Arxiu de la categoria ‘General’

Pirates del Carib

dijous, 2/01/2014

És ja un clàssic, com ‘La túnica Sagrada’ o ‘Ben-Hur’ a Setmana Santa, veure les aventures de Jack Sparrow al Carib per Nadal. La vau veure ahir per pair la darrera remesa de torrons, ajeguts semiinconscients al sofà com tothom, oi?

Avui sortia una notícia relacionada al diari: sembla que la gran constructora espanyola, adjudicatària de l’ampliació del Canal de Panamà, aturarà les obres del que havia de ser la vuitena meravella del món. El vaixell insígnia de la nostra indústria a l’exterior, l’exemple de les capacitats de la nostra raça, la prova de la nostra audàcia i la nostra perícia. Al final, era tot això, una mostra fidel del que hom ha fet a casa nostra i que ara intentem exportar de qualsevol manera. I ja se sap, ara no ens posarem a improvitzar, fem el que sabem fer, i cito a un company, professor de la UPC, que en sap del que parla:

Les constructores espanyoles estan acostumades a la seguent dinamica: presentarse amb un projecte que guanya per proposar una baixa temeraria (20-30 % quan a Europa no es baixa del 5%). Un cop aconseguit el projecte demanen una modificacio ( projecte reformat) i al final el projecte te un cost (projecte inicial+ reformat) de 110%-120%-130%….. El problema apareix quan se salta a Llatinoamèrica ja que aquesta dinamica canvia per un petit detall: les constructores han d’aportar el sistema de finançament. Llavors com ho fem amb el finançament del reformat? Si pel mig i adjuntes la gestio de la corrupcio (3%-10%-15%-50%………) i l’aparicio de nous cobradors el tema es complica. De SACYR no m’espero massa amb les practiques del seu antic president Rivero.

Un triple salt mortal sense xarxa no pot acabar be.

En Jack Sparrow haurà de passar per les excluses de sempre, perquè els altres pirates no han acabat la seva part del tracte. No se sap si Margallo, igual que ha fet amb les aspiracions sobiranistes que tant afecten la Marca Espanya, ha enviat també a les ambaixades un manual de PRESTO o d’EXCEL, per a que els nostres funcionaris a l’exterior revisin les ofertes que fan les constructores més enllà dels mars. En qualsevol cas, probablement ja sigui tard i en aquests moments tothom ens consideri part de la tripulació dels amics d’en Jack, fem el que fem.

Nadal anticapitalista

dilluns, 23/12/2013

Aquests dies, imagino haureu omplert de Christmes a mig obrir la part de dalt del televisor de casa vostra. Els que tingueu tele de plasma, ho tindreu més difícil, però segurament ja us haureu passat, com gairebé tothom, a la felicitació electrònica, que com a mínim no es passa totes les festes caient amb cada corrent d’aire. ‘La porta, home!’. Mira que és empipador haver de recomposar un cop i un altre l’exposició de motius alpins i el ramat de camells.

De vegades, però, arriben felicitacions de Nadal diferents. Aquesta que m’arribava dissabte, des de molt lluny, trobo que mereix ésser compartida amb tothom:

 

Cajamarca (Perú), 21 de desembre 2013.

Estimats germans, amics :

En la tradició cristiana celebrem la memòria del naixement de Jesús, qui es mostra com “llum enmig de les tenebres”. Tenebres que, segons el profeta Isaïes, són les tenebres de la injustícia, els abusos del poder colonitzador, la religió falsa i ritualista, les autoritats corruptes que no fan justícia als pobres.

Lamentablement, és una festa que el capitalisme ha reduït al comerç, al consumisme, a l’ocasió per l’endeutament ( “Consells utilitzar bé els diners en Nadal” , enviaven avui en missatges de correu als clients dels bancs).

Que els creients i no creients puguem subvertir aquest ordre, salvant encara el caràcter fratern de la reunió i la comunió familiar en una societat que promou l’egoisme individualista. O subvertint el model del ” campi qui pugui” que es vol imposar, practicant i anunciant en aquesta ocasió la solidaritat amb aquells que, exclosos de la festa per la injustícia social, trobin en nosaltres gestos de solidaritat efectiva, com ho farem amb les famílies dels nostres germans que van assassinar o van quedar ferits per defensar l’aigua i la terra amenaçades per mines Conga a Cajamarca, o amb el guardià de les llacunes Wilson Cueva Lozano a qui ahir va detenir la policia a Huasmín de Celendín, o amb els germans que han estat colpejats i ferits ahir a Cocachacra a Arequipa quan protestaven davant la imposició policial de l’audiència de la mina Tia Maria de propietat de l’home més ric del món, Carlos Slim .

Una abraçada ! !

 

Doncs això, que tingueu un Bon Nadal. Anticapitalista, esclar.

Enterraments

dilluns, 16/12/2013

Heu vist ‘El Padrí’? Dom Vito, just abans de morir, adverteix el seu fill, en Michael Corleone, que qui li proposi un armistici amb el seu enemic, és qui ha traït la ‘famiglia’. Il Padrino mor i aleshores arriba la famosa escena de l’enterrament, on Michael rep, efectivament, l’oferta de treva de qui, després ho sabem, és qui ha venut als Corleone.

Aquesta setmana, veient l’enterrament d’en Mandela, m’ha vingut al cap l’escena. Mai sabrem si durant la seva llarga agonia, Madiba avisà algú dels seus, a cau d’orella, sobre qui seria o com es manifestaria el traïdor a la causa dels drets humans a Sudàfrica o al món. Potser s’hi va estar morint durant tants mesos morint-se perquè el relat no era fàcil i breu, la frase que havia de dir en Brando a Al Pacino en aquell encantador hort familiar de la pel·lícula. La llista de traïdors a la causa és llarga, a casa i a fora, tots fent-se la foto a l’estadi i estrenyent mans, fent abraçades i discursos confeccionats per passar a la posteritat, reivindicant el llegat i l’herència de Nelson. Qui mai tancarà Guantanamo o assassina impunement a Afganistan, encaixa la mà a aquell altre que no deixa sortir del seu país a la gent ni els deixa llegir el que volen. Res a dir dels sicaris i gàngsters de tercera fila de sempre, dels que res esperàvem i que com a mínim no van gosar fer massa discursos. Ni dels que no va venir i no van trobar millor excusa que el preu del viatge per no fer-ho, quan no reparen en gastar el que calgui per expulsar la gent del seu país. Pel mig, un extra amb frase, que fuma puros i evoca la glòria esportiva conquerida a Sudàfrica, mentre retalla amb multes els drets civils al seu país. Panem et circenses.

Mandela no era Dom Vito, l’exemple no dóna per més. Em temo, però, que passi igual que a la pel·lícula, i desfem en un tres i no res tot l’edifici del Drets Humans, sota l’aparença de normalitat d’un inocent bateig, segurament el d’una nova època. Res ens assegura que aquesta generació sigui millor que l’anterior, ni que s’ensurti i mantingui les conquestes de l’anterior, al contrari. Tant de bo no s’assemblin en res més els dos enterraments.

Sou tots uns subvencionats!

dilluns, 9/12/2013

En aquest país el pitjor que et poden dir és que ets un subvencionat. Amb aquesta maledicció, et treuen d’una tacada tota legitimitat o dret a ser escoltat o considerat. No ets ningú, el que diguis no serveix per res, perquè en el fons, estàs a sou de la màquina, del Gran Germà que tot ho controla, de l’Estat. Ets el pitjor, ja està, un altre a sou del Govern, què havia de dir? Què pesats, sempre demanant i mirant per lo seu!

Suposo que ningú pensa això de la majoria de serveis i coses que el propi Estat fa per si mateix, i que en el fons ens surten a tots més barates per estat ‘subvencionades’. Imagineu-vos saber que en el fons som tots uns subvencionats, tots i cadascú de nosaltres, per no pagar el transport públic o la Universitat dels nostres fills al seu preu real, quin tràngol. Xiss! Que no surti d’aquí.

Quan les entitats de cooperació no reben subvencions públiques, es donen a sí mateixes un àurea de legitimitat insuperable. Fins i tot, poden ser agraciades amb la visita d’un Molt Honorable President de periple místic per l’Índia, com per reconéixer aquest punt d’autenticitat que la resta, pobres mortals, no han aconseguit. Encara hi  ha classes, petits, i si vius dels teus socis i de donacions particulars, ets el sheriff.

Ara bé, si goses portar-li la contrària al poder, et pot passar que et diguin que ets un subvencionat. No perquè ho siguis, sino per expressar la poca consideració i la baixesa moral en la que pensen que vius. Una senyora li etizabava això, via twitter, aquesta setmana, a Amnistia Internacional, per negar-se a prendre part dels actes del Tricentenari. Sou uns subvencionats! Una de les entitats probablement més independents, política i econòmicament, que s’enfronta cada dia a totes les dictadures i aprenents de democràcies del món, de sobte era en realitat una ‘subvencionada”, que feia el que li deia el seu amo a Madrid. La nostra piuladora anònima s’afegia així a la indignació que feia bullir les xarxes amb l’eslógan #esborratdamnistia.

El que us deia, uns altres subvencionats, que volen mantenir el cul calent. Esclar que molts tenien la solució al problema: si en lloc de ser Amnistia Espanya fos Amnistia Catalunya, aleshores no haguessin claudicat al ‘diktat’ de Madrid. Però si és en el fons la mateixa entitat i filosofia (de subvencionats de nyigui-nyogui), no es baixarien aleshores i un cop independents, els pantalons igualment amb els desitjos de palau a Barcelona?

Que poc acostumats que estem a aquest país a la independència. A la de la societat civil, vull dir.

El Doctor Franz de Copenhague amb salacot

dilluns, 2/12/2013

L’altre dia, ho confeso, vaig anar a veure l’exposició ‘Invents: idees que canvien vides’ al CaixaForum. Una mica de retruc, però hi vaig entrar, i fins i tot vaig aconseguir no pagar, gràcies a un termini fixe dels estalvis de la canalla, que algun dia s’acabarà i ens permetrà deixar de ser clients de La Caixa, i tornar a pagar per veure aquestes coses. O no.

Sempre m’ha divertit la fascinació que sent la gent pels invents. Jo mateix me’n declaro un enamorat, la secció que dirigia el Doctor Franz de Copenhague al TBO era de les meves preferides. Tothom hi pensa quan té un problema, no? ‘A veure què inventem ara per ensurtir-nos’. Fins i tot, estudiar enginyeria, té alguna cosa d’això, d’aprendre per bruixot, de voler saber els trucs i encanteris que la ciència i la tecnologia proporcionen.

L’exposició és una desfilada de pissarres que expliquen coses realment curioses. Hi ha una bombeta que funciona sense electricitat, maravellosa, tu, que el que fa és captar la llum de l’ambient exterior de les cases des de la teulada i expandir-la i multiplicar-la per tota l’habitació on s’instal·la. Res, una ampolla de Coca-Cola familiar plena d’aigua, encadellada a la uralitat. Esclar, funciona només de dia i està especialment recomanda per aquelles llars a barris tan densificats que no tenen ni per obrir una finestra. Segurament a la propera edició ja hauran trobat com fer que funcioni de nit, tant de bo.

El problema amb els invents i la tecnologia és que sovint amaguen problemes estructurals, i ens poden despistar sobre la naturalesa de les situacions que volen redreçar. Evidentment, és més simpàtic, barat i cool inventar el el ‘bidó-roda’, amb el que les dones africanes poden recórrer centenars de quilòmetres l’any traginant l’aigua que fan servir a les seves llars, que no pas escometre les polítiques necessàries per acabar amb el problema de l’aigua rural a l’Àfrica. I atès el gran valor que té la innovació a la nostra societat, ens pot semblar que atacar els problemes de les inequitats inventant bombes d’aigua amb pedals de bicicletes reciclades, és el paroxisme de les bones intencions i del bon rotllo enginyeril. Ja sabem què fer amb la nostra carrera!

Les aventures del Doctor Franz de Copenhague amb salacot només poden tenir una lectura possitiva en el mestrestant. Mentre generem ciutats i habitatges dignes, podem posar una d’aquestes bombetes miraculoses. Mentre generem infrastructures i sistemes que gestionin l’aigua a tot arreu, podem alleugerir el pes dels càntirs. Mentre arriba l’energia a tot arreu, podem reutilitzar bicicletes. Si no hi ha el mentre davant, li esteu fent el joc a allò o a qui genera l’exclusió, no us enganyeu pas.

La tecnologia és realment útil i potent no quan genera invents que alleugereixen les desigualtats, sinó quan es democratitza i es posa al servei de la generació de canvis profunds, que acostumen a ser polítics.

Sipopo, un allotjament de 580 milions

dilluns, 25/11/2013

 

 

 

 

 

 

 

 

Una entrada del Manel Rebordosa, d’Enginyeria Sense Fronteres

La selecció espanyola acabava la setmana passada el seu passeig africà. Dues polèmiques han acompanyat l’actual campeona del món durant aquest viatge: Les suspicacies derivades de la visita de “La Roja” a una de les pitjors dictadures africanes (Guinea Ecuatorial) i una gran polèmica entorn al baix nivell esportiu de l’equip espanyol, que s’ha saldat amb una victòria pírrica a Guinea i una derrota merescuda a Sud Àfrica. Pel que fa al baix nivell deportiu el tema donarà, segurament, per omplir de continguts unes quantes setmanes els marcas, carrousels, punto-pelotas, i altres espais comunicatius per l’estil, en un debat inversament crucial per a l’avenir del pais a l’entusiasme dels qui el practiquen. En canvi pel que fa a les suspicacies per la visita a Guinea, aquestes s’apagaren rapidament gràcies a l’aclaració de que el viatje era “benèfic” i que Guinea Ecuatorial només es faria càrrec de l’allotjament.

Però a la Federació Espanyola de Futbol li va faltar aclarir que l’allotjament de la sel·lecció costava als guineans al voltant de 580 milions d’euros. Aquest es el preu que l’estat guineà ha hagut de suportar per a construir del no res una ciutat de luxe, Sipopo, en la qual allotjar els convidats de tota mena del règim. Antonio Limones, la persona que la federació envià a Guinea per a verificar que l’allotjament posat a disposició de la selecció era adecuat, segurament s’entusiasmà al trobar-se amb un complexe de més de 3 milions de mètres quadrats albergant 21 infraestructures que inclouen, entre d’altres, l’únic camp de golf de 18 forats del pais, àrea residencial amb 52 mansions de superluxe per a hostes VIP, hotel – ressort de 5 estrelles (L’únic de Guinea) amb més d’un kilometre i mig de platja privada i autopistes exclusives d’accés des de l’aeroport internacional de Malabo. El complex fou inaugurat el 2011 després d’una construcció accelerada amb l’incentiu de que pogués allotjar la 17ª trobada dels caps d’estat de l’Unió Africana.

La inversió gubernamental en aquesta infraestructura en un país que mostra alguns dels indicadors de qüalitat de vida més baixos de la regió (i cal tenir en compte que Africa Central es troba a la cua del món pel que fa a aquests indicadors) es il·lustrativa del tipus de prioritats que mouen al règim ecuato-guineà. La capacitat d’inversió per part del govern podria fàcilment acabar amb la pobresa i el barraquisme en un país que té una renta per càpita superior a la d’alguns paisos europeus (Polonia, Croàcia) gràcies al petroli però on un 60% de la població viu en l’extrema pobresa. La situació econòmica de la majoria de guineans, pitjor que la de molts paísos veins amb economies molt menys afortunades, s’agreuja per la encara més precaria situació en materia de drets humans.

Mentrestant els mitjans espanyols han valorat com una mena d’heroisme el fet de que cap jugador es fotografiés amb Teodoro Obiang sense tenir en compte que la selecció al complet s’allotjava, per a dir-ho clar i català, a casa seva, en un dels seus projectes estrella.

