Arxiu de la categoria ‘General’

Quan el Dret a la Ciutat s’enfronta a la violència

dilluns, 2/06/2014

Un article de l’Ana Carolina Cortés, Enginyeria Sense Fronteres

Comprendre el dret a la ciutat és entendre que a la ciutat es conviu amb diferents realitats i necessitats, amb diferents maneres de ser i estar, independentment d’això el respecte i la tolerància han de prevaler per sobre de la diversitat d’opinions, cultures, religions o ideologies.

Tristament en els últims dies la ciutat de Barcelona amb el seu “Model Barcelona” s’ha vist enfrontada a la violència, s’ha fragilitzat convertint un lloc per viure en un camp de batalla. S’estan vulnerant drets fonamentals, s’han atacat cooperatives, mitjans de comunicació, centres socials, s’ha atacat a les persones. Cal aquesta violència? Cal la inversió desestimada de força policial d’aquesta manera?
Des de quan el fer divulgació d’informació, construir una cooperativa, proporcionar serveis socials i voler dinamitzar un barri s’ha convertit en un perill per a la ciutat? Amb qui competeixen aquestes activitats? Realment sorgeixen preguntes que no podem respondre.

Voldria recordar un paràgraf de la declaració conjunta de diferents organitzacions de la societat civil sobre el dret a la ciutat a l’últim fòrum urbà mundial, que avui sonen amb més força: ” (…) defensem el dret a la ciutat que entenem com l’usdefruit equitatiu dels beneficis i oportunitats que ha d’oferir l’àmbit urbà (treball , salut , educació , habitatge , recursos simbòlics , participació política , etc . ) i com a eina per imaginar i construir una altra ciutat possible : democràtica , sostenible, equitativa, solidària i respectuosa amb les realitats rurals. Reclamem, en definitiva, la necessitat de revertir les dinàmiques urbanes, posant a les persones i no al mercat en el centre de l’agenda política urbana.
Can Vies i tantes altres iniciatives feien part d’aquesta ciutat amb recursos simbòlics, part d’aquesta ciutat més democràtica, sostenible, equitativa i solidària, part de la ciutat que posa primer a les persones i no al mercat i fa un parell de dies Can Vies ha estat destruïda. Ha estat destruït el treball de persones que durant anys es van comprometre amb el barri per dinamitzar-lo, fer-ho viu i participatiu.
És aquesta ciutat de ruïnes, focs i violència la que volem construir entre totes les persones? El camí segueix, cal buscar la consolidació de la participació i la conciliació, no la de la destrucció.

Ciutats per a una vida digna

dijous, 8/05/2014

Un article de l’Ana Carolina Cortés, d’Enginyeria Sense Fronteres

Entre els dies 5 a l’11 d’abril d’ enguany es va realitzar a Medellín el Setè Fòrum Urbà Mundial sota el lema de “Ciutats per la vida”. Aquest esdeveniment va comptar amb 9 caps d’Estat, 50 ministres, 300 alcaldes i gairebé 22 mil participants dels més diversos llocs del món, segons xifres proporciones per l’organització del WUF juliol. Dintre de les seves prioritats hi havia la discussió de l’agenda post 2015 i iniciar la discussió per Hàbitat III, fòrums i agendes internacionals prioritàries per a la discussió en temes d’habitabilitat, ciutats i drets.

Paral · lelament es realitzava a la mateixa ciutat el Fòrum alternatiu convocat per Organitzacions de la Societat Civil reivindicant l’existència de “Ciutats per a una vida digna”, ciutats on la participació i l’equitat esdevinguin una prioritat real i no sigui un punt més en la agenda o els decàlegs de polítics i governants de torn.
Medellín és la ciutat amb major índex d’inequitat de tota Colòmbia, una ciutat tocada pel narcotràfic i la violència, en altres èpoques l’estigma d’un país. Malgrat aquests estigmes, és una ciutat que s’ha reinventat, la població ha treballat incansablement per trencar la seva història, s’ha fet un esforç per la inversió en els barris perifèrics de la ciutat i en educació i cultura, ha reduït els índexs d’inseguretat i violència. No obstant això el treball per fer encara no s’ha acabat. L’equitat segueix sent el principal repte en la planificació i en pensar els territoris .
L’equitat, la participació i els drets són tasques profundes que no són compatibles amb l’espectacle immediatista que generen les ciutats model o que volen vendre com aquestes. Darrere de tant maquillatge queda la insatisfacció dels seus habitants, les petites i grans tragèdies de viure en ciutats segregades, amb mancances de serveis, infraestructures, amb tràfics invivibles i un accés al dret a l’habitatge que es torna cada dia més precari.
En un món de ciutats cada vegada més desiguals, el treball a realitzar no rau en la construcció d’estadis i locals per mega esdeveniments, sinó que radica en la promoció d’un hàbitat digne, on no siguin les constructores i les multinacionals que decideixin el futur de les persones . Des de fa dècades s’ha plantejat models alternatius a la producció de l’hàbitat , en diverses discussions dins del fòrum es plantejaven novament models com les cooperatives d’habitatge, o la producció social de l’hàbitat, on són els habitants els que pensen, dissenyen i construeixen els models de barris per viure, com integrar-se amb la ciutat i oferir entre ells espais per viure.
Dins dels esdeveniments dins del WUF juliol es van realitzar taules rodones en què la societat civil que reivindicava el dret a la ciutat, no com un lema de fòrum o una moda momentània com es poden convertir algunes reivindicacions, sinó com el dret que tenen les persones a viure en territoris equitatius i accessibles. D’altra banda en aquest tipus de fòrums s’ha venut la idea de la ciutat com el futur i el model a seguir per habitar, deixant de banda la importància de l’habitabilitat deslligant-la de un lloc dins de les ciutats. Habitar és un fet que es pot realitzar a les ciutats o fora d’elles. Habitar el territori com equilibri dins d’un sistema desequilibrat es treballa poc o gens dins de les polítiques públiques o les propostes a futur. No pot de cap manera existir una competència entre les ciutats i el camp, no pot ser una política vendre la ciutat com el futur de la humanitat, quan la història ens està demostrant el efímeres i transitòries que poden ser la vida en ciutats com Detroit.
En aquest esdeveniment es comptava amb la presència forta de l’Ajuntament de Barcelona, en una entrevista a un dels diaris més importants de Colòmbia l’alcalde Trias comentava sobre les coses que entre Medellín i Barcelona es poden aprendre: ” Barcelona és avui una de les principals ciutats de fires i congressos a nivell mundial. Som la ciutat del món que ha rebut més congressos en els últims cinc anys, per davant de Viena. Més de 700.000 persones assisteixen cada any a la nostra ciutat. Barcelona també és el tercer destí més sol · licitat després de Londres i Paris per celebrar esdeveniments empresarials en l’any 2014.”
Més endavant comentava les tres prioritats del desenvolupament de Barcelona: “Ens hem marcat tres prioritats per fer front a grans reptes: l’atenció a les persones, especialment les més vulnerables; la reactivació econòmica i la creació d’ocupació; i la definició d’un model urbà de futur, amb serveis de qualitat regits per uns criteris d’excel · lència.” Prioritats que en el discurs sonen bé, incompatibles però amb els desnonaments que esdevenen dia a dia, amb vendre una ciutat com a aparador de vendes. Una ciutat on la participació, l’habitatge digne, les persones i l’equitat disten del model Barcelona.
Per finalitzar, un dels paràgrafs de la declaració conjunta (que us animem a signar) de diferents organitzacions de la societat civil sobre el dret a la ciutat, que espero ens porti a pensar i entendre que és en realitat la vida digna i els models d’habitabilitat que les persones necessiten i no els que ens venen .
” … Defensem el dret a la ciutat que entenem com l’usdefruit equitatiu dels beneficis i oportunitats que ha d’oferir l’àmbit urbà (treball, salut, educació, habitatge, recursos simbòlics, participació política, etc . ) I com a eina per imaginar i construir altra ciutat possible: democràtica, sostenible , equitativa, solidària i respectuosa amb les realitats rurals. Reclamem, en definitiva, la necessitat de revertir les dinàmiques urbanes, posant a les persones i no al mercat en el centre de l’agenda política urbana.”

Europa és Acció Exterior

dimarts , 6/05/2014

‘Sembla que quan parlen d’Europa es posen ràpidament d’acord entre ells, no?’, comentava una de les assistents ahir al debat sobre l’acció exterior europea celebrat a la Federació Catalana d’ONG, de cara les eleccions europees del proper 25 de maig. Sí i no, ahir vam poder veure que hi ha moltes ganes de reconstruir Europa entre els partits polítics catalans, però tambè quedaren paleses algunes diferències de fons, cosa que s’agraeix per a un debat. També vàrem veure que a certs partits, tot i que es presentin a aquestes eleccions, o no els interessa debatre, o calculen que la plaça està massa enfora de les seves aspiracions electorals o potser no tenen res a dir. En prenem nota dels silencis tant com dels discursos, de vegades diuen més.

Sobre tot si és per parlar d’una de les grans competències que la UE hauria d’entomar, si mai vol exportar al món els valors que, suposadament, li van donar raó de ser en el moment de la seva fundació. ‘ Qui ha de tenir un seient al Consell de Seguretat de la ONU és la UE, no Espanya, si creiem realment en un projecte comu’ , apuntava en Marc Guerrero. Però encara avui la UE funciona com un club d’Estats, on els seus interessos estan per davant del comú. Aquests dies ens hem fet un fart de sentir d’ofertes de candidats que asseguraven que la seva era la millor per defensar els interessos del nostre Estat a Brusel·les.

I la UE té missions clares, com ara regular la migració i desenvolupar una política coherent i comuna d’asil, respectuosa amb els drets humans: ‘tanquem els CIE i obrim una agencia europea per gestionar la migracio, estem veiem com els propis ciutadans europeus són expulsats d’alguns països de la UE’, denuncia en Josep Maria Terricabras. Esclar que les té, com ara controlar la venda d’armes a l’exterior dels seus propis països, un punt cabdal pel que fa a la tan reclamada coherència de polítiques públiques exteriors, que haurien de situar la promoció  dels Drets Humans com a primer objectiu, com apuntava el propi Terricabras. I interiors, com assenyalava Urtasun: ‘Les vendes d’armes franceses i alemanyes a Grècia fou de les poques coses que la Troika no tocà, vergonyós!’

La postura envers Israel segurament és un dels grans punts de divergència, on l’esquerra exigeix més contundència davant la violació sistemàtica d’aquests drets humans i del dret d’autodeterminació del poble palestí, i la dreta demana contemporitzar més. Algunes espurnes per recordar-nos que no tot és igual, evidentment. També la posició davant el Tractat de Comerç entre la UE i els EEUU va donar per parlar:  ‘La informacio que ens arriba des de la UE sobre el TTIP es molt insuficient, cal debatre i aprovar punt per punt. No estem d’acord amb el mecanisme de resolucio de conflictes empresa-Estat que s’hi proposa, sense sentit a dos blocs amb sistemes judicials consolidats com UE i EEUU’, denunciava l’Eduard Rivas. Ucraïna fou present, com no podia ser d’altra manera: ‘És inacceptble que la politica de veïnatge amb l’Est se supediti a l’expansió de l’OTAN, factor que està a l’arrel del problema amb Ucraïna’, reblava l’Ernest Urtasun. ‘El que és antidemocràtic és que siguem a l’OTAN, perquè Catalunya  ja va dir que no al referèndum del 86‘, recordava el Robert Morral.

Si Europa és alguna cosa és acció exterior, i quan més se’n parli i interessi a la ciutadania, millor. Ahir vam fer un bon intent.

Guerra Santa

dilluns, 28/04/2014

Al meu barri, quan érem petits, també feiem això de les comunions compartides. Suposo que els nostres pares s’estalviaven uns bons calerons a l’hora de convidar tanta gent que volia ser aquell dia amb el petits. I al capellà no l’importava pas fer el sant sacrament a l’engrós, al contrari, industrialitzar el procediment imagino que donava una visió contudent del poder i la influència de l’esglèsia a aquells barris proletaris. Eren bons temps, al cap i a la fi, aquella esglèsia que bevia de la teologia de l’alliberament i dels nous aires del Concili Vaticà Segon, semblava haver-se reconciliat força amb les classes populars.

Veure ahir diumenge canonitzar a dos papes, m’ha fet recordar allò. Ja va bé estalviar en fastos, els temps no estan per massa alegries. Suposo que a Nicaragua es deuen estar enrecordant molt de tots dos, i d’allò que va suposar cadascú. Potser no recordaran massa qui fou Joan XXIII, però de Joan Pau II deuen tenir forç clar el record.

Fa anys vaig participar en un documental sobre la Creuada d’Alfabetització a aquell país durant la revolución sandinista, i vaig tenir ocasió d’entrevistar en Fernando Cardenal, un dels protagonistes d’aquell episodi i Ministre d’Educació després. Recordo perfectament l’amargor de les seves paraules quan off the record, ens van explicar la vergonyosa visita al seu país del Pontífex polonés. Just després de començar la guerra amb la Contra i d’haver fet una gira per tota Centreamèrica, on no va deixar de demanar a les guerrilles que lluitaven contra els règims opressors que deixessin les armes, a Nicaragua no va tenir ni un sol gest en favor de la pau.

– Ni un gest! La gent esperava alguna declaració en què simbòlicament cridés a la germanor dels nicaragüencs i que fes recapacitar aquells alçats en armes, però no ho va fer -ens deia fora de càmera en Fernando-.

Al contrari, va utilitzar la seva visita per censurar la participació a la revolució d’una esglèsia compromesa amb un procés que en aquell moment representava l’esperança de tot un continent i, per què no dir-ho, de mig món. L’ara sant preferí la guerra a la pau, les seves paraules podrien haver contribuït a desactivar el conflicte però al final va haver de sortir a corre-cuita de la Plaça de la Revolució de Managua, escridassat per una multitud assedegada de pau i indignada amb la seva actitud prepotent i intimidatòria, per molt catòlica que fos, i deixà el país gairebé sense acomiadar-se de ningú. La resta de la història, la guerra, és ben coneguda

Suposo que és el signe dels temps: si el premi Nóbel no deixa de participar en conflictes bèl·lics, espiar-nos a tort i dret i ordenar execucions extrajudicials, no és gens estrany que l’Esglèsia passi per alt aquest petit detall per santificar Wojtyla.

Colòmbia: Militarització al servei de l’extractivisme

dimarts , 8/04/2014

Un article del Tomàs Gisbert (Centre Delàs) i na Maria Jesús Pinto (Entrepobles)

Les forces armades colombianes, amb 281.400 efectius són el segon exèrcit més gran de tota l’Amèrica Llatina només superat per Brasil. A elles cal sumar els 159.000 membres de la Policia Nacional, policia militaritzada que depèn orgànicament del Ministeri de Defensa. A Colòmbia hi ha 6,2 soldats per cada mil habitants, ràtio que gairebé quadruplica el del Brasil.

L’auge de les activitats extractivistes miner-energètiques a Colòmbia dels últims anys ha vingut acompanyada d’una forta militarització de les zones on el sector miner-energètic opera. El govern colombià ha creat al llarg dels últims anys els anomenats Batallons Energètics, Miners i Vials. El seu creixement ha acompanyat la política d’atreure la inversió estrangera de les empreses multinacionals del sector per a la implementació de la política neoliberal extractivista: l’anomenada” locomotora miner-energètica”. Si a inicis de 2011 eren 11, el 2014 ja són 21 els batallons miner-energètics.

Els Batallons Miner-Energètics estan formats per 80.000 efectius, el 36% del total d’efectius de l’Exèrcit de Terra en el qual estan enquadrats, i representen gairebé un 30% de les forces armades.

La forta militarització de les zones extractives no ha significat una major seguretat de les poblacions afectades. Censat Aigua Viva i Mining Wacht Canadà advertien que “les regions riques en recursos són la font del 87% dels desplaçaments forçats, el 82% de les violacions als drets humans i al Dret Internacional Humanitari, i 83 % dels assassinats de líders sindicals”1. La funció d’aquestes unitats, contra el que podria semblar raonable, no és proveir seguretat pública sinó assegurar les inversions estrangeres i l’extracció miner-energètica.

Diversos d’aquests batallons estan radicats a l’interior mateix de les instal·lacions de les empreses o mines, com és el cas del Batalló Militar 15, localitzat des d’octubre de 2011 dins dels camps petroliers de la multinacional Pacific Rubiales, a Puerto Gaitán, on la empresa a més els aporta vehicles i combustible. O el Batalló Energètic Vial n º 8 radicat en els terrenys i instal·lacions de la minera Frontino Gold Mines, al municipi de Segòvia, tal com indica la pròpia pàgina web del Ministeri de Defensa.

La col·laboració entre exèrcit i inversors és fluida. Com indica el director d’operacions de l’Exèrcit, coronel Jorge Arturo Matamoros Blanco2, l’exèrcit analitza els projectes que elaboren les mateixes empreses inversores i els deriva a la divisió militar corresponent per a la seva protecció.

Encara que les autoritats militars sempre ho han negat, hi ha evidències que la protecció de les empreses extractives comporta la concertació de “convenis” privats entre empreses extractives i les Forces Armades, en què les empreses pagarien altes sumes econòmiques a l’exèrcit, a canvi de seguretat i poder desenvolupar els seus plans. Aquests acords són secrets però han transcendit als mitjans de comunicació ja sigui per investigacions periodístiques3 o perquè directius de les mateixes empreses, sense cap pudor, així ho han expressat4.

Les comunitats locals afectades veuen amb desconfiança el desplegament militar ja que no senten els seus interessos protegits per la força pública, sinó que per contra aquesta va adreçada a assegurar les activitats extractives, els interessos de les grans empreses extractives, en oberta contradicció amb els seus mitjans de vida tradicionals i el medi ambient que els permet.

La presència de l’exèrcit també ha anat acompanyada de greus violacions als drets humans d’aquestes zones, de violacions a les dones, de les execucions extrajudicials dels opositors i les opositores als projectes miners. Un dels molts casos denunciats va ser el setembre de 2006 l’assassinat d’Alejandro Uribe Chacón, opositor al projecte de gran mineria de la Kedhada SA al sud de Bolívar, assassinat per efectius del Batalló Antiaeri nº 2 Nova Granada i presentat posteriorment com a guerriller donat de baixa en combat, dotze dies després que interposés una queixa per presumptes persecucions de l’exèrcit per les seves denúncies contra la minera5.

També és significatiu el cas del suport de l’exèrcit a l’entrada de l’empresa Muriel Mining Corporation al Nord del Xocó, on va recolzar les seves activitats tot i un procés fraudulent de consulta prèvia, tal com va dictaminar la Cort constitucional6, restringint la mobilitat dels habitants ancestrals en els seus territoris i provocant greus abusos i el desplaçament intern contra les poblacions indígenes i afrocolombianes7

És evident doncs, que encara que aquestes unitats militars estiguin emplaçades en zones on el conflicte amb la insurgència ha estat més agut, i aquest és l’argument que ha utilitzat el govern per a la seva existència, l’objectiu clau és la defensa de les transnacionals en contra dels drets legítims al territori de les comunitats indígenes, camperoles i afrodescendents, el que ha provocat forts conflictes socials, massacres i desplaçaments directament relacionades amb aquesta política invasiva, moltes d’elles realitzades en connivència d’exèrcit, paramilitarisme i empreses.

————–

1 Per a més informació veure “Actores Armados Ilegales y Sector Extractivo en Colombia” de Frédéric Massé i Johana Camargo, CITpax-Observatorio Internacional sobre DDR y la Ley de Justicia y Paz.Censat Agua-Viva y Mining Watch Canadá. “Tierras y conflicto – Extracción de recursos, derechos humanos y la responsabilidad empresarial: compañías canadienses en Colombia”. Setembre de 2009,

2 Col-Prensa-Nuevo Dia, 4 febr.2014

3 Oro y plomo. Semana 28/07/2009 

4 José Oro, vicepresident de la Gran Colòmbia Gold va manifestar en un documental realitzat per periodistes francesos sobre la mineria a Colòmbia: “Tenim un contracte amb la policia, un contracte amb l’Exèrcit, un contracte amb l’Alcaldia” Langlois, Roméo i Mariani, Pascale , “Pour tout l’or de Colombie”, Woow & Canal + Production, 2011

5 “Por ‘falso positivo’ con líder comunal llaman a juicio a cuatro militares”, a El Espectador, 

6 Sentència de la Cort constitucional T-769/09

7 “Estamos en desplazamiento forzado causado por la empresa Muriel Mining, a Comisión Intereclesial de Justicia y Paz, (11.3.09)

Violant els Drets Humans

dilluns, 24/03/2014

Una entrada d’Ana Carolina Cortés, membre d’Enginyeria Sense Fronteres

En l’actualitat el Parlament de Moçambic està realitzant la revisió del codi penal, on s’ha entrat a debatre diferents lleis que necessiten una urgent actualització. No obstant això, dins d’aquesta revisió s’està promovent un retrocés pel que fa als drets humans, principalment drets de dones i nenes de Moçambic.

En la proposta de revisió del Codi Penal s’estava estudiant la possibilitat de proposar ‘el matrimoni entre una víctima de violació i violador com una manera de superar el conflicte’. D’aquesta manera, un violador quedaria exempt de la pena si assumia el matrimoni com a opció. Per altra banda, tampoc són considerades altres formes de violència sexual, i menys encara si això passa dins d’un matrimoni .
Per aquesta raó, dijous passat, va ser promoguda una marxa per denunciar i protestar per aquesta proposta de llei. Fòrum Mulher, una organització que treballa promovent els drets de la dona a Moçambic, convocà conjuntament amb altres organitzacions la mobilització, la qual convidava a marxar de negre com a senyal de dol per les dones que són i han estat víctimes de delictes sexuals i per aquesta proposta que vulnera els drets de les dones.
Segons Amnistia Internacional s’estableix a més ” que tota pena imposada serà suspesa i anul·lada en complir cinc anys de matrimoni, llevat que hi hagi hagut divorci o separació causada per l’acusat. I conté una disposició que impedeix iniciar accions penals contra els presumptes autors de delictes sexuals fins que les supervivents dels abusos, el seu pare o el seu tutor si són menors d’edat, o una persona amb la qual visquin, presentin una denúncia oficial’.
Al final de la marxa es comunicà a les organitzacions que aquestes lleis no serien aprovades, però sens dubte no serà la fi del debat, ja que en una societat on constantment es silencia la veu de les dones encara queda molt per treballar i moltes lleis per ser revisades.
D’altra banda no és l’única llei que està sent revisada i que atempta contra els drets de les persones, temes com l’homosexualitat o la bigàmia també han entrat en aquest debat. E l govern i representants del parlament comenten que són rumors infundats, malgrat això representants d’organitzacions i advocats experts en la matèria han entrat a investigar aquestes possibles vulneracions que evidencien un gran retrocés en matèria de drets humans .

Ni sed, ni fred, ni foscor!

divendres, 21/03/2014

Dimecres vam anar pujant un per un a la cinquena planta amb vistes a la Plaça Catalunya de Barcelona, i van passar llista abans de començar. Els de ‘primers els de casa’ no hi eren, incomprensiblement, i sí un grapat de gent que venim de l’internacionalisme i que entenem que la mateixa batalla contra els abusos de poder de certes empreses que mantenim a l’altra banda del mar, ara toca a la cantonada.

– ¿Vale de slogan ‘Endesa me la pone tiesa’?

– Aquí vale todo.

– Será ‘Endesa nos deja tiesas’, ¿no, nen?

Benvinguts als barris en lluita, als megàfons en mà, als himnes de la Polla Rècords, a les consignes que apunten entre cella i cella, que han vingut a guanyar i no entenen les mitges tintes. Adrenalina! Anem a per totes! Avui toca la pobresa energètica i demà serà contra la mercantilització de qualsevol altre bé comú, perquè no volem que ningú passi ni sed, ni fred, ni foscor, com defensen les samarretes.

– Que ningú es posi les samarretes fins que jo no doni l’ordre!

– Les samarretes les ven la Toñi, a set euros. ¡Venga que me las quitan de las manos!

Quan l’endemà et presentes a una assemblea d’entitats que continuen formulant jeroglífics per sortir del seu autisme social i unir-se a la revolta, mentre juren que a partir d’ara tindran un enfocament més polític a la recerca d’aliances d’àmplia mirada, se’t queda mig sonriure a la cara i recordes que tampoc hi eren quan es va passar llista. Ara que ens deixa Suàrez, val recuperar una d’aquelles frases mítiques de la Transició, ‘ni están ni se les espera’. I és una llàstima que no sàpiguen trobar la porta per pujar fins la cinquena planta.

Al final Endesa accedeix a les demandes, ho veiem a la televisió, amb un plànol subliminal final a la notícia que ens ensenya que la protesta és desagradable i té un punt marrano i antiesteta, amb tantes factures esmicolades per terra, tant maca que havia quedat la sucursal d’atenció al públic després de la darrera reforma.

Què voleu? Suàrez a la vostra pantalla, hem tornat als 80′ i no eren tan macos com diuen els anuncis i la nostra memòria.

Cooperació? Ara toca!

divendres, 14/03/2014

 

Dies enrere vaig participar en una trobada en què un partit polític volia reflexionar sobre quina  cooperació al desenvolupament fer d’ara endavant. Es van repartir les preguntes i a cadascun dels integrants de la taula ens va tocar una d’aquelles qüestions de futur .
En realitat, la que em va tocar en sort és una pregunta a la qual no portem atenent des de fa molt de temps. O , almenys , a la qual seguim responent amb arguments que potser ara ja no serveixen , encara que fossin vàlids i justifiquessin l’acció de la cooperació en un passat no tan llunyà .
‘Com acabar amb la percepció que ara no toca la cooperació?’ , Aquesta era la qüestió . Un apel·la a les raons ètiques o morals, normalment, quan li plantegen el dilema. La nit abans, mirant les notícies a la televisió, la meva filla de dotze anys va plantejar una pregunta gairebé idèntica en veu alta: ‘ Per què ens preocupem del que està passant a Ucraïna amb tot el que està passant aquí?‘ I reconec que els arguments de sempre no em van semblar que satisfessin la seva preocupació i curiositat .

Així que em vaig posar a pensar en comptes de tirar del manual de respostes per a adolescents i auditoris entregats. I reconec que l’exercici em va servir per obtenir algunes idees que potser tinguin més força en aquests moments que els vells plantejaments , que potser han estat sobrepassats per una situació social diferent a aquella que els va donar per bons anys enrere .

Per què hem de fer cooperació al desenvolupament? Per què hem de construir la pau enllà de les nostres fronteres o contribuir als drets humans de les altres societats del món? En primer lloc perquè no hi ha altra política exterior més eficient que la cooperació. Cap que amb menys recursos tingui impactes més profunds i a llarg termini. La vella política de la diplomàcia d’ambaixades i de la guerra acumula fracassos sense que ningú es plantegi la seva obsolescència. Les intervencions militars se succeeixen en els mateixos països, any rere any, sense que aconsegueixi canviar les condicions que creen els conflictes i les injustícies que hi ha darrere d’ells. La política de la nostra seguretat exterior no alimenta boques, només a una indústria militar cada dia més poderosa, i curiosament ningú es qüestiona en aquest país, ni en temps de crisi, per què li invertim tres o quatre vegades més que en cooperació, simplement per mantenir operativa una maquinària de guerra ‘ pel que pugui passar”.
Dos. És l’únic sistema redistributiu de riquesa que tenim a escala mundial. Amb totes les seves imperfeccions, constitueix el més semblant a un sistema de fiscalitat internacional, que en tot cas cal millorar i estendre, coordinar i afinar , però no deconstruir. Sense aquests sistemes de redistribució és impossible crear condicions per a la governança a nivell mundial ni tallar les desigualtats que l’economia capitalista i el mercat generen. Una cosa que ja és un consens , d’alguna manera, entre el liberalisme i la socialdemocràcia, encara que no es posin d’acord en el grau i la forma d’aplicació . Desmuntar per estalviar unes dècimes de despesa pública no és més que un frau al món ia nosaltres mateixos, com quan no paguem els nostres impostos, i tan estúpid com fer-se trampes al solitari .
Tres. La complexitat dels problemes a què ens enfrontem exigeix ​​polítiques en conseqüència. La cooperació actua des d’aquesta visió, entenent que els conflictes i els actors a casa són els mateixos que ens trobem a milers de quilòmetres, no es limita a acotar en la seva dimensió geogràfica més immediata ni a desvincular les causes estructurals que els reprodueixen una vegada i una vegada. Per exemple, que el deute que ens ofega ara és el mateix que es va acarnissar amb Amèrica Llatina, amb idèntics mecanismes de desenvolupament, actors i impactes sobre els ciutadans. Estem parlant de la cooperació transformadora, és clar, la qual pretenen consolidar i estendre drets entre les persones, la que no entén de raons d’Estat ni d’estratègies comercials .

Segur que si seguim pensant se’ns ocorren més arguments per fer evident que la cooperació és avui més necessària que mai, que no tenim polítiques tan adequades per a aquests temps com aquesta. Algú va apuntar en la mateixa cita, sense anar més lluny, que els països nòrdics ja han aconseguit establir la correlació entre cooperació i democràcia: sense saber encara per què molt bé, aquelles societats que la practiquen més tenen millors governs i més transparents. La cooperació és, en el fons, la versió netament democràtica de la política exterior, i hauríem d’apostar sense embuts per aquesta manera de fer les coses.

 

Vint anys no són res

dijous, 20/02/2014

Quants de vosaltres estaríeu litigant durant vint anys? Quants de vosaltres perseguiríeu justícia durant dues dècades? Quants de vosaltres aniríeu al cor de l’Imperi a exigir el que el vostre pobre país pobre no us ha volgut donar? Aquests dies hem pogut veure a Catalunya un d’aquelles persones que acostumen a sortir a les pel·lícules de Hollywood guanyant causes judicials a grans magnats i que es posen com a exemple de la tenacitat humana (i de les bondats del sistema americà de justícia per protegir les llibertats i drets individuals, l’oportunitat per l’operació publicitària mai es deixa passar de llarg per allà).

Si el Pablo Fajardo no ha estat encara el protagonista de cap pel·lícula de la 20th Century Fox és perquè a diferència d’Erin Brockovich, en aquesta història no hi ha cap nordamericà bo, i això seria complicat d’entendre entre l’audiència planetària, ningú se la descarregaria d’internet. Bé, no és cert, segurament els jutges de la cort a  Nova York, que van posar la seva garantia per a fer complir allò que dictés el tribunal equatorià al que van remetre el cas contra la Texaco plantejat pels afectats per la seva explotació petroliera a l’Equador, poden ser també els bons de la pel.lícula.

El 1993 va començar la demanda, després de que trenta anys d’activitats hidrocarburíferes deixessin l’Amazonia equatoriana plagada de casos de càncer i avortaments, per no dir de passius ambientals que encara són allà. En Pablo Fajardo ens explicava ahir al Col·legi d’Advocats de Barcelona com, un cop amb sentència firme al seu país, ara Chevron (ex Texaco) no vol pagar la indemnització que li demanen les víctimes: ‘Durant aquests vint anys s’han venut tots els actius, així que els hem d’anar a buscar fora del país. Per sort, existeix un acord interamericà de compliment de sentències, que assegura la seva convalidació fora de les fronteres del país que l’emet’. Els primers 10.000 milions de dólars segurament vindran del Canadà, on una cort d’Ontàrio ja ha acceptat el recurs de l’equip de d’advocats, quinze, que coordina en Fajardo: ‘Nosaltres contra més de 2.000 que té tota la companyia al món, s’imaginen?’

L’Argentina no farà el mateix, va claudicar davant Chevron per a que aquesta invertís al país, canviant la llei per fer-ho possible. Segur que  us sona, darrerament hem canviat una llei a Espanya per no haver de detenir a l’expresident xinés pels crims comessos al Tíbet, i continuar comerciant amb el seu país. Dalai, no defagiu, si en Fajardo i els seu van haver d’esperar vuit governs equatorians per a trobar un que simplement no els hi posés bastons a les rodes, segur que al final trobeu justícia sota el sol. Vint anys no són res.

On éreu vosaltres l’any 14?

dimecres, 12/02/2014

Nosaltres estàvem discutint si el formulari A-325/B del ministeri havia de tenir 1000 o 1100 caracters, per poder explicar millor les nostres propostes de transformació mundial a través de la cooperació al desenvolupament. Un aspecte trascendental per fer d’aquest un món més just, amb la col·laboració de tothom i sense estridències, qui es mou a la foto no hi surt. D’altres eren escrivint i pensant noves i imaginatives propostes per fer la revolució des dels nostres escriptoris o buscant la segona còpia compulsada d’aquella factura que ens van fer a una papereria de Kinshasa per una goma d’esborrar.

Mentrestant, al Congrés es ventilaven la dació en pagament, la justícia universal i el dret a l’avortament, en una jornada gloriosa que els anals de la història i els nostres nets recordaran. Les direccions i juntes, periodistes becaris i tèorics universitaris del bon rotllo, tornaran a demanar-se per què les ONG no mobilitzen el personal. Però si ja el mobilitzen! Jugant el joc de les cadires, a veure qui pot seure quan Margallo deixa de tocar la pandereta pàtria i s’acaba la música.

‘On éreu vosaltres l’any 14?’ es demanarà algú lustres després. No érem als carrers ni a les places, ni fent domassos ni pancartes, això toca fer-ho un dia, l’octubre, com si fos un pas més de la Setmana Santa, amb un ordre. Us canvio tota la cooperació al desenvolupament per tornar a poder exercir la justícia a tot arreu, de debó, i no endeutar més països per tal de buscar on vendre neveres, que això ve la setmana vinent. L’any 14 estàvem realment perduts en un món de paper, mentre el de veritat, segons ens arribava per un plasma, s’anava desfent com un castell de sorra.