Arxiu de la categoria ‘General’

De la retòrica als fets

divendres, 11/10/2013

Una entrada de n’Eloísa Piñeiro Orge, militant a Enginyeria Sense Fronteres.

Amb el lema “Dret a l’Habitatge i a la ciutat . De la consigna als fets”, es va organitzar el passat dilluns una taula rodona per commemorar el Dia Mundial de l’Hàbitat.

Aquest any, a més de comptar amb activistes de llarg recorregut en la defensa del dret a l’habitatge i la ciutat; l’Itziar González, el Pere Pujol, l’Ada Colau i el Gerardo Pisarello, es va oferir la fila zero a les forces polítiques parlamentàries per tal de generar diàleg (van excusar-la seva presència el PP i CiU, i ERC no es va presentar, simplement). L’objectiu, cobrir buits en aquest canal de comunicació malmès entre la ciutadania i el Parlament , aquest canal que es diu democràcia .

Des de la taula es van oferir reflexions profundes sobre el moment crític en què vivim : sobre la urgència de solucionar el problema de l’habitatge, sobre el retorn a formes de barraquisme a la ciutat de Barcelona, sobre la batalla per gaudir dels espais públics de les nostres ciutats, sobre la necessitat d’un poder polític que s’alliberi del segrest dels interessos privats a què està sotmès, sobre la construcció de marcs normatius garantistes des de la rebel·lia, etc. Entre referències a Lefevre i Italo Calvino, es va cridar a la mobilització a Salt (Girona), a la desobediència civil i a la posada en pràctica de solucions concretes per part dels poders públics. S’esperava ( ingènuament? ) que en aquest espai d’incidència política, les orelles de tots els servidors dels ciutadans que havien assistit a l’acte romanguessin obertes.

Des de la fila zero, les intervencions van ser heterogènies. El representant de les CUP va realitzar una síntesi magistral de la crisi a partir del joc del Monopoli, seguint la línia argumental de la taula. Ciutadans, que partia amb l’avantatge de no haver governat mai i amb el desavantatge de ser Citutadans, va manifestar que estava d’acord, en general, amb el que allí es va dir, però “en algunes coses no”. Quines coses? No es va saber del tot. Obvi, si fossin concrets i transparents no es disputarien un espai polític de posicionaments ambigus, que és el seu. El PSC, que partia amb l’avantatge de poder parlar amb coneixement de causa, va desaprofitar l’oportunitat de debatre amb seriositat, i davant la frustració generalitzada, no va fer més que retòrica. ICV-Els Verd, va intervenir amb coneixement de causa i posicionaments concrets, el que no redimeix un govern tripartit que va ser incapaç de regular el deliri immobiliari.

I així van ser interpel·lats des de la taula i el públic : ” els sembla que és apropiat exercir dos càrrecs polítics, senyor polític?” (com era el cas del representant del PSC), “els sembla que podem seguir esperant resultats d’accions polítiques estructurals en aquestes circumstàncies urgents ? “, ” faran vostès algun tipus de desobediència al Parlament per mostrar el seu rebuig a l’obscenitat política que s’escenifica en les institucions del poble ? “.

Amics i amigues, no sé si la por ha canviat de bàndol, però per descomptat, la incomoditat sí que ho ha fet. Allà en aquell espai, hi havia un 99% sorollós interpel·lant uns balbucejants servidors públics .

Senyors polítics , una vegada més li demanem a l’uníson: escolteu i vagin de la retòrica als fets. És urgent.

Flatulències

divendres, 4/10/2013

No, no és Catalunya que se separa d’Espanya com ha dit el simpàtic de torn.

És un senyor dipòsit de 1.900 milions de m3, que aprofita un antic pou petrolier, a 1.750 metres de profunditat, i pot emmagatzemar un terç de la demanda de gas en 50 dies de tot l’Estat. El senyor dipòsit resulta que està sobre una falla i ja és evident, sense haver estudiat cap màster de geologia marina, que és el responsable de fer ballar les Terres de l’Ebre i el nord de Castelló.

Què volíeu? És el sistema energètic que tenim, ja us ho explicava en un article fa uns dies, que es dedica a passejar el cru amunt i avall, el treu de sota terra i el torna a ficar. Evidentment les estimacions i els càlculs han fet figa, però no pengeu del màstil al senyor o senyora enginyera, siusplau. Ja sabeu que en Florentino, amb el 66% de les accions de l’empresa que construeix i gestiona el dipòsit, té un poder de persuasió sobrehumà, i que a més l’assisteixen les raons d’Estat, que sempre estan per sobre de tot, i més de qualsevol cofraria dedicada a pescar sardines.

El territori? Au, va. El territori s’acaba al terme municipal de Madrid o de Barcelona (l’Àrea Metropolitana, perdoneu). Més enllà és terra conquerida, una mena de colònia que proveu de matèria prima, aliments i energia a les urbes. No posarem ara en perill el desenvolupament de la majoria, sempre silenciosa, per quatre gambes i una mica d’arròs, ni per uns quants que criden i que quan parlen no se’ls entén massa bé.

En fi, un episodi més d’aquest sistema tan racional on vivim. Canvieu Alcanar per Orellana o Cajamarca, la història és la mateixa i no canviarà fins el dia en què en Florentino i en Roca no puguin celebrar els Consells d’Administració amb una paella del Delta. Penseu-hi, cap cop que obriu el gas.

 

Candidats

dijous, 26/09/2013

Probablement no ho sapigueu, però Espanya treballa infatigablement per ser present al Consell de Seguretat de Nacions Unides des de 2005. Aquesta setmana és important per a la candidatura, a l’Assemblea de les Nacions Unides a Nova York , haurà de competir amb Turquia (de nou) i Nova Zelanda, per una poltrona entre els que remenen les cireres. Dos anys al top ten per impulsar el diàleg i la pau al món, com al darrer cop quan l’Estat es va aliniar a la foto de les Açores per sortir del racó de la història. Però la Marca Espanya necessita catifes vermelles i titulars per lluir, que no ho veieu?

En Rajoy, com ho feia la seva camarada alcaldessa, ven al món un país de fantasia, que respecta els drets humans i es trenca la cara per mantenir la cooperació internacional. Potser és cert que algun dia vam ser els primers donants del PNUD, però fer servir ara una política pública en procés irreversible de desballestament per tornar a jugar a ser aprenents de potència mundial, sobrepassa el llindar del cinisme humanament suportable.

Quan no ens donin la cadira, tornarem a dir que no entenem què ha passat, i a sospitar de conspiracions alienes que nosaltres no sabem fer. Quan ens recordin en públic que potser és millor resoldre alguns problemes interns i de coherència abans de vendre motos, puros i olimpíades, tornarem a dir que sempre hem fet els deures i que som capaços de sorprendre el món. Que ens tenen mania, que la culpa és dels altres i que ens ho mereixem tot.

El llautó reflecteix molt i es veu massa davant els focus internacionals. Una llàstima, perquè gairebé ens ho havíem cregut tots.

 

PD. Encara ens queda una oportunitat amb Barcelona, capital dels Pirineus i de l’esquí nòrdic.

Democràcies

diumenge, 15/09/2013

Divendres passat el Sr. Joan Rigol, comissionat pel molt Honorable Sr. Mas, va venir a la molt díscola Federació Catalana d’ONG de Pau, Drets Humans i Desenvolupament, a explicar-nos què és això del Pacte Nacional pel Dret a Decidir (a “dicidir”, en dialecte barceloní).

S’ha d’agrair, en primer lloc, que el stablishment s’arremangui d’aquesta manera. Segur que alguns estan retrobant una segona joventut amb tant insurgència sobrevinguda, treient-se anys de sobre i respirant una vitalitat que feia anys que no sentien als pulmons. Lloable també la seva tasca sintetitzadora de sensibilitats i aportacions per construir un document que pel que sembla és molt important per exercir l’esmentat dret. Doctors té l’Esglèsia.

Em quedo, però, amb un comentari seu que crec que amaga moltes claus del procés:

– Uns em van demanar que afegís el caràcter de “radicalitat” democràtica que havia de tenir tot plegat. Però això és redundant, en el fons: o ets demòcrata o no ho ets.

Deixi’m, Joan, que discrepi. La democràcia no és cap codi binari, on-off, Barça-Madrid, blanc-negre. Sota la denominació de democràtics hi ha règims de tota mena, també quan parlem de la democràcia parlamentària occidental. L’altre dia, la Càmera del Comuns ens va ensenyar les possibilitats, inexplorades al nostre Estat, que pot tenir una democràcia representativa. Encara està per arribar el dia en què la responsabilitat com a representants dels ciutadans passi per sobre de la disciplina de partit al nostre país, i això té molt a veure en el desig refundacional que circula darrerament pels carrers, no només a Catalunya. Esclar que encara hi ha gent que pensa que Rússia o el Marroc viuen en democràcia.

A més, no s’ho prengui malament, forma part d’una trampa parada a la nostra generació, que va arribar quan s’havia gestionat l’operació de lifting i canvi d’inquilins a Palau, i va creure un relat històric tancat i barrat. La seva democràcia era l’estació final de tot procés polític a la nostra societat. Ja està, havíem arribat al sumum, al que tenien tots els nostres admirats veïns. Teníem democràcia, la felicitat era això, i anar contra aquesta concepció inacabada era anar contra el sistema. “Anar contra la democràcia”, no puc imaginar pecat més gros. Recordo unes declaracions de Miss Relaxing Cup, quan era la primera dama de tot això, sincerant-se i admetent que això era tot el que estaven disposats a cedir els seus  a nivell de poder, que la democràcia en totes les llengües peninsulars apel·lava a una urna que un dia cada quatre anys tenia el seu moment de glòria. Les majories, les silenciones i les que fan xivarri, s’ho van creure i van posar el pilot automàtic. La resta de la història la coneix tothom.

Un dret curiós, el de decidir, que s’ha hagut de condicionar a pertànyer a la UE per deixar tranquil·la la patronal. Jo pensava que els drets s’exercien sense pre-condicions; que un no és lliure sexualment amb la condició de que acabi essent heterosexual, per posar un exemple. Com a molt, canviar de fronteres, però no de democràcia, però fins i tot això s’enfronta amb la idea de democràcia de l’altra banda. Ho veu? L’adjectiu no era perquè sí, sense la radicalitat democràtica no avançarem ni en això ni en res. Ah! Pel Dret a Decidir dels Pobles no es preocupi, portem tota la vida defensant-lo i no farem ara cap excepció.

Canvi de terç

dimecres, 28/08/2013

Acabem de saber que el Govern aprova el projecte de Llei d’Acció Exterior. Sembla que no ha servit de gaire que entitats de tota mena li haguem expressat la nostra voluntat de participar en l’elaboració d’una política pública tan important com aquesta. Sobre tot aquelles que tenim una vocació internacionalista més que evident, treballant per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament, les quals, en molts casos, tenim més coneixement, trajectòria i contactes que la pròpia administració catalana.

Us imagineu la patronal o els sindicats no participant a una llei per estimular l’economia o l’ocupació? A més de no pagar els seus deutes, els administradors de la finca no deixen de menystenir-nos dia rera dia

Queda el tràmit parlamentari, clar, esperem que les forces polítiques se n’adonin de l’absurd i facilitin un espai a les entitats i a la FCONG per aportar visió i bagatge. Són temps nous i no es pot continuar construint els països i les seves lleis com al s.XIX. Sobre tot si després alguns s’erigeixen en paladins de grans operacions democràtiques i en escrupolosos defensors de les iniciatives de la societat civil.

L’espectacle vergonyós de la política internacional d’aquestes setmanes d’uns i d’altres ens obliga a canviar de terç. Quan abans tornin les relacions entre pobles i països a les persones, abans deixarà de morir gent. Arribat aquell moment, veneu les vostres accions d’Indra o d’Airbus, us avisem.

Avui és Colòmbia

dimarts , 27/08/2013

Entrada a càrrec d’en Javier Guzmán, Director de VSF Justícia Alimentària Global

Aquesta setmana passada a Colòmbia més de 200.000 camperols i camperoles s’han mobilitzat contra les polítiques públiques dutes a terme pel govern de Juan Manuel Santos. Els que alimenten al país han dit prou i van declarar una vaga agrària que ha estat violentament reprimida per les forces d’ordre públic

Amb aquesta vaga l’agricultura camperola a Colòmbia diu prou. Prou de la pobresa secular a què han estat sotmeses les seves comunitats, n’hi ha prou de la manca d’inversió en serveis públics a la població rural, n’hi ha prou del deteriorament de les seves rendes que els empobreix dia a dia, prou de que el 77% de la terra estigui en mans del 13% de la població.
Però els motius de la lluita dels camperols a Colòmbia avui no són només domèstics, sinó globals. Motius lligats a les conseqüències brutals d’un nou ordre alimentari que privilegia transnacionals i bancs, convertint els aliments en simple mercaderia o actius borsaris i excloent a la pagesia. Un nou ordre del que la punta de llança ha estat la desregulació i globalització del mercat agrari que s’ha dut a terme mitjançant els Tractats de Lliure Comerç impulsats pels EUA i Europa.

Així, és fàcil veure com el que succeeix en el camp colombià està passant en diversos països, també en el nostre. Passa quan el diferencial de preu entre el que guanya el supermercat i el que rep l’agricultor és de més del 500%, quan el 1994 existien 140.000 explotacions làcties i avui només queden 23.000 o quan les dades de concentració agrària a Espanya són avui més grans que l’any 1930 o passa quan es destrueixen i privatitzen els serveis públics del nostre pobles. Un nou sistema agrari que ha aconseguit el rècord de 1000 milions de famolencs al món.

Aquesta lluita global de milions de camperols i camperoles és moltes vegades invisible per al món urbà, però a tots ens concerneix, es tracta de la nostra alimentació i tot apunta que el pròxim escenari de la lluita tindrà lloc a Europa, que en aquests moments negocia el major acord de lliure comerç de la història, el que tindrà lloc entre els EUA i la UE, i on l’agricultura és un dels capítols més importants.

MacProveta

diumenge, 25/08/2013

La tecnologia per a tots nosaltres és com en Puyol o en Messi. Quan tot està perdut, sempre queda l’esperança de que el darrer home de la defensa o el primer de la davantera eviti el desastre. Ens han educat en una cultura tecno-optimista, en la qual qualsevol problema pot ser resolt tecnològicament, de manera que allò que té menys importància són les nostres decissions políticas o socials. De vegades, fins i tot aquestes són hostatges de la veritat tècnico-científica i de les limitacions que el nostre coneixement té en cada moment. Segur que heu sentit mil cops a alguna personalitat política fent com que simplement repeteix la veritat que els informes tècnics, com un oracle, han anunciat al món, i que no hi ha res a fer. És així, ho diuen els tècnics.

Vosaltres no ho sabeu, però d’aquí vint anys podreu demanar la McProveta a la vostra cadena d’hamburgueseries preferida. Un tros de carm amb el millor de la carn però que mai haurà corregut per la muntanya ni pasturat ni begut llet de sa mare. Fa pocs dies fou presentat en societat el primer prototip, el primer grapat de cél·lules mare que han tingut el plaer d’esdevenir una McProveta. Els experts diuen que menjar carn convencional serà un luxe d’aquí uns anys, i que la proteïna haurà de sortir d’enormes cultius cel·lulars, de dimensions orwel·lianes. Fàbriques que acabaran amb els privilegis d’alguns i acabaran amb la gana al món. Això si no ho fan abans els dissenyadors de llavors de soja, blat de moro i altres aliments per a les vaques de tota la vida. Tots encaparrats en demostrar que la revolució verda es va queda curta i que la nostra supervivència només té una sortida, i passa per un laboratori.

No oblideu que qui s’ha gastat 250mil euros en aquesta primera hamburguesa digna de Farenheit 451 no ens ha convidat, i es voldrà cobrar la factura més endavant. No l’importarà que les cèl·lules mare que ha fet servir vinguin d’una espècie que centenars de generacions de ramaders han fet durant els darrers sis o vuit mil anys, en codi obert. Qui ha pagat la primera McProveta ja en té la propietat intelectual de la resta, i controlarà el seu sabor i el seu preu durant molts anys.

Penseu-hi quan feu el proper mos. La gana no s’acaba a cops de proveta.

Decidim els pressupostos

dilluns, 5/08/2013

Fa molts anys que a Porto Alegre i a d’altres ciutats brasileres i americanes, van començar a fer pressupostos públics amb la participació de la gent. No es feia sencer, de dalt a baix, partida per partida, però una bona part del pressupost d’aquestes ciutats es discutia a l’àgora pública, ordenant-se i prioritzant-se el destí dels recursos econòmics. A Catalunya, com a la resta de l’Estat, hi ha un bon grapat d’experiències, però a aquestes alçades no han passat del nivell municipal, tot i haver-se implementat en algunes ciutats com Sabadell o Sant Boi.

És sorprenent que un instrument de participació democràtica, una via de tocar el moll de l’òs del poder i una possibilitat de regeneració de la vida pública com aquesta, no estigui en aquests moment en boca de tothom. Per pujar-ho al nivell de la Generalitat, s’entén, i decidir què fem amb els nostres impostos. Sembla que ens agrada més la discusió de les dècimes que ens corresponen de dèficit, que no pas decidir què prioritzem en aquests moments de penúria econòmica. Està tot més clar, no? Com saber si ha estat penal o no, fora de joc o un golàs legal. Blanc o negre, no subliméssim la intel·ligència col·lectiva, si-us-plau.

A ben segur que algunes de les polítiques públiques que tothom considera com fonamentals en un Estat del Benestar, no es veurien tan castigades. Hom té força clares algunes raons per les quals val la pena contribuir a la caixa comuna, no ens equivoquem.Després d’algunes enquestes acientífiques arran de terrasses estiuenques, els resultats són contundents. Doncs no, no existeix ni es planteja tal exercici de cultura i d’implicació democràtica de qualitat.

Serà que alguns pensen que ja estem prou atabalats decidint el pressupost per les vacances? O que es pot decidir canviar de país però no el país?

Una llei contra els pobles

dilluns, 29/07/2013

Entrada a càrrec del Javier Guzmán, Director de VSF Justícia Alimentària Global

El Govern ha aprovat a corre-cuita i sense consens un projecte de llei anomenat de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, que converteix la població rural a ciutadans de segona. Una llei que diu buscar la racionalitat i l’estalvi econòmic, però que amaga una volta de rosca més en l’avanç de les polítiques neoliberals i l’extermini de tot allò que és públic.

A Espanya la població rural suposa el 20%, als qui aquesta llei treu de cop la seva capacitat de decidir sobre aspectes importants de la seva vida. Aquesta llei desmantella 3200 entitats menors i 1024 mancomunitats, buscant descaradament la privatització dels serveis públics que aquestes gestionen. Els serveis públics rurals es pretenen derivar a les diputacions provincials, el que significa concentrar dels serveis públics i donar-li la gestió a una empresa privada, així de fàcil.

Però no només es tracta de serveis públics, sinó que hi ha un altre part del pastís molt desitjable, ni més ni menys que els béns comunals, muntanyes, etc.,  gran part gestionats per aquests petits pobles per segles i que han aconseguit fins a la data que es mantinguin i que a més segueixin sent comunals. Amb aquesta reforma aquests recursos naturals passaran mans d’una diputació i tot seguit a grans empreses de l’agronegoci, el turisme, empreses extraccionistas que s’enriquiran amb el patrimoni de tots.

Fóra bo que el Govern recordés els efectes desastrosos d’última privatització de muntanyes a Espanya que va tenir lloc al segle XIX, quan milers i milers d’hectàrees de bosc van ser arrasades i desforestades, i només el 1859 el Cos d’Enginyers de Forests aconseguí salvar de la desamortització unes 6 milions d’hectàrees. Aquesta gran desamortització va causar erosió, desertificació, inundacions, acabant el que avui anomenem biodiversitat, cultura, embornals de carboni, un enorme patrimoni ambiental de tots sense preu, tot i que alguns ministres s’afanyin a posar-se’l.

Lobbies famolencs

dimarts , 9/07/2013

Una entrada del  Javier Guzmán, Director de VSF Justícia Alimentària Global

El consell de la UE, integrat pels caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, ha cedit una vegada més a la pressió dels lobbies donant via lliure perquè els diferents estats estableixin els seus propis límits a la regulació sobre posicions especulatives en aliments bàsics. Aquesta posició s’oposa frontalment a la recomanació realitzada pel Parlament Europeu, el passat mes d’octubre, que advocava per l’establiment de normes europees sobre els límits de posició per crear un espai controlat a nivell europeu.

La decisió del Consell obre la porta a la competició entre els diferents estats que tendiran a una major desregulació i a un increment de les posicions especulatives que tindrà un impacte immediat en l’increment dels preus dels aliments.

En definitiva, la UE renúncia a comptar amb uns límits clars i comuns de cara a la decisió final sobre la nova regulació de la Directiva Europea MIDFID (Mercats i instruments financers) que tindrà lloc al març de l’any vinent, un fet que si més no crida l’atenció, tenint en compte que fins i tot els EUA  han aprovat els límits de posició per a una sèrie de productes alimentaris.

La directiva MIDFID ha generat expectatives en tots els moviments socials i organitzacions preocupats per l’especulació alimentària, ja que podria suposar un punt d’inflexió per aturar l’escalada sense fre dels preus dels aliments a nivell mundial, restringint les activitats de les empreses de gestió de fons que segueixen participant en el negoci del preu dels aliments. Cal insistir en què aquest negoci genera fam i pobresa a les poblacions més vulnerables: la pujada dels preus de les matèries primeres que van generar les crisis alimentàries de 2008 i 2011 van ser, en la seva gran mida, provocades pels mercats financers.

El Govern espanyol, per la seva banda, no sap o no contesta. Des de fa més d’un any té aquest afer sobre la taula en forma de proposta no de llei aprovada pel Parlament Espanyol que exigia urgentment la regulació financera per evitar les pràctiques de l’especulació alimentària. Cal no oblidar que hi ha bancs espanyols implicats en aquest tipus de negoci.