Quan ningú ens mira

divendres, 22/04/2016

Quan ningú ens mira, fem allò que pensem cal fer o que som estúpids si no fem. Allò que si no fem nosaltres, no farà ningú altre, o al contrari, allò que si no fem, vindran molts altres i ho faran, si no és que ja ho estan fent. Amb totes les lleis que la humanitat es vulgués donar, sempre quedaria un racò d’ombra, les butxaques dels nostres pantalons o el més simple dels parapets per ocultar els nostres tripijocs i esquivar l’escrutini dels demés.

Quan ningú els mira, gent com la Màxima Acuña es juga la vida per defensar al Perú el seu territori, l’aigua i tot el que veieu amb vida. Quan ningú els mira, gent com la Bertha Cáceres és assassinada a casa seva a Hondures mentre dorm, per fer el mateix que la Màxima, o d’altres companyes són amenaçades pels sicaris dels de sempre al Salvador, Colòmbia i tants altres llocs. Altres prefereixen, quan ningú els mira, obrir comptes i societats secretes, omplir caixes fortes i manar sobre testaferros a qui ningú observarà mai. Ens falten ulls per vigilar tants dobles fons i càmeres secretes, on passen tantes coses, mai en tindrem prou llums per obrir-los tots de cop i demostrar tot el que passa quan ningú ens mira. Els demanarem, però sabem que no existeixen, que l’únic que al final ens i·lumina és la nostra consciència i els nostres valors. I el nostre valor, sobre tot el nostre valor per defensar-los.

De sobte, un dia, algú dóna amb l’interruptor, tira del gallet o de la manta i el que era evident es presenta davant els nostres ulls de manera grandiloqüent, tràgica i inapel·lable. La llum es fa i sentim a la Màxima rebre el Premi Goldman, mentre canta els versos que segurament la reconfortaven a dalt de l’erm gèlid, als Andes, on ens roben la terra per trobar or. El mateix premi que li van donar a la Bertha l’any passat, que potser veiem un darrer segon amb vida amb l’espurna de la pistola que l’assassina. S’obren les llanternes i veiem els gentils i els famosos, els admirats i els respetables, atresorant a Panamà l’or que surt de les muntanyes de la Màxima, perquè quin estúpid no ho faria?

Nosaltres podem fer els ulls grossos, o mirar cap un altre costat, fins i tot jugar amb el focus i enganyar-nos amb les llums i les ombres. Però qui sempre ens mira i ens pateix és la Terra, i totes les nostres mentides, i també les nostres veritats, li acaben furgant les entranyes. Paga la pena tenir-ho present avui, que és el seu dia.

Cremeu els #PanamaPapers

dimecres, 13/04/2016

Potser així ens fan cas. M’imagino l’escena: l’Empar Moliner, com una nova Javier Krahe cuinant els símbols sacrosants de la nostra civilització, li cala foc (en un container industrial, aquest cop) als milions de documents que han sortit dels prestatges i els arxivadors de Can Mossack-Fonseca, que comencen a escampar-se pel cel de la ciutat, il·luminant-la sencera. Abans de convertir-se en cendres, no us perdeu que la cosa va de metàfores, tothom s’il·lumina i s’escalfa (sobre tot s’escalfa) doblement llegint el que diuen i comptabilitant-hi noms de patriotes i ministres molt ministres.

Després d’haver suspès el decret català contra la pobresa energètica, qui realment escalfa, però per la banda, és el TC, esperant que abans del 5 de maig, quan s’acaba el termini legal, li arribi un nou encàrrec: la suspensió de la la Llei 24/2015, la llei fruit de la ILP Habitatge, promoguda per la PAH, l’Aliança contra la Pobreça Energètica (APE) i l’Observatori DESC, i aprovada per unanimitat al Parlament el passat mes de juliol.

Si ho han fet amb el Decret, amb més raó ho faran amb una Llei que neix de les mobilitzacions populars. Ja  van bloquejar la ILP hipotecària estatal de la PAH al Congrés dels Diputats el 2013, i després han portat al Tribunal Constitucional, exigint-ne la suspensió, totes les normes impulsades per governs autonòmics sobre habitatge digne, com el Decret Llei 6/2013 d’Andalusia sobre la funció social de l’habitatge, la Llei foral 24/2013 de Navarra de mesures urgents per garantir el dret a l’habitatge i la Llei 3/2015 d’Habitatge del País Basc. Avui entrava en vigor el decret que posa  fora de la llei milers d’instal·lacions d’autoproducció energètica, què és el que penseu que no poden arribar a fer amb tal de protegir els grans interessos econòmics?

Com diu l’Empar, si callem serem còmplices, i cal assenyalar i denunciar el silenci per trencar-lo. Disculpes a qui se senti ofès, però no estàvem cremant la Constitució Espanyola sinó el silenci amb el que es vol ocultar tot el que ella mateixa defensa, com ara el dret a l’habitatge. O el dret a un ambient sa, a la salut i tants d’altres drets humans que l’Estat té l’obligació de defensar en haver-se compromès a fer-ho internacionalment. També el dret a la llibertat de premsa i a la lliure expressió, també.

 
NB. La ciutadania està convocada a concentrar-se davant les seus del PP a tot l’estat el proper dilluns 18 d’abril a les 18.30h. per evitar que tombin la “Llei catalana contra l’emergència habitacional” i forçar l’extensió d’aquests drets a la resta de la ciutadania de l’estat. Tothom a defensar la nostra llei! #AvuiEsPot #PPatacaILP

La ciutat en construcció

dilluns, 4/04/2016

Un company, en Clàudio Pulgar, retransmet cada dia des de Paris el que pot ser l’enèsima insurrecció ciutadana:

Diumenge 34 de març (3 abril), Plaça de la République, París, França. 4ta nit de la # NuitDebout.
Ja són 4 nits d’ocupació de la plaça i el moviment creix i creix. Ahir dissabte tot el dia i la nit sota la pluja i el fred intensos vam aconseguir mantenir l’ocupació, l’assemblea general, el treball de les comissions, el menjador, la infermeria, l’escenari hiphop, l’orquestra, la bicicleta estàtica que dóna energia elèctrica, etc. Hem aconseguit pas a pas construir una mini altra ciutat al centre de la vella ciutat. A la nova ciutat les desicions es prenen en assemblea, no hi ha relacions de diners, tot és gratis o preu lliure, tothom conversa d’igual a igual, es comparteix el que es té i sobretot hi ha una enorme alegria d’estar construint juntxs una mica nou. Milers i milers se sumen.
Hi ha altres 22 places ocupades per tot França. La crida és a quedar-se cada dia a la plaça i fer assemblees generals a les 18hrs. Dimarts 5 i el dissabte hi ha grans mobilitzacions, la idea és que acabin en l’ocupació de la plaça. 3 nits la policia mira de desallotjar-nos, ahir a la nit ja no van poder, fins i tot de bon humor es van sumar alguns a les converses. Si, increïble. Se sumen els artistes i els intel·lectuals. Tenim converses entre centenars, ahir jo personalment amb obrers de la construcció immigrants, hiohoperos i sense cases, a més dels amics i amigues. La convergència de lluites es construeix a poc a poc, ahir amb la marxa contra la expulsions, un primer exemple. Avui diumenge va sortir el sol i milers i milers es van deixar caure novament en la plaça. Una cosa gran està naixent. Fa anys que somiàvem amb que això passés a França, la França de la Comuna, de les revolucions, de les ZAD, de maig i ara de la #NuitDebout i de la commune de la Place de la République.

Aquests dies també es conversa a Barcelona sobre com fer altres ciutats, que escapin de la lògica competitiva, del parany de les smart cities, que sembla ser la idea estrella del discurs hegemònic del poder econòmic. Qui pot enfrontar-se a una ciutat intel·ligent a l’imperi del coneixement? De nou la tecnologia com a eina i lloc comú per justificar la construcció de les nostres vides, sense haver-nos convocat en cap plaça, com ara la de la República. Els companys i companyes amb més quilòmetres a sobre  ja avisen, no hi haurà cap problema en què al document final de la sessió preparatòria en el procés d’Hàbitat III que entre avui i demà té lloc a la nostra ciutat, la Conferència de les Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible que se celebra a Quito l’octubre,  aparegui el reconeixement del dret a la ciutat. Un altra cosa serà com s’implementa i com s’intentarà, com sempre, buidar de contingut aquesta idea i totes aquestes converses. En sortiran gran documents que defensaran el blanc i el negre, la incoherència no ha estat cap escull per a les polítiques públiques del nostre temps. Hi ha qui fins i tot anuncia que no hi haurà un Habitat IV, perquè el número tres es dissenyarà per a ser un procés permanent que marqui tot el procés fins el final de la història de les nostres ciutats i territoris, ves a saber què tenen al cap o a la CPU.

