Cooperació reloaded

89E50E9F-629F-42D2-8A53-03114D64898D

Tancada de les ONG a la seu de l’Agència Catalana de Cooperació, el juny del 2012, contra les retallades en cooperació i els impagaments. Font: Diari ARA.

Durant aquests dies s’està duent a terme el procés de consultes i debat per elaborar un nou pla director per a la cooperació catalana. És d’aquelles notícies que mai sortiran als mitjans, ocupats com sempre en altres coses més importants que salvar el món des d’aquest raconet del planeta.
Cares conegudes, sospitosos habituals i ganes de refer-ho tot per enèsima vegada. El prefix ‘re-’ de repensar o renovar continuar omnipresent als parlaments, va arribar amb la crisi i s’hi quedarà a viure amb nosaltres, com la crisi mateixa.
Però és cert, tot i la sensació de dia de la marmota, el prefix s’escau, n’hi ha algunes coses a reprogramar, si més no des del punt de vista de les entitats que encara continuem creient i practicant la cooperació. Per exemple, ens agradaria no passar-nos la vida omplint formularis i jugant a la concurrència competitiva, com si fos un programa de Màster Chef solidari entre centenars d’entitats esgotades pel pes del paper, o de la seva versió electrònica. No, no havíem vingut a fer això, realment, i segurament totes les hores invertides en descriure els nostre projectes des de tots els punts de vista possibles ens ha restat hores precioses per connectar amb la ciutadania. Cal trobar durant els propers quatre anys mecanismes per simplificar aquests tràmits sense perdre de vista la transparència, la rendició de comptes i no fer de la cooperació cap club elitista per a grans entitats metropolitanes.
I no només perquè ens mata el temps que enterrem als formularis, sinó perquè cada cop sorgeixen nous instruments pels quals el primer actor de la cooperació catalana (en xifres d’execució) està, en el millor dels casos, escassament preparat. Sens dubte, els temps que s’albiren han de ser de concertació i complementarietat, una cultura fins a cert punt nova i contraposada per a les ONG, a l’escenari de competència per un recursos minvants en què hem viscut. Sembla que hi ha un canvi de tendència econòmic que caldria aprofitar, però no només per fer les partides de convocatòries públiques més grans, si no activar d’altres mecanismes amb els quals abordar els reptes que se’ns presenten, segurament ben coneguts, i pels que ara estem en fora de joc.

Parlant de reptes, sorgeix la pregunta inevitable: això de la cooperació ho demana la gent? També estaria bé, en aquesta etapa de reposicionament, superar el complex de política pública ventafocs i deixar de donar explicacions per fer una política exterior que va sembrant pau i drets humans en lloc d’obusos. Més enllà del suport de l’opinió pública o de la seva implicació activa en les nostres entitats (ni que sigui via compte corrent), cal ser més ambiciosos arribant al públic i explicant els causes de tanta misèria i injustícia. Un altre desig per aquest Pla Director, apunteu, no s’entén l’absència als mitjans públics d’una política comunicativa activa al respecte, que situï de manera crítica a la ciutadania i que esvaeixi qualsevol dubte sobre els desafiaments i connexions del nostre dia a dia amb la Justícia Global. No pot ser que qualsevol adolescent conegui més bé l’alineació del Paris Saint Germain que l’Acord de París, no ens queixem després de l’alienació de la política.

Necessitem també la complicitat renovada d’altres actors, com la universitat o les empreses de l’economia social. A les convencionals, ja els posem els deures de que recalculin els seus negocis i els readaptin als límits d’un planeta i d’una comunitat humana cada cop vulnerable pels excessos de la lògica acumulativa. Sincerament, no n’esperem res pel que fa a la cooperació, però sense aquest exercici que els proposem, tenim poques probabilitats de continuar gaudint d’aquest món, tal i com el coneixem. L’economia social, en canvi, té molt a ensenyar-nos, aquí i allà, la vida no funciona a cops de subvenció, quelcom que tendim a oblidar sovint. Del nou Pla Director esperem que activi l’Observatori d’Empreses, que ja aprovà el Parlament, i obri espais per a la banca ètica i les cooperatives.

La cirereta, com sempre, són els recursos, tot això no es pot fer sense. El 2019 farà 25 anys de les mobilitzacions i acampades que reclamaven assolir el 0,7% dels pressupostos per cooperació, i fa uns dies el ministre Borrell les exigia per acabar amb l’ofegament que practica l’Estat a aquesta política. Encara és hora de que hi arribem, la Generalitat té una bona oportunitat per continuar avançant i redreçar una injustícia ridícula que no ens podem permetre. Per part nostra, les piles ja estan recarregades.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús