Que es rendeixi ta mare

Acte de #SOSNicaragua a Barcelona. Foto Miquel Carrillo.

Entrada de gala, pròpia de les grans ocasions. Nicaragua no és qualsevol cosa, ideay. La Bonnemaison plena de gom a gom per totes i tots els que ens portem la nostre rascada d’aquell país, tan llunyà i sempre tan proper. Segurament no ens dedicaríem a resoldre el món amb aquesta obstinació malaltissa si no fos perquè hi vam treure les dents, políticament parlant, entre llacs i volcans. Així que deixem, com sempre, l’objectivitat a un costat.
El WhatsApp no ​​deixa repicar fotos i vídeos espantosos després de dos mesos d’insurrecció. ‘Creieu-vos tot el que us expliquen, nosaltres ja vam treure als nens del país’, m’explica un amic. La situació és dura, no s’arriba als dos-cents morts perquè sí. Al capvespre, la gent evita sortir de casa seva, però fins i tot en elles ningú està fora de perill. Mirà aquesta foto, chele, ahir van matar a aquest paio a la porta del Rincón Cubano, a Bello Horizonte. No es jugando la cuestión’. Un altre company, a qui la presó de Somoza va fer sandinista en els setanta, i que a les setmanes d’aixecar les primeres barricades renuncià al seu lloc de funcionari públic, segur del seu lloc en aquests moments.

A Nicaragua les revolucions són de veritat, ni somriures ni vergas, loco, amb tot el que això implica, all in, a como seya. Recordo que el 2012 vam parlar davant d’aquest mateix Rincón Cubano de la complicitat silenciosa de la població amb el govern d’Ortega. Mentre arribava els diners del petroli veneçolà, tothom va mirar a una altra banda. A qui li importava que la xarxa clientelar creixés com una heura i que tots i cadascun dels ressorts del poder fossin caient en mans del partit-Estat, si la gent podia aspirar a tenir casa i carro? El moviment feminista, oposat a la prohibició del dret a l’avortament, en la negociació perquè el sandinisme tornés al poder, va ser durant una dècada l’única veu que va denunciar que l’antic camarada i avui emperador anava despullat. Automàticament els seus membres es van convertir en agents encobertes de la CIA.

No és casualitat que ahir a Barcelona, ​​com durant els últims dies en altres ciutats de l’Estat, fossin tres dones del moviment estudiantil les que parlessin alt i clar, amb la força que només té qui ha travessat l’exili o la traïció. ‘Veniu a la presentació, cal visibilitzar clarament el suport. Hi ha molt sandinista carrincló, que no es creu res del que està passant. ‘ La consigna entre les ONG era aquesta, molta gent que va creure en la revolució centreamericana prefereix creure ara que són els tentacles d’alguna intel·ligència estrangera els que mouen el tauler nicaragüenc. ‘El silenci de l’esquerra europea no ens fa cap favor’, assenyala una de les tres activistes, ‘reforça la idea que dóna suport a l’orteguisme i a la repressió.’ ‘No tenim un pla de govern i una solució meravellosa, després de seixanta dies a les barricades, per entregar a la població. Es tracta d’experimentar altres formes d’organitzar-se, d’aprofundir en la democràcia, barri a barri, persona a persona. Si no, en trenta anys tornarem a tenir a un altre Ortega ‘.

És dolorós canviar de bandera i costa veure que els temps, sí, com sempre van canviar. ‘És clar que tornarem a vèncer’, diu el meu camarada de Bello Horizonte, que no tem a aquestes torbes reclutades per uns pesos als barris marginals, a les que la policia dóna patent de cors per reprimir qualsevol protesta. Aquest cop, camarada, la victòria ha de ser diferent o no serà victòria. No val un ‘ja veurem pel camí’, o és antipatriarcal i s’esmicola el credo cabdillista, o només estarem sembrant la revolta de la propera generació. Això ho primer. I al mateix temps, cal recosir Nicaragua, com més aviat millor. ‘Amb qui  negociaran per aconseguir la pau si fan fora a Ortega?’, pregunta algú entre les esbroncades que semblen merèixer qui dissenteix dels dissidents. Una veu dolça i forta surt de l’escenari i apaivaga l’escridassada. ‘Sentirem totes les veus, company’.

Més enllà de la confusa situació, del paper de l’església i els empresaris, Nicaragua sembla l’última baula d’una època agredolça, en la qual es va demostrar tota la mediocritat de l’onada de governs d’esquerra al continent llatinoamericà o la seva poca capacitat de transformar realment les coses. Només ens queda la gent, capaç de resistir i esperar que arribi un dia d’abril, en què la llum tan intensa faci impossible seguir dormint. Que es rendeixi ta mare.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús