Un pont a Katembe

El skyline de Maputo ha canviat per sempre més. Mentre la ciutat s’estén sense solució de continuïtat cap al nord, com volent fugir de la veïna Sud-àfrica, un pont penjant s’alça sobre l’estuari i aterra suaument com la trompa d’un elefant a Katembe. Els xinesos, constructors d’aquesta nova meravella de la tècnica, a escala africana, fa temps que han pres posicions a l’altre costat del riu. ‘Hi ha fins i tot una església xinesa’, em diuen, els terrenys que abans amb prou feines tenien valor són ara un nou eldorado immobiliari.
Ja no caldrà prendre el vell ferri que creuava lentament entre els dos embarcadors, o potser sí. És obvi que la capital necessita millores infraestructurals, però aquests immensos pilars de formigó probablement no serviran per facilitar la mobilitat diària de centenars de milers de moçambicanes i moçambicans. ‘Només hi ha feina aquí, és normal que la gent faci cada dia tres hores (i més) per trajecte per poder arribar a primera hora a la ciutat de ciment‘, que és com tots anomenen aquesta petita joia de l’arquitectura moderna que és el centre de Maputo. La metròpolis centrifuga sense compassió als seus habitants, el preu del sòl creix per moments tot i ser de titularitat pública. Quan no es tenen massa ingressos, el normal és vendre, deixar aquests barris informals que no ofereixen més que fang i serveis deficients, quan existeixen, i anar-se’n a Matola o Marracuene. Són 20 quilòmetres, aquí al costat, viure al centre està sobrevalorat, els sonarà la frase de quan vam decidir ser rics i abandonar el nostre model de ciutat mediterrània. Però en realitat és un calvari que comença cada dia a les tres del matí, a bord de xapas plenes de gent i carteristes, sense connexions, horaris ni cinturons de seguretat.

‘Feu-me cas, no marxeu. Ara és quan les seves cases valen diners, feu-ho com a mínim pels vostres fills ‘, adverteix en to paternal el Dr. Simango, alcalde de la ciutat, en el primer lliurament de DUAT (els permisos per a l’ús de parcel·les) al barri informal de Chamanculo. Sense aquest procés de legalització, tot està en l’aire i és víctima de la confução local, ningú arregla o inverteix en el que no és seu. Cal reestructurar un hàbitat urbà que va anar densificant-se durant els anys de la guerra, en acollir refugiats de qualsevol lloc del país. Sense construir en alçada, fins a extrems berlanguians: els carrerons són tan estrets que de vegades no es pot treure ni als morts dins dels seus taüts. Consolidar parcel·les i carrers amb una extensió mínima implica cedir terreny sense contraprestacions en aquestes latituds, un exercici gens evident en el civilitzadíssim Nord.
Si en aquest barri hi ha opcions reals per a la legalització, a d’altres com Maxaquene, en primera línia d’expansió de la cidade de cemento, l’estratègia se centra en enfortir una societat civil molt feble i acompanyar plataformes i espais d’articulació ciutadana. ‘Aquí es creua el dret a la ciutat amb el dret a la informació, i és clau el treball de base perquè la gent sigui conscient de tots els seus drets.’ Álvaro forma part de Ràdio Maxaquene, una iniciativa comunitària al dial d’un país on encara et poden trencar les cames per criticar a qui no toca. Espais així són clau per dur endavant aquest treball de xinesos, que suposa de la mateixa manera posar en marxa serveis públics com la recollida de residus. Per aquests carrerons han de poder passar també els carrets que empenyen els catadores, mentre fan sonar el seu xiulet perquè el veïnat tregui les seves escombraries a la porta.
‘Facin-càrrec de l’esforç que ens ha costat aconseguir 17 DUAT en un sol barri, encara ens queden més de quaranta com aquest’. El funcionari municipal es queixa amb raó, les capacitats són les que són i a ningú li sembla importar tenir una ciutat inclusiva i digna, si hi ha qui hi dóna més diners per ella.
Mentrestant, dos carrers més amunt, els xinesos, els de veritat, pavimenten de qualsevol manera el carrer principal del barri, barrejant i compactant la sorra vermella amb una mica de ciment. La tecnologia punta i les tones de ferro i formigó són per al pont que travessa el riu, o per l’autopista de circumval·lació que ja marca els límits d’aquesta metròpolis en construcció. Ja podeu anar al vostre flamant vehicle al nou centre comercial als afores, qui vol una xarxa de transport públic havent 4×4?
De vegades, els que estem en això de la cooperació sembla com si viatgéssim en aquest vell i obstinat ferri, anant i venint només per una qüestió de principis, impotents arran de les onades, entretenint en quimeres i tasques encisadores. Les ciutats africanes i les de tot el món són el problema i la solució, però per ara transiten per aquests colossos amb peus de fang, i quan devorin Katembe voldran seguir més enllà.


Que algú convenci a tots els dracs, si us plau, que aquest pont no condueix enlloc.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús