no ha desaparegut a casa nostra, però no s’està comportant com a tal en aquest cas.

Si vostè no vol veure la insuportable volatilitat dels conceptes o com el temps i l’espai desfan totes les categories del nostre presumpte coneixement, convertint-les en incomparables, prengui’s un calmant abans d’entrar a la llista de whatsapp. Si vostè li vol dir pres polític o no, és la seva opció, no ens barallarem ara per l’etiqueta, a no ser que sigui més important que el fons del problema. Tenir o no tenir (tothom) més i millors drets, avançar una mica cada dia, aquí i arreu, aquesta és la qüestió.

Poseu els llums llargs, la nit és fosca i el viatge incert.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús