Arxiu de la categoria ‘General’

El procés

dilluns, 3/06/2013

Ara ho entenc. Us haureu posat molt a explicar-ho fora, però aquí no havíeu dit gaire cosa. Entenc que enteníeu que ja s’entenia, entesos. He sentit al Molt Honorable per París, parlant de trens, i queda tot clar. Tu demanes comprensió internacional cap a les teves aspiracions i aquells responen: “Parfait, mon frére. I tu què em dones?” Diu: “Home, jo tinc un tren que quan sigui meu te’l puc deixar a bon preu”. “Ah, ça c’est une autre chose“, diu aquell, mentre s’ho anota a la llista de negocis pel futur, fent-se el càlcul ràpid de cap del que en pot treure, per saber si ha de riure o fer una ganyota de circumstàncies.

Crec que he ficat la pota, m’haureu de disculpar. L’altre dia va sortir la conversa amb un responsable de l’administració moçambicana, us juro que no va ser premeditats. Em vam demanar sobre els pous d’aigua que s’havien quedat sense construir per l’impagament de la Generalitat. I vaig haver de dir que estàvem als tribunals perquè no ens enteníem, com les parelles quan es divorcien i li demanen al senyor jutge que trobi una sortida al seu desencontre. Que no hi comptessin amb la inauguració, al menys per algun temps. Ara veig que no era això el que la diplomàcia popular que heu muntat (com es diu? Diplocat? Això!), havíem d’anar explicant pel món. Ja se sap, tot el que es fa amb voluntaris és molt maco, però de vegades patina.

En fi, com que tampoc parlo molt bé el portugués, segurament nao fais nada, i potser ni s’ha enterat aquell funcionari perdut a la sabana. No me l’imagino agafant un telèfon i comunicant-se ipso facto amb la intel·ligencia militar moçambicana o amb Exteriors per passar la dada.  Per cert, al preu al que paguen els xinesos el seu reconeixement a les Nacions Unides, crec que hauríeu de pujar l’oferta. Amb el rodalies no sé si convencerem a França, però per a que Moçambic digui que sí, mínim els hem de portar el Nou Camp a Maputo. I acabar els pous, hospitals i resta de compromisos, és clar.

No sé, penseu-hi, i ens aneu explicant el procés. Però abans de que surti als diaris, per no passar vergonya, si-us-plau.

Misèries pressupostàries

divendres, 31/05/2013

En algun lloc del pressupost de la República de Moçambic hi ha una línia, un assentament per als puristes, on diu “Cases perquè el Sr President passi un dia”. És fàcil de calcular, perquè totes les cases són iguals i, sense escalfar-se molt el cap, podem suposar que valen el mateix, sense gaire marge per a l’error. Llavors es multiplica el valor d’aquesta casa pel nombre de pernoctacions o dies i es dedueix el valor a assignar.
A vegades hi ha errors, com a Tsenane, on al juny el nostre estimat líder passarà una d’aquestes nits inoblidables, almenys per als seus pobladors. Per alguna raó, la primera casa que es va construir, idèntica a la primera, no és vàlida. Cagada pastoret, tornem a començar. Cent metres més amunt a l’altre costat de la polsegosa carretera que porta a Funhalouro, els paletes s’afanyen a repetir la construcció, que ja se saben de memòria. Potser ells sàpiguen on va fallar la cosa, potser va ser una rajola trencada al bany (l’únic amb cisterna a 300Km a la rodona), o una porta que no tanca bé, aquestes coses passen fins a les més excelses residències. La casa blanca que va perdre la seva oportunitat mira envejosa a l’altra, encara de color ciment, com es va alçant-se, i li desitja que un contratemps d’última hora a l’agenda presidencial la deixi sense aquest honor.

Alguns kilòmetres més enllà, construir una latrina o un sistema que recolli aigua de pluja és pràcticament una quimera. Ja se sap aquest països, no? Ara, que conec un altre país on al president li paguen un curs per aprendre a ser un millor líder. Vint mil de l’ala per afinar les seves aptituds polítiques i de comandament de les masses, amb un entrenador personal. No seria res si al mateix país tenir una educació pública de qualitat no comencés a ser també una quimera, per no parlar de la recerca, no ens passem. Hi ha al pressupost del País Valencià, perdó, de la Comunitat Valenciana, una línia al seu pressupost que digui “Millora contínua del nostre president”? Què es pot esperar d’aquests països, oi?

Les misèries humanes, com les pressupostàries, són tan idèntiques que potser caldria pensar que pertanyen a la nostra pròpia condició i que mai les podrem eradicar. No em refereixo a tenir latrines o escoles, és clar, sinó a les misèries veritablement miserables.

SOS HALKIDIKI! La guerra silenciosa truca a les portes d’Europa

dilluns, 27/05/2013

Aquesta és una entrada de n’Àlex Guillamon, director d’Entrepobles.

L’escriptor peruà Manuel Scorza, un dels referents del realisme màgic llatinoamericà, va ser qui va encunyar el terme guerra silenciosa per a donar nom a una sèrie de novel·les que relataven les lluites de pobles humils de la serralada andina en defensa de les seves terres ancestrals front als interessos de grans companyies mineres i terratinents a principis del anys 60.

Scorza considerava que la lluita dels grans poders econòmics per acaparar territoris i recursos naturals, desposseint a les comunitats camperoles i indígenes, era, en molts sentits, una autèntica guerra no declarada. I que, tractant-se de conflictes que succeïen allunyats i amagats sistemàticament de l’anomenada opinió pública, tot el seguici de violència i imposició amb que es produïen, quedava tapat sota una gruixuda capa de silenci.

La gent que portem ja algunes dècades treballant en la solidaritat i la cooperació poble a poble, i que no girem el cap quan veiem les injustícies, coneixem bé aquest fenomen a través dels centenars de conflictes ambientals que, quaranta anys després de les novel·les d’Scorza, tenyeixen tot l’anomenat Sud global.

Particularment en el continent americà i en algunes regions d’Àfrica i Àsia, els conflictes socioambientals i pel territori són avui un dels principals focus de conflictivitat social i política, local i global, així com de violació dels drets humans i ambientals dels pobles indígenes, comunitats camperoles i, especialment, de tot tipus de violències contra les dones que juguen un paper destacat en les resistències.

Però vet aquí que des de fa uns anys està sorgint un altre Sud: el Sud del Nord. La gent més conscient del nostre entorn ja sap que un dels objectius d’aquesta crisi provocada per la bombolla del crèdit és utilitzar el deute per aplicar retallades pressupostàries i desmantellar els drets socials, empobrint a la població com a mitjà per convertir als països implicats en paradisos laborals low cost i exportadors de treball qualificat.

Del que encara no hi ha gaire gent conscient és d’un altre dels seus efectes: la posada a la venda de tots els territoris susceptibles d’esdevenir negoci per inversors locals i internacionals. Són negocis que consisteixen bàsicament en consumir i destruir en pocs anys béns naturals insubstituïbles, fonts de sostenibilitat humana per passades i futures generacions, per obtenir-ne un lucre privat immediat.

Ara mateix tothom hauríem de fer l’atenció sobre la silenciada lluita de resistència que s’està lliurant en els darrers mesos al voltant del bosc de Skouries a la regió de Halkidiki (Calcídica), la terra d’Aristòtil, al Nord-est de Grècia, entre la gent de 16 poblacions veïnes, recolzades per algunes accions de solidaritat a la resta del país (i algunes, poques, internacionals), contra el projecte d’una mina d’or a cel obert promoguda per la companyia canadenca Eldorado Gold amb el beneplàcit del Govern grec , inclosa una contundent estratègia de contrainsurgència i repressió, amb us massiu de gasos lacrimògens, detencions i escorcolls de pobles sencers, preses de mostres d’ADN forçoses, etc., que han estat denunciades per Amnistia Internacional.

Res bàsicament nou per a qui tenim amics i amigues a Piura o Cajamarca (Perú), a Sant Miguel Ixtahuacán o a Xalapán (Guatemala), a Cabañas (El Salvador), a Copán (Hondures), o a Esquel (Argentina), per no parlar de Bukavu al Congo .., etc.

La novetat en aquest cas és que, encoratjada per la Troika, per l’anomenada crisi del deute i com a contrapartida als rescats, aquesta guerra silenciosa, amb tot el seu seguici, ja està trucant a les portes del Sud del Nord. Halkidiki va per davant, però, sense anar més lluny, silenciosament al mapa de la península ibèrica s’està esquitxant cada cop més, tant de projectes extractius, com d’embrions de resistència.

I si no, sense anar més lluny, pregunteu pel fràcking a la Garrotxa, al Ripollès, a la Segarra, al Lluçanès. Pregunteu per l’urani a l’Anoia, o per les prospeccions petrolieres al litoral. Viure amb la terra o viure de matar la terra. La Borsa o la vida!: aquesta és una guerra que s’ha d’aturar o que no pot quedar en silenci.

A l’Estat espanyol ja s’ha obert la veda, la tramitació recent per part del Govern central de lleis com de la de Costes o la de Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local són dos significatives “declaracions d’intencions”, dues eines més que facilitaran el saqueig del territori.

Nosaltres no som d’eixe món

divendres, 24/05/2013

Nosaltres no som del món dels somriures fàcils, de la felicitat que distribueixen els anuncis i les tanques publicitàries; no som del món on tot s’hi val si hi ha bones intencions, ni ens pensem que tenint-les tot s’acabarà arranjant i tornant al seu lloc; no som del món de l’optimisme barat ni de les causes on hi cap tothom, malauradament hi ha molta gent que forma part dels problemes i mai en farà part ni d’un bocí d’alguna solució; no som del món de l’anestèsia ni de la pegadolça, ens agrada sentir l’àcid que corroeix el que més ens estimem per saber que existeix i el que està fent, per no deixar de pensar-hi ni un moment.

Nosaltres, moltes persones i moltes organitzacions, quan veiem algunes campanyes de marketing que confonen a la població en general sobre les causes de la desigualtat, ens indignem. Quan observem que els mateixos que fan negocis amb les armes després es renten fàcilment la cara amb somriures d’agència de models, ens emprenyem. Quan veiem que persones ben informades i amb una responsabilitat pública recolzen exaltacions gratuïtes i buides a la bona voluntat, ens cabregem, molt. Si avui sortiu amb la roba del revés i us feu una foto a alguna plaça, només us demanem que no penseu que esteu canviant res, a banda de la rutina d’un divendres. I que no penseu que totes les ONG vivim mirant a una altra banda per continuar existint, hi ha coses més importants que la nostra supervivència.

Nosaltres no som així. Nosaltres no som d’eixe món.

PD. Avui és el dia de la “gente somos” http://www.somosasi.org/

Espectres

diumenge, 19/05/2013

Fa uns dies, una gran amiga m’escrivia:

Avui és un gran dia: la justícia Guatemalenca ha condemnat Efrain Rios Montt acusat de genocidi. Guatemala és el meu país d’adopció, la meva llengua, el lloc on va confluir la fugida, la desesperada fugida buscant atrapar la vida … Guatemala silenciosa, respectuosa, tímida i riallera, profundament ferida i molt valent. Poesia en l’aire, filosofia a les cantines, ulls negres, tornades dels Tigres del Norte, llum de volcans. Guatemala em va ensenyar l’horror, de la insistència de la vida i del dolor, de l’amor, del temps, però sobretot em va ensenyar a nomenar amb nom propi: dir el meu nom.

Vaig recórrer la seva geografia, els plecs de les seves muntanyes, dels seus llogarets, en autobús, en pick-up, en ruc, a cavall  i a peu. Obrint-li les entranyes per treure milers de persones assassinades, amuntegades unes sobre d’altres, i tornar-los un per un el nom; i els relats i els silencis van acudir a socórrer allò fora mida. Vorejar el forat.

Per això avui és un dia feliç, un dia que dóna la raó als valents, als quals mai es van deixar morir en vida, ni tancar els ulls, ni fer que la cosa no anava amb ells. Aquest dia que mostra que la vida sempre està per escriure, i que dies així només són possibles pel desig encès, decidit i ardent d’alguns éssers humans. Brindo, brindo, brindo per ells.

Dies després va morir un altre assassí en sèrie, en Videla. Els recordo a tots dos, de manera fugaç i infantil, en algun telenotícies en blanc i negre. Venien a nosaltres, en aquells finals dels setanta i principis del vuitanta, com una mena d’espectres d’un passat no tan llunyà. Apareixien sovint a la nostra tele INTER per recordar-nos quelcom que feia perdre la mirada als nostres pares i avis. Després va arribar una nova televisió en color, i vam començar a mirar de reüll aquells fantasmes eternament vestits amb gorra de plat, i a menystenir les seves amenaces i malediccions. Ja se sap, aquests països! Mai se’n sortiran, no saben posar-se d’acord, ja hi pots comptar.

Mentre per aquí continuem posant medalles a la División Azul, jo també brindo perquè Guatemala i tants països hagin pogut tancar els seus comptes pendents amb el passat, i donar sepultura a aquests espectres errants. Ara bé, les causes estructurals d’aquell conflicte segueixen intactes: 200 militars i 400 policies ocupen el municipi de Barillas des de principis de mes per permetre que el projecte hidroelèctric de Cambalam I tiri endavant. Dóna a més la casualitat de que l’empresa responsable és filial de l’espanyola Hidralia Energia, qui ha vingut aquest cop a portar el progrés i segurament segueix sense entendre que aquests maies no el vulguin per res.

Potser canvien les formes, però el fons de la qüestió, la lluita per la terra i els seus bens, és el mateix. Hauríem de preocupar-nos, no fóra que havent trobat el sortilegi per uns, estiguin naixent uns altres espectres.

 

 

Kafka a Can Piella

dijous, 16/05/2013

Que Kafka mai ha deixat de viure entre nosaltres és cada dia més evident.  Ahir vam veure un altre episodi, amb el desallotjament de Can Piella, un projecte d’autogestió cultural, social, econòmica i vital. Una manera d’entendre les coses que no acaba de quadrar amb les formes i els procediments d’un Estat que cada cop és més del malestar. Un Estat que quan no ha previst un formulari o una finestreta per fer quelcom, per molt necessari que sigui, ho assimila con un element estrany i ho intenta eliminar.

Coneixem les llistes d’espera per operar-se a cor obert, les llistes d’espera de les escoles bressol i les llistes de les oficines d’ocupació. Tot benestar pot esperar, però oi que no heu sentit mai la llista d’espera dels desnonaments o dels desallotjaments? És evident que el dret de la propietat privada i el seu exercici, bo i que sigui abusiu, no pot esperar un segon. Si hi ha un jutge que decreta buidar d’okupes un mas abandonat fa dotze anys pel grup inversor propietari, que espera millors temps per fer-hi quelcom, aquella ordre no va a parar a cap llista d’espera.

Ningú analitza la seva urgència, ningú diu: “D’acord, vostès en són els propietaris, però si no hi faran res fins d’aquí no sé sap quant de temps, no ens facin gastar calers ara mobilitzant els mossos mentre no sigui realment necessari.” Sabeu que un desnonament, d’aquests high luxe, amb helicòpters i tallada de carrers inclosos, pot arribar a costar 50.000 euros? Dades dels sindicats policials, no m’ho invento. Jo també vaig posar la mateixa cara que vosaltres.

Allò que no pot esperar en aquest país ni al món és la construcció d’alternatives. Si a més és aprofitant les cendres i les runes d’aquest sistema esgotat, jo prepararia un diploma per la tripulació de Can Piella, no una citació judicial, què voleu que us digui.

Molts s’omplen la boca amb la iniciativa privada i els emprenedors, i després trepitgen els seus horts i desmunten les seves aules a cops de porra a les sis de la matinada. Continuem esperant a alguna de les llistes habilitades pel públic, o ens fem emprenedors malgrat Kafka?

 

Hi ha alternatives!

dimecres, 8/05/2013

Aquesta entrada ha estat escrita per la @martapulgar, coordinadora de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica

Crisi. Corrupció. Atur. Pobresa. Desnonaments. Rescat bancari.…Portem 5 anys llegint notícies sobre el fracàs de les mesures aplicades per remuntar aquesta interminable crisis. S’encadenen els escàndols polítics, els diners públics es posen al servei dels interessos privats i no de les necessitats socials, comerços que tanquen… la crisi inunda tots els racons.

 El panorama sembla desolador, però no tota la realitat està tenyida d’aquesta tristesa. Existeixen multitud d’alternatives, propostes positives que ens demostren que les persones tenim la capacitat de crear iniciatives i models que posen a l’ésser humà, l’entorn ambiental, el respecte i la democràcia en el centre de l’activitat econòmica. Existeix el Comerç Just, un moviment que proposa una relació comercial diferent, justa per a totes les parts  que entren en joc quan es produeix un intercanvi i que lluita contra la desigualtat.  També existeix la Banca Ètica, una alternativa als bancs convencionals, una altra forma d’estalviar i invertir que prioritza l’obtenció d’un triple benefici social, ambiental i econòmic.

Parlem d’alternatives que es promouen des de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica des de fa molts anys. Alternatives fins ara “ben vistes” per empreses, mitjans i institucions, perquè quedaven reduïdes a l’anècdota. Però el moviment del Comerç Just es troba cada dia més proper a les xarxes d’economia social i solidària, a una altra manera de fer economia sota lògiques més democràtiques, equitatives, solidàries i respectuoses.

I és a la XIV edició de la Festa i en un context en el que es necessita més que mai treballar plegats per construir alternatives, quan ens trobem amb dificultats com, per exemple, la denegació per part de TV3 d’emetre l’espot de la Festa, al considerar-lo “publicitat amb finalitat política”, basant-se en els criteris del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

Potser Tv3 no emetrà l’espot. Però ja no hi ha marxa enrere. La ciutadania ens qüestionem un sistema comercial i un model de banca dominant injustos i generadors de desigualtats. Sabem que les finances ètiques creixen de forma exponencial i que a dia d’avui més de 100.000 persones en són usuàries. Cada nova cooperativa, empresa de propietat col·lectiva, xarxa d’intercanvi, cada hort comunitari…és un granet més de sorra amb el que a poc a poc, i entre totes,  anem construint una altra manera de fer economia. Motius pel qual seguirem de Festa!

 

El comerç just és política

dilluns, 6/05/2013

Potser no ho sabíeu, però és així. Ho diu tot un Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Després de molts anys de col·laboració, enguany TV3 ha denegat l’emissió de l’espot de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica, al considerar-lo “publicitat amb finalitat política”, basant-se en els criteris d’aquest il·lustre Consell. Per tant, no cedeixen l’espai de publicitat gratuïta i, la veritat, les entitats no estem en condicions de sanejar els balanços de la televisió pública catalana. Si ens paguessin els deutes, potser ens ho pensaríem i tot, mira. Però no és el cas, ja sabeu la història.

Una de dues: o els altres anys no s’ho miraven i aquest sí, o bé a força de mirar els espots han acabant entenent el missatge i ara reaccionen. El comerç just és política, de la bona, de la que pot transformar alguna cosa. De la que podem fer tots a casa, com el Quimicefa; una mica més perillós pel sistema, diria jo. I és clar, al final no ha colat, la policia no és tonta. Per sort (comentari pels avis i els aficionats a les històries de postguerra, ho reconec) tenim aquesta mena de Ràdio Pirenaica que és la xarxa per escampar aquests missatges subversius contra el règim; sí, el que abusa de la força laboral arreu del món, el que dicta jornades decimonòniques i conspira contra els sindicats. Això ja és tan gros que fins i tot surt per la tele, sense codificar. El que no deixen sortir i us oferim aquí és una de les moltes maneres que teniu al vostre abast per canviar tot això.

Obriu bé els ulls, amagueu les criatures, si mireu aquest anunci el comerç just pot canviar les vostres vides. I la de molta gent.


La Festa del Comerç Just i la Banca Ètica està organitzada per SETEM, Alternativa 3, FETS, Intermón Oxfam, Fiare, la Xarxa de Consum Solidari i la Xarxa d’Economia Solidària (XES).http://www.festacj.org

Setmana Negra per a la Responsabilitat Social Empresarial

dimarts , 30/04/2013

Aquesta entrada l’ha fet l’Albert Sales de SETEM. Seguiu el seu blog. 

Algú ha fallat en la seva estratègia de gestió del risc. No ho dic per les 300 morts que ja es comptabilitzen en l’ensorrament de l’edifici “Rana Plaza” de Bangla Desh on diverses fàbriques confeccionaven roba per firmes internacionals de la moda. Tampoc perquè aquestes setmanes tinguem entre nosaltres a un refugiat guatemaltec amenaçat de mort per defensar els drets dels pobles afectats per les activitats d’empreses extractives. Aquestes desgràcies no són els riscs que gestionen els departaments de Responsabilitat Social Empresarial. El risc que realment els preocupa és el que afecta a la reputació de l’empresa; la possibilitat de que apareguin noves màcules als seus lluents logotips.

La contenció de la informació en els mitjans de desinformació massiva funcionen.  Els equips de comunicació corporativa ni tan sols s’han de preocupar de silenciar a les cadenes de televisió privades i públiques o als grans diaris, perquè ells solets ja s’autocensuren per no perdre ni un cèntim d’ingressos publicitaris. Qui s’ha atrevit a dir que a les fàbriques sinistrades de Bangla Desh s’han trobat etiquetes i documents de Mango? El tractament informatiu de la notícia ha estat asèptic amb els interessos econòmics presentant la tragèdia com una catàstrofe humanitària i fent referència a la inseguretat que es viu a les fàbriques de Bangla Desh com si l’únic culpable fos el govern d’un país “subdesenvolupat” que pretén “industrialitzar-se”.

Qui ha explicat que a la junta d’accionistes de la Caixa es van denunciar públicament davant d’accionistes, consellers i conselleres, i del senyor Isidre Fainé, alguns dels impactes de l’activitat econòmica de l’entitat? Els mitjans catalans porten anys ignorant les investigacions i denúncies d’organitzacions i moviments socials sobre l’activitat de Gas Natural-Fenosa, de Repsol o d’Agbar a Amèrica Llatina. Han ignorat les recerques sobre inversions en la detestable indústria de l’armament. I no han donat cap rellevància a l’assetjament judicial excercit per Caixa Bank sobre els activistes d’Ecologistas en Acción que fa uns mesos van penjar tres pancartes a la façana de la seu de l’entitat i que s’enfronten a una pena de 8 mesos de presó. S’haurien d’interessar ara per què tres activistes es presentin a la junta d’accionistes i alcin la veu contra aquests abusos? Clar que no.

Però la responsabilitat social ha fallat igualment. No ha aconseguit, ni aconseguirà, canalitzar les protestes perquè es perdin en un laberint de reunions estèrils. La invitació dels senyors Fainé i Nin per parlar d’alguns dels temes exposats a la junta de Caixa Bank i el seu oferiment per facilitar el contacte directe amb altres empreses són d’agrair, però han de saber que departaments de comunicació i RSC coneixen de sobres els informes, les denuncies i els col·lectius implicats i que ja han fet les gestions pertinents perquè la veu de les afectades i els afectats es perdi abans de tacar la imatge de tant respectables corporacions. Han fallat, no han pogut evitar el tràngol d’haver de sentir a la seva pròpia junta d’accionistes algunes de les conseqüències de les seves activitats.

De ben segur que Mango també hauria volgut frenar l’aparició del seu nom a les notícies vinculades al desastre del “Rana Plaza”. Tant si és cert com si no ho és que la documentació trobada entre les runes es correspon només a una prova de producció, l’objectiu de la RSC és evitar associacions d’idees negatives dels possibles consumidors i consumidores. Però les xarxes socials són ràpides i els activistes de Bangla Desh, davant la mort de centenars de persones, no han esperat a fer reunions, debats i converses per publicar els noms de les etiquetes.

Sempre trobarem noves vies de denúncia, nous camins per arribar a la ciutadania, i noves maneres de fer-nos escoltar. Seran nimietats per als seus negocis però no deixarem de ser un “risc” per la seva “versió oficial dels fets”.

 

Senyor Fainé, tot val per a guanyar diners?

dilluns, 29/04/2013

Aquesta entrada l’ha escrita na Marta Solano, Responsable de Comunicació SETEM Catalunya

“Ser fidel a un mateix és el que et fa gran”. Són paraules de l’actual campanya publicitària de Caixabank que està omplint tot d’espais publicitaris a mitjans de comunicació massius. Mentrestant, Caixabank té participacions accionarials de 14 empreses militars, és accionista de referència en diverses companyies catalanes, espanyoles i estrangeres que vulneren els drets humans de forma sistemàtica, com diferents Relators de Nacions Unides han informat; i ha tingut i té un paper molt rellevant en el deute de l’Estat Espanyol, els desnonaments i altres negocis amb greus impactes socials i ambientals a tot el món. Ofensiva i cínica, serien alguns dels adjectius que podríem llançar a aquesta campanya publicitària que apel·la a ser coherent amb els nostres valors.

Per denunciar aquest despropòsit i l’ús indegut dels nostres diners, SETEM, el Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs i l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), entitats que impulsem la Campanya ‘Caixabank sense armes’, hem participat una vegada més a la Junta General d’Accionistes de Caixabank, que s’ha celebrat a Barcelona el dijous 25 d’abril. La delegació de més de 45.000 accions -l’anomenat activisme accionarial- ens ha donat veu davant els responsables i accionistes d’aquesta entitat bancària.

La Junta d’Accionistes va començar amb un vídeo mostrant les bonances de l’Obra Social de La Caixa, l’anomenada “ànima de La Caixa”. Com pot ser que per una banda s’inverteixi en empreses d’armament i, per l’altra, es destini recursos a entitats que treballen per a la cultura de pau? D’això en diem Responsabilitat Social Corporativa?

Ja és hora de deixar clar als bancs que no volem que se’ns enganyi, que no volem que amb els nostres diners es generi crisi, es desnoni, es vulnerin els drets humans o es promoguin conflictes armats. Tenim una alternativa real i propera: la banca ètica (http://www.bancaetica.cat), que sí pot fer que els nostres diners actuïn en coherència amb els nostres valors, fem totes i tots el canvi!

Podeu llegir les intervencions completes a la Junta d’Accionistes de Caixabank al web www.caixabanksensearmes.org.