Arxiu de la categoria ‘General’

Lesbos calling

dimecres, 25/11/2015

23 de novembre, 18h, m’arriba un telegram de l’Olga Margalef i tres companyes catalanes, que són a Lesbos fent un cop de mà:

Avui hem fet torn de nit i no hem dormit. Mogudet. A les 2h un grup cercant un amic amb un brot psicòtic (arrel d’haver passat per presons turques i haver estat torturat) que se n’anava sol i no atenia a ningú… Finalment, amb l’ajut d’un metge i un voluntari afgà, s’ha calmat i el grup ha dormit al nostre campament. Una barca ha arribat cap a les 4h, més de la meitat eren menors. Així que els havíem de convéncer que no marxessin ja que hi ha un servei que mira de tutelar-los. També s’han canviat, ha menjat i s’han quedat al nostre camp. Una barca a les 5h amb dos bebes petits. Menys mal que teníem una traductora de farsi. La majoria eren d’Afganistan. Ha estat una nit molt intensa. Hem pogut xerrar amb ells gràcies a la noia que traduia. Es veu que la ruta d’Iran a Turquia és penosa: camins de muntanya, ara nevats, dormint al ras, els que van amb infants també. Ens han explicat com els tracten les màfies, etc. No tot són penes, també riures, parlem del Barça, dos iranís han cantat i ballat. Tornant a casa ben entrat el matí, hem trobat noves barques que acabaven d’arribar. Hem acompanyat en cotxe una família iraquí. Ens han abraçat per agrair-nos i quan han marxat per fi, he plorat. Durant dos dies havia fet molt de vent i no vam tenir arribades. Ara estan arribant massivament. Just abans d’anar a dormir, cap a les 12h, veiem des dels punts de vigia i amb prismàtics arribar unes 12 barques de cop. Ara hem dormit i tornem a sortir. Molts estem bé. Som un molt bon equip de 4. Muak.

Molts petons companyes.

image

Prisa mata, amigo.

dijous, 5/11/2015

Les bones idees no són sempre les millors ni les més adients, ni tan sols aquelles que semblen massa evidents. Recollir roba o arreplegar el que calgui per casa, fer-ne un paquet i portar-ho a un camió a punt per partir a les fronteres plenes de refugiats de l’Est d’Europa, em sembla d’una evidència palmària. Per sort, o per desgràcia més aviat, hem aprés molt en aquests anys d’intervenció en desastres com per saber que el que es mou millor i més eficientment són els calés no les muntanyes de roba del Zara que ja no volem. Esclar, ves ara i li ho dius a la gent que està veient com els seus governs no fan més que cimeres estèrils, retreure’s mútuament la seva inacció i fer-se fotos ridícules i de dubtós sentit ètic amb el primer grapat de refugiats reubicats. El poble al·lucina en colors quan ‘l’establisment’ ONGaire li ho diu, mireu els comentaris del personal a les notícies a diferents mitjans arran la polèmica sorgida.

Però és així, disculpeu per una vegada que no som uns hippies. Seria absurd i contraproduent no aprendre de les lliçons del passat, això sense entrar en les poc dissimulades acusacions de que, evidentment, tothom ho sap, el que ens interessa a les entitats és manegar la pasta. No entrarem tampoc en la responsabilitat de qui es dedica a tirar endavant aquestes propostes a la ciutadania, sorprèn veure gent amb trajectòria embolicada en tot això, ni en les sospites de que les fotos amb refugiats tenen puntuació prèmium als mass media, hores d’ara. De vegades sembla que això de la cooperació i l’ajuda d’emergència és com el futbol, que tothom en sap i és un Guardiola en potència. 

El que sí que és evident és que està faltant molta coordinació i, sobre tot, comunicació envers la ciutadania. Falta un relat, el més entenedor possible, de per on va tot això. Què s’està fent i què no, en quin punt i com pot col·laborar el televident, que assisteix a una telesèrie de terror del que ni s’intueix el final. Li ho hem de demanar a les administracions en conjunt, especialment a aquelles que es van arrogar un paper de liderança que, també em disculpareu, comença a esvair-se o ho sembla. O no es veu, que al cap i a la fi és el mateix. 

Prisa mata, amigo, sí, però la lentitud de tot plegat ens portarà a fer el que sabem que no condueix enlloc, com quan tirem per una altra carretera pitjor només per sortir de l’embús i caminar, o tenir la sensació de que anem a algun lloc. Expliqueu-nos què està passant, si no us sap greu, si-us-plau.

No hem d’acabar amb la pobresa

dimarts , 13/10/2015

És evident que la crisi dels refugiats ha portat de nou al cap de la immensa majoria de la ciutadania la dimensió internacional de la pobresa. L’impacte causat per una allau de notícies dramàtiques, en el qual s’han substituït els llunyans llogarets del Sahel per les en altre temps paradisíaques illes gregues, fins i tot la més propera estació central de Budapest, combinat amb la sensació que insufla la publicitat preelectoral governamental de que la crisi ja és un record del passat, ens ha tornat la sensació que ara sí que podem i hauríem de fer-nos càrrec del món una altra vegada. Ara sí toca, això no pot passar a Europa, fins i tot es donen el luxe d’obrir l’aixeta pressupostària per (aparentment) donar una mica d’aire a la cooperació internacional que porta a terme l’Estat.
Aquests dies em comentaven des del Fons Català de Cooperació que, igual que deu estar passant a d’altres llocs, municipis i particulars no deixen de trucar-los i interessar-se sobre què poden fer davant d’aquesta situació. Com apuntava divendres passat a Brussel·les Alexander Polack, el portaveu d’Ajuda al Desenvolupament de la Comissió Europea, la tempesta perfecta en què vivim des de finals d’estiu hauria d’empènyer als donants a augmentar les seves aportacions ia implicar més a l’haver ‘atret l’atenció sobre el tema ‘. Habemus agenda internacional, ara sostenible, doblem l’aposta dels Objectius del Mil·lenni, encara que no haguem complert allò que fou compromès el 2001.

Bé. El problema és que seguim fent el mateix de sempre, amb el que segurament tindrem els mateixos resultats. Hem ‘sortit’ de la nostra crisi amb la recepta tradicional de creixement, d’acumulació i generació d’excedents i sense repensar (el verb que més recordarem d’aquesta dècada perduda) un rave. Les relacions econòmiques, socials i polítiques no s’han replantejat en el substancial, i ara encarem una recuperació basada en la pobresa de les nostres classes treballadores, que s’uneixen a la de la resta del planeta, encadenades amb set claus al deute. Com deia un informe de Càritas que circula aquests dies, tenir feina ja no garanteix sortir de la pobresa, del que en pot donar fe la cara oculta del món, que es va matar a treballar per no tenir ni tan sols amb què alimentar-se. I a la que a sobre ara se’ls nega el dret a emigrar si el cel els envia qualsevol de les set plagues, inclosa la guerra.
Pel que fa a la pobresa, també seguim fent el mateix, és clar. Seguim pensant en ella com en una malaltia, en eradicar-la i expulsar-la del nostre cos. A l’exorcisme se li posen fites perfectament quantificables, com si comptéssim bacils en una placa sota el microscopi. Seguim fent polítiques pro poor, com si no fossin part de la societat i en realitat no calgués construir sistemes universals d’educació o salut. ‘S’ha perdut la noció de justícia social universal i s’ha substituït pels bons escolars o d’aliments per comprar votants’, alertava l’activista bolivià Marc Gandarillas aquests dies a Barcelona. Fins l’esquerra llatinoamericana, la gran esperança blanca, li aposta als antibiòtics neoliberals per seguir endavant.

Però això no porta enlloc. Hauríem d’aprofitar aquesta conjuntura per fer veure a la nostra ciutadania que no és un problema d’augmentar o no la cooperació o els bancs d’aliments, que estan molt bé però que no passen de ser draps calents. Mentre continuem amb aquest sistema econòmic internacional, sense regles fiscals, sense límits reals per a l’explotació de territoris, recursos i persones, no hi haurà solució a res. De què agenda internacional em parlen si no parteix de la irrenunciable ambició d’estendre els drets humans proclamats fa setanta anys, incloent els socials, econòmics i culturals? Es diu coherència de polítiques i és tan fàcil com no detenir un refugiat polític com Hassana Aali que lluita contra l’ocupació marroquina del Sàhara o no fer negocis ni vendre armes a la resta de dictadures amb les que tan bé ens relacionem. Aviseu-me quan en Margallo faci res al Consell de Seguretat sobre el de Kunduz, si us plau.

I sobretot, no tractem d’acabar amb la pobresa sense canviar-ho tot abans, començant per nosaltres mateixos.

 

#Bolívia i la fi de l’edat d’or

divendres, 2/10/2015

Bolívia ha extret els darrers 10 anys més or i plata que durant la resta de la seva història, incloent-hi el període colonial i la república. Una època daurada, mai millor dit, pel govern de l’Evo Morales, com indicava ahir en Marco Gandarillas, director del CEDIB. Les coses han canviat molt des que el mandatari cocalero arribés al poder deu anys enrere, a lloms dels conflictes al voltant de la nacionalització dels recursos naturals, en especial del gas que REPSOL i altres multinacionals estrangeres volien exportar. Una dècada després tot ha canviat radicalment i l’empresa espanyola subvenciona l’exèrcit bolivià per a que rebi formacions en drets humans. Sí, heu sentit bé, aquelles empreses van accedir a quedar-s’hi i pagar més impostos per a que, a la fi, fossin invertits en infraestructures per exportar millor. Una jugada mestra.

La baixada internacional brutal de preus de les matèries primeres ens aboca a una crisi, en la que estem perden drets bàsics i sobre tot la llibertat d’expressió‘, diu en Marco davant el seu auditori. El CEDIB és una de les organitzacions que critica el model de creixement actual al país andí, raó per la qual vol ser il·legalitzada pel govern del MAS, ‘quelcom que no va gosar fer en Banzer, hem tornat a la dictadura dels 70′, on si més no teníem unes xarxes per escapar d’ella que ara no tenim’. L’esquerra progressista llatinoamericana necessita dels ingressos de l’exportació per mantenir una despesa pública excepcional, 8.000 milions d’euros enguany invertits des de La Paz. Tanmateix, el paradigma de justícia social universal ha canviat, i les polítiques s’orienten ara cap a grups demogràfics molt determinats i es concreten en bonos social, ‘una pràctica que recorda molt el que feien els governs neoliberals dels noranta i que té una lectura clientelista evident‘, en paraules d’en Marco. ‘No existeix l’escola pública per a tothom, els pobres tenen la seva’. ‘I la molt neoliberal Xile inverteix més en el seu sistema de salut que Bolívia, on és la tan promesa revolució social?’, apunten des del públic.

Els governs de Bolívia, Perú o Equador estan reprimint moviments i organitzacions indígenes com a resposta a la conflictivitat socioambiental que els seus plans econòmics estan provocant. ‘I això és pitjor que matar algú: estan acabant amb la capacitat d’aquests pobles per oposar-se a les polítiques estatals, que no fan més que augmentar la frontera extractivista per exportar i connectar-nos a la globalització econòmica cada dia més per contrarestar la baixada d’ingressos. Avui en dia, l’or surt principalment dels rius amazònics’.

La maledicció dels recursos naturals, de nou. Els plans d’industrialització pel salar d’Uyuni, amb les famoses bateries de liti que havien de moure el món, són paper mullat. Com la Cuba de 1970 i la zafra de los diez millones, Bolívia no es desempallega de les estructures econòmiques colonials que li van donar la forma que té. Al contrari, trepitja a fons l’accelerador i confia en les seves habilitats per conduir la situació, sense veure que el problema és el vehicle i la ruta que ha agafat.

Quan el sucre i l’or s’acaben, només queda el bagàs i la ganga. I en això sembla que quedarà la revolució andina. De nou, era l’economia, estimats i estimades insurgents.

 

#WelcomeRefugees. Welcome Peace!

dilluns, 21/09/2015

Ajudar els refugiats que volen ‘assaltar’ Europa és, si m’ho permeteu, com el premi de consolació. És com jugar per la medalla de bronze quan teníem equip per guanyar, i havíem de guanyar la d’or. Està bé disputar-la, té molt de valor, esclar, però no és suficient per amagar una gran derrota. La guerra continua instal·lada a Síria desde ja gairebé un lustre, però també a Líbia, Afganistan o Irak. La violència és el pa seu de cada dia a Eritrea o Sudan, i països com Burkina s’afegeixen dia a dia al llistat del nostre fracàs de campionat. 

La guerra, o la realitat, toca obstinada a la nostra porta, i s’esgarrapa les mans a les concertines de l’Est d’Europa. Si més no, un grapat de comunitats, viles i ciutats han acceptat jugar la final de consolació, què menys, davant el desconcert i l’anestèsia de qui se suposa que ha de respondre davant de no ja la crisi, sinó de les seves conseqüències. Aquí no dimiteix ningú, i menys per errades que només arriben a les portades totalment controlades i a compta-gotes, o per polítiques exteriors manifestament alidades de la guerra. Aquest és un país que obre els telenotícies amb casos que ‘El Caso’ descartaria i amb rumors deportius que no se’ls creuria ni el ‘Sport’, no ens enganyem.

Si com a mínim sabéssim establir un nou relat del que significa i implica lluitar per la Pau i pels Drets Humans arreu del món, aquesta crisi en concret hauria servit per alguna cosa. Aquesta hauria de ser la missió d’aquesta xarxa municipal i autonòmica que s’està estructurant, més enllà de les evidents tasques d’acollida i integració de les milers de famílies que, esperem sigui aviat, arribaran a casa nostra. De Brussel·les i dels seus negociadors zombis només esperem una quota i suficients recursos, prou dificultat tindrem per fer oblidar l’espectacle anti-educatiu que ens estan oferint en directe, una pedreta menys en la construcció europea.

Cal treballar molt, política, educativa i comunicativament: escolteu la gent als bars, remenant el tallat i enviant els refugiats a Argentina, que allà sí que n’hi ha molt de lloc (sic), o fent retrets sobre les seves aspiracions d’aconseguir un habitatge només arribar a casa nostra. El ‘primer els de casa’ continua vigent en una societat que no vol entendre que a partir d’ara serà així i que mai tornarem a aquella arcàdia feliç, on ajudar la cara oculta del món era una opció més al catàleg de les nostres vacances. Tant de bo els refugiats seguin amb nosaltres a la saleta d’estar a veure el telenotícies, i ens facin la traducció simultània del que està passant més enllà del nostre jardí.

Avui és el Dia Internacional de la Pau, donem-li la benvinguda d’una cop per sempre.

La sobirania en joc: els grans projectes energètics.

dimarts , 8/09/2015

La MAT al seu pas per Girona. Foto Alfons Pérez.

Un article de na Mónica Guiteras i n’Alfons Pérez, de l’Observatori del Deute en la Globalització i la Xarxa per la Sobirania Energètica de Catalunya

Els nombrosos i intensos debats sobre la sobirania nacional, econòmica, cultural o energètica sovint topen amb la pregunta: coneixem quins són els punts de fuga de sobirania? Sabem per on s’escapa aquesta capacitat de poder decidir i tenir el dret a fer-ho? Anem a pams i fem-ho dins el món de l’energia, ja que té multitud de vincles amb altres àmbits de la nostra vida, i des del context europeu, perquè en aquest es polaritzen les opinions.
En els últims anys el conflicte Rússia-Ucraïna ha reforçat l’argumentari europeu que l’alta dependència energètica que tenim de Rússia ens fa vulnerables a l’humor de Vladimir Putin. Aleshores, hem d’esmerçar esforços polítics i econòmics per trobar nous subministradors. La Unió Energètica recull aquest ideari i l’intenta impulsar a través d’un hardware, les infraestructures energètiques, i un software, el marc legal per aconseguir un mercat únic de l’energia a la UE.
Ara bé, la seva implementació grinyola. Les infraestructures energètiques estratègiques s’inclouen en un llistat de projectes d’interès comú (PIC). Entre ells, el gasoducte Corredor de Gas del Sud (CGS) que durà gas des de l’Azerbaidjan fins a Itàlia amb un cost de 45.000 milions €, i el gasoducte GALSI que va des d’Algèria fins Itàlia; establint així la UE relacions comercials amb règims corruptes i repressors com els d’Ilham Aliyev i Abdelaziz Bouteflika.

En el territori català, hi ha 3 PIC. El primer ja està construït: la polèmica línia de molt alta tensió que creua terres gironines. Els altres dos: el gasoducte MIDCAT d’Enagas, que connectarà la xarxa gasística espanyola amb la francesa, i del qual en sabem ben poc, i el magatzem geològic de gas a Balsareny amb Gas Natural com a promotora. Aquest últim va ésser recentment eliminat com a PIC però els ajuntaments afectats de Navàs i Balsareny no han estat informats ni de la seva inclusió ni de la seva eliminació. I aquest és un fet rellevant perquè els PIC poden rebre ajuts de diner públic des del fons Connecting Europe Facility, dotat amb 5.800 milions €, a més de facilitats i acceleració en els tràmits administratius. Motius suficients com per a que n’estiguem ben informats/des.
També l’European Fund for Strategic Invesments (ESFI), conegut com a Pla Juncker, pretèn mobilitzar 315mil millions € principalment en infraestructures. Possiblement contribuirà a la Unió Energètica finançant les 3 línies de molt alta tensió per interconnectar Espanya i França: una per Sabiñánigo, una altra per Navarra i l’última que també és PIC, submergida pel Golf de Biscaia. Altra vegada, diner públic finançant els projectes. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) també pot apadrinar projectes a través de la Project Bond Initiative, és a dir, finançant les infraestructures amb la venda de bons als mercats financers. El primer projecte finançat amb aquesta iniciativa va ser el fallit projecte Castor, que costarà finalment més de 4.700 milions €, i que pagarem a través de les nostres factures de gas durant 30 anys.
Hi ha molts dubtes de que aquestes estratègies realment cerquin satisfer les necessitats de les persones. En un període d’escassetat de recursos, invertir milers de milions € de diner públic en megainfraestructures pot ser agosarat. Però si a més la presa de decisions és delegada a espais geogràficament llunyans i altament influenciats pels lobbies empresarials, com és Brusel·les, i alhora l’eligibilitat dels projectes es determina per la rendibilitat de la inversió en els mercats finançers, tenim un punt de fuga de sobirania en totes les seves dimensions.
Per aquest motiu, la Xarxa per la Sobirania Energètica ha confeccionat un ambiciós programa de 4 dies que posa sobre la taula el debat de com donar resposta als grans projectes energètics. Una visió crítica de les infraestructures, però sobretot d’una lògica què consolida un model que acumula actius i distribueix passius: afecta a poblacions de tercers països, empobreix a través de les factures energètiques, emet gasos amb efecte hivernacle i accentúa el canvi climàtic, generant impactes en el propi territori.

Aquí trobareu tota la informació sobre el VOLT II, un repte a les grans infraestructures energètiques.

Top Manta Extra Large

dilluns, 24/08/2015

Manters al metro de Barcelona. Foto Miquel Carrillo.

Una entrada d’en David Llistar, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització i autor del llibre «Anticooperación. Los problemas del Sur no se resuelven con más ayuda internacional».

No m’acabo de creure que l’actual alarma generada davant l’«amenaçant plaga dels Top Manta» es pugui atribuir a les pèrdues generades als botiguers de bosses i ulleres. Ni que sigui perquè no paguin impostos, incrementant així el dèficit públic i impulsant a Espanya a un tenebrós default grec. Si fos per això, serien més perill públic altres actors presents també al nostre paisatge quotidià. Els Carrefours i altres grans superfícies de Barcelona haurien de rebre llums i taquígrafs més que no els 100-300 senegalesos que es busquen la vida pels seus carrers; més que els pakistanesos venedors de llaunes serien els Mercadona i els seus propietaris els que haurien de sortir als diaris. Els Amazons, els Googles o els Zares paguen impostos qualificables de ridículs en aquest nostre Estat, igual que les SICAV de les Koplowitch, els Pujol o els Albertos. Grans empreses i fortunes com les que diem no arribaven a pagar ni el 4% en l’impost de societats l’any 2012 segons l’informe Il·lusió Fiscal d’Oxfam-Intermón. Tampoc ajuden -que diguem- als petits comerços de barri, que a la pràctica paguen molts més impostos, generen molt millor tracte i llocs de treball, i que van desapareixent com les tortugues del Mediterrani.

Perquè la mida sí que importa en economia i en impunitat. Parlem de mides. Un Extra Large tan habitual als nostres carrers, polígons i neveres com ara el Carrefour, per exemple, assolí unes vendes el 2014 de 101.200 milions de dòlars segons Forbes, mentre que (parlant de senegalesos) el PIB del Senegal aquell mateix any va ser de 15.600 milions de dòlars: És a dir la transnacional francesa va multiplicar en 6,5 vegades al país en capital gestionat!
Potser per això és que als Top Manta molt Extra Large, a diferència dels senegalesos que fan de Top Manta fins que trobin feina, no només els afavoreixen les lleis i el sistema judicial per allò que «generen riquesa». Sinó que a més, les grans empreses i fortunes són les responsables del 72% de la evasió fiscal a l’Estat -segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha). Per tant si parlem de civisme, parlem de dret a la ciutat, prefereixo el petit top manta als extra large.

Em temo que l’alarma i aversió als petits top manta és més aviat una reacció conservadora i higienista. També un cert crit de dolor als canvis polítics que s’atansen. Certes classes benestants (i no tan acomodades) i els seus mitjans remuguen entre-línies: «aquesta ciutat és meva» i demanden solucions policials contra els Top Manta. No encaixen els canvis que auguren en ciutats com Barcelona, Badalona, Ripollet, Sabadell però també Madrid, Saragossa, Santiago,.. un cert moviment de règim cap al «conviure compartint». Compartir també les nostres ciutats amb els que pateixen a fora. Considerar-los grups d’interès legítims i asseure’ls amb altres com ha fet l’Ajuntament de Barcelona darrerament. Per què no? Per ventura el dret a la ciutat i a la ciutadania no hauria de ser universal? No hauríem d’assumir una petita part de les dificultats d’altres pobles del món i posar en marxa la solidaritat que van tenir altres amb nosaltres en altres moments de la història? Es tracta a més de dificultats creades també pels errors geopolítics d’Europa a dins i a fora, no podem oblidar la història recent a Líbia, l’Iraq o l’Afganistan. Perquè cada dia més tot allò de fora, d’exterior, es barreja amb el que acaba passant a dins. L’internacional s’està convertint en transnacional, i aquí sentim i sentirem encara més el que passa arreu del món.

Llavors, si estic en el cert, un dels problemes a resoldre és (en primer lloc) com marquem als Top Manta Extra Large perquè es comportin com s’han de comportar, que deixin ja aquest turbocapitalisme infantil. I en segon lloc, com donem cabuda a les nostres ciutats a senegalesos o qualsevol altre refugiat econòmic o polític, desafiant si cal el monopoli dels Estats i la Unió Europea a l’hora d’atorgar-los drets de ciutadania. Alhora que enfrontem les causes que generen la diàspora: revisem com donem cobertura i untem de milions d’euros a règims autoritaris d’Aràbia Saudita, Qatar, Egipte a canvi per exemple de gas i petroli; com bombardegem Líbia i Iraq quan ens n’apugen el preu. Com barrem les democràcies incipients allà. No podem culpabilitzar a gent que escapa d’aquests incendis provocats ni acostumar-nos a les morts diàries de barcasses a la Mediterrània. Hem d’assumir-ho també nosaltres. El nostre repte com a societat és també extra large.

Cooperació espanyola, capital Nova York

dijous, 20/08/2015

Seu de les Nacions Unides a Nova York. Foto Miquel Carrillo.

La propera tancada la farem al lobby del majestuós complex que en Le Corbusier va fer a Nova York, quan l’ONU era encara la gran esperança blanca per refer el món. Ja no ens tancarem a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, ni tan sols ho intentarem a l’Avinguda dels Reis Catòlics, això si mai se li va passar pel cap a ningú a Madrid. La cooperació espanyola, els calerons que amb prou feines surten dels nostres impostos, passen de llarg i els trobareu al East River, amb sort, o una mica més lluny, al carrer H amb el 18 de Washington, al Banc Mundial, molt a prop del FMI. Bé, en podem fer dos escamots o alternar-nos, segur que n’hi ha moltes coses per les que tancar-se. Ara bé, la seguretat està complicada, la barrera policial és de grans lligues, haurem d’inventar quelcom per a fer-nos sentir.

Perquè això ja és una estratègia conscient i ben definida. No es tracta ja de complir amb els compromisos internacionals, que estaria molt bé. Més aviat la cosa va de subcontractar i delegar els serveis dels organismes i institucions internacionals, i treure’s de sobre la feina de fer cooperació, ingrata i subjecta a les reclamacions d’una colla de pesats i pesades que volen fer no sé què dels drets humans sense comptar amb els grans poders fàctics, l’impensable! En fi, molt millor pagar el que correspongui a les altes esferes humanitàries, sortir de l’escrutini de la ciutadania, i a sobre apuntar-se un tant: no oblideu que gràcies a la cooperació vam aconseguir una poltrona al Consell de Seguretat de l’ONU. A veure, què es deu?

És així com hem pogut augmentar un 40% el pressupost de la cooperació espanyola, tot i reduir en dos milions d’euros els recursos de l’Agència Espanyola de Cooperació al Desenvolupament (AECID). Tot coherent, el que hauria de ser el principal instrument de la cooperació estatal és cada cop més la seva ventafocs, dotada amb els cèntims justos per mantenir al ralentí la seva estructura i l’acció d’unes entitats que paguem el nostre silenci còmplice i possibilista durant molts anys. Tant de bo veiem aviat el que està passant, l’AECID és gairebé poc més que un espàrring contra qui desfonar-se, les grans polítiques de desenvolupament estan lluny seu. Tampoc cal fer un pont aeri atlàntic, també ho sabem, però d’alguna manera caldrà recuperar el control ciutadà de la política exterior, a través de la cooperació. Perquè, no ens enganyem, la gràcia d’aquesta política pública era estar a prop i  oberta a la ciutadania, altrament serà víctima de tots els mals de la política elitista tradicional.

Un altre dia parlem de què fan i no fan els grans organismes internacionals, amb quina eficiència i amb quins objectius. Segur que també tenen un paper, ningú ho dubta. Però concentrar tots els nostres recursos en les seves accions, desequilibra notablement el conjunt de la cooperació. Esclar, en el supòsit que algú al Govern espanyol encara estigui pensant en la cooperació pel desenvolupament, la pau i els drets humans com un conjunt, i no com un peatge ineludible per vendre neveres als esquimals.

Ningú parlarà de nosaltres

dimecres, 10/06/2015

Stefan Olsdal (Placebo) lluint el 489 al pit, al seu concert al Marroc, l’article de la llei que multiplicarà per vint les penes contra l’homosexualitat. SIFE EL AMINE / AFP

Dies enrera, pràcticament al mateix temps que en Rajoy i el seu homòleg marroquí celebraven la segona cimera d’alt nivell durant la present legislatura, prova del gran moment pel que passen les relacions a una banda i l’altra de l’estret, la Sûreté expulsava la companya L.V. del Marroc. Sense ordre, maletes, càrrecs, calers, ni un trist mòbil per trucar a algú i comunicar la situació. L’expulsió de l’activista catalana, integrant de NOVACT , sembla clarament inscrita en l’ofensiva de l’Estat marroquí contra les ‘conductes antinaturals’, que criminalitzaran vint vegades més l’homosexualitat en aquell país a partir d’ara, i contra la que moltes entitats de dins i fora del país s’hi estan oposant.

Res de nou, lluitar contra estats repressors dels drets humans, i de vegades contra la incomprensió de la nostra pròpia societat, que considera que hi ha d’altres prioritats abans que poder exercir els drets fonamentals, en aquest cas l’orientació sexual. Un caprici pagat amb els calers de tothom, per a que m’enteneu. Què fem nosaltres interferim en els costums d’aquella pobre gent? Com se’ns acut ingerir en la seva política? Ara hauran d’anar els nostres mandataris a restablir promeses i confiances perdudes, com farem negocis i enlairarem concertinas sinó?

Ja ho hem vist aquí i allà, qualsevol dia ens expulsen a alguns del Perú o de l’Equador per denunciar els devastadors impactes de la indústria petroliera i minera sobre la naturalesa. A uns, el sistema els monta manifestacions ‘espontànies’ a cops de bus i entrepà (us sona?) per a que es vegi que el poble marroquí està contra els estrangers que es fiquen als seus afers, a d’altres els mass media ens acusen en públic d’anar contra els interessos de la pàtria, assenyalant davant els sicaris de torn l’amenaça forana, un recurs de manual per a polítics de tercera. 

El que no hem vist encara, malauradament, és una resposta contundent dels nostres governs contra aquestes pràctiques intimidatòries, il·legals fins i tot a aquells països en molts casos. No formem part de cap agenda, no mereixem ni tan sols un comentari perdut entre canapé i canapé, i, per suposat, no farem esclatar cap conflicte diplomàtic per denunciar minúcies com la violació flagrant de la Declaració Universal dels Drets Humans. Esperava, però, alguna tímida protesta o declaració inintel·ligible del Diplocat o de la Cooperació Catalana, si més no, però sembla que tampoc arribarà (i espero molt equivocar-me!). Sembla que no era aquesta tampoc la diplomàcia participativa i popular que alguns esperaven.

Un dia tots i totes seren conduïts a una nau i quan tanquin les portes darrera nostre, ningú parlarà de nosaltres. I el pitjor, sabeu què és? Que tampoc parlaran de totes aquelles persones i moviments amb qui vam compartir la seva, la nostra lluita. 

‘Són els ajuntament qui estan sostenint l’acció exterior catalana, qui es creuen la cooperació sense embuts.’

dissabte, 16/05/2015

Bon article avui de la Cristina Mas sobre el Pla Director de Cooperació de la Generalitat de Catalunya. Com sempre passa, no hi cap tot, us deixo l’entrevista que em va fer, de la que surten les línies que ha aprofitat per elaborar-lo:

1. Com valores el plantejament del nou pla director?

Em preocupa un enfocament centrat estratègicament en una qüestió que, en realitat, hauria de ser present a un seguit d’objetius més amplis. Sempre s’ha treballat amb un enfocament de drets, i especialment de defensa dels drets de les dones, això ja és un consens i pràcticament una òbvietat en una cooperació internacional moderna, com és la hom fa a Catalunya en termes generals. Per contribuir a eradicar la discriminació de les dones i els pobles arreu del món, has de treballar en aspectes concrets, on materialitzar la conquesta d’espais de llibertat i de consolidació de drets. Si no, pot ser quelcom molt abstracte, amb impactes difícilment mesurables. No oblidem que l’ajut públic reclama constantment una rendició de comptes, sempre vinculada als avanços aconseguits. I no estem parlant només de tenir més infrastructures d’aigua, per exemple, pot ser aconseguir una llei general d’aigua amb un enfocament més just en matèria d’aigua i gènere, parlant d’un sector en concret. 

Tal i com s’ha enfocat, les entitats tindrem moltíssimes dificultats a readaptar, formalment, les nostres propostes, quan en el fons ja estem treballant en aquesta direcció. I si es pretenia reforçar les entitats amb un segell ‘feminista’ potser entrarem en una dinàmica d’exclusió que no l’interessa a ningú, no ja pel repartiment de recursos, crític en aquest moment per altra banda, sinó per l’empobriment de l’acció global que en cooperació es fa des de Catalunya. Algú comentava, i potser és exagerat, que semblava més el Pla Director d’una ONG que de l’ACCD, per la possible pèrdua d’aquesta visió de conjunt del que fa el teixit associatiu en realitat, hores d’ara el veritable braç executor de la cooperació catalana.

2. Com valores el procés per dissenyar-lo?

Això sempre és matèria de debat i mai de consens, sempre hi ha algú que ho troba malament. Que d’entrada hi hagi un estudi sobre “Cooperació feminista” ja marca el tauler de joc i no deixa gaire espai. Després, crec que els i les ‘expertes’ han tingut un pes potser excessiu, crec que una ACCD amb tant de personal i experiència acumulada podria haver fet el mateix paper. I finalment, hi ha hagut molt de cansament entre les entitats, que potser podrien haver participat més, però que arrosseguen un historial de molta implicació, de barallar-se fins la darrera coma, per després veure com una política així és totalment infradotada i no s’acompleixen els acords pressupostaris.

3. I sobre la dotació econòmica, la Generalitat està mobilitzant prou recursos?
És una broma de mal gust. Ara mateix, són els ajuntament qui estan sostenint l’acció exterior catalana, qui es creuen la cooperació sense embuts, de manera més o menys transversal políticament parlant, el que és una bona notícia, perquè hi ha una massa crítica de polítics a tots els partits que encara hi aposten per aquesta política pública. És ridícula l’aportació de la Generalitat, no té cap altre adjectiu, i explicar-ho amb la crisi és ofensiu, com si els municipis no la coneguessin tant o més. Si Catalunya vol ser al món necessita la cooperació, i no cal esperar a tenir el seu propi Estat, trobo que està perdent una gran oportunitat d’ensenyar com seria l’acció exterior d’un nou país.