El telèfon de les valentes

Helena Maleno Garzón en una fotografia d’arxiu. / ANTONI COSTA / UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS

Quan escric aquestes línies l’Helena deu estar prestant declaració a un jutjat de la ciutat de Tànger. Se l’acusa de formar part de les màfies que es lucren del tràfic de persones a l’estret de Gibraltar, en trànsit cap a l’Europa dels valors. La mateix que no té valor per jutjar-la i subcontracta (també) el sistema judicial marroquí per a que li faci la feina bruta.

Probablement no la condemnin, probablement sigui només un avís pels navegants d’una màniga d’aigua que sembla eixamplar-se cada dia, esdevenir més profunda i negra, per evitar que la fam toqui la porta de casa nostra. Trucar a Salvament Marítim i denunciar el naufragi d’una pastera ha esdevingut, en aquesta Europa fora de la qual sembla que no hi hagués vida, un delicte. Cada dia m’arriben els seus tuïts i les seves denúncies, avui són vuit, demà vint, potser vàries desena la setmana vinent, dones, nens, ferits. Si cauen a les Illes Chafarinas i denuncia que el destacament de l’exèrcit no hi fa el mínimament exigible en matèria humanitària, en qüestió de minuts la conversa passa de les fràgils xalupes al piolins de ferro, i tothom deixa de sentir la tremolor de les dents i els espasmes que provoca l’aigua del mar al mes de desembre en contacte amb la pell de qualsevol ésser humà.

Entenc que fins i tot la pluja fina que causen les seves piulades sigui una tempesta ensordidora per alguns, i que vulguin que escampi el més ràpid possible. Però és imprescindible que l’Helena i tanta gent valenta com ella continuï fent veure el veritable rostre de la nostra política exterior. La mateixa que prefereix agenollar-se davant l’OTAN (i els fabricants d’armes) i prometre un augment del 80% del pressupost militar, però no té per mantes a les Chafarinas o no li fa ni fred ni calor que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemni les devolucions en calent que practica a la frontera Sud.

Potser la condemnin, potser sí. Es posaran un paraigües a sobre i semblarà que ha deixat de ploure. Llavors passarà que d’altres continuarem trucant a Salvament Marítim, com si fos una mena de telèfon de l’esperança o més aviat de la dignitat, és impossible posar-li portes al mar i evitar que tanta gent vulgui salvar-se de tanta misèria. Entre la por i la mort, triem creuar el mar i salvar-nos, els que vénen d’Àfrica i els que ja som a Europa.

Bona sort, Helena.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús