Despullant els Drets Humans

dimecres, 24/08/2016

Hauria la policia de fer treure’s les corbates de seda i els botons de puny a tota la població que encara fa servir aquestes peces de vestir? No en va, la major part dels individus que han expoliat les nostres pensions, estalvis i patrimoni públic en general, les feien servir i en feien ostentació. És lògic que tremolem, doncs, posem la mà a la cartera  i cridem la força pública cada cop que ens creuem amb uns peus calçats amb Gucci o un usuari de Paul Smith? No ho trobeu totalment justificat per a mantenir la pau social i la tranquilitat del 99,9% dels contribuents que van pel carrer?

Fa l’hàbit el monjo? Les velles preguntes mai marxen o sempre tornen, com les polèmiques sobre Gibraltar a l’estiu. El clàssic de la prohibició del vel i del burkini, en la seva versió vacacional, es barreja ara amb la paranoia (lògica) que atia l’onada d’atemptats islamistes al cor d’Europa. Els mil vegades esmentats valors del vell continent s’havien de defensar precissament ara, i la nostra resposta s’assembla massa a la dels nostres enemics: sacrificar la llibertat personal per tenir un bri més de seguretat a travès d’un càstig col·lectiu a tot una cultura i una religió que, ja em perdonareu, a aquestes alçades de la Història és tan europea com la cristiana o l’atea, per molt que li pesi a l’amic Aznar.

Un altre dia parlem de si al darrera hi ha una construcció patriarcal que discrimina a les dones o no, que segur surt que sí, però la qüestió ara és el preu i el ridícul que fem, i el mal que fa veure quatre policies obligant una senyora a treure’s el burkini a una platja de Niça. Ens posem a les sabates dels veïns i tot i així fa vergonya la postal que ens arriba des de la Costa Blava. Game over Estat de Dret, com si ens semblés bé utilitzar la policia o els jutges contra qualsevol partit o individu que qüestionés de manera democràtica la unitat de la pàtria, per entendre’ns i transportar-nos a la nostra realitat i actualitat.

Els valors es demostren en aquests moments, és cert, quan tot va bé és molt fàcil defensar-los. I no sé per què tinc la sensació de que no estem a l’alçada dels que vam triar per conduir-nos, construir-nos i enmirallar-nos, o que simplement mai ens els vam creure de debó, si és que els coneixem realment.

A veure: qui signés això del Drets Humans, que passi per comandància.

El gen de l’estupidesa.

divendres, 8/07/2016

Mentre els premis Nobel del món van signant cartes acusant a Greenpeace de cometre crims contra la humanitat per criticar els transgènics, a la resta del món la vida segueix. La vida, o la mort, perquè ahir van assassinar una altra companya més del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures,  la Lesbia Yaneth Urquia. El que passa al país centreamericà forma part de la telesèrie Progrés vs. Nosaltres Mateixos, i amb les seves variants nacionals (la sèrie gaudeix d’una gran acceptació entre el públic mundial i no es veu quan arribarà el capítol final), els protagonistes i el guió són, si fa no en fa, molt semblants urbi et orbe.
Des d’Argentina, per si no us agrada la franquícia catracha, la Deo ens enviava aquest missatge ahir per whatsapp:

URGENTE: BANDA ARMADA DE MANAOS INGRESA A LA COMUNIDAD DE BAJO HONDO

A 4 días del ataque de banda armada contra campesinos, jueza santiagueña mandó la patota judicial para desalojar a la comunidad e instalar a banda armada del empresario Orlando Canido.

Esperábamos que desde la justicia santiagueña se llegaran a realizar inspección ocular de los daños materiales sufridos por las familias de la Comunidad de Iaku Cachi: quema de viviendas, de corrales, bebederos, destrucción del pozo y envenenamiento del agua de consumo perpetrado por el mismo Orlando Canido y su banda armada el pasado sábado.

Sin embargo, en el mundo del revés, ésta mañana  llegó la patota judicial encabezada por el oficial de justicia Héctor Raúl Rodriguez, con orden de la Jueza María L. Martinez Llanos, para desalojar a las familias de la comunidad y poner en “posesión a Orlando Canido” y a su banda armada compuesta entre 40 y 50 personas

En este momento, las familias están en la calle con sus pertenencias y dentro del territorio se encuentra la banda armada amenazando que mataran a quien intente entrar, así sean niños. Uno de los sicarios gatilló contra compañero del MOCASE VC.

Responsabilizamos principalmente a la cómplice Jueza María Martinez Llanos por lo que pueda ocurrir con la vida de los niños, mujeres y hombres que defendemos el derecho a la vida, ya que sigue obsesionada con la cacería de campesinos indígenas para favorecer a los empresarios del agronegocio.

(hores després)

Restitución de posesión a la Comunidad Iaku Cachi- Bajo Hondo. Sin detención de matones, sin secuestro de armas.

Ayer cerca de las 19hs una comitiva de policía de Sgo Capital, ha llegado con la notificación de la Jueza María Martinez Llanos, dejando sin efecto la orden de desalojo y restituir la posesión a la comunidad. La policía ha ingresado donde estaban acampados la banda armada, el matón Lachi Letonai, el empresario Orlando Canido quienes antes de abandonar el lugar, delante de la policía, incendiaron las casas de las familias.

Durante el día han matado vacas, chanchos, cabras, gallinas y destrucción de otras pertenencias de las familias, aún no contabilizadas en su totalidad. A la medianoche, parte de la banda aún rondaban por el lugar portando sus armas.

Aquest era el sistema que ens havia de portar el benestar, material i energètic, i el rebost ben ple de bistecs. Efectivament, els transgènics no tenen cap culpa, ni tan sols els premis Nòbel per no veure més enllà de la ciència, però el sistema al que serveixen és aquest, el que fa fora de les seves terres a milers de camperols cada any o assassina impunement les activistes que defensen el rius i la resta de bens comuns.
Quan desenvolupem una nova espècie de blat que aguanta una mica més la sequera, podem pensar que és per donar de menjar a més gent al món, o obrir els ulls i veure que és per poder ocupar més terres cada cop més al Sud, o al Nord segons l’hemisferi, i estendre la frontera de la soja o del blat de moro, de les nostres costellades i del seu negoci. Sí, teniu raó, seran més feliços als cinturons de misèria de Buenos Aires o Córdoba que a la humil i desendreçada chacra on viuen ara. Però sense ells cuidant de la terra, índigenes o mestissos als que el nostre progrés no reconeix cap paper, després no us queixeu de les inundacions, de les hectàrees de biodiversitat sepultades pels bulldozers ni per les tones de més de CO2.
La sostenibilitat era quelcom tan poc cool com això, què hi farem. L’únic gen que cal modificar és el de la nostra estupidesa i potser ens en sortirem d’un futur en flames.

Camarada Rivera

divendres, 27/05/2016

El president de C’s, Albert Rivera, és rebut pel president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela. / MIGUEL GUTIÉRREZ / EFE

 

Benvingut a casa, camarada. Benvingut a la república dels desvetllaments pels amics i els pobles que són lluny, pels problemes que no semblen nostres, pels conflictes i les misèries dels altres, per l’avui per tu i demà per mi. Benvingut a la lluita internacionalista, als carrers i a les avingudes de ciutats estranyes, a muntanyes i rius que aviat estimaràs més que els teus. S’ha acabat mirar-se el melic, la política ja no s’acabarà mai per a tu ni l’onze de setembre ni el dotze d’octubre, ni al Bernabeu ple d’estelades ni a Colom amb els 300m2 de rojiagualda onejant al vent.

Que algú com tu accepti que sense drets humans no hi ha democràcia, per moltes urnes i eleccions que un estat s’encaparri a posar, és una molt bona notícia. Per on comenci la teva agenda és un detall sense massa importància, cadascú tria les seves causes i no podem ser a totes, no és cert? Passarem per alt els rèdits polítics que treguis de fer aquest viatge ara i de colonitzar tertúlies i telenotícies amb aquest allau de notícies caribenyes. Hem de celebrar que hagis vist presos de consciència, si és que creus que els has vist, supermercats sense paper de vàter, mitjans no adictes amenaçats pel ‘règim’, o gent que no pot votar qualsevol cosa en democràcia. No et retreurem que no calgués anar massa lluny per veure tot això o que hi havia millors destinacions, o que no vau fer res en el passat al respecte. A cadascú li arriba el seu moment o es treu la bena quan ho considera oportú.

Ja no tornareu a criticar que Barcelona fes cooperació amb Gaza, per exemple, ridiculitzant la cooperació al desenvolupament i fent-nos triar entre pobres. S’ha acabat allò de ‘primer els de casa’, primer tothom i qui més ho necessiti, esclar que sí. Anem bé per aquí, camarada. Quan siguis ministre d’alguna cosa o simplement negociïs el teu suport a algú per fer govern, recorda compa, ara que et preocupen tant els drets humans a tot arreu, ara que el món és casa nostra, recorda demanar que augmentin la contribució espanyola a la Cort Interamericana de Drets Humans perquè està a punt de tancar. És on tothom recorre quan sent amenaçats els seus drets a aquell continent, per les màfies, els estats o els sicaris de les grans empreses, que de vegades nosaltres mateixos enviem a augmentar la nostra glòria pàtria. Els darrers anys ens hem encarregat de soscavar-la de tal manera que està a punt de fer fallida econòmica. Només et dic que el 2011 la recolzàvem amb més d’un milió de dólars i el 2016 no té ni 50.000 $ de la nostra butxaca. El 2011 un cas podia necessitar 5 anys per ésser considerat a la Cort, imagina’t ara. Un cop net per protegir  hidroelèctriques a Guatemala,  parcs eòlics a Mèxic o ports a Colòmbia, ningú sospitarà que sense Cort tothom que es preocupa, com tu, pels drets humans, ja pràcticament no té on anar. Pot semblar poqueta cosa, tu que venies a canviar la nostra política, però també aprendràs aviat que des de l’internacionalisme mai esperem molt, malgrat vulguem canviar-ho tot.

Benvingut, camarada, ja no hi ha tornada enrera, el món no ha fet res més que començar.

 

 

La indústria transgènica no és ximple

dijous, 19/05/2016

Corre aquests dies el que diuen és l’estudi més exhaustiu mai fet sobre els transgènics. Sense entrar en qui i com l’ha fet, els titulars que aquest ha induït en els mitjans que se n’han fet ressò, parlen de la innocuïtat per la salut que els aliments produïts amb aquesta base tenen.

La indústria agroalimentària, igual que la policia, no és ximple. Sap que el missatge que més incidència té entre la població és el potencial risc d’uns productes desenvolupats al laboratori, i que fugen de la imatge de la salubritat de tot allò que mai ha passat per una sala blanca ni és manipulat per guants de làtex abans d’arribar al plat. I per això ataca aquesta preocupació i destil·la aquesta idea en forma de titular. Que es posi en risc la biodiversitat o que no s’apliqui el principi de precaució, assumint que potser cal deixar passar una mica de temps per veure l’evolució de les espècies modificades i els efectes a llarg termini dels aliments produïts, seguint el mecanisme emprat per l’agricultura durant els darrers vuit mil anys, és quelcom més difícil d’entendre per la població.

Sobre tot quan la justificació principal és que tenim a sobre una crisi alimentària i en que poc anys haurem de multiplicar vàries vegades la nostra capacitat de produir aliments. Afegiu al còctel algunes imatges de la sequera que colpeja les zones més càlides del planeta enguany, gràcies a un Niño cada cop més virulent a causa del canvi climàtic, i ja teniu construïda la il·lusió òptica, la justificació perfecta per a que aquesta meravella de la tecnologia tingui el camí expedit per venir a salvar-nos la vida. Ara bé, si continueu llegint l’informe veureu que igual que no s’han trobat riscos per la salut (hores d’ara, recordem-ho), tampoc existeixen evidències d’una més gran productivitat agrícola.

Ni falta que fa. El negoci, com passa amb aquella idea de l’obsolescència programada, no és produir més i millor, sinó que els camperols de tot el món, i per extensió el conjunt de la població, no es despengin de qui controla les llavors. El negoci és trencar la idea del codi lliure que va fer evolucionar i créixer l’agricultura durant tota la història de la humanitat fins arribar a la diversitat d’aliments que hem sabut generar, compartint sense barreres la informació, d’hort a hort, de camperol a camperol. El negoci és precisament controlar aquest coneixement en forma de poder tecnològic, i fer-nos-en depenents. No hi ha negoci en canviar els nostres hàbits alimentaris i deixar de consumir tant territori, aigua i energia per cobrir les nostres necessitats de proteïnes i calories. Què guanyaria Monsanto i companyia si ja no calgués portar la productivitat de la soja que mengen les vaques nostres de cada dia fins a límits insospitables? La veritable sostenibilitat no cotitza a cap borsa ni reparteix dividends.