Esperem que el temps ens respongui a les preguntes a les quals es va negar a fer-ho la Federació Espanyola de Fútbol. Alguns sospitem que la pregunta clau (Perquè Guinea?) podria tenir relació amb la bombolla constructiva que s’està visquent a Guinea Ecuatorial del qual la pròpia Sipopo es un exemple. Els pocs diners del petroli que escapen a la fuga de capitals i es queden al país s’inverteixen en infraestructures de dubtosa utilitat real però que generen una veritable “guerra”entre empreses vinculades al camp de la construcció, moltes d’elles estrangeres. Caldrà estar atent a aquelles que eventualment puguin treure rèdits del partit de la selecció.

 

La gran estafa alimentària

divendres, 15/11/2013

 

 

 

 

 

Una entrada del Javier Guzman, Director de VSF-Justícia Alimentària Global

Aquesta setmana hem rebut una notícia que evidencia un cop més l’enorme poder que les grans empreses de l’agroindústria tenen sobre la nostra vida: la conclusió de l’últim estudi realitzat per l’Agència Europea de Seguretat Alimentària ( EFSA ), que determina que els aliments ” funcionals” adreçats a infants menors de 12 mesos NO aporten un valor afegit a una dieta equilibrada . En altres paraules , certifica que es tracta d’una enorme estafa.

Aliments aquests anomenats funcionals que no són qualsevol cosa, sinó que s’han convertit l’última dècada en la nova gallina dels ous d’or de la gran indústria alimentària. Un gran negoci on s’han invertit centenars de milions d’euros en grans campanyes de publicitat per convèncer-nos de les meravelloses propietats d’aquests productes. Productes que com renovats bàlsams de Fierabrás prometen millorar les defenses dels teus fills, el colesterol, l’osteoporosi i qualsevol cosa que es puguin imaginar.

Es tracta en realitat d’un enorme negoci que mou més de 4.000 milions d’euros, que ha aconseguit que a Espanya el 40% de les llars consumeixin algun producte d’aquest tipus, o que 1 de cada 10 productes dels prestatges tinguin estàs característiques o que el seu preu cuadripliqui a un altre aliment de la seva categoria.

Oi que no és altra que la que defensa l’EFSA, últim bastió que aguanta la pressió dels lobbies més poderosos d’Europa. Una veritat que indica que les propietats de la gran majoria d’aquests productes són falses, purs fraus. Els últims anys aquesta ha declarat com a publicitat fraudulenta el 80 % dels productes que ha examinat: dels 44.000 productes que s’han presentat a examen per verificar les seves propietats només han estat aprovats 222.

Un dels escàndols més importants derivat de l‘estudi contundent que va realitzar el 2010 la pròpia EFSA és l’Actimel de DANONE: a aquest es rebutjaven de ple les desenes d’informes presentats que avalaven les propietats d’aquest producte per reduir les toxines produïdes per l’espècie bacteriana Clostridium difficile, acabavant radicalment amb les famoses avantatges de prendre L. Casei.

No obstant el gran poder d’aquestes corporacions en els mitjans de comunicació massius impedeix que els consumidors tinguem accés a la informació real. Però si les nostres Adminstraciones públiques tenen aquesta informació, si saben que som víctimes d’aquesta enorme estafa massiva,  per què no fan res? Ens informen? Ho regularan algun cop?

Què protegeixen? La nostra alimentació o el seu benefici?

Tu a Israel, jo a Filipines

dimarts , 12/11/2013

M’informen que el Comitè Català d’Ajut Humanitari d’Emergències no fa ni dues setmanes que es va reunir, forçat a fer-ho, per coordinar la resposta catalana davant Síria. En tot aquest temps, sembla que només s’ha pogut coordinar el lliurament de dues ambulàncies, de les quals una ha estat, diguem-ho de manera suau, expropiada per alguna de les parts en conflicte.

Per afegir estrés al Comitè, arriba un tifó a Filipines i deixa a deu milions de persones damnificades i més de deu mil víctimes. Inexplicablement i tot i la rapidesa de reflexes catalana, en Margallo ens agafa la davantera i envia dos avions de la cooperació espanyola, rotllo darrera ronda, vinga que tanquem la paradeta. Les ONG, molt amables, tenen temps per rebre l’avió de l’ou ferrat, ja portaven una bona estona enfarinades.

 

– Pili, vols dir que m’havia de posar el barret aquest també?

– Fes-me cas, aquest són socis preferencials.

Nosaltres a la nostra. Total, d’aquí quatre dies vindrà un altre tifó i ho engegarà tot a fer punyetes, no val la pena reconstruir res. Com a Gaza, tornen a emprenyar-se i bombardegen la plaça que s’havia construït l’Ajuntament de Barcelona. Això de la cooperació és una encaparrada sense sentit, al final sempre acaben guanyant les forces de la natura.

Jo a Israel, tu a Filipines. Els països trien el seu lloc al món i aquests dies hem vist a la Catalunya institucional estrenyent unes mans i no d’altres. Una altra Catalunya mirava la tele, sentia el recompte de víctimes, feia algun donatiu o fins i tot  pujava a algun avió rumb a Àsia, però ja sabia que l’altra no faria res per tot allò que estava passant davant els seus ulls.

Potser l’any vinent el nostre intrèpid Comitè tindrà temps per tornar a reunir-se, mai perdeu l’esperança.

 

Sospitosos habituals

dilluns, 28/10/2013

Aquest cap de setmana hem anat de fira. Una d’aquelles fires on veus gent que et ven cervesa artesanal, pastissos ecològics, vi negre i blanc que han fet mans que troben un lloc al món fent la verema, mèl de tots els colors fet per abelles que coneixen l’olor dels pesticides. Gent que et fa una assegurança, et troba una casa, et munta un espectacle, una fàbrica, unes vacances o et dóna un crèdit si ets tu qui vol muntar alguna cosa d’aquestes. Gent d’Alcoi, gent de Vallbona de les Monges, gent Cal Cases, gent de Roquetes, i gent de Barcelona també. Hem vist gent que fa política i que en parla, que proposa opcions, que les escriu, les defensa i que les porta a terme. També hem vist diputats amb el seu seguici treient el nas per la fira, discutint amb els firaires, o fins i tot d’altres possant-se darrera d’una taula a fer ells mateixos de firaires, i fer política des d’un altre faristol. Els pedestals i els faristols estan canviant, com deia aquell.

També hi ha hagut d’altres que no els ni les veurem mai per la fira, ni hi són ni se’ls espera, perquè no creuen en experiments que ves a saber si no ho canviaran tot. L’economia solidària ja no és patrimoni dels sospitosos habituals, es fa gran dia a dia com tot allò que té al darrera la necessitat i una lògica aclaparadora, i aviat la vostra veïna també comprarà en ecosols i deixarà d’anar al súper. La Fira d’Economia Solidària ha fet la seva segona edició aquesta setmana, no hi falteu a la tercera o començareu a ser gent rareta al vostre barri.

‘O foten el camp les multinacionals , o ¡les fotem fora!’

dimecres, 16/10/2013

Una entrada de l’Erika González, de l’Observatori de Multinacionals a Amèrica Llatina – Pau amb Dignitat

Del 8 al 12 d’octubre es va desenvolupar la I Trobada Internacional sobre Model extractivista Miner Energètic entre la ciutat de Neiva i Garzón , situades al departament de Huila , al sud de Colòmbia . El fòrum va ser el resultat del treball conjunt entre l’Associació d’Afectats per la represa hidroelèctrica El Quimbo ( Asoquimbo), el moviment Rius Vius, que articula les resistències enfront de la construcció de grans preses hidroelèctriques a Colòmbia, i Stop Enel, la xarxa de organitzacions italianes que denuncia la violació de drets humans per l’empresa Enel i les seves filials . I l’objectiu que perseguia era analitzar com els projectes miners, petroliers i hidroelèctrics s’estan expandint per tota Amèrica Llatina, com les empreses transnacionals són les principals beneficiades i com, lluny de portar el progrés i el desenvolupament, estan causant una forta crisi socioeconòmica en la població rural afectada, el desplaçament forçat i la destrucció d’ecosistemes de gran valor natural .

La trobada tenia com a cas paradigmàtic la construcció de la presa hidroelèctrica del Quimbo, que inundarà 8.250 hectàrees del departament de Huila. De fet, la gran majoria de les persones que van acudir eren afectades pel projecte : pagesia , pescadors i pescadores, comerciants, transportistes, etc. L’empresa responsable d’aquesta central hidroelèctrica és Emgesa , filial colombiana d’Endesa que, a la seva vegada, té com a principal accionista l’empresa italiana Enel. La transnacional controla una part important del sector energètic colombià, ja que aquesta companyia produeix el 21% de l’electricitat que es consumeix al país, és a dir, té un gran poder econòmic i polític. I ha fet valer aquest poder en tot el procés, no ha importat que el 95 % del projecte s’ubiqui sobre la Reserva Forestal de l’Amazònia, eliminant així gairebé 1.000 hectàrees de bosc ripari i tropical sec, de gran valor per la seva raresa i biodiversitat. No ha importat tampoc que aquest mateix projecte fos denegat la primera vegada que es va presentar, el 1997, per la crisi socioeconòmica que generaria en un territori qualificat per les mateixes institucions públiques com ” les millors terres amb aptitud agrícola de la regió”. I, finalment, les exigències socioambientals previstes en la llicència ambiental atorgada per l’Estat colombià van ser gradualment rebaixades a través del poder jurídic i polític d’Emgesa .

El projecte porta un avanç, segons fonts empresarials, el 53 % de l’obra i, tal com es va predir el 1997, ha causat una forta crisi socioeconòmica. La filial d’Endesa – Enel ha anat comprant les finques productives situades a la zona del futur embassament , i amb això, ha anat eliminant l’activitat agropecuària. El resultat ha estat la pèrdua de la feina de milers de jornalers i jornaleres del camp, l’expulsió de pescadors i pescadores del territori proper al riu, la paralització d’altres professions lligades a l’activitat agrària (transportistes , comerciants , constructors , etc .), etc. Si bé hi ha previstes compensacions a la població afectada hi ha fortes denúncies al respecte. D’una banda, la població que ha de ser desplaçada del seu territori, i reubicada en altres zones que tinguin les mateixes condicions del lloc on vivien, encara no han estat efectivament reubicades. Per cert , la reubicació se situarà en altres finques que estaven en producció agropecuària així que s’està generant més atur i enfrontament entre la població a reubicar i la que aquí treballava .

D’altra banda, els jornalers i jornaleres que, encara que treballaven en les finques que es van a inundar, viuen fora d’aquesta zona. Aquestes persones laboraven la terra sense cap tipus de contracte i, per tant, en alguns casos han estat reconegudes com a afectades i en molts casos no , depenia del que comuniqués el patró. Precisament la població més vulnerable, la que ara no està trobant feina, la que en veu de Gyna, camperola de Garzón, mostra com de vegades viuen “amb la inquietud que si dinen no sopen ” , la qual no sap com pagarà seus deutes, la llum, l’aigua, l’arrendament, etc. Aquesta població no té cap tipus de restitució i les seves reclamacions no són escoltades per l’Estat colombià perquè exigeixi a l’empresa que mitigui els danys que està causant. Davant la connivència entre l’Estat i la multinacional moltes persones afectades s’han articulat en Asoquimbo per mostrar la seva oposició al projecte amb més força, per reivindicar, amb aturades i marxes , que “o foten el camp les multinacionals del territori , o ¡ les fotem fora ! ” , per iniciar accions judicials, i per prendre les terres que fins fa pocs anys treballaven i ara no poden perquè són d’Emgesa. L’objectiu és tornar a produir aliments en elles i així afrontar la forta crisi que està vivint una bona part de la població, visibilitzar la inviabilitat del projecte i crear reserves camperoles agroalimentàries que permetin una vida digna als jornalers i jornaleres víctimes del projecte hidroelèctric del Quimbo.