El Pla és que no n’hi ha cap pla

Dones de Funhalouro (Moçambic) abastint-se d’aigua a una font comunitària. Font: Miquel Carrillo.

 

Una vegada que la germana missionera ha acabat d’explicar a càmera els impactes que té el seu treball en aquesta comunitat remota del Sahel, la presentadora de televisió aclareix l’estratègia i el fons de la qüestió, abans de tancar la seva càpsula per al telenotícies de La1: S’ajuda a les ONG de cooperació amb un objectiu tàctic: que la població accepti millor la presència dels militars espanyols en missió de pau”.

Un s’acaba la sopa i el pollastre arrebossat al menjador de casa, mentre mira aquests bracets amb una polsera de colors que aguditza la desnutrició per moments, les mans caritatives de la germana i el braç de ferro, amb uniforme de vellut, del soldat en missió de pau. No cal llegir-se l’esborrany del V Pla Director de la Cooperació Espanyola (2018-21) per saber de què va el tema, el quadre és revelador. A més, ara que hem descobert (de nou) com de dolentes són les ONG, millor deixar això de resoldre els problemes de la Humanitat en mans de professionals.

Si s’ho llegissin, veurien que és d’allò del més coherent del món. Vull dir amb la idea del món que té l’actual govern, compartida per molts altres governs d’aquest món, començant per Europa, que sacralitza la seva suposada seguretat i els seus murs dia a dia. En aquesta fotografia, treta de la crònica de la nostra locutora, la pau s’aconsegueix com qui guareix un refredat. El desenvolupament o tot el que fem pretesament per aconseguir-ho, és com l’avió aquell que li ensenyem als nens per a que obrin la boca i s’empassin el xarop, el nostre xarop. Pura tàctica. La crisi en què viu l’Àfrica i que rebenta per la vàlvula d’escapament que és la Mediterrània, alguns la volen solucionar jugant al Risk, sembrant concertines, pactant amb el diable i perseguint totes les Maleno que cridin a Salvament Marítim. Qui diu Àfrica, diu el món.

A aquestes alçades del campionat, no tenir un enfocament central de drets humans en la nostra acció de cooperació és no haver entès absolutament res sobre l’origen de les desigualtats, les migracions, els conflictes i les set plagues del segle XXI, que s’assemblen molt a les del segle XX. És contradictori, perquè Espanya ocuparà una cadira al Consell de Drets Humans de l’ONU, precisament durant el període de durada del proper V Pla Director. Però, ¿això què més dóna a l’era de la postverdad?

El text, aprovat en el Consell de Cooperació amb la indignant abstenció dels sindicats i la patronal de l’economia social, s’orienta a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i de l’Agenda 2030 de Nacions Unides, faltaria menys. El problema és que diu i concreta poc més, i sobretot no assumeix que, per fi, la comunitat internacional s’ha adonat de que això de la coherència (el leitmotiv dels ODS), té a veure amb no vendre-li armes a l’Aràbia Saudita i emprendre la transició energètica d’una punyetera vegada. Una cosa que li va massa gran a la ventafocs de les polítiques públiques a Espanya i a l’esma i el compromís de qui la dirigeix. Els ODS o són una qüestió d’Estat o no són res més que una campanya de publicitat. De la Justícia Global, en parlem un altre dia, que no s’ennueguin ara.

Per no dir, ni esmenta què farà per tenir una AECID acord amb tot el que ha d’oferir Espanya, començant per eradicar la precarietat laboral en què es troben les persones que treballen per a ella. O com es coordinarà amb la resta d’administracions públiques i agents que en aquest país seguim veient en la cooperació un instrument potentíssim de l’acció exterior. Mentre els municipis amb més visió estratègica imaginen el seu paper internacional de la mà de la col·laboració amb altres governs locals, l’Estat segueix perdut sense saber com articularà l’educació per al desenvolupament o la mateixa ajuda d’emergència. Si no entenen allò d’enviar als bombers als terratrèmols, ja podem plegar.

La broma final és que no sabem si hi haurà diners per a tot això. Ho podrien haver posat al principi, en el prefaci, i així ens hauríem estalviat l’esforç de llegir i fer-hi propostes. Espanya segueix instal·lada en nivells de vergonya pel que fa a l’Ajuda al Desenvolupament. La pujada fins al 0,4% que es va aprovar al Congrés recentment, en la ruta cap al llegendari 0,7%, ni està ni se l’espera.

Nen, que estàs empanat. Tanca la tele i deixa de jugar amb el menjar, que arribes tard a l’escola.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús