Arxiu de la categoria ‘General’

Una llei contra els pobles

dilluns, 29/07/2013

Entrada a càrrec del Javier Guzmán, Director de VSF Justícia Alimentària Global

El Govern ha aprovat a corre-cuita i sense consens un projecte de llei anomenat de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, que converteix la població rural a ciutadans de segona. Una llei que diu buscar la racionalitat i l’estalvi econòmic, però que amaga una volta de rosca més en l’avanç de les polítiques neoliberals i l’extermini de tot allò que és públic.

A Espanya la població rural suposa el 20%, als qui aquesta llei treu de cop la seva capacitat de decidir sobre aspectes importants de la seva vida. Aquesta llei desmantella 3200 entitats menors i 1024 mancomunitats, buscant descaradament la privatització dels serveis públics que aquestes gestionen. Els serveis públics rurals es pretenen derivar a les diputacions provincials, el que significa concentrar dels serveis públics i donar-li la gestió a una empresa privada, així de fàcil.

Però no només es tracta de serveis públics, sinó que hi ha un altre part del pastís molt desitjable, ni més ni menys que els béns comunals, muntanyes, etc.,  gran part gestionats per aquests petits pobles per segles i que han aconseguit fins a la data que es mantinguin i que a més segueixin sent comunals. Amb aquesta reforma aquests recursos naturals passaran mans d’una diputació i tot seguit a grans empreses de l’agronegoci, el turisme, empreses extraccionistas que s’enriquiran amb el patrimoni de tots.

Fóra bo que el Govern recordés els efectes desastrosos d’última privatització de muntanyes a Espanya que va tenir lloc al segle XIX, quan milers i milers d’hectàrees de bosc van ser arrasades i desforestades, i només el 1859 el Cos d’Enginyers de Forests aconseguí salvar de la desamortització unes 6 milions d’hectàrees. Aquesta gran desamortització va causar erosió, desertificació, inundacions, acabant el que avui anomenem biodiversitat, cultura, embornals de carboni, un enorme patrimoni ambiental de tots sense preu, tot i que alguns ministres s’afanyin a posar-se’l.

Lobbies famolencs

dimarts , 9/07/2013

Una entrada del  Javier Guzmán, Director de VSF Justícia Alimentària Global

El consell de la UE, integrat pels caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, ha cedit una vegada més a la pressió dels lobbies donant via lliure perquè els diferents estats estableixin els seus propis límits a la regulació sobre posicions especulatives en aliments bàsics. Aquesta posició s’oposa frontalment a la recomanació realitzada pel Parlament Europeu, el passat mes d’octubre, que advocava per l’establiment de normes europees sobre els límits de posició per crear un espai controlat a nivell europeu.

La decisió del Consell obre la porta a la competició entre els diferents estats que tendiran a una major desregulació i a un increment de les posicions especulatives que tindrà un impacte immediat en l’increment dels preus dels aliments.

En definitiva, la UE renúncia a comptar amb uns límits clars i comuns de cara a la decisió final sobre la nova regulació de la Directiva Europea MIDFID (Mercats i instruments financers) que tindrà lloc al març de l’any vinent, un fet que si més no crida l’atenció, tenint en compte que fins i tot els EUA  han aprovat els límits de posició per a una sèrie de productes alimentaris.

La directiva MIDFID ha generat expectatives en tots els moviments socials i organitzacions preocupats per l’especulació alimentària, ja que podria suposar un punt d’inflexió per aturar l’escalada sense fre dels preus dels aliments a nivell mundial, restringint les activitats de les empreses de gestió de fons que segueixen participant en el negoci del preu dels aliments. Cal insistir en què aquest negoci genera fam i pobresa a les poblacions més vulnerables: la pujada dels preus de les matèries primeres que van generar les crisis alimentàries de 2008 i 2011 van ser, en la seva gran mida, provocades pels mercats financers.

El Govern espanyol, per la seva banda, no sap o no contesta. Des de fa més d’un any té aquest afer sobre la taula en forma de proposta no de llei aprovada pel Parlament Espanyol que exigia urgentment la regulació financera per evitar les pràctiques de l’especulació alimentària. Cal no oblidar que hi ha bancs espanyols implicats en aquest tipus de negoci.

Paelles diplomàtiques

divendres, 21/06/2013

Fer una paella en terra estranya sempre és un reclam segur per a la legió d’expatriats escampats pel món. Ni tan sols els diplomàtics, acostumats ells al jabugo i d’altres delicatessen via valisa diplomàtica, o diligentment administrats el Dia de la Raça a l’ambaixada. Davant la flaire del safrà, no es resisteix ningú, hauria de considerar-se com el sèrum de la veritat o simplement un mètode més de tortura, digne del manual que manegava l’exèrcit nordamericà a l’Escola de les Amèriques.

O potser ho va dir de bon grat, com qui comença a parlar del temps a l’ascensor:

– Des de fa dos anys tenim instruccions precises i explícites per ajudar els empresaris que venen a fer negocis per aquí. La nostra prioritat com acció exterior és orientar-los, donar-los contactes i introduir-los al país. Però la veritat és que el problema principal aquí, al cap i a la fi, és el mateix que a Espanya: el crèdit. I no és gens fàcil trobar-ne, així que també els ajudem, per exemple amb les línies que té obertes la UE.

– I quin són els camps amb més potencial? De quin sector són els empresaris majoritàriament?

– Sobre tot la construcció i el turisme. L’explotació de matèries primeres està aguditzant el dèficit d’habitatge, per exemple. Està venint molta gent de fora a treballar amb un gran poder adquisitiu.

Algú el va reclamar a l’altra banda de l’apartament de l’Avinguda Vladimir Lenine i va desaparèixer de la cuina. Com que ja havia arribat tothom, hi vaig afegir l’arròs i la conversa va derivar per altres camins.

Ja sabeu, si mai voleu saber què es cou, treieu el receptari de la mama i poseu-vos el davantal.

 

 

Drets Humans i de la Naturalesa en alerta, nou vessament a l’Amazonia Equatoriana.

dilluns, 17/06/2013

Aquesta és una entrada col·lectiva a càrrec del grup d’Enginyeria Sense Fronteres de Tarragona.

El passat 31 de maig,  a la província de Sucumbíos (Equador), es va produir la ruptura d’aproximadament 140 metres d’oleoducte de transport de petroli cru, concretament del Sistema de Oleoducto Transecuatoriano (SOTE), a causa d’un lliscament de terra produït per les pluges. Segons fonts oficials, es calcula que aquesta ruptura ha comportat el vessament de més de 10.000 barrils de petroli, provocant efectes directes sobre les aigües i sediments del sistema hídric de la Província d’Orellana.

El SOTE és l’oleoducte de transport de cru, l’explotació i administració del qual es troba gestionada per l’Empresa Pública Petróleos del Ecuador (E.P. PETROECUADOR). Paral·lelament a aquest, també existeix l’Oleoducto de Crudos Pesados (OCP), el qual és explotat per empreses extractives de capital privat i que va tenir un desastre de dimensions similars al 2009. Tant el SOTE com l’OCP serveixen d’enllaç entre l’Amazònia equatoriana i la zona del Pacífic de l’Equador.

La ciutat de El Coca (Puerto Francisco de Orellana), de més de 80.000 habitants, té la planta d’aigua potable ubicada sobre el riu Coca i des de la qual s’abasteix d’aigua la ciutat. Arrel del vessament, es va suspendre el servei d’aigua de forma immediata i, posteriorment, es va prendre la mesura de Declarar en emergencia de agua potable a Francisco de Orellana i es va promoure l’abastiment d’aigua no tractada a través de camions cisterna.

Pitjor sort corren les comunitats indígenes de la ribera dels rius Coca i Napo, les quals a més del líquid vital, han perdut una font d’aliments. Davant d’aquesta situació, l’administració pública ha hagut de prendre les mesures per tal de proporcionar-los tant aigua com aliments. A més, cal tenir present les afectacions socioculturals i sanitàries a mig termini que comporta aquest vessament per aquestes comunitats.

Les mesures preses per l’Estat Equatorià han estat la contractació provisional dels serveis de l’empresa estatunidenca “Clean Caribbean & Americas”, especialitzada en vessaments de petroli, i de membres de les comunitats afectades per procedir a la neteja de les riberes dels rius.

En total, els afectats per aquest vessament són més de 100.000 persones a l’Amazònia equatoriana. No obstant, hi ha indicis que els efectes de la contaminació ja han arribat a l‘Amazònia peruana a través del riu Napo i s’especula que puguin arribar fins a Brasil a través de l’Amazones.

