Arxiu de la categoria ‘General’

El Pla és que no n’hi ha cap pla

dimecres, 21/02/2018

Dones de Funhalouro (Moçambic) abastint-se d’aigua a una font comunitària. Font: Miquel Carrillo.

 

Una vegada que la germana missionera ha acabat d’explicar a càmera els impactes que té el seu treball en aquesta comunitat remota del Sahel, la presentadora de televisió aclareix l’estratègia i el fons de la qüestió, abans de tancar la seva càpsula per al telenotícies de La1: S’ajuda a les ONG de cooperació amb un objectiu tàctic: que la població accepti millor la presència dels militars espanyols en missió de pau”.

Un s’acaba la sopa i el pollastre arrebossat al menjador de casa, mentre mira aquests bracets amb una polsera de colors que aguditza la desnutrició per moments, les mans caritatives de la germana i el braç de ferro, amb uniforme de vellut, del soldat en missió de pau. No cal llegir-se l’esborrany del V Pla Director de la Cooperació Espanyola (2018-21) per saber de què va el tema, el quadre és revelador. A més, ara que hem descobert (de nou) com de dolentes són les ONG, millor deixar això de resoldre els problemes de la Humanitat en mans de professionals.

Si s’ho llegissin, veurien que és d’allò del més coherent del món. Vull dir amb la idea del món que té l’actual govern, compartida per molts altres governs d’aquest món, començant per Europa, que sacralitza la seva suposada seguretat i els seus murs dia a dia. En aquesta fotografia, treta de la crònica de la nostra locutora, la pau s’aconsegueix com qui guareix un refredat. El desenvolupament o tot el que fem pretesament per aconseguir-ho, és com l’avió aquell que li ensenyem als nens per a que obrin la boca i s’empassin el xarop, el nostre xarop. Pura tàctica. La crisi en què viu l’Àfrica i que rebenta per la vàlvula d’escapament que és la Mediterrània, alguns la volen solucionar jugant al Risk, sembrant concertines, pactant amb el diable i perseguint totes les Maleno que cridin a Salvament Marítim. Qui diu Àfrica, diu el món.

A aquestes alçades del campionat, no tenir un enfocament central de drets humans en la nostra acció de cooperació és no haver entès absolutament res sobre l’origen de les desigualtats, les migracions, els conflictes i les set plagues del segle XXI, que s’assemblen molt a les del segle XX. És contradictori, perquè Espanya ocuparà una cadira al Consell de Drets Humans de l’ONU, precisament durant el període de durada del proper V Pla Director. Però, ¿això què més dóna a l’era de la postverdad?

El text, aprovat en el Consell de Cooperació amb la indignant abstenció dels sindicats i la patronal de l’economia social, s’orienta a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i de l’Agenda 2030 de Nacions Unides, faltaria menys. El problema és que diu i concreta poc més, i sobretot no assumeix que, per fi, la comunitat internacional s’ha adonat de que això de la coherència (el leitmotiv dels ODS), té a veure amb no vendre-li armes a l’Aràbia Saudita i emprendre la transició energètica d’una punyetera vegada. Una cosa que li va massa gran a la ventafocs de les polítiques públiques a Espanya i a l’esma i el compromís de qui la dirigeix. Els ODS o són una qüestió d’Estat o no són res més que una campanya de publicitat. De la Justícia Global, en parlem un altre dia, que no s’ennueguin ara.

Per no dir, ni esmenta què farà per tenir una AECID acord amb tot el que ha d’oferir Espanya, començant per eradicar la precarietat laboral en què es troben les persones que treballen per a ella. O com es coordinarà amb la resta d’administracions públiques i agents que en aquest país seguim veient en la cooperació un instrument potentíssim de l’acció exterior. Mentre els municipis amb més visió estratègica imaginen el seu paper internacional de la mà de la col·laboració amb altres governs locals, l’Estat segueix perdut sense saber com articularà l’educació per al desenvolupament o la mateixa ajuda d’emergència. Si no entenen allò d’enviar als bombers als terratrèmols, ja podem plegar.

La broma final és que no sabem si hi haurà diners per a tot això. Ho podrien haver posat al principi, en el prefaci, i així ens hauríem estalviat l’esforç de llegir i fer-hi propostes. Espanya segueix instal·lada en nivells de vergonya pel que fa a l’Ajuda al Desenvolupament. La pujada fins al 0,4% que es va aprovar al Congrés recentment, en la ruta cap al llegendari 0,7%, ni està ni se l’espera.

Nen, que estàs empanat. Tanca la tele i deixa de jugar amb el menjar, que arribes tard a l’escola.

El telèfon de les valentes

dimecres, 27/12/2017

Helena Maleno Garzón en una fotografia d’arxiu. / ANTONI COSTA / UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS

Quan escric aquestes línies l’Helena deu estar prestant declaració a un jutjat de la ciutat de Tànger. Se l’acusa de formar part de les màfies que es lucren del tràfic de persones a l’estret de Gibraltar, en trànsit cap a l’Europa dels valors. La mateix que no té valor per jutjar-la i subcontracta (també) el sistema judicial marroquí per a que li faci la feina bruta.

Probablement no la condemnin, probablement sigui només un avís pels navegants d’una màniga d’aigua que sembla eixamplar-se cada dia, esdevenir més profunda i negra, per evitar que la fam toqui la porta de casa nostra. Trucar a Salvament Marítim i denunciar el naufragi d’una pastera ha esdevingut, en aquesta Europa fora de la qual sembla que no hi hagués vida, un delicte. Cada dia m’arriben els seus tuïts i les seves denúncies, avui són vuit, demà vint, potser vàries desena la setmana vinent, dones, nens, ferits. Si cauen a les Illes Chafarinas i denuncia que el destacament de l’exèrcit no hi fa el mínimament exigible en matèria humanitària, en qüestió de minuts la conversa passa de les fràgils xalupes al piolins de ferro, i tothom deixa de sentir la tremolor de les dents i els espasmes que provoca l’aigua del mar al mes de desembre en contacte amb la pell de qualsevol ésser humà.

Entenc que fins i tot la pluja fina que causen les seves piulades sigui una tempesta ensordidora per alguns, i que vulguin que escampi el més ràpid possible. Però és imprescindible que l’Helena i tanta gent valenta com ella continuï fent veure el veritable rostre de la nostra política exterior. La mateixa que prefereix agenollar-se davant l’OTAN (i els fabricants d’armes) i prometre un augment del 80% del pressupost militar, però no té per mantes a les Chafarinas o no li fa ni fred ni calor que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemni les devolucions en calent que practica a la frontera Sud.

Potser la condemnin, potser sí. Es posaran un paraigües a sobre i semblarà que ha deixat de ploure. Llavors passarà que d’altres continuarem trucant a Salvament Marítim, com si fos una mena de telèfon de l’esperança o més aviat de la dignitat, és impossible posar-li portes al mar i evitar que tanta gent vulgui salvar-se de tanta misèria. Entre la por i la mort, triem creuar el mar i salvar-nos, els que vénen d’Àfrica i els que ja som a Europa.

Bona sort, Helena.

 

 

El #21D i la cooperació internacional

dijous, 14/12/2017

Debat sobre polítiques de cooperació a l’ajuntament de Barcelona al Museu Martím, a la campanya de les eleccions municipals de 2015. Font: LaFede.cat.

Quan érem més joves i ingenus, hi havia debats sobre cooperació internacional a les campanyes electorals, encara que no us creieu. De fet, es parlava de moltes més coses que de bufandes i llaços, i el 0,7 era un guarisme força respectable, que cap partit amb ínfules de governar o influir podia menystenir. Avui en dia qualsevol trucada a l’opinió pública comença pel codi 155, si no ningú sembla aixecar el telèfon. Arribats a aquest punt, millor recórrer al google, capbussar-se als programes i fer-vos la crònica d’un duel dialèctic que mai existirà, si més no d’aquí el 21 de desembre.

Ja sabem que no decidireu el vostre vot pel que diguin i prometin sobre l’acció exterior des de les seus dels partits els seus experts i expertes en confeccionar programes, però us deixem anar alguns apunts. En primer lloc, és evident que la cooperació continua essent quelcom d’esquerres, per desgràcia de la pròpia cooperació i de la societat en general. Ens equivoquem si volem fer-la patrimoni d’aquesta part dels escons, mentre no sigui assumida com una política pública més sempre podrà ésser assenyalada com un caprici, un do pels acòlits o una excentricitat per justificar a casa viatges inconfessables al Carib. El Partit Popular (PP) ni l’esmenta, Ciutadans (Cs) tampoc. L’equip taronja, val a dir, diu que cooperarà amb el Govern d’Espanya per acomplir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Bé, alguna cosa ja és, a cooperar es comença per alguna banda.

Segon apunt o pregunta del milió d’euros: què serà el que tenen les ‘ambaixades’ catalanes? A una banda i d’altra del dial propugnen la seva dissolució ipso facto o la seva restauració innegociable. Si cal, bastint una xarxa internacional ad honorem, que defengui la república catalana a l’exterior, com proposa la CUP. Els Populars els hi posen un cadenat i l’estalvi (xifrat en 10 milions d’euros recentment pel seu candidat) el dedicarien a penjar cartells de ‘Visit Catalonia’ a tot i dret, per estimular el turisme i l’economia. I amb això també tanquen el capítol exterior, dues línies. Per la resta de formacions és també, un punt clau, que cal reivindicar, reformar o reorientar per a que Catalunya es projecti. Mai deu milions havien aixecat tanta expectació, mai, quantitat amb la que us donarà per construir, aproximadament, un kilòmetre d’autopista. Un.

Tercera idea: les ONG no existeixen, o gairebé. Només ERC i PSC les esmenten als seus programes, tot sembla ser institucional pel que fa a l’acció exterior. Bé, no, les empreses en són una part important, sense ella no seríem un país. Al programa del PDCAT crida l’atenció com s’entra al detall del que cal fer per exportat més i millor, en comparació amb les afirmacions vagues i generals per desplegar la cooperació. I, aquí ve la quarta idea, l’absència al seu programa (i al de la resta, llevat del dels Comuns i ERC) d’un dels compromisos que el Parlament va adquirir en aquesta legislatura: el desplegament d’un observatori que vigili l’activitat econòmica catalana a l’exterior i el seu respecte als Drets Humans. Val a dir, en descàrrega de la CUP, que si més no la seva proposta recull posicionaments prou clars sobre el paper dels acords econòmics internacionals i el seu impacte als drets humans i el territori. Ho donem per bo, va.

Els ODS, com anticipava la gent d’Arrimadas, entren a l’agenda: cinquena idea. Cap objecció, simplement demanar que no esdevingui un lloc comú i que algú se’ls miri bé i els paeixi a cada partit, sobre tot als que governaran. No són (només) acció exterior, més aviat coherència de polítiques, què fem a casa nostra per lluitar contra l’exclusió o la pobresa energètica. Si suspens la Llei catalana de Canvi Climàtic o mires cap a un altre costat quan ho fan, no estàs entenent un borrall dels ODS, capito?

En fi, no tot és dolent ni res està perdut, afortunadament. Ens deleix que la pau, la mediterrània, la frontera sud, els BDS, la participació, l’emancipació dels pobles, el gènere i tantes paraules màgiques per a nosaltres i per a les idees i el món que defensem, encara sigui escrites i fins i tot defensades per molta gent als partits polítics catalans. Que continuï així per molt de temps, ja trobarem el moment de tornar a seure i parlar de tot el que ens importa. De tot.

Presos polítics (o no)

dimarts , 21/11/2017

La pancarta a l’Ajuntament de Barcelona en solidaritat amb els presos polítics (o no) / ARA

Ja sabíem que en una guerra, la primera víctima era la veritat. Ara sabem, o potser també sabíem, que en un procés polític tan intens com el que es viu a Catalunya, la primera víctima són els matisos. O estàs amb mi o contra mi, i si ets un o una equidistant, darrera innovació política pàtria, ets simplement el pitjor que pots trobar-te al dinar de Nadal o llegint una columna del diari.

Quan alguns vam sentir el veredicte d’Amnistia Internacional (AI) sobre els nostres polítics presos (això sí que és un fet objectiu, són polítics presos), vam córrer a veure què deia l’oracle de la Viquipèdia. Home, allà ho diu, al final, hi ha algunes interpretacions de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que poden contradir el criteri de l’ONG anglesa. Sí que pot ser que les seves detencions siguin clarament desproporcionades o que hi hagi discriminació per motius polítics. Arbi, penal, claríssim.

D’altres van començar directament amb el llançament d’objectes al camp i van passar dels crits contra el col·legiat de tantes causes perdudes a tot el món, a donar-se de baixa com a socis i sòcies, començant pel productor i director d’un famós programa de paròdia política de la televisió catalana, que va perdre els papers i la capacitat crítica en un sol tuït.

- Què? Com porteu ser a l’ull de l’huracà processista, company? – li demano a algú dins AI-.

- Una mica acostumats, ja vam patir un huracà fa uns anys i sempre estem de tempesta. Però avui sí, és de categoria 5 i ha tocat terra.

Si Amnistia falla amb el cas que conec, perquè ho conec molt bé, no faig altra cosa que parlar-ne a l’hora de l’entrepà, del descans del partit, després de fer l’amor, ja no em serveix, ni mereix el meu suport pel que pugui estar passant a les presons de l’Iran o la Xina. Què més dona que aclareixi tot seguit que exigeix el seu alliberament?

Imagino, però, que en cas d’haver-se donat la sentència contrària ara tindríem la reacció especular a l’altra banda, què sabran aquests del que passa al nostre país. En paral·lel, aquelles persones que havien estat engarjolades per motius polítics durant la dictadura franquista, reclamen per si mateixos la potestat de dir qui entra i qui no en tan disputada elit. Res a veure, no en teniu ni puta idea, joves, i tenen tota la raó, ja no se’n fan processos sumaríssims com abans. O no. Suposo que si els presos de qualsevol revolució decimonònica aixequessin el cap, farien el mateix amb els seus deixebles.

Preocupats per saber la veritat, si és que no s’ha suïcidat en solidaritat amb els matisos en aquesta guerra dialèctica, alguns irreductibles de l’escepticisme i del vici de dubtar fem cap a l’auditori-teatrillu de La Model. La presó ens mira, condescendent, com si volgués parlar-nos d’altres èpoques, mentre els dos catedràtics de Dret i un tinent d’alcalde de Barcelona discuteixen sobre la qüestió. Costa desempallegar-se de les males sensacions d’estar entre les mateixes parets que van tancar a algun pare de la Constitució i a milers d’elements desafectes al Règim, el del 78 no, l’altre allò sí que era un Règim. Però sortim amb una idea valuosa: l’Estat de Dret no ha desaparegut a casa nostra, però no s’està comportant com a tal en aquest cas.

Si vostè no vol veure la insuportable volatilitat dels conceptes o com el temps i l’espai desfan totes les categories del nostre presumpte coneixement, convertint-les en incomparables, prengui’s un calmant abans d’entrar a la llista de whatsapp. Si vostè li vol dir pres polític o no, és la seva opció, no ens barallarem ara per l’etiqueta, a no ser que sigui més important que el fons del problema. Tenir o no tenir (tothom) més i millors drets, avançar una mica cada dia, aquí i arreu, aquesta és la qüestió.

Poseu els llums llargs, la nit és fosca i el viatge incert.

El més obscè de la pobresa

dimecres, 18/10/2017

El més obscè de la pobresa i la desigualtat és considerar que la seva eradicació sigui tan sols una opció més, quan no un objectiu supeditat a d’altres fites més importants. Ens pot sembla obscè (i ho és) que vuit homes acumulin la mateixa riquesa que 3.700 milions de persones. Ens traurà de polleguera la persistent feminització de la pobresa, el 66% de la feina ho fan elles a canvi del 10% dels ingressos. Ens indignaran tots els diners que volen en maletins de pell de cocodril cap illes plenes de cocoters i caixes de seguretat, fins i tot podríem sortir al carrer i cridar perquè algú faci alguna cosa per aquests 13 milions de conciutadans que estan en perill d’exclusió, clarament per sobre de la mitjana de la UE.

El més obscè és que tot això sigui observat encara amb les ulleres de la caritat o els prismàtics del màrqueting comercial, a compte en molts casos dels impostos que haurien de sustentar l’estat del benestar. Fa uns mesos es va desencadenar la polèmica perquè una coneguda firma de roba, vaixell insígnia de la internacionalització i de la Marca Espanya, a la qual per raons òbvies no hi farem més publicitat, va voler donar al sistema públic de salut 320 milions d’euros en equips de detecció de càncer. El sistema és senzill: poso a treballar als enginyers fiscals, m’estalvio uns quants milions en impostos (600 milions en quatre anys, per ser exactes, segons l’Europarlament) i després faig una suculenta donació en allò en el que toqui més el cor de la gent, amb els mateixos diners, és clar. ¿Per què pagar sense que ningú em vegi i sense treure-li visibilitat i rendiment comercial? Escolti, no, jo vull pagar el que a mi m’interessi, no aportar a la caixa comuna, que els calés són meus. Però què es creu, que som una ONG?

Per afegir dramatisme i obscenitat, vam haver d’aguantar en mitjans públics i privats, l’entrevista amb els afectats de càncer, dient que a ells ja els era igual d’on venia els diners, que el que volien era viure. Per descomptat, només faltaria, ningú es pregunta de què està feta la corda que et llancen per treure’t de l’abisme. Tot per assenyalar als professionals de la salut i les associacions d’usuaris que qüestionaven aquestes pràctiques, i que al mateix temps reclamaven un finançament públic digne i suficient per a la sanitat. Que males persones, oi? Qüestionar així una operació de màrqueting tan magistral i de pas polititzar tot això. Però si aquí l’important és salvar vides, o no?

Seguim aplicant la lògica de l’acció humanitària a la lluita contra la pobresa i no de la construcció solidària d’equitat i de justícia. Els nostres drets bàsics, a Espanya, depenen en gran part de si hem aconseguit accedir o no al mercat laboral i som les persones que treballem les que aguantem, gairebé exclusivament, el que queda del sistema de benestar. Si no has cotitzat, ho portes fatal, xaval, i pensa que el teu futur dependrà del que hagin estalviat (guanyat) per tu les empreses per a les quals treballes i en què consumeixes. Hem ‘sortit’ de la crisi jivaritzant els nostres sous i de retruc aquest sistema de (certa) justícia social a què contribuïm amb ells, de manera que les nostres possibilitats d’accedir a l’habitatge, la cultura o l’educació quedaran cada vegada més en mans dels departaments de publicitat i en la filantropia de grans prohoms.

A la cooperació internacional li passa el mateix, molts voldrien que deixés de ser una política pública i fos un vedat privat dels designis de grans fundacions i cantants de pop granadets, espantant mosques enmig d’un camp de refugiats. Però en el fons, és el mateix problema, una qüestió d’inclusió o no, d’assumpció o no del més gran desafiament, de la pitjor amenaça que tenim, com un problema de tots. No com la penitència d’una casta inferior, d’una turba de losers amb permís per seure a la nostra taula per Nadal, amb la condició de no embrutar les estovalles.

Per a què hauria de servir la política si no és per acabar amb la pobresa? Pensar el contrari és el més obscè que se m’acut.

#SomDefensores dels #DretsHumans

dimarts , 3/10/2017

Les entitats internacionalistes de Catalunya hem fet aquests dies allò que millor sabem fer: defensar els Drets Humans. Ho hem vist i après a fer a d’altres països, on la defensa del vot és en sí un acte de reafirmació de la democràcia, més enllà de qualsevol opció política. Tanmateix, molts ens han criticat durant aquests anys per no tenir una posició clara a favor del referèndum i del dret a decidir, han passat llista per verificar si érem o no a tal o qual mobilització o signat aquell o l’altre manifest. De vegades et demanen demostrar allò que és evident, ja veieu.

Si havíem de demostrar res a favor d’un dels principis elementals que sempre han guiat la nostra feina, aquí ho teniu, a peu de carrer, treballant amb una ciutadania que té tot el dret del món a triar com vol que sigui la seva vida. Com tantes companyes i companys ho han fet abans que nosaltres arreu del món. Igual que hem estat observadors electorals a ciutats estranyes i llunyanes, d’altres han vingut aquests dies a casa nostra, avui és per nosaltres. Pensàvem que mai arribaríem a fer-ho als nostres carrers però res està guanyat per sempre, enlloc.

Us adoneu ara perquè tot plegat és una lluita global? Ho tornareu a pensar dos cops quan algú pensi desballestar i qüestionar la solidaritat internacional?

Ahir m’arribava el testimoni d’en Manel, un company que participa a #SomDefensores, la xarxa que Lafede.cat ha organitzat per verificar la protecció dels Drets Humans durant aquests dies.

Amb les sensacions i cansament de moltes hores ja reposat, penso en el dia d’ahir. Vaig cobrir com a observador de Drets Humans de la xarxa #SomDefensores una dotzena d’escoles als barris de Sant Andreu, Sagrera i Bon Pastor. Moltíssimes emocions, que a més canviaren de to i d’intensitat al llarg del dia.

Recordo l’expectació, il·lusió i a vegades fins i tot innocència amb que ens rebien algunes escoles a les 5 del matí. D’una primera reacció de preocupació en veure les armilles fluorescents que s’acostaven en la distància, amb portes tancades a corre-cuita i amb gent que s’hi aglomerava al davant, en brotava una confiança i una xerrera fruit de moltes hores de nervis. Com estaven la resta d’escoles? I el barri? Hi havia gent? Policies? Problemes? La confiança generada era tal que ens feien entrar on eren les urnes, en les escoles en que ja havien arribat, o fins i tot explicaven per on havien d’entrar i com arribarien, si encara no ho havien fet. No servien de res els nostres intents de contenció, de dir que no calia que ens ho expliquessin, perquè podíem ser qualsevol, i que només érem allà per verificar si obrien i poder fer un seguiment de vulneracions de Drets Humans durant la resta del dia. Se’m quedarà gravada la imatge d’una petita escola d’adults de Bon Pastor, on en arribar ens rebé una trentena de persones de totes les edats aglutinades davant d’una petita porta metàl·lica. Els uns asseguts per terra, els altres drets a la paret, tots mirant-nos, semblava la fotografia de casament d’una gran família, si no fos per la foscor de la matinada.

Explicaria moltes coses. La por i els nervis del migdia. El sentiment de vulnerabilitat i impotència que es palpava especialment en les escoles més petites, on el “ja vénen” era una constant, finalment mai confirmada. I la força i il·lusió creixent que emanaven les escoles a mida que passaven les hores i s’esgotava un fatídic compte enrere, cada vegada menys probable.

Però em quedo amb una anècdota. Una escola particularment vulnerable, on durant el dia s’hi havia viscut algun incident per part de provocadors, i on hi havia molt poqueta gent. Al passar l’equip d’observadors a les dues de la tarda, malgrat ser just després de tot un matí de càrregues per tot Barcelona, la porta era ben oberta. Ens reberen dues noies assegudes una a cada banda. Mentre una ens oferia pastissos l’altra, somrient i calmada, parlava alegrement amb un senyor amb samarreta de l’exercit, varies banderes espanyoles i un bastó amb un mànec metàl·lic. Un antic soldat de cavalleria. Portaven una hora. Just al marxar nosaltres, el senyor va marxar cap a casa. Quan tornarem a l’escola, a mitja tarda, ens explicaren que havia tornat. Vestit de carrer, va entrar a l’escola i va votar.

Tota una lliçó de cultura de pau.

Estigueu atents i atentes a #SomDefensores, obriu bé els ulls aquests dies. Podem perdre qualsevol votació, però mai els drets que tant va costar aconseguir.

Per a què serveixen el #ODS?

dilluns, 25/09/2017

Avui fa dos anys que el món va renovar la seva agenda del desenvolupament. L’efemèride és tan celebrada popular i institucionalment (mode ironia on) com coneguts els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), els quals substitueixen als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). Els ODM, un seguit de fites força tecnocràtiques i tímides, van suposar però, el primer acord a escala mundial sobre què havia de fer la societat opulenta per redreçar el desastre que havia organitzat a escala planetària. Vistos els processos de negociació sota una catifa vermella, pas mal, mes amis.

Els ODS, després d’un procés igualment accidentat, han aconseguit introduir algunes qüestions interessant, segurament centrals, les quals, tanmateix, poden ser la clau del seu fracàs. A banda d’haver obert el focus i comptat amb l’agenda ambiental (qui podia pensar fer res seriosament contra la pobresa sense actuar contra el canvi climàtic?) o amb la construcció de la pau, els ODS toquen un aspecte determinant com és la coherència de polítiques. Durant molt de temps, quan parlaves d’això als cercles especialitzats de la cooperació, la coherència es reduïa a la pròpia coherència de la cooperació, en tant que política pública, i ni així s’aconseguia. Imagineu-vos quina cara se li haurà quedat a alguns contemporitzadors del desenvolupament,  en veure que les tesis dels més radicals s’han imposat: la coherència és de totes les polítiques públiques per fer alguna cosa, realment impactant, per eradicar misèries i vexacions arreu del món. No ho dic jo, ho diuen les Nacions Unides.

Alguna cosa impactant, no el que fem amb el 0,7% (el dia que arribem a assolir-lo, esclar). I per això cal fer servir tot l’arsenal de polítiques públiques, era de calaix, per no desfer amb una mà les engrunes que s’aconseguien amb l’altra. Ara bé, com deia algú del Ministeri d’Exteriors espanyol, per a tenir alguna possibilitat d’èxit, això ha de passar a ser liderat per d’altres ministeris i instàncies de govern, i deixar d’estar (exclusivament) associat a la cooperació, la ventafocs de la política pública. Altrament, continuarà essent un garbuix de paraules impossibles per a una ciutadania alienada, captiva de les notícies que arriben per la tele o el twitter de la darrera tragèdia humanitària. O un peatge força barat per evitar que les ONG facin soroll inoportú (si s’enrecorden de com fer anar el megàfon) i figurar super cool als aplecs sardanistes de la comunitat internacional. L’agenda és global, els problemes estan interconnectats i totes les administracions i agents socials, empreses, sindicats, universitats, etc., tenen alguna cosa a dir. No assegurem el dret a l’aigua a Cochabamba sense fer-ho a Terrassa, són vasos comunicants, mai millor dit, i tots dos sumen igual.

Un canvi de cultura política, ni més ni menys on, com en d’altres coses, els nivells subestatals tenen molt a dir. ‘Que ara hem de considerar el món sencer i tots els seus problemes quan fem les polítiques de Vilanova? Sí, senyor regidor, sí, senyora alcaldessa’. Algú em recordava el que va passar amb l’Agenda 21 a Catalunya: ‘Així que la vam acabar de confeccionar, ens van dir que la fiquéssim en un calaix, no van fer res amb ella pesi la feina que va comportar’. Amb els ODS pot passar el mateix, fins i tot, en un exercici d’honestedat política brutal, algú pot pensar que ja tenim una edat com per no haver de fer cap més paperot. A nivell estatal, això és el que sembla, dos anys i poc més que un simulacre de comissió al Congrés i sense notícies de l’Estratègia promesa davant els fòrums internacionals. Afortunadament, els nivells autonòmics i municipals s’ho estan agafant d’una altra manera, però deixaran de fer-ho tan bon punt mirem cap a una altra banda.

‘Llavors hem de continuar fent campanyes de sensibilització dels ODS entre la ciutadania?’, em preguntava algú a unes jornades municipals setmanes enrere. No, a la ciutadania l’importa poc com li diem ara a la coherència i a la complexitat de lluitar per la justícia. No guanyem res fent que a les escoles la mainada repeteixi com un nou Pare Nostre o uns santíssims manaments uploaded els disset objectius. No agafeu els calers i repliqueu fins acabar amb el tóner els eslògans de Nacions Unides, simplement perquè hi ha la possibilitat de fer-ho. Ara és l’hora d’incidir. Els ODS serveixen d’excusa per fer un clic a la nostra política, començant per la més casolana, per a lligar caps, comprometre recursos i concretar accions. ‘No saps el que li costa a qui fa polítiques concretar els seus objectius i impactes’, em deia algú que participa en el procés d’aterratge dels ODS al govern català, ‘i això en sí ja està essent un èxit’.

I cal obrir les finestres de tots els consells de cooperació municipals, metropolitans, comarcals, autonòmics. Deixar de parlar de quan sortirà la propera convocatòria i discutir amb molta altra gent de moltes altres coses. Fa més un bon codi de compra pública o una estratègia activa en energies renovables que tots els ajuts de cooperació, però ho volem, ho necessitem tot, i a tot arreu. Els ODS serveixen per fer política, per fi.

La cooperació internacional en vaga

divendres, 8/09/2017

Treballadors de l’Oficina Tècnica de Cooperació de Quito cridant a la vaga. Font: Facebook AECID en Huelga #8deSeptiembre

El dia 8 de setembre és el dia dels cooperants internacionals, una efemèride que se celebra des de fa ja uns quants anys, per reconèixer la seva feina i el seu compromís. Acostumem a pensar en el veí o la veïna, bona gent, que se’n va anar amb aquella ONG, de la que no recordem el nom, a no sabem exactament què fer. Jove i desorientat, volia canviar el món i va tornar molt més prim, oi? Parlava molt estrany i tenia el cap encara allà, amb la mirada perduda. Ves a saber per a què li va servir tot allò.

Donem per fet que qui es fica en un sarau d’aquests, obre una etapa a la seva vida i la tanca, com qui fa un tastet o una entremaliadura. A la majoria del personal li costa pensar que pot ser una carrera professional més i que, fins i tot, hauria de comptar amb certes garanties per ésser desenvolupada. Sí, home, a sobre que estan tot el dia viatjant, voldran cobrar! Suposo que tampoc coneixen que el propi Ministeri d’Afers Exteriors té una Agència de Cooperació i el seu propi cos de cooperants i cooperantes, per dir-ho d’alguna manera. Com si fos una ONG però en pla seriós, per a que ens entenem. O no tan seriós, pel que sembla.

La manera com l’AECID tracta al seu personal és directament proporcional a l’interès que l’Estat demostra per la pròpia cooperació. Cap cooperació nacional de cap altre país o organisme internacional menysté així a qui, a la pràctica, és la responsable d’executar una política pública i ser-ne la cara visible a l’exterior, si més no no se’n tenen notícies. Marca Espanya en estat pur.

Si no, com s’explica que el 40% del personal laboral hagi abandonat l’AECID durant els deu darrers anys, o vulgui fer-ho per anar-se’n a una altra agència o ONG? L’Agència espanyola no actualitza sous des que va començar la crisi, el que significa que a països amb dues xifres d’inflació anual, el poder adquisitiu s’hagi vist considerablement reduït per als seus empleats, en alguns casos fins a un 60%. No hi ha cap exempció fiscal (de les que sí en gaudeixen els expatriats/des de les ONG espanyoles) a canvi de no tenir accés a cap servei (el que és especialment greu amb la sanitat), i se’ls apliquen rotacions periòdiques entre els països on és present la cooperació espanyola, que els tribunals ja han declarat com abusives. Tampoc es mantenen ‘privilegis’ com els viatges periòdics a Espanya, a professionals que en molts casos porten distanciats de les seves famílies i el seu entorn social bastants anys. I les mesures de conciliació familiar pel que fa a cònjuges no nacionals ni hi són ni se les espera.

Conec personalment persones que s’han passat una dècada treballant d’amagat per l’AECID, contractats directament pel ministeri del país amb la que Espanya cooperava, per a que aquesta s’estalviés un contracte laboral fixe. L’Estat fent trampes i després donant lliçons per modernitzar l’administració a mig món ‘subdesenvolupat’, a costa dels seus treballadors i treballadores. És lògic que no entengui de cap manera el concepte de coherència de polítiques.

Farts de tanta deixadesa i poca consideració, la gent que treballa per aquesta agència a l’exterior ha decidit posar-se de vaga en aquest dia del cooperant del 2017. Segurament res canviï, però ja és una qüestió de dignitat plantar cara a una administració que veu en ells bé uns privilegiats, bé elements subversius amb una visió molt diferent a la internacionalització que impulsa Espanya durant els darrers anys, i que de cap manera necessita per dur a terme els seus plans.

L’AECID i el seu personal han estat una víctima més d’una guerra per modernitzar la política pública a l’Estat, una batalla guanyada aviat pel cos diplomàtic, ja en temps socialistes, que no ha permès crear un cos professional dedicat a la cooperació o que encara no entén què tenen a veure els drets humans arreu del món amb el que ens passa a casa. Com tantes coses en aquest país, que semblen atrapades al 1978.

Rebel·lió a bord

divendres, 21/07/2017

Roda de premsa de les onze persones que no van poder vitjar finalment a Senegal, el passat 17 de juliol a LaFede.cat. Foto de Laura Arau @araulaura.

No se m’acut res més simbòlic sobre com és el nostre món que els fets del passat dissabte 15 de juliol al vol de VY7888 Barcelona – Dakar. Puges a l’avió, rumb al Tròpic, col·loques bé les maletes, bon rotllo, tot per fer i per gaudir.  Just aquell moment màgic en què comencem les vacances, després d’un any sense arribar a fin de mes, la disputada recompensa de la classe treballadora, una de les claus de volta del nostre lloat estat del benestar.

De sobte, uns crits als seients del darrera trenquen l’encanteri. Aquell wonderful world, aquell matrix, té una errada de sistema i ensenya el que hi ha darrera de la il·lusió òptica que ell mateix genera, aquest cop en forma d’avió cap a les platges de Senegal. Píndola blava o vermella. Pots intentar recarregar el programa i no perdre de vista la ruta al sud, o descordar-te el cinturó, aixecar-te i afrontar la mirada d’un noi que no vol ser deportat a la desesperança.

La píndola blava et diu que no pots fer-ne res, que no és cosa teva, no anem a liar-la ara, heu vist tota la poli que l’escorta? El prospecte suggereix, a més, que et pot caure una bona si comences a cridar i a unir-te a la resta de passatgers que comencen a aixecar-se. La píndola vermella et fa agafar el mòbil i començar a retransmetre aquella escena, a fer-ne tuits, a trucar aquella col·lega que coneix a un que diu que treballa a una ONG de drets humans. De sobte, la pregunta del milió d’euros, sense cap avís, campanya prèvia, urnes ni referèndum. Qui salta? Qui vols ser la primera que identifiqui la secreta?

Recordo quan els antiavalots van desallotjar la Plaça Catalunya per netejar-la de cara la final de la Champions (matrix, again), durant el 15M. Hi va haver uns minuts, eterns, en què tota la policia estava envoltada per la gent que ens hi vam concentrar per protestar. Però només miràvem, mentre tot estava passant, desarmats de coratge. Si no hagués estat pel valor d’uns quants, ningú hagués saltat dins l’estrella central, tots ens hauríem quedat badant, plens de por i de ràbia. L’altre dia, un altre grapat de passatgers va saltar de les seves butaques per dir prou, i ens va empényer a tothom a acompanyar-los en un viatge tan incert com necessari.

Després, l’arbitrarietat policial va decidir que sempre els recordem com els onze del vol de Vueling.

Tant és, ja no us deixarem soles. Una cosa és el turisme solidari i altra ben diferent jugar-te les vacances per una causa justa. Mentre no estiguem disposats a perdre el nostre patrimoni, no parlem de revolució, de transformació o de compromís, si-us-plau, que fa mal a les oïdes. Gràcies per la rebel·lió a bord, algun dia arribarem a bon port.

Empreses, drets humans i coherència

dimarts , 11/07/2017

Unes dones treballen en un taller tèxtil de Bangla Desh, on el salari mínim és de 68 euros al mes. / ANDREW BIRAJ / REUTERS

Que la política catalana estigui poc menys que monopolitzada pel conflicte sobiranista té els seus inconvenients i danys col·laterals, esclar. Un és que l’actual legislatura té els dies comptats, tot obeint el calendari del procés, just quan estàvem al bell mig d’un procés força interessant al voltant del paper i de l’impacte de les empreses catalanes a l’exterior i de com fer per regular-ho. Sensació de legis interruptus, catxuntot, ara que havíem trobat el moment i ens hi havíem posat.

La Generalitat, a través de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament del Departament del Conseller Romeva, està enllestint l’Estratègia d’Empresa i Drets Humans a nivell de Catalunya. Quan tornarem a obrir l’ordinador el setembre, serà molt difícil reprendre una discussió que tot just començava a perfilar-se i que, per un cop a la vida, ens posava a la classe dels alumnes aplicats com a país. Efectivament, des que Nacions Unides fixés els Principis Rectors sobre Empreses i Drets Humans el 2011, i la Unió Europea en fes la seva estratègia (2011-2014)  i la darrera recomanació al Consell de Ministres (2016), alguns estats, inclosa Espanya, havien fet els seus respectius Plans Nacionals d’Acció. A Catalunya, a més, la pressió de la societat civil i la sensibilitat del Parlament, va fer aquest es posicionés mesos enrere a favor de crear un Observatori per controlar què fan les nostres empreses quan actuen a tercers països. Tot plegat amb l’ànim d’anar una mica més enllà que el conjunt de països que, tot i haver fet els deures, no mostren massa entusiasme en qüestionar la internacionalització de l’economia.

Quan tornem el setembre, tindrem una estratègia que no estarà malament, un primer pas. Les entitats, però, volem una llei catalana que passi del paradigma de la voluntarietat al de l’obligació, com està passant, de fet, a l’escenari internacional. L’octubre, a més del referèndum català, tindrà lloc la tercera i darrera cimera a Ginebra del procés auspiciat per l’ONU per dotar-nos d’un tractat internacional, per obligar jurídicament les empreses a complir i protegir els Drets Humans allà on operin.

Però bé, si l’estratègia ens ajuda a bastir l’observatori demanat per la societat civil i el Parlament o a avançar amb els mecanismes de suport a les empreses per a que coneguin els seus impactes i els corregeixin, anem bé. Tenim davant un text, encara en discussió, en el que ens agradaria més concreció sobre com serà aquest Observatori, qui i com el governarà, com funcionarà el mecanisme d’audiència de les persones i col·lectius afectats a tercers països, quin pressupost tindrà. A més, la música ens recorda el poc compromís de plans nacionals d’altres estats, començant per l’espanyol, on no s’han creat mecanismes sancionadors per aquelles empreses que violin els drets humans, i tot es deixa a la lliure adhesió a codis ètics. Entenem les escasses competències que deixa el marc autonòmic a la Generalitat per legislar, però hi ha marge per incentivar les empreses, més enllà de les campanyes de conscienciació. N’hem de parlar i seguir concretant, ara o més endavant, amb aquest o amb el govern que ho hagi d’entomar.

També som conscients que penalitzar per penalitzar, no és cap estratègia útil. Segurament la clau del canvi de comportament d’algunes empreses estigui a la compra pública. Cada cop serà menys clar que una empresa sigui catalana o no, o a quins negocis donen suport els nostres estalvis i inversions. En canvi, si qualsevol empresa vol operar a casa nostra, tenir clàusules socials i bastir una compra responsable potents pot ser una incentiu decisiu per a forçar canvis.

Cal més debat i reflexió que la tinguda les darreres setmanes, és evident. Per començar, al si dels partits polítics, allà on neix la visió política, però no només en matèria de cooperació, sinó pel que fa al model econòmic que impulsen, que cada cop més interconnectat i internacional. La coherència de polítiques té aquestes coses, necessita temps, paciència i convicció per forjar-se. Perquè ja no volem les engrunes de la cooperació, volem el pa sencer de la transformació. I si cal, esperarem un altre setembre.