Arxiu de la categoria ‘General’

Causa general

dilluns, 7/05/2018

Roda de premsa de l’APE a les oficines d’AGBAR. Foto: Dani López / ESF.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El mateix dia que els bombers de Sevilla són jutjats a Lesbos per tràfic de persones, ens presentem a les oficines d’atenció al públic d’Àigües de Barcelona. No, no venim a posar una reclamació per una factura excessiva, o a demanar que ens reparin una fuita. Des de l’APE, venim a estendre un justificant de recepció, davant tots els mitjans que allà han estat convocats. Ocupem la vorera durant uns minuts, ho sento senyora, protestar i exigir els drets de tothom té aquestes coses, vostè comprendrà.

Som aquí per denunciar la vostra campanya de criminalització. Sabeu que, com diu la companya de la PAH, molt probablement cap denúncia prosperarà contra qui denuncia les pràctiques abusives de les empreses privades, que monopolitzen els serveis públics o trafiquen amb drets bàsics com l’habitatge. Tampoc aquesta, per haver ocupat pacíficament la vostra seu dies enrere, per tal d’exigir la condonació del deute de les famílies que no han pogut pagar les seves factures durant aquesta insuportable crisi.

‘Però el gabinet de premsa d’AGBAR diu que no sap res de cap denúncia contra vosaltres’, etziba una periodista amb el seu quadern de notes a la mà. A l’era de les fake news, és millor mirar cap a una altra banda i explicar qualsevol trola de responsabilitat social, millor que els de premsa no ho sàpiguen, que continuïn amb la notícia del conveni per donar suport a les festes patronals de Montcada o pagar la factura als refugiats allotjats a Sant Boi. Potser així se n’obliden de portar al ple la ximpleria aquesta de la remunicipalització de l’aigua.

Pels agosarats, por. Per les que no volen miralls ni collarets, por. Per qui es mulla, dorm a terra, es passa la vida fent pancartes o simplement no calla, por. Quan s’acaba el poder de les campanyes publicitàries, surt el llautó, que no accepta cap comparació amb el compromís, amb les coses que són veritables i de llei. Llavors cal canviar d’estratègia.

La por comença per una citació del jutge i acaba a la presó a ritme de piulada o rap, s’administra amb la coartada de tenir un Estat de Dret al darrera, que a voltes només deixa drets els privilegis d’alguns i dóna patent de cors als abusos contra els més febles. És la mateixa estratègia a tot arreu, contra Helena Maleno o Cédric Herrou per ajudar a la gent a arribar a Europa, contra el mateix ajuntament de Barcelona per atrevir-se a plantejar una consulta a la ciutadania sobre quelcom rellevant, no per quina vorera ha d’anar el tramvia. La llibertat per blasfemar o per denunciar, tot allò que faci nosa té el seu espai a la banqueta dels i de les acusades.

‘Deixeu-me passar, que jo sí que estic treballant!’. El grup de periodistes i activistes fem espai a l’operari aïrat, que surt de l’oficina amb el casc sobre el cap, per diferenciar-se d’aquella perillosa turba. Ens el quedem mirant, tant de bo no comprem la seva publicitat ni els seus falsos dilemes. Això no va de triar entre drets o llocs de feina, va de defensar-ho tot. I per això treballem, esclar que treballem. Ara i sempre, i no ens aturaran amb cap causa general.

Un pont a Katembe

dilluns, 16/04/2018

El skyline de Maputo ha canviat per sempre més. Mentre la ciutat s’estén sense solució de continuïtat cap al nord, com volent fugir de la veïna Sud-àfrica, un pont penjant s’alça sobre l’estuari i aterra suaument com la trompa d’un elefant a Katembe. Els xinesos, constructors d’aquesta nova meravella de la tècnica, a escala africana, fa temps que han pres posicions a l’altre costat del riu. ‘Hi ha fins i tot una església xinesa’, em diuen, els terrenys que abans amb prou feines tenien valor són ara un nou eldorado immobiliari.
Ja no caldrà prendre el vell ferri que creuava lentament entre els dos embarcadors, o potser sí. És obvi que la capital necessita millores infraestructurals, però aquests immensos pilars de formigó probablement no serviran per facilitar la mobilitat diària de centenars de milers de moçambicanes i moçambicans. ‘Només hi ha feina aquí, és normal que la gent faci cada dia tres hores (i més) per trajecte per poder arribar a primera hora a la ciutat de ciment‘, que és com tots anomenen aquesta petita joia de l’arquitectura moderna que és el centre de Maputo. La metròpolis centrifuga sense compassió als seus habitants, el preu del sòl creix per moments tot i ser de titularitat pública. Quan no es tenen massa ingressos, el normal és vendre, deixar aquests barris informals que no ofereixen més que fang i serveis deficients, quan existeixen, i anar-se’n a Matola o Marracuene. Són 20 quilòmetres, aquí al costat, viure al centre està sobrevalorat, els sonarà la frase de quan vam decidir ser rics i abandonar el nostre model de ciutat mediterrània. Però en realitat és un calvari que comença cada dia a les tres del matí, a bord de xapas plenes de gent i carteristes, sense connexions, horaris ni cinturons de seguretat.

‘Feu-me cas, no marxeu. Ara és quan les seves cases valen diners, feu-ho com a mínim pels vostres fills ‘, adverteix en to paternal el Dr. Simango, alcalde de la ciutat, en el primer lliurament de DUAT (els permisos per a l’ús de parcel·les) al barri informal de Chamanculo. Sense aquest procés de legalització, tot està en l’aire i és víctima de la confução local, ningú arregla o inverteix en el que no és seu. Cal reestructurar un hàbitat urbà que va anar densificant-se durant els anys de la guerra, en acollir refugiats de qualsevol lloc del país. Sense construir en alçada, fins a extrems berlanguians: els carrerons són tan estrets que de vegades no es pot treure ni als morts dins dels seus taüts. Consolidar parcel·les i carrers amb una extensió mínima implica cedir terreny sense contraprestacions en aquestes latituds, un exercici gens evident en el civilitzadíssim Nord.
Si en aquest barri hi ha opcions reals per a la legalització, a d’altres com Maxaquene, en primera línia d’expansió de la cidade de cemento, l’estratègia se centra en enfortir una societat civil molt feble i acompanyar plataformes i espais d’articulació ciutadana. ‘Aquí es creua el dret a la ciutat amb el dret a la informació, i és clau el treball de base perquè la gent sigui conscient de tots els seus drets.’ Álvaro forma part de Ràdio Maxaquene, una iniciativa comunitària al dial d’un país on encara et poden trencar les cames per criticar a qui no toca. Espais així són clau per dur endavant aquest treball de xinesos, que suposa de la mateixa manera posar en marxa serveis públics com la recollida de residus. Per aquests carrerons han de poder passar també els carrets que empenyen els catadores, mentre fan sonar el seu xiulet perquè el veïnat tregui les seves escombraries a la porta.
‘Facin-càrrec de l’esforç que ens ha costat aconseguir 17 DUAT en un sol barri, encara ens queden més de quaranta com aquest’. El funcionari municipal es queixa amb raó, les capacitats són les que són i a ningú li sembla importar tenir una ciutat inclusiva i digna, si hi ha qui hi dóna més diners per ella.
Mentrestant, dos carrers més amunt, els xinesos, els de veritat, pavimenten de qualsevol manera el carrer principal del barri, barrejant i compactant la sorra vermella amb una mica de ciment. La tecnologia punta i les tones de ferro i formigó són per al pont que travessa el riu, o per l’autopista de circumval·lació que ja marca els límits d’aquesta metròpolis en construcció. Ja podeu anar al vostre flamant vehicle al nou centre comercial als afores, qui vol una xarxa de transport públic havent 4×4?
De vegades, els que estem en això de la cooperació sembla com si viatgéssim en aquest vell i obstinat ferri, anant i venint només per una qüestió de principis, impotents arran de les onades, entretenint en quimeres i tasques encisadores. Les ciutats africanes i les de tot el món són el problema i la solució, però per ara transiten per aquests colossos amb peus de fang, i quan devorin Katembe voldran seguir més enllà.


Que algú convenci a tots els dracs, si us plau, que aquest pont no condueix enlloc.

El Pla és que no n’hi ha cap pla

dimecres, 21/02/2018

Dones de Funhalouro (Moçambic) abastint-se d’aigua a una font comunitària. Font: Miquel Carrillo.

 

Una vegada que la germana missionera ha acabat d’explicar a càmera els impactes que té el seu treball en aquesta comunitat remota del Sahel, la presentadora de televisió aclareix l’estratègia i el fons de la qüestió, abans de tancar la seva càpsula per al telenotícies de La1: S’ajuda a les ONG de cooperació amb un objectiu tàctic: que la població accepti millor la presència dels militars espanyols en missió de pau”.

Un s’acaba la sopa i el pollastre arrebossat al menjador de casa, mentre mira aquests bracets amb una polsera de colors que aguditza la desnutrició per moments, les mans caritatives de la germana i el braç de ferro, amb uniforme de vellut, del soldat en missió de pau. No cal llegir-se l’esborrany del V Pla Director de la Cooperació Espanyola (2018-21) per saber de què va el tema, el quadre és revelador. A més, ara que hem descobert (de nou) com de dolentes són les ONG, millor deixar això de resoldre els problemes de la Humanitat en mans de professionals.

Si s’ho llegissin, veurien que és d’allò del més coherent del món. Vull dir amb la idea del món que té l’actual govern, compartida per molts altres governs d’aquest món, començant per Europa, que sacralitza la seva suposada seguretat i els seus murs dia a dia. En aquesta fotografia, treta de la crònica de la nostra locutora, la pau s’aconsegueix com qui guareix un refredat. El desenvolupament o tot el que fem pretesament per aconseguir-ho, és com l’avió aquell que li ensenyem als nens per a que obrin la boca i s’empassin el xarop, el nostre xarop. Pura tàctica. La crisi en què viu l’Àfrica i que rebenta per la vàlvula d’escapament que és la Mediterrània, alguns la volen solucionar jugant al Risk, sembrant concertines, pactant amb el diable i perseguint totes les Maleno que cridin a Salvament Marítim. Qui diu Àfrica, diu el món.

A aquestes alçades del campionat, no tenir un enfocament central de drets humans en la nostra acció de cooperació és no haver entès absolutament res sobre l’origen de les desigualtats, les migracions, els conflictes i les set plagues del segle XXI, que s’assemblen molt a les del segle XX. És contradictori, perquè Espanya ocuparà una cadira al Consell de Drets Humans de l’ONU, precisament durant el període de durada del proper V Pla Director. Però, ¿això què més dóna a l’era de la postverdad?

El text, aprovat en el Consell de Cooperació amb la indignant abstenció dels sindicats i la patronal de l’economia social, s’orienta a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i de l’Agenda 2030 de Nacions Unides, faltaria menys. El problema és que diu i concreta poc més, i sobretot no assumeix que, per fi, la comunitat internacional s’ha adonat de que això de la coherència (el leitmotiv dels ODS), té a veure amb no vendre-li armes a l’Aràbia Saudita i emprendre la transició energètica d’una punyetera vegada. Una cosa que li va massa gran a la ventafocs de les polítiques públiques a Espanya i a l’esma i el compromís de qui la dirigeix. Els ODS o són una qüestió d’Estat o no són res més que una campanya de publicitat. De la Justícia Global, en parlem un altre dia, que no s’ennueguin ara.

Per no dir, ni esmenta què farà per tenir una AECID acord amb tot el que ha d’oferir Espanya, començant per eradicar la precarietat laboral en què es troben les persones que treballen per a ella. O com es coordinarà amb la resta d’administracions públiques i agents que en aquest país seguim veient en la cooperació un instrument potentíssim de l’acció exterior. Mentre els municipis amb més visió estratègica imaginen el seu paper internacional de la mà de la col·laboració amb altres governs locals, l’Estat segueix perdut sense saber com articularà l’educació per al desenvolupament o la mateixa ajuda d’emergència. Si no entenen allò d’enviar als bombers als terratrèmols, ja podem plegar.

La broma final és que no sabem si hi haurà diners per a tot això. Ho podrien haver posat al principi, en el prefaci, i així ens hauríem estalviat l’esforç de llegir i fer-hi propostes. Espanya segueix instal·lada en nivells de vergonya pel que fa a l’Ajuda al Desenvolupament. La pujada fins al 0,4% que es va aprovar al Congrés recentment, en la ruta cap al llegendari 0,7%, ni està ni se l’espera.

Nen, que estàs empanat. Tanca la tele i deixa de jugar amb el menjar, que arribes tard a l’escola.

El telèfon de les valentes

dimecres, 27/12/2017

Helena Maleno Garzón en una fotografia d’arxiu. / ANTONI COSTA / UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS

Quan escric aquestes línies l’Helena deu estar prestant declaració a un jutjat de la ciutat de Tànger. Se l’acusa de formar part de les màfies que es lucren del tràfic de persones a l’estret de Gibraltar, en trànsit cap a l’Europa dels valors. La mateix que no té valor per jutjar-la i subcontracta (també) el sistema judicial marroquí per a que li faci la feina bruta.

Probablement no la condemnin, probablement sigui només un avís pels navegants d’una màniga d’aigua que sembla eixamplar-se cada dia, esdevenir més profunda i negra, per evitar que la fam toqui la porta de casa nostra. Trucar a Salvament Marítim i denunciar el naufragi d’una pastera ha esdevingut, en aquesta Europa fora de la qual sembla que no hi hagués vida, un delicte. Cada dia m’arriben els seus tuïts i les seves denúncies, avui són vuit, demà vint, potser vàries desena la setmana vinent, dones, nens, ferits. Si cauen a les Illes Chafarinas i denuncia que el destacament de l’exèrcit no hi fa el mínimament exigible en matèria humanitària, en qüestió de minuts la conversa passa de les fràgils xalupes al piolins de ferro, i tothom deixa de sentir la tremolor de les dents i els espasmes que provoca l’aigua del mar al mes de desembre en contacte amb la pell de qualsevol ésser humà.

Entenc que fins i tot la pluja fina que causen les seves piulades sigui una tempesta ensordidora per alguns, i que vulguin que escampi el més ràpid possible. Però és imprescindible que l’Helena i tanta gent valenta com ella continuï fent veure el veritable rostre de la nostra política exterior. La mateixa que prefereix agenollar-se davant l’OTAN (i els fabricants d’armes) i prometre un augment del 80% del pressupost militar, però no té per mantes a les Chafarinas o no li fa ni fred ni calor que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemni les devolucions en calent que practica a la frontera Sud.

Potser la condemnin, potser sí. Es posaran un paraigües a sobre i semblarà que ha deixat de ploure. Llavors passarà que d’altres continuarem trucant a Salvament Marítim, com si fos una mena de telèfon de l’esperança o més aviat de la dignitat, és impossible posar-li portes al mar i evitar que tanta gent vulgui salvar-se de tanta misèria. Entre la por i la mort, triem creuar el mar i salvar-nos, els que vénen d’Àfrica i els que ja som a Europa.

Bona sort, Helena.

 

 

El #21D i la cooperació internacional

dijous, 14/12/2017

Debat sobre polítiques de cooperació a l’ajuntament de Barcelona al Museu Martím, a la campanya de les eleccions municipals de 2015. Font: LaFede.cat.

Quan érem més joves i ingenus, hi havia debats sobre cooperació internacional a les campanyes electorals, encara que no us creieu. De fet, es parlava de moltes més coses que de bufandes i llaços, i el 0,7 era un guarisme força respectable, que cap partit amb ínfules de governar o influir podia menystenir. Avui en dia qualsevol trucada a l’opinió pública comença pel codi 155, si no ningú sembla aixecar el telèfon. Arribats a aquest punt, millor recórrer al google, capbussar-se als programes i fer-vos la crònica d’un duel dialèctic que mai existirà, si més no d’aquí el 21 de desembre.

Ja sabem que no decidireu el vostre vot pel que diguin i prometin sobre l’acció exterior des de les seus dels partits els seus experts i expertes en confeccionar programes, però us deixem anar alguns apunts. En primer lloc, és evident que la cooperació continua essent quelcom d’esquerres, per desgràcia de la pròpia cooperació i de la societat en general. Ens equivoquem si volem fer-la patrimoni d’aquesta part dels escons, mentre no sigui assumida com una política pública més sempre podrà ésser assenyalada com un caprici, un do pels acòlits o una excentricitat per justificar a casa viatges inconfessables al Carib. El Partit Popular (PP) ni l’esmenta, Ciutadans (Cs) tampoc. L’equip taronja, val a dir, diu que cooperarà amb el Govern d’Espanya per acomplir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Bé, alguna cosa ja és, a cooperar es comença per alguna banda.

Segon apunt o pregunta del milió d’euros: què serà el que tenen les ‘ambaixades’ catalanes? A una banda i d’altra del dial propugnen la seva dissolució ipso facto o la seva restauració innegociable. Si cal, bastint una xarxa internacional ad honorem, que defengui la república catalana a l’exterior, com proposa la CUP. Els Populars els hi posen un cadenat i l’estalvi (xifrat en 10 milions d’euros recentment pel seu candidat) el dedicarien a penjar cartells de ‘Visit Catalonia’ a tot i dret, per estimular el turisme i l’economia. I amb això també tanquen el capítol exterior, dues línies. Per la resta de formacions és també, un punt clau, que cal reivindicar, reformar o reorientar per a que Catalunya es projecti. Mai deu milions havien aixecat tanta expectació, mai, quantitat amb la que us donarà per construir, aproximadament, un kilòmetre d’autopista. Un.

Tercera idea: les ONG no existeixen, o gairebé. Només ERC i PSC les esmenten als seus programes, tot sembla ser institucional pel que fa a l’acció exterior. Bé, no, les empreses en són una part important, sense ella no seríem un país. Al programa del PDCAT crida l’atenció com s’entra al detall del que cal fer per exportat més i millor, en comparació amb les afirmacions vagues i generals per desplegar la cooperació. I, aquí ve la quarta idea, l’absència al seu programa (i al de la resta, llevat del dels Comuns i ERC) d’un dels compromisos que el Parlament va adquirir en aquesta legislatura: el desplegament d’un observatori que vigili l’activitat econòmica catalana a l’exterior i el seu respecte als Drets Humans. Val a dir, en descàrrega de la CUP, que si més no la seva proposta recull posicionaments prou clars sobre el paper dels acords econòmics internacionals i el seu impacte als drets humans i el territori. Ho donem per bo, va.

Els ODS, com anticipava la gent d’Arrimadas, entren a l’agenda: cinquena idea. Cap objecció, simplement demanar que no esdevingui un lloc comú i que algú se’ls miri bé i els paeixi a cada partit, sobre tot als que governaran. No són (només) acció exterior, més aviat coherència de polítiques, què fem a casa nostra per lluitar contra l’exclusió o la pobresa energètica. Si suspens la Llei catalana de Canvi Climàtic o mires cap a un altre costat quan ho fan, no estàs entenent un borrall dels ODS, capito?

En fi, no tot és dolent ni res està perdut, afortunadament. Ens deleix que la pau, la mediterrània, la frontera sud, els BDS, la participació, l’emancipació dels pobles, el gènere i tantes paraules màgiques per a nosaltres i per a les idees i el món que defensem, encara sigui escrites i fins i tot defensades per molta gent als partits polítics catalans. Que continuï així per molt de temps, ja trobarem el moment de tornar a seure i parlar de tot el que ens importa. De tot.

Presos polítics (o no)

dimarts , 21/11/2017

La pancarta a l’Ajuntament de Barcelona en solidaritat amb els presos polítics (o no) / ARA

Ja sabíem que en una guerra, la primera víctima era la veritat. Ara sabem, o potser també sabíem, que en un procés polític tan intens com el que es viu a Catalunya, la primera víctima són els matisos. O estàs amb mi o contra mi, i si ets un o una equidistant, darrera innovació política pàtria, ets simplement el pitjor que pots trobar-te al dinar de Nadal o llegint una columna del diari.

Quan alguns vam sentir el veredicte d’Amnistia Internacional (AI) sobre els nostres polítics presos (això sí que és un fet objectiu, són polítics presos), vam córrer a veure què deia l’oracle de la Viquipèdia. Home, allà ho diu, al final, hi ha algunes interpretacions de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que poden contradir el criteri de l’ONG anglesa. Sí que pot ser que les seves detencions siguin clarament desproporcionades o que hi hagi discriminació per motius polítics. Arbi, penal, claríssim.

D’altres van començar directament amb el llançament d’objectes al camp i van passar dels crits contra el col·legiat de tantes causes perdudes a tot el món, a donar-se de baixa com a socis i sòcies, començant pel productor i director d’un famós programa de paròdia política de la televisió catalana, que va perdre els papers i la capacitat crítica en un sol tuït.

- Què? Com porteu ser a l’ull de l’huracà processista, company? – li demano a algú dins AI-.

- Una mica acostumats, ja vam patir un huracà fa uns anys i sempre estem de tempesta. Però avui sí, és de categoria 5 i ha tocat terra.

Si Amnistia falla amb el cas que conec, perquè ho conec molt bé, no faig altra cosa que parlar-ne a l’hora de l’entrepà, del descans del partit, després de fer l’amor, ja no em serveix, ni mereix el meu suport pel que pugui estar passant a les presons de l’Iran o la Xina. Què més dona que aclareixi tot seguit que exigeix el seu alliberament?

Imagino, però, que en cas d’haver-se donat la sentència contrària ara tindríem la reacció especular a l’altra banda, què sabran aquests del que passa al nostre país. En paral·lel, aquelles persones que havien estat engarjolades per motius polítics durant la dictadura franquista, reclamen per si mateixos la potestat de dir qui entra i qui no en tan disputada elit. Res a veure, no en teniu ni puta idea, joves, i tenen tota la raó, ja no se’n fan processos sumaríssims com abans. O no. Suposo que si els presos de qualsevol revolució decimonònica aixequessin el cap, farien el mateix amb els seus deixebles.

Preocupats per saber la veritat, si és que no s’ha suïcidat en solidaritat amb els matisos en aquesta guerra dialèctica, alguns irreductibles de l’escepticisme i del vici de dubtar fem cap a l’auditori-teatrillu de La Model. La presó ens mira, condescendent, com si volgués parlar-nos d’altres èpoques, mentre els dos catedràtics de Dret i un tinent d’alcalde de Barcelona discuteixen sobre la qüestió. Costa desempallegar-se de les males sensacions d’estar entre les mateixes parets que van tancar a algun pare de la Constitució i a milers d’elements desafectes al Règim, el del 78 no, l’altre allò sí que era un Règim. Però sortim amb una idea valuosa: l’Estat de Dret no ha desaparegut a casa nostra, però no s’està comportant com a tal en aquest cas.

Si vostè no vol veure la insuportable volatilitat dels conceptes o com el temps i l’espai desfan totes les categories del nostre presumpte coneixement, convertint-les en incomparables, prengui’s un calmant abans d’entrar a la llista de whatsapp. Si vostè li vol dir pres polític o no, és la seva opció, no ens barallarem ara per l’etiqueta, a no ser que sigui més important que el fons del problema. Tenir o no tenir (tothom) més i millors drets, avançar una mica cada dia, aquí i arreu, aquesta és la qüestió.

Poseu els llums llargs, la nit és fosca i el viatge incert.

El més obscè de la pobresa

dimecres, 18/10/2017

El més obscè de la pobresa i la desigualtat és considerar que la seva eradicació sigui tan sols una opció més, quan no un objectiu supeditat a d’altres fites més importants. Ens pot sembla obscè (i ho és) que vuit homes acumulin la mateixa riquesa que 3.700 milions de persones. Ens traurà de polleguera la persistent feminització de la pobresa, el 66% de la feina ho fan elles a canvi del 10% dels ingressos. Ens indignaran tots els diners que volen en maletins de pell de cocodril cap illes plenes de cocoters i caixes de seguretat, fins i tot podríem sortir al carrer i cridar perquè algú faci alguna cosa per aquests 13 milions de conciutadans que estan en perill d’exclusió, clarament per sobre de la mitjana de la UE.

El més obscè és que tot això sigui observat encara amb les ulleres de la caritat o els prismàtics del màrqueting comercial, a compte en molts casos dels impostos que haurien de sustentar l’estat del benestar. Fa uns mesos es va desencadenar la polèmica perquè una coneguda firma de roba, vaixell insígnia de la internacionalització i de la Marca Espanya, a la qual per raons òbvies no hi farem més publicitat, va voler donar al sistema públic de salut 320 milions d’euros en equips de detecció de càncer. El sistema és senzill: poso a treballar als enginyers fiscals, m’estalvio uns quants milions en impostos (600 milions en quatre anys, per ser exactes, segons l’Europarlament) i després faig una suculenta donació en allò en el que toqui més el cor de la gent, amb els mateixos diners, és clar. ¿Per què pagar sense que ningú em vegi i sense treure-li visibilitat i rendiment comercial? Escolti, no, jo vull pagar el que a mi m’interessi, no aportar a la caixa comuna, que els calés són meus. Però què es creu, que som una ONG?

Per afegir dramatisme i obscenitat, vam haver d’aguantar en mitjans públics i privats, l’entrevista amb els afectats de càncer, dient que a ells ja els era igual d’on venia els diners, que el que volien era viure. Per descomptat, només faltaria, ningú es pregunta de què està feta la corda que et llancen per treure’t de l’abisme. Tot per assenyalar als professionals de la salut i les associacions d’usuaris que qüestionaven aquestes pràctiques, i que al mateix temps reclamaven un finançament públic digne i suficient per a la sanitat. Que males persones, oi? Qüestionar així una operació de màrqueting tan magistral i de pas polititzar tot això. Però si aquí l’important és salvar vides, o no?

Seguim aplicant la lògica de l’acció humanitària a la lluita contra la pobresa i no de la construcció solidària d’equitat i de justícia. Els nostres drets bàsics, a Espanya, depenen en gran part de si hem aconseguit accedir o no al mercat laboral i som les persones que treballem les que aguantem, gairebé exclusivament, el que queda del sistema de benestar. Si no has cotitzat, ho portes fatal, xaval, i pensa que el teu futur dependrà del que hagin estalviat (guanyat) per tu les empreses per a les quals treballes i en què consumeixes. Hem ‘sortit’ de la crisi jivaritzant els nostres sous i de retruc aquest sistema de (certa) justícia social a què contribuïm amb ells, de manera que les nostres possibilitats d’accedir a l’habitatge, la cultura o l’educació quedaran cada vegada més en mans dels departaments de publicitat i en la filantropia de grans prohoms.

A la cooperació internacional li passa el mateix, molts voldrien que deixés de ser una política pública i fos un vedat privat dels designis de grans fundacions i cantants de pop granadets, espantant mosques enmig d’un camp de refugiats. Però en el fons, és el mateix problema, una qüestió d’inclusió o no, d’assumpció o no del més gran desafiament, de la pitjor amenaça que tenim, com un problema de tots. No com la penitència d’una casta inferior, d’una turba de losers amb permís per seure a la nostra taula per Nadal, amb la condició de no embrutar les estovalles.

Per a què hauria de servir la política si no és per acabar amb la pobresa? Pensar el contrari és el més obscè que se m’acut.

#SomDefensores dels #DretsHumans

dimarts , 3/10/2017

Les entitats internacionalistes de Catalunya hem fet aquests dies allò que millor sabem fer: defensar els Drets Humans. Ho hem vist i après a fer a d’altres països, on la defensa del vot és en sí un acte de reafirmació de la democràcia, més enllà de qualsevol opció política. Tanmateix, molts ens han criticat durant aquests anys per no tenir una posició clara a favor del referèndum i del dret a decidir, han passat llista per verificar si érem o no a tal o qual mobilització o signat aquell o l’altre manifest. De vegades et demanen demostrar allò que és evident, ja veieu.

Si havíem de demostrar res a favor d’un dels principis elementals que sempre han guiat la nostra feina, aquí ho teniu, a peu de carrer, treballant amb una ciutadania que té tot el dret del món a triar com vol que sigui la seva vida. Com tantes companyes i companys ho han fet abans que nosaltres arreu del món. Igual que hem estat observadors electorals a ciutats estranyes i llunyanes, d’altres han vingut aquests dies a casa nostra, avui és per nosaltres. Pensàvem que mai arribaríem a fer-ho als nostres carrers però res està guanyat per sempre, enlloc.

Us adoneu ara perquè tot plegat és una lluita global? Ho tornareu a pensar dos cops quan algú pensi desballestar i qüestionar la solidaritat internacional?

Ahir m’arribava el testimoni d’en Manel, un company que participa a #SomDefensores, la xarxa que Lafede.cat ha organitzat per verificar la protecció dels Drets Humans durant aquests dies.

Amb les sensacions i cansament de moltes hores ja reposat, penso en el dia d’ahir. Vaig cobrir com a observador de Drets Humans de la xarxa #SomDefensores una dotzena d’escoles als barris de Sant Andreu, Sagrera i Bon Pastor. Moltíssimes emocions, que a més canviaren de to i d’intensitat al llarg del dia.

Recordo l’expectació, il·lusió i a vegades fins i tot innocència amb que ens rebien algunes escoles a les 5 del matí. D’una primera reacció de preocupació en veure les armilles fluorescents que s’acostaven en la distància, amb portes tancades a corre-cuita i amb gent que s’hi aglomerava al davant, en brotava una confiança i una xerrera fruit de moltes hores de nervis. Com estaven la resta d’escoles? I el barri? Hi havia gent? Policies? Problemes? La confiança generada era tal que ens feien entrar on eren les urnes, en les escoles en que ja havien arribat, o fins i tot explicaven per on havien d’entrar i com arribarien, si encara no ho havien fet. No servien de res els nostres intents de contenció, de dir que no calia que ens ho expliquessin, perquè podíem ser qualsevol, i que només érem allà per verificar si obrien i poder fer un seguiment de vulneracions de Drets Humans durant la resta del dia. Se’m quedarà gravada la imatge d’una petita escola d’adults de Bon Pastor, on en arribar ens rebé una trentena de persones de totes les edats aglutinades davant d’una petita porta metàl·lica. Els uns asseguts per terra, els altres drets a la paret, tots mirant-nos, semblava la fotografia de casament d’una gran família, si no fos per la foscor de la matinada.

Explicaria moltes coses. La por i els nervis del migdia. El sentiment de vulnerabilitat i impotència que es palpava especialment en les escoles més petites, on el “ja vénen” era una constant, finalment mai confirmada. I la força i il·lusió creixent que emanaven les escoles a mida que passaven les hores i s’esgotava un fatídic compte enrere, cada vegada menys probable.

Però em quedo amb una anècdota. Una escola particularment vulnerable, on durant el dia s’hi havia viscut algun incident per part de provocadors, i on hi havia molt poqueta gent. Al passar l’equip d’observadors a les dues de la tarda, malgrat ser just després de tot un matí de càrregues per tot Barcelona, la porta era ben oberta. Ens reberen dues noies assegudes una a cada banda. Mentre una ens oferia pastissos l’altra, somrient i calmada, parlava alegrement amb un senyor amb samarreta de l’exercit, varies banderes espanyoles i un bastó amb un mànec metàl·lic. Un antic soldat de cavalleria. Portaven una hora. Just al marxar nosaltres, el senyor va marxar cap a casa. Quan tornarem a l’escola, a mitja tarda, ens explicaren que havia tornat. Vestit de carrer, va entrar a l’escola i va votar.

Tota una lliçó de cultura de pau.

Estigueu atents i atentes a #SomDefensores, obriu bé els ulls aquests dies. Podem perdre qualsevol votació, però mai els drets que tant va costar aconseguir.

Per a què serveixen el #ODS?

dilluns, 25/09/2017

Avui fa dos anys que el món va renovar la seva agenda del desenvolupament. L’efemèride és tan celebrada popular i institucionalment (mode ironia on) com coneguts els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), els quals substitueixen als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). Els ODM, un seguit de fites força tecnocràtiques i tímides, van suposar però, el primer acord a escala mundial sobre què havia de fer la societat opulenta per redreçar el desastre que havia organitzat a escala planetària. Vistos els processos de negociació sota una catifa vermella, pas mal, mes amis.

Els ODS, després d’un procés igualment accidentat, han aconseguit introduir algunes qüestions interessant, segurament centrals, les quals, tanmateix, poden ser la clau del seu fracàs. A banda d’haver obert el focus i comptat amb l’agenda ambiental (qui podia pensar fer res seriosament contra la pobresa sense actuar contra el canvi climàtic?) o amb la construcció de la pau, els ODS toquen un aspecte determinant com és la coherència de polítiques. Durant molt de temps, quan parlaves d’això als cercles especialitzats de la cooperació, la coherència es reduïa a la pròpia coherència de la cooperació, en tant que política pública, i ni així s’aconseguia. Imagineu-vos quina cara se li haurà quedat a alguns contemporitzadors del desenvolupament,  en veure que les tesis dels més radicals s’han imposat: la coherència és de totes les polítiques públiques per fer alguna cosa, realment impactant, per eradicar misèries i vexacions arreu del món. No ho dic jo, ho diuen les Nacions Unides.

Alguna cosa impactant, no el que fem amb el 0,7% (el dia que arribem a assolir-lo, esclar). I per això cal fer servir tot l’arsenal de polítiques públiques, era de calaix, per no desfer amb una mà les engrunes que s’aconseguien amb l’altra. Ara bé, com deia algú del Ministeri d’Exteriors espanyol, per a tenir alguna possibilitat d’èxit, això ha de passar a ser liderat per d’altres ministeris i instàncies de govern, i deixar d’estar (exclusivament) associat a la cooperació, la ventafocs de la política pública. Altrament, continuarà essent un garbuix de paraules impossibles per a una ciutadania alienada, captiva de les notícies que arriben per la tele o el twitter de la darrera tragèdia humanitària. O un peatge força barat per evitar que les ONG facin soroll inoportú (si s’enrecorden de com fer anar el megàfon) i figurar super cool als aplecs sardanistes de la comunitat internacional. L’agenda és global, els problemes estan interconnectats i totes les administracions i agents socials, empreses, sindicats, universitats, etc., tenen alguna cosa a dir. No assegurem el dret a l’aigua a Cochabamba sense fer-ho a Terrassa, són vasos comunicants, mai millor dit, i tots dos sumen igual.

Un canvi de cultura política, ni més ni menys on, com en d’altres coses, els nivells subestatals tenen molt a dir. ‘Que ara hem de considerar el món sencer i tots els seus problemes quan fem les polítiques de Vilanova? Sí, senyor regidor, sí, senyora alcaldessa’. Algú em recordava el que va passar amb l’Agenda 21 a Catalunya: ‘Així que la vam acabar de confeccionar, ens van dir que la fiquéssim en un calaix, no van fer res amb ella pesi la feina que va comportar’. Amb els ODS pot passar el mateix, fins i tot, en un exercici d’honestedat política brutal, algú pot pensar que ja tenim una edat com per no haver de fer cap més paperot. A nivell estatal, això és el que sembla, dos anys i poc més que un simulacre de comissió al Congrés i sense notícies de l’Estratègia promesa davant els fòrums internacionals. Afortunadament, els nivells autonòmics i municipals s’ho estan agafant d’una altra manera, però deixaran de fer-ho tan bon punt mirem cap a una altra banda.

‘Llavors hem de continuar fent campanyes de sensibilització dels ODS entre la ciutadania?’, em preguntava algú a unes jornades municipals setmanes enrere. No, a la ciutadania l’importa poc com li diem ara a la coherència i a la complexitat de lluitar per la justícia. No guanyem res fent que a les escoles la mainada repeteixi com un nou Pare Nostre o uns santíssims manaments uploaded els disset objectius. No agafeu els calers i repliqueu fins acabar amb el tóner els eslògans de Nacions Unides, simplement perquè hi ha la possibilitat de fer-ho. Ara és l’hora d’incidir. Els ODS serveixen d’excusa per fer un clic a la nostra política, començant per la més casolana, per a lligar caps, comprometre recursos i concretar accions. ‘No saps el que li costa a qui fa polítiques concretar els seus objectius i impactes’, em deia algú que participa en el procés d’aterratge dels ODS al govern català, ‘i això en sí ja està essent un èxit’.

I cal obrir les finestres de tots els consells de cooperació municipals, metropolitans, comarcals, autonòmics. Deixar de parlar de quan sortirà la propera convocatòria i discutir amb molta altra gent de moltes altres coses. Fa més un bon codi de compra pública o una estratègia activa en energies renovables que tots els ajuts de cooperació, però ho volem, ho necessitem tot, i a tot arreu. Els ODS serveixen per fer política, per fi.

La cooperació internacional en vaga

divendres, 8/09/2017

Treballadors de l’Oficina Tècnica de Cooperació de Quito cridant a la vaga. Font: Facebook AECID en Huelga #8deSeptiembre

El dia 8 de setembre és el dia dels cooperants internacionals, una efemèride que se celebra des de fa ja uns quants anys, per reconèixer la seva feina i el seu compromís. Acostumem a pensar en el veí o la veïna, bona gent, que se’n va anar amb aquella ONG, de la que no recordem el nom, a no sabem exactament què fer. Jove i desorientat, volia canviar el món i va tornar molt més prim, oi? Parlava molt estrany i tenia el cap encara allà, amb la mirada perduda. Ves a saber per a què li va servir tot allò.

Donem per fet que qui es fica en un sarau d’aquests, obre una etapa a la seva vida i la tanca, com qui fa un tastet o una entremaliadura. A la majoria del personal li costa pensar que pot ser una carrera professional més i que, fins i tot, hauria de comptar amb certes garanties per ésser desenvolupada. Sí, home, a sobre que estan tot el dia viatjant, voldran cobrar! Suposo que tampoc coneixen que el propi Ministeri d’Afers Exteriors té una Agència de Cooperació i el seu propi cos de cooperants i cooperantes, per dir-ho d’alguna manera. Com si fos una ONG però en pla seriós, per a que ens entenem. O no tan seriós, pel que sembla.

La manera com l’AECID tracta al seu personal és directament proporcional a l’interès que l’Estat demostra per la pròpia cooperació. Cap cooperació nacional de cap altre país o organisme internacional menysté així a qui, a la pràctica, és la responsable d’executar una política pública i ser-ne la cara visible a l’exterior, si més no no se’n tenen notícies. Marca Espanya en estat pur.

Si no, com s’explica que el 40% del personal laboral hagi abandonat l’AECID durant els deu darrers anys, o vulgui fer-ho per anar-se’n a una altra agència o ONG? L’Agència espanyola no actualitza sous des que va començar la crisi, el que significa que a països amb dues xifres d’inflació anual, el poder adquisitiu s’hagi vist considerablement reduït per als seus empleats, en alguns casos fins a un 60%. No hi ha cap exempció fiscal (de les que sí en gaudeixen els expatriats/des de les ONG espanyoles) a canvi de no tenir accés a cap servei (el que és especialment greu amb la sanitat), i se’ls apliquen rotacions periòdiques entre els països on és present la cooperació espanyola, que els tribunals ja han declarat com abusives. Tampoc es mantenen ‘privilegis’ com els viatges periòdics a Espanya, a professionals que en molts casos porten distanciats de les seves famílies i el seu entorn social bastants anys. I les mesures de conciliació familiar pel que fa a cònjuges no nacionals ni hi són ni se les espera.

Conec personalment persones que s’han passat una dècada treballant d’amagat per l’AECID, contractats directament pel ministeri del país amb la que Espanya cooperava, per a que aquesta s’estalviés un contracte laboral fixe. L’Estat fent trampes i després donant lliçons per modernitzar l’administració a mig món ‘subdesenvolupat’, a costa dels seus treballadors i treballadores. És lògic que no entengui de cap manera el concepte de coherència de polítiques.

Farts de tanta deixadesa i poca consideració, la gent que treballa per aquesta agència a l’exterior ha decidit posar-se de vaga en aquest dia del cooperant del 2017. Segurament res canviï, però ja és una qüestió de dignitat plantar cara a una administració que veu en ells bé uns privilegiats, bé elements subversius amb una visió molt diferent a la internacionalització que impulsa Espanya durant els darrers anys, i que de cap manera necessita per dur a terme els seus plans.

L’AECID i el seu personal han estat una víctima més d’una guerra per modernitzar la política pública a l’Estat, una batalla guanyada aviat pel cos diplomàtic, ja en temps socialistes, que no ha permès crear un cos professional dedicat a la cooperació o que encara no entén què tenen a veure els drets humans arreu del món amb el que ens passa a casa. Com tantes coses en aquest país, que semblen atrapades al 1978.