Sens dubte, aquest succés posa clarament de manifest les mancances existents en els sistemes de transport de cru, la considerable necessitat de millores i, sobretot, la necessària implicació de l’Estat Equatorià en fer-ho possible. D’aquesta manera es podrà garantir i respectar el dret de la població a viure en un ambient sa i ecològicament equilibrat, que garanteixi la sostenibilitat i el “Buen Vivir” (Sumak Kawsay), tal i com ho reconeix la Constitució equatoriana en el seu article 14.

L’Amazònia pateix contínuament els estralls de l’extracció petrolera, fet que resulta paradoxal si es té en compte que, segons la Constitució de l’Equador, la Naturalesa (Pacha Mama) és subjecte de drets i, com a tal, ha de ser respectada i restaurada.

Aquest vessament és una més de les conseqüències derivades de l’extracció de combustibles fòssils per a satisfer la demanda energètica mundial. A més, és una clara evidència de la importància de plantejar-nos si la nostra “necessitat” energètica justifica un desastre ambiental d’aquestes dimensions i, així, donar el pas urgent i definitiu cap un decreixement energètic i de consum basat en alternatives energètiques que siguin respectuoses, tant amb la naturalesa com amb les persones.

El procés

dilluns, 3/06/2013

Ara ho entenc. Us haureu posat molt a explicar-ho fora, però aquí no havíeu dit gaire cosa. Entenc que enteníeu que ja s’entenia, entesos. He sentit al Molt Honorable per París, parlant de trens, i queda tot clar. Tu demanes comprensió internacional cap a les teves aspiracions i aquells responen: “Parfait, mon frére. I tu què em dones?” Diu: “Home, jo tinc un tren que quan sigui meu te’l puc deixar a bon preu”. “Ah, ça c’est une autre chose“, diu aquell, mentre s’ho anota a la llista de negocis pel futur, fent-se el càlcul ràpid de cap del que en pot treure, per saber si ha de riure o fer una ganyota de circumstàncies.

Crec que he ficat la pota, m’haureu de disculpar. L’altre dia va sortir la conversa amb un responsable de l’administració moçambicana, us juro que no va ser premeditats. Em vam demanar sobre els pous d’aigua que s’havien quedat sense construir per l’impagament de la Generalitat. I vaig haver de dir que estàvem als tribunals perquè no ens enteníem, com les parelles quan es divorcien i li demanen al senyor jutge que trobi una sortida al seu desencontre. Que no hi comptessin amb la inauguració, al menys per algun temps. Ara veig que no era això el que la diplomàcia popular que heu muntat (com es diu? Diplocat? Això!), havíem d’anar explicant pel món. Ja se sap, tot el que es fa amb voluntaris és molt maco, però de vegades patina.

En fi, com que tampoc parlo molt bé el portugués, segurament nao fais nada, i potser ni s’ha enterat aquell funcionari perdut a la sabana. No me l’imagino agafant un telèfon i comunicant-se ipso facto amb la intel·ligencia militar moçambicana o amb Exteriors per passar la dada.  Per cert, al preu al que paguen els xinesos el seu reconeixement a les Nacions Unides, crec que hauríeu de pujar l’oferta. Amb el rodalies no sé si convencerem a França, però per a que Moçambic digui que sí, mínim els hem de portar el Nou Camp a Maputo. I acabar els pous, hospitals i resta de compromisos, és clar.

No sé, penseu-hi, i ens aneu explicant el procés. Però abans de que surti als diaris, per no passar vergonya, si-us-plau.

Misèries pressupostàries

divendres, 31/05/2013

En algun lloc del pressupost de la República de Moçambic hi ha una línia, un assentament per als puristes, on diu “Cases perquè el Sr President passi un dia”. És fàcil de calcular, perquè totes les cases són iguals i, sense escalfar-se molt el cap, podem suposar que valen el mateix, sense gaire marge per a l’error. Llavors es multiplica el valor d’aquesta casa pel nombre de pernoctacions o dies i es dedueix el valor a assignar.
A vegades hi ha errors, com a Tsenane, on al juny el nostre estimat líder passarà una d’aquestes nits inoblidables, almenys per als seus pobladors. Per alguna raó, la primera casa que es va construir, idèntica a la primera, no és vàlida. Cagada pastoret, tornem a començar. Cent metres més amunt a l’altre costat de la polsegosa carretera que porta a Funhalouro, els paletes s’afanyen a repetir la construcció, que ja se saben de memòria. Potser ells sàpiguen on va fallar la cosa, potser va ser una rajola trencada al bany (l’únic amb cisterna a 300Km a la rodona), o una porta que no tanca bé, aquestes coses passen fins a les més excelses residències. La casa blanca que va perdre la seva oportunitat mira envejosa a l’altra, encara de color ciment, com es va alçant-se, i li desitja que un contratemps d’última hora a l’agenda presidencial la deixi sense aquest honor.

Alguns kilòmetres més enllà, construir una latrina o un sistema que recolli aigua de pluja és pràcticament una quimera. Ja se sap aquest països, no? Ara, que conec un altre país on al president li paguen un curs per aprendre a ser un millor líder. Vint mil de l’ala per afinar les seves aptituds polítiques i de comandament de les masses, amb un entrenador personal. No seria res si al mateix país tenir una educació pública de qualitat no comencés a ser també una quimera, per no parlar de la recerca, no ens passem. Hi ha al pressupost del País Valencià, perdó, de la Comunitat Valenciana, una línia al seu pressupost que digui “Millora contínua del nostre president”? Què es pot esperar d’aquests països, oi?

Les misèries humanes, com les pressupostàries, són tan idèntiques que potser caldria pensar que pertanyen a la nostra pròpia condició i que mai les podrem eradicar. No em refereixo a tenir latrines o escoles, és clar, sinó a les misèries veritablement miserables.

SOS HALKIDIKI! La guerra silenciosa truca a les portes d’Europa

dilluns, 27/05/2013

Aquesta és una entrada de n’Àlex Guillamon, director d’Entrepobles.

L’escriptor peruà Manuel Scorza, un dels referents del realisme màgic llatinoamericà, va ser qui va encunyar el terme guerra silenciosa per a donar nom a una sèrie de novel·les que relataven les lluites de pobles humils de la serralada andina en defensa de les seves terres ancestrals front als interessos de grans companyies mineres i terratinents a principis del anys 60.

Scorza considerava que la lluita dels grans poders econòmics per acaparar territoris i recursos naturals, desposseint a les comunitats camperoles i indígenes, era, en molts sentits, una autèntica guerra no declarada. I que, tractant-se de conflictes que succeïen allunyats i amagats sistemàticament de l’anomenada opinió pública, tot el seguici de violència i imposició amb que es produïen, quedava tapat sota una gruixuda capa de silenci.

La gent que portem ja algunes dècades treballant en la solidaritat i la cooperació poble a poble, i que no girem el cap quan veiem les injustícies, coneixem bé aquest fenomen a través dels centenars de conflictes ambientals que, quaranta anys després de les novel·les d’Scorza, tenyeixen tot l’anomenat Sud global.

Particularment en el continent americà i en algunes regions d’Àfrica i Àsia, els conflictes socioambientals i pel territori són avui un dels principals focus de conflictivitat social i política, local i global, així com de violació dels drets humans i ambientals dels pobles indígenes, comunitats camperoles i, especialment, de tot tipus de violències contra les dones que juguen un paper destacat en les resistències.

Però vet aquí que des de fa uns anys està sorgint un altre Sud: el Sud del Nord. La gent més conscient del nostre entorn ja sap que un dels objectius d’aquesta crisi provocada per la bombolla del crèdit és utilitzar el deute per aplicar retallades pressupostàries i desmantellar els drets socials, empobrint a la població com a mitjà per convertir als països implicats en paradisos laborals low cost i exportadors de treball qualificat.

Del que encara no hi ha gaire gent conscient és d’un altre dels seus efectes: la posada a la venda de tots els territoris susceptibles d’esdevenir negoci per inversors locals i internacionals. Són negocis que consisteixen bàsicament en consumir i destruir en pocs anys béns naturals insubstituïbles, fonts de sostenibilitat humana per passades i futures generacions, per obtenir-ne un lucre privat immediat.

Ara mateix tothom hauríem de fer l’atenció sobre la silenciada lluita de resistència que s’està lliurant en els darrers mesos al voltant del bosc de Skouries a la regió de Halkidiki (Calcídica), la terra d’Aristòtil, al Nord-est de Grècia, entre la gent de 16 poblacions veïnes, recolzades per algunes accions de solidaritat a la resta del país (i algunes, poques, internacionals), contra el projecte d’una mina d’or a cel obert promoguda per la companyia canadenca Eldorado Gold amb el beneplàcit del Govern grec , inclosa una contundent estratègia de contrainsurgència i repressió, amb us massiu de gasos lacrimògens, detencions i escorcolls de pobles sencers, preses de mostres d’ADN forçoses, etc., que han estat denunciades per Amnistia Internacional.

Res bàsicament nou per a qui tenim amics i amigues a Piura o Cajamarca (Perú), a Sant Miguel Ixtahuacán o a Xalapán (Guatemala), a Cabañas (El Salvador), a Copán (Hondures), o a Esquel (Argentina), per no parlar de Bukavu al Congo .., etc.

La novetat en aquest cas és que, encoratjada per la Troika, per l’anomenada crisi del deute i com a contrapartida als rescats, aquesta guerra silenciosa, amb tot el seu seguici, ja està trucant a les portes del Sud del Nord. Halkidiki va per davant, però, sense anar més lluny, silenciosament al mapa de la península ibèrica s’està esquitxant cada cop més, tant de projectes extractius, com d’embrions de resistència.

I si no, sense anar més lluny, pregunteu pel fràcking a la Garrotxa, al Ripollès, a la Segarra, al Lluçanès. Pregunteu per l’urani a l’Anoia, o per les prospeccions petrolieres al litoral. Viure amb la terra o viure de matar la terra. La Borsa o la vida!: aquesta és una guerra que s’ha d’aturar o que no pot quedar en silenci.

A l’Estat espanyol ja s’ha obert la veda, la tramitació recent per part del Govern central de lleis com de la de Costes o la de Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local són dos significatives “declaracions d’intencions”, dues eines més que facilitaran el saqueig del territori.

Nosaltres no som d’eixe món

divendres, 24/05/2013

Nosaltres no som del món dels somriures fàcils, de la felicitat que distribueixen els anuncis i les tanques publicitàries; no som del món on tot s’hi val si hi ha bones intencions, ni ens pensem que tenint-les tot s’acabarà arranjant i tornant al seu lloc; no som del món de l’optimisme barat ni de les causes on hi cap tothom, malauradament hi ha molta gent que forma part dels problemes i mai en farà part ni d’un bocí d’alguna solució; no som del món de l’anestèsia ni de la pegadolça, ens agrada sentir l’àcid que corroeix el que més ens estimem per saber que existeix i el que està fent, per no deixar de pensar-hi ni un moment.

Nosaltres, moltes persones i moltes organitzacions, quan veiem algunes campanyes de marketing que confonen a la població en general sobre les causes de la desigualtat, ens indignem. Quan observem que els mateixos que fan negocis amb les armes després es renten fàcilment la cara amb somriures d’agència de models, ens emprenyem. Quan veiem que persones ben informades i amb una responsabilitat pública recolzen exaltacions gratuïtes i buides a la bona voluntat, ens cabregem, molt. Si avui sortiu amb la roba del revés i us feu una foto a alguna plaça, només us demanem que no penseu que esteu canviant res, a banda de la rutina d’un divendres. I que no penseu que totes les ONG vivim mirant a una altra banda per continuar existint, hi ha coses més importants que la nostra supervivència.

Nosaltres no som així. Nosaltres no som d’eixe món.

PD. Avui és el dia de la “gente somos” http://www.somosasi.org/

Espectres

diumenge, 19/05/2013

Fa uns dies, una gran amiga m’escrivia:

Avui és un gran dia: la justícia Guatemalenca ha condemnat Efrain Rios Montt acusat de genocidi. Guatemala és el meu país d’adopció, la meva llengua, el lloc on va confluir la fugida, la desesperada fugida buscant atrapar la vida … Guatemala silenciosa, respectuosa, tímida i riallera, profundament ferida i molt valent. Poesia en l’aire, filosofia a les cantines, ulls negres, tornades dels Tigres del Norte, llum de volcans. Guatemala em va ensenyar l’horror, de la insistència de la vida i del dolor, de l’amor, del temps, però sobretot em va ensenyar a nomenar amb nom propi: dir el meu nom.

Vaig recórrer la seva geografia, els plecs de les seves muntanyes, dels seus llogarets, en autobús, en pick-up, en ruc, a cavall  i a peu. Obrint-li les entranyes per treure milers de persones assassinades, amuntegades unes sobre d’altres, i tornar-los un per un el nom; i els relats i els silencis van acudir a socórrer allò fora mida. Vorejar el forat.