Com sempre, a la sala planeja la idea de si no hauríem de ser amb en Clàudio i milers de persones que com ell construeixen altres ciutats ara mateix a França, conversant amb aquells que havien arribat a desalllotjar-los amb una porra. Als carrers com a mínim el nostre discurs ens pertany, dins aquelles quatre paret es cova la insoportable sospita de que les nostres paraules han estat processades per un nou app infalible al cervell central de la smart city.

Claudio, què diuen avui a la plaça?

 

#MWC16: I entre congrés i congrés de mòbils què fem, a Barcelona?

dimecres, 24/02/2016

Un article d’en Manel Rebordosa @llunymanu, antropòleg i membre de l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres

Com cada any la fi del congrés dels mòbils comporta la tornada a una normalitat de la qual, en realitat, mai no havíem arribat a sortir. Tornarem a parlar d’hotels, de pisos turístics i de la massificació lligada al model de ciutat, cosa que fèiem abans del congrés i (¡òndia!) també durant el congrés.

I es que es miri com es miri l’encaix del Mobile World Congress en el model productiu de Barcelona és més que limitat: hotels que fan el seu agost, restaurants plens com un ou i una vida nocturna animadíssima. I punt.

La crua realitat es que en deu anys que fa que el congrés es celebra a Barcelona la ciutat no ha estat capaç de fer valer el seu títol de capital dels mòbils i posicionar-se com un dels focus de les noves tecnologies a Europa. Ciutats com Dublín, Ljubljana (Eslovènia) o Tallin (Estònia) són reconegudes arreu pel seu model d’economia digital. Però no Barcelona, que continua projectant una imatge de ciutat turística per excel·lència. Es més, una part de la credibilitat de la ciutat en matèria d’implementació de noves tecnologies (TIC) en la gestió de la ciutat s’ha perdut gràcies a un ús de cara a la galeria i quasi fraudulent de conceptes com el de les “smart cities” sense una base real al darrere en forma de teixit productiu i polítiques públiques.

El que es pitjor es que cada vegada sembla més difícil sortir d’aquest encasellament. Mentre que una part del teixit empresarial i institucional no té cap mena de complexe en celebrar el congrés com una mostra o inclús com la culminació del potencial del model productiu lligat al turisme, cada vegada es fa més difícil articular un model alternatiu. Davant la falta de propostes que generin il·lusió, la critica al MWC es fa sovint des de la ciutadania des d’una lògica de desigualtats, no de canvi del model productiu de la ciutat. En aquesta critica es posa èmfasi en la bretxa digital a Barcelona o en les vulneracions de drets humans en que incorre la cadena de producció i comercialització dels mòbils. Però: I el model productiu de Barcelona? On som?

Es curiós com amb el temps es pot arribar a enyorar allò que en el seu moment vas detestar. A alguns ens passa amb el 22@. Aquest projecte urbanístic, que a principis de la dècada passada proposava transformar el teixit urbà del Poblenou de zona industrial en declivi a pol de producció en matèria de noves tecnologies, disseny i innovació, ha estat l’última aposta significativa cap a un model productiu diferent articulada des de les administracions, almenys pel que fa al discurs. Es veritat que al darrera hi havia un bon grapat d’interessos especulatius i que sense aquests interessos el projecte quedava en pràcticament res. Però, i si fos possible un discurs en línia amb el del 22@ sense especulació urbanística ni gentrificació?

Cal una aposta institucional forta per a un canvi de model productiu i cal fer-ho trencant amb l’hegemonia discursiva que encasella el Mobile World Congress en l’apartat de fires, hosteleria i transports. Cal tornar a il·lusionar-se en un model productiu basat en les noves tecnologies i en la innovació. Però això demana anar més enllà del postureig que ha caracteritzat fins ara la política municipal, abstreta en un coqueteig amb conceptes “innovadors” (recordem altra vegada les «smart cities») però sense esforços pressupostaris al darrere, més enllà de les inversions en el totxo. Cal que Barcelona trobi el seu lloc en un enfoc de les TIC des dels drets humans. I això passa per posar les TIC al centre de l’educació. Però no només de l’educació en la utilització d’internet, que es l’equivalent a educar en el “consum” de tecnologies digitals, sinó sobretot en la seva producció i desenvolupament. Muntar un ordinador “lliure” Arduino o programar una aplicació haurien de formar part del currículum escolar. Això inclou també, sobretot, recolzar institucionalment aquells camps que treballen amb les TIC des d’una perspectiva social i col·laborativa o amb models inclusius i cooperatius. En aquest sentit es necessària una aposta decidida pel programari lliure des de les institucions així com un veritable esforç en matèria d’open data, de governança digital i de suport a iniciatives com Guifi.net, una xarxa d’infraestructures de telecomunicacions basada en els comuns pròpia de Catalunya de la qual Barcelona, fins ara, n’ha quedat bastant al marge. Només gràcies a aquesta aposta serà possible que sorgeixi un teixit productiu que pugui asseure les bases d’una veritable economia digital amb una personalitat pròpia de Barcelona.

Tan de bo l’any que ve el Mobile World Congress no ens trobi, per una vegada, parlant d’hotels i de pisos turístics, sinó d’una alternativa creïble al model productiu de la ciutat.

La dona del Cèsar

dimecres, 10/02/2016

También en castellano.

Fa uns anys érem a Managua investigant per dur a terme un documental sobre la història de la Cruzada de Alfabetitzación. Com és lògic, les converses amb tanta gent que va viure la que potser fou l’última revolució del segle passat, en la seva accepció clàssica, no només ens va portar a evocar episodis tan inspiradors com aquell, sinó també totes les circumstàncies que van envoltar el seu col·lapse. En una d’aquelles delicioses xerrades, en Fernando Cardenal ens va explicar com el projecte sandinista no es va enfonsar tant per la derrota electoral provocada pel desgast de la guerra, sinó pel desprestigi que va generar la ‘pinyata’. La pinyata és aquest joc típic dels aniversaris infantils, molt centreamericà i mexicà, en el qual un nen colpeja una figura de cartró plena de llaminadures, que acaben a les mans de tots els que es riuen dels seus pals de cec fins que finalment l’encerta . Doncs bé, ens relatava en Fernando, en una reunió del Front Sandinista en aquells mesos de ‘pinyata’ postelectoral, en els quals es va repartir d’amagat i a la babalà entre gairebé tots els seus dirigents les propietats i actius nacionalitzats durant la revolució, la excomandant guerrillera Dora María Téllez, farta del que era un secret a veus, es va aixecar enmig de l’auditori i va deixar anar a tots aquells companys que se n’estaven beneficiant de la seva posició privilegiada: ‘Jo no necessito veure com roben la gallina, en tinc prou amb veure les plomes que han quedat a terra per saber que se l’han endut ‘.

Tampoc nosaltres necessitem una investigació exhaustiva de les relacions entre les grans empreses amb raó social a l’Estat i els partits polítics, per veure el bé greixades que estan les portes giratòries al nostre país. L’últim capítol s’està produint, a càmera lenta per no utilitzar-la com a arma política llancívola en les negociacions per formar govern, arran del fitxatge de Trinidad Jiménez, exministra d’Afers Exteriors i Cooperació amb l’últim govern de Zapatero, per part de Telefónica .
La influència que aquestes grans empreses tenen en la definició i posada en marxa de les política públiques és més que evident, les plomes les podeun trobar diàriament en tots els mitjans de comunicació. La cooperació al desenvolupament no ha estat aliena a aquesta ingerència d’un gran empresariat que no ha volgut deixar passar una sola oportunitat per expandir-se per potencials mercats, atiats per una crisi de proporcions desconegudes. Interpretant esbiaixadament la necessitat idenficada en els Objectius del Mil·lenni de realitzar noves aliances en el camp del desenvolupament i d’atreure-hi nous actors, Exteriors ha ficat amb calçador a empreses com la que dirigeix ​​el senyor Alierta, el BBVA, Santillana i d’altres tantes, construint un discurs teòric sobre la necessitat de comptar amb elles per atreure tant nous fons com fórmules màgiques per dissoldre el nus gordià de l’exclusió i la pobresa.

Precisament aquestes empreses van constituir anys enrere al Perú un programa, orquestrat per l’AECID, que ha estat utilitzat fins a la sacietat com l’exemple recurrent de que era possible comptar amb els nostres campions del IBEX-35 en la tasca de lluitar contra la pobresa. No obstant això, el mainstream que obligava a explicar les seves bondats en públic es dissolia sistemàticament en acabar la funció amb un parell de canyes al bar del costat de l’elegant auditori de torn, si aconseguies prendre-te-les amb qui de veritat havia estat en terreny i coneixia les pràctiques i interessos d’unes i altres.
Afortunadament cada vegada va imposant-se més la idea, també entre les ONG que es van apuntar a aquest bombardeig, que aquestes grans corporacions aporten molt més a la causa pagant religiosament els seus impostos a casa i no en qualsevol paradís fiscal, i no intentant convèncer-nos que aconseguiran que l’ànim de lucre, per un instant, no guiï els seus passos.

Però Roma no oblida els favors, hagin servit o no per alguna cosa. Un més un, dos. Vostè ens ajuda amb la internacionalització i nosaltres li busquem un retir d’or per quan deixi la política, no es preocupi. I si no va anar així, tots mereixem el benefici del dubte, cal obrar amb extremada precaució i no donar peu a la sospita, en un escenari pel qual ja han passat abans molts altres, utilitzant qualsevol ardit legal per saltar-se els filtres que els partit s’han autoimposat en aquesta matèria. La dona del Cèsar a més de ser casta ha de semblar-ho, i la senyora Jiménez, qui segur compta amb innombrables capacitats professionals per buscar altres camins, hauria de reconsiderar convertir-se en una dona de (Cèsar) Alierta.

Benvinguts a la república dependent de casa vostra

dilluns, 18/01/2016

Comprar una cadira a IKEA pot sortir molt bé de preu, però que IKEA o el seu govern (ja no se sap on comencen i on acaben l’empresa i el govern suecs) en vulgui fer-se amb una, pot arribar a sortir molt car. Demaneu-li als saharauis: el govern de centre-esquerra ha retirat el suport que el parlament nòrdic havia donat al dret a la independència de la darrera colònia a terres africanes. La cadira en qüestió és la del Consell de Seguretat de Nacions Unides, sí, exacte, aquella per la que en Margallo va arribar defensar la cooperació espanyola (imagineu-vos com serà la cosa d’important) i es va marcar un tour de force, recopilant vots per mig món.

Doncs ara els suecs no volen ser menys que els espanyols i volen redecorar la seva vida també. És el que succeix a les comunitats de veïns, que passes a fer el cafè al cinquè primera i t’enamores del sofà klapada, tan modern, guaita, just el que necessitàvem per rellançar la nostra projecció internacional, i si la Paquita i l’Antonio el tenen, nosaltres també, no veig per què no. Així que han presentat la seva candidatura pels propers dos anys, però han fet càlculs i sense els països àrabs no treuen prou vots. La geopolítica en versió Eurovisió s’imposa (els suecs, uns mestres, recordeu ABBA i el seu Waterloo, els que teniu una edat), així que posats a fer-se els simpàtics, comencen pel Marroc i així de retruc desbloquegen el centre comercial que IKEA tenia vetat per una sèrie de permisos urbanístics a Casablanca que ara, miraculosament, es resoldran en un tres i no res.

Fa un dies ens havíem fet il·lusions amb el suport als palestins davant Israel, la ministra sueca d’exteriors no hi pot entrar a l’única ‘democràcia’ del Pròxim Orient per les seves exigències en investigar els seus crims de guerra als territoris ocupats. Però potser tot plegat té veure més amb les cadires, les que compren i les que venen a Suècia, i el món àrab és prioritari. La república que defenia els drets de tothom i mirava de fer una política exterior valenta però sense fer servir la força, és cada cop més depenent del seus interesos comercials, pel que sembla, i tria en conseqüència, encara que sigui negar les bases del Dret Internacional. Res nou sota el sol, Escandinàvia cada vegada s’assembla més a la resta del món, requisant bens als inmigrants i reorientant els fons de la seva venerada cooperació per pagar les despeses que genera la seva atenció.

Mentrestant, a les haimes de Tinduf ningú deu pensar ja en canviar la decoració d’un paisatge cada cop més miserable. Sort de la seva dignitat, sort.

 

Ja no volem ser danesos ni suïssos #Welcomerefugees.

divendres, 15/01/2016

Quan vas a Suïssa a dipositar els sobres en B atresorats durant tota una vida de negres esforços, un senyor molt elegant et fa passar a una despatx decorat a l’alçada del contingut dels sobres i et convida a cafè, what else? Tots dos mireu un idíl·lic llac, amb la vista perduda a les muntanyes nevades de calendari de cansaladeria, i penseu en què fareu quan l’entrega de maletins hagi acabat. Un iot? Les illes gregues? Uy, no, on vas, molta gent per allà ara.

Si vens caminant per aquelles mateixes muntanyes des de les illes gregues, la cosa canvia. Aleshores, les autoritats helvètiques posen un altre tipus de senyor a la frontera que et fa declarar el que portes a sobre. Si més no, et donen un rebut quan els hi fas entrega del que queda dels teus estalvis, no com les màfies, que cobren un ull de la cara i et porten de qualsevol manera (si et porten). Al cap i a la fi, algú ha de cobrir les despeses de tot aquest show bèl·lic amb el que ens regalem la vista durant els darrers quatre anys, una superproducció així necessita de molts fons i cal diversificar. L’Assad ja es va quedar els teus impostos per reprimir-te i bombardejar-te, i ara Suïssa necessita una petita col·laboració. Amb rebut, això sí, són un país de primera, els comptes clars conserven amistats.

Dinamarca ja no està sola i malauradament al club no s’afegirà només Suïssa. Igual que a les discoteques, el ‘cover’ d’entrada sempre ajuda molt a la porta per seleccionar qui entra a ballar i qui es queda fora, pelat de fred i pensant a on anar a aquelles hores. Tranquils, que la maquinària legal mundial ja està fent xup-xup per tal de perseguir aquest atac al dret de les persones i l’obligació dels Estats de rebre i donar assil.

I a més, ara a Catalunya hem vist com sou de debó els danesos i els suïssos, i de gran ja no volem ser com vosaltres. Oi que no?

Siguem seriosos, anem a l’ #AràbiaSaudita

dilluns, 4/01/2016

 

Letízia, fes les maletes igualment, va. Sí, perquè, total, en Ban-Ki ja ha cridat a la moderació i la colla de Brussel·les també ha deixat de respirar 30 segons en senyal de protesta, i ni així se’ls veu neguitosos. Això sí, quan arribem a Riad, recorda’m que hem de condemnar enèrgicament la crema de l’ambaixada a Teheran, fins aquí podríem arribar. Amb la violència no s’aconsegueix res, ho sap tothom. Com són aquesta radicals de l’eix del mal!

Amb una mica de sort, encara veurem un tram de l’AVE  a La Meca, per a que et facis una idea del que són capços els teus súbdits. Això és el que necessita la regió, trens per anar a pregar i espanyols molt espanyols, al capdavant d’empreses espanyoles molt espanyoles, per gastar-nos els seus petrodólars. Encara que ara el petroli no sigui el que era, ja veus que fins i tot tenen déficit públic, ara que van regalant el cru per fer-li la guitza als americans i que no se n’oblidin d’ells. Com són els ecologistes de l’eix del mal, també, tu, la que han liat a París. Al final, no em fas cas, Letizia, però ells tenen la culpa de tot. Faran que regalin tot el petroli perquè ja no servirà ni per cremar i no tindran amb què pagar-nos els vagons, i menys les comissions. Ves que al final no sortirem de la crisis pels hippies aquests.

Esclar, vosaltres les reines ho teniu fàcil. Arribaràs, quatre fotos amb els progres locals, amb aquests projectes que tant us agraden, i au, a córrer.  Oh, què li agradava això a la mare, sempre em portava els ‘pongos’ que li anaven donant a cada viatge. No creguis, alguns barrets d’aquests exòtics em queden bé. Però vosaltres sí que sempre sortiu bé a les revistes del cor, no us toca negociar res ni aquestes coses tan desagradables que fem els reis per la nostra pàtria. Poli bo, poli dolent, ja m’ho va avisar el pare. Què tens al programa, a veure? Bé, perfecte, cap reunió amb representants de la societat civil o associacions de dones. Ara no et facis l’heroïna, d’aquí quatre setmanes ningú se n’enrecorda d’aquests pobres diables que s’ha pelat. De fet, si els haguessin anat distribuint tot l’any, com han fet amb els altres cent i escaig que han mort, ni n’estaríem parlant. El que et dic, aquests països els manca organització, sobre tot, organització. Deixa’t estar de drets humans i aquestes històries, organització i estabilitat. Sembla que no llegeixes els diaris a casa nostra. Aix, que ens els estimem molt, que si no, no sé on serien.

No, no sé quin temps fa el febrer a l’Aràbia, ni si et deixaran posar-te la nova col·lecció afegint-hi un mocador al cap. L’únic que sé és que hi anem, som gent seriosa.

El noi de les americanes

divendres, 4/12/2015

Una vegada vaig veure per la tele un noi amb una jaqueta de color verd pontificant sobre la pobresa i la riquesa davant els seus alumnes. Devia ser la televisió pública d’algun país de l’Àfrica per l’ínfima qualitat periodística del reportatge, ja sabeu, aquests països, i ara no us donaré detalls ni més explicacions, no sigui que contrasteu fonts i testimonis, i trobeu les trampes d’allò que tot plegat dic. En fi, el chaman en qüestió ens deia que ell coneixia els secrets per canviar la miserable vida de la gent africana (Àfrica és un país molt gran, tot ple de gent molt pobre, que viuen en cabanes plenes de fum, recordeu), i que en resum tot passava per creure en les seves capacitats i recolzar el seu talent, sense interferir des de fora. I que, per art de màgia, de la seva màgia, poc a poc, com a aquell altre compte de la lletera, tot es resoldria.

En realitat, petits, el gran bruixot, diplomàtic públic de la seva tribu entre d’altres ocupacions, ens estava exorcitzant contra les ONG, i venia a advertir-nos de que no fossin benevolents, voluntaris en català (o estúpids, quan no hi ha càmeres davant), del costat fosc de la força. A travès de dibuixos a l’aire, gràcies a la seva gran màgia, ens explicava com no hi havia manera de controlar aquestes lògies, que per cert, mai demanaven la pobra gent africana què volien fer amb les seves vides. Que en realitat no en sabíem res i que el calia era invertir en recerca mèdica per eradicar malalties. ‘Però no com la Sharon Stone, que volia acabar amb la malària amb mosquiteres. Què són un milió de nens morts l’any davant els tres milions que provoca la diarrea?‘ La solució és comprar càmeres de fotos per a fer fitxar els professors suplents i augmentar-ne el rendiment educatiu o fer que tothom accedeixi als travellers checks i al crèdit a travès dels seus mòbils, ‘perquè ja sabeu que en aquests països la gent acaba robant els cables’. Màgia de la bona, feu-li cas.

Qui té prou temps per quedar-s’hi un temps al sud del Sahel i no ha de córrer per tornar a Colúmbia a continuar predicant contra les bones intencions, sap que la màgia existeix i és capaç d’esborrar la realitat de davant els vostres ulls. És així que diumenge van desaparéixer segles d’esclavisme i colonització, milers de milions anuals d’elusió i evasió fiscal (molt per sobre de les engrunes de l’ajut al desenvolupament), empreses multinacionals sense escrúpols, tones de violacions als drets humans i exèrcits de dictadors, practicant el terror com a esport nacional, sí, de la nació Àfrica de la que tan irresponsablement parlen a l’Upper West Side novaiorquès. De sobte el seu, i el nostre desenvolupament també, no tenien res a veure amb els sistemes de salut, educació o de provisió de serveis bàsics. Un, dos, tres, esteu adormits i no despertareu fins no acabi la hipnosi.

Però el problema és l’ajut, la solidaritat, especialment les engrunes de les engrunes, la que fem les entitats, que repartint txiclets generalitzem la corrupció, la violència i la desestructuració del continent. Que ho hem fet malament, molt malament durant molt de temps, i algunes ho continuen fent, és evident, hi ha gent per a tot i el món és molt gran, escolteu. Però donar en prime time la idea de que la cooperació que fem les ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament (sí, estimat bruixot, tot això ha d’anar junt, forma part del beuratge) és contraproduent, més que màgia és vudú amb molta mala llet. Tens raó, quan dius que el camí a l’infern n’està empedrat de bones intencions: el problema és que nosaltres ho hem aprés i vosaltres, els telepredicadors neolliberals i a qui representeu, continueu eixamplant i aplanant aquest camí, amb levita de prestidigitador o sense.

NB. Per cert, demà cinc de desembre, és el Dia Internacional del Voluntariat, o de les benevolents maques i rosses, com millor ho entenguis. 

Relaxing #COP21 of cafè

dilluns, 30/11/2015

IMG_5628 baixa resolucio

Una vall agrícola a Tamanique, a la serralada del Bálsamo (El Salvador). Foto Miquel Carrillo.

Enguany, l’hivern no volia sortir del Salvador. La darrera setmana de novembre, contra qualsevol estadística coneguda a la petita república centreamericana, continuava plovent. Som a un fòrum per parlar dels desafiaments de la gestió de l’aigua al país i el viceministre del ram dedica uns minuts a comentar l’amenaça d’un front fred que s’està formant a les costes del Carib nicaragüenc, i que podria arribar a donar pluges el cap de setmana, un 22 de novembre!

Nota aclaratòria: a latitud 15º nord, quan plou es diu hivern, malgrat faci el mateix calor i el dia duri el mateix que quan no ho fa, és a dir, a l’estiu. Això que hauria de ser una benedició per a un país on l’agricultura té un pes gran encara, especialment perquè suposa el substent de gran part d’una població que viu ancorada a les seves milpes impossibles a les faldilles de volcans i serralades, no ho és pas. Potser ho és per la canya de sucre dels grans propietaris, a les poques planes al país, però per aquelles famílies que viuen del frijol o del blat de moro, l’aigua fora de temps està fent malbé unes collites imprescindibles per assegurar el seu substent. Tampoc és cap benedicció per aquelles que viuen del cafè, l’altre gran conreu del país: hom calcula que la producció ja està pràcticament perduda, els grans o bé estan pel terra pel culpa del darrer mes d’aiguats, o s’han podrit per la humitat.

Un any més de penúries a un camp sense gaire mitjans i amb l’amenaça inèdita de la deliqüència organitzada de les mares, les pandilles que s’han dut l’extorsió i el control territorial des de les grans ciutats al darrer llogaret, en part per causa de la pressió policial, és un any de més migracions cap el Nord. Més viatges infernals a través de Mèxic, creuant tanques i deserts per arribar als Estats Units a fer del que calgui per guanyar-se les tortilles que s’han florit als cantons d’on surt tota aquesta gent. Sí, aquest any els pocs incréduls del canvi climàtic encara poden donar-li les culpes al fenòmen del Niño, que igual que porta aigua a una banda del país, provoca sequeres a l’altra.

El cert és que països com el Salvador són cada cop més vulnerables. Que plogui un mes amunt o avall implica menjar o no, tenir alguns ingressos monetaris o no, i si això segueix així, caldrà canviar un sistema productiu poc flexible, una estructura colonial d’exportació que encara funciona, per entendre’ns, on ni tan sols s’ha establert un sistema de governança de l’aigua mínimament racional i democràtic. No penseu només en atolons i illes paradisíaques que s’enfosen, com un Titànic de color turquesa, milions de persones s’uniran als milions de migrants i refugiats per altres raons diferents al clima.

Aquest no serà cap tassa de cafè relaxant, mentre veieu ploure darrere els vidre de qualsevol bistro de Paris. Aquest #COP21 cal canviar moltes coses.