Per això avui és un dia feliç, un dia que dóna la raó als valents, als quals mai es van deixar morir en vida, ni tancar els ulls, ni fer que la cosa no anava amb ells. Aquest dia que mostra que la vida sempre està per escriure, i que dies així només són possibles pel desig encès, decidit i ardent d’alguns éssers humans. Brindo, brindo, brindo per ells.

Dies després va morir un altre assassí en sèrie, en Videla. Els recordo a tots dos, de manera fugaç i infantil, en algun telenotícies en blanc i negre. Venien a nosaltres, en aquells finals dels setanta i principis del vuitanta, com una mena d’espectres d’un passat no tan llunyà. Apareixien sovint a la nostra tele INTER per recordar-nos quelcom que feia perdre la mirada als nostres pares i avis. Després va arribar una nova televisió en color, i vam començar a mirar de reüll aquells fantasmes eternament vestits amb gorra de plat, i a menystenir les seves amenaces i malediccions. Ja se sap, aquests països! Mai se’n sortiran, no saben posar-se d’acord, ja hi pots comptar.

Mentre per aquí continuem posant medalles a la División Azul, jo també brindo perquè Guatemala i tants països hagin pogut tancar els seus comptes pendents amb el passat, i donar sepultura a aquests espectres errants. Ara bé, les causes estructurals d’aquell conflicte segueixen intactes: 200 militars i 400 policies ocupen el municipi de Barillas des de principis de mes per permetre que el projecte hidroelèctric de Cambalam I tiri endavant. Dóna a més la casualitat de que l’empresa responsable és filial de l’espanyola Hidralia Energia, qui ha vingut aquest cop a portar el progrés i segurament segueix sense entendre que aquests maies no el vulguin per res.

Potser canvien les formes, però el fons de la qüestió, la lluita per la terra i els seus bens, és el mateix. Hauríem de preocupar-nos, no fóra que havent trobat el sortilegi per uns, estiguin naixent uns altres espectres.

 

 

Kafka a Can Piella

dijous, 16/05/2013

Que Kafka mai ha deixat de viure entre nosaltres és cada dia més evident.  Ahir vam veure un altre episodi, amb el desallotjament de Can Piella, un projecte d’autogestió cultural, social, econòmica i vital. Una manera d’entendre les coses que no acaba de quadrar amb les formes i els procediments d’un Estat que cada cop és més del malestar. Un Estat que quan no ha previst un formulari o una finestreta per fer quelcom, per molt necessari que sigui, ho assimila con un element estrany i ho intenta eliminar.

Coneixem les llistes d’espera per operar-se a cor obert, les llistes d’espera de les escoles bressol i les llistes de les oficines d’ocupació. Tot benestar pot esperar, però oi que no heu sentit mai la llista d’espera dels desnonaments o dels desallotjaments? És evident que el dret de la propietat privada i el seu exercici, bo i que sigui abusiu, no pot esperar un segon. Si hi ha un jutge que decreta buidar d’okupes un mas abandonat fa dotze anys pel grup inversor propietari, que espera millors temps per fer-hi quelcom, aquella ordre no va a parar a cap llista d’espera.

Ningú analitza la seva urgència, ningú diu: “D’acord, vostès en són els propietaris, però si no hi faran res fins d’aquí no sé sap quant de temps, no ens facin gastar calers ara mobilitzant els mossos mentre no sigui realment necessari.” Sabeu que un desnonament, d’aquests high luxe, amb helicòpters i tallada de carrers inclosos, pot arribar a costar 50.000 euros? Dades dels sindicats policials, no m’ho invento. Jo també vaig posar la mateixa cara que vosaltres.

Allò que no pot esperar en aquest país ni al món és la construcció d’alternatives. Si a més és aprofitant les cendres i les runes d’aquest sistema esgotat, jo prepararia un diploma per la tripulació de Can Piella, no una citació judicial, què voleu que us digui.

Molts s’omplen la boca amb la iniciativa privada i els emprenedors, i després trepitgen els seus horts i desmunten les seves aules a cops de porra a les sis de la matinada. Continuem esperant a alguna de les llistes habilitades pel públic, o ens fem emprenedors malgrat Kafka?