Tampoc és casual que aparegui aquest informe ara, just enmig de la negociació del TTIP, el tractat comercial entre els EUA i la UE encallat en punts tan sensibles per a la població com les denominacions d’origen europees i l’entrada massiva d’aliments transgènics des de l’altra banda de l’oceà. Just ara que es trenca el silenci de les sales de les reading room de Brussel·les i tothom comença a saber els veritables interessos en joc a la negociació.Llegiu fins al final i reflexioneu, no era la salut sinó tota la resta.

Quan ningú ens mira

divendres, 22/04/2016

Quan ningú ens mira, fem allò que pensem cal fer o que som estúpids si no fem. Allò que si no fem nosaltres, no farà ningú altre, o al contrari, allò que si no fem, vindran molts altres i ho faran, si no és que ja ho estan fent. Amb totes les lleis que la humanitat es vulgués donar, sempre quedaria un racò d’ombra, les butxaques dels nostres pantalons o el més simple dels parapets per ocultar els nostres tripijocs i esquivar l’escrutini dels demés.

Quan ningú els mira, gent com la Màxima Acuña es juga la vida per defensar al Perú el seu territori, l’aigua i tot el que veieu amb vida. Quan ningú els mira, gent com la Bertha Cáceres és assassinada a casa seva a Hondures mentre dorm, per fer el mateix que la Màxima, o d’altres companyes són amenaçades pels sicaris dels de sempre al Salvador, Colòmbia i tants altres llocs. Altres prefereixen, quan ningú els mira, obrir comptes i societats secretes, omplir caixes fortes i manar sobre testaferros a qui ningú observarà mai. Ens falten ulls per vigilar tants dobles fons i càmeres secretes, on passen tantes coses, mai en tindrem prou llums per obrir-los tots de cop i demostrar tot el que passa quan ningú ens mira. Els demanarem, però sabem que no existeixen, que l’únic que al final ens i·lumina és la nostra consciència i els nostres valors. I el nostre valor, sobre tot el nostre valor per defensar-los.

De sobte, un dia, algú dóna amb l’interruptor, tira del gallet o de la manta i el que era evident es presenta davant els nostres ulls de manera grandiloqüent, tràgica i inapel·lable. La llum es fa i sentim a la Màxima rebre el Premi Goldman, mentre canta els versos que segurament la reconfortaven a dalt de l’erm gèlid, als Andes, on ens roben la terra per trobar or. El mateix premi que li van donar a la Bertha l’any passat, que potser veiem un darrer segon amb vida amb l’espurna de la pistola que l’assassina. S’obren les llanternes i veiem els gentils i els famosos, els admirats i els respetables, atresorant a Panamà l’or que surt de les muntanyes de la Màxima, perquè quin estúpid no ho faria?

Nosaltres podem fer els ulls grossos, o mirar cap un altre costat, fins i tot jugar amb el focus i enganyar-nos amb les llums i les ombres. Però qui sempre ens mira i ens pateix és la Terra, i totes les nostres mentides, i també les nostres veritats, li acaben furgant les entranyes. Paga la pena tenir-ho present avui, que és el seu dia.

Cremeu els #PanamaPapers

dimecres, 13/04/2016

Potser així ens fan cas. M’imagino l’escena: l’Empar Moliner, com una nova Javier Krahe cuinant els símbols sacrosants de la nostra civilització, li cala foc (en un container industrial, aquest cop) als milions de documents que han sortit dels prestatges i els arxivadors de Can Mossack-Fonseca, que comencen a escampar-se pel cel de la ciutat, il·luminant-la sencera. Abans de convertir-se en cendres, no us perdeu que la cosa va de metàfores, tothom s’il·lumina i s’escalfa (sobre tot s’escalfa) doblement llegint el que diuen i comptabilitant-hi noms de patriotes i ministres molt ministres.

Després d’haver suspès el decret català contra la pobresa energètica, qui realment escalfa, però per la banda, és el TC, esperant que abans del 5 de maig, quan s’acaba el termini legal, li arribi un nou encàrrec: la suspensió de la la Llei 24/2015, la llei fruit de la ILP Habitatge, promoguda per la PAH, l’Aliança contra la Pobreça Energètica (APE) i l’Observatori DESC, i aprovada per unanimitat al Parlament el passat mes de juliol.

Si ho han fet amb el Decret, amb més raó ho faran amb una Llei que neix de les mobilitzacions populars. Ja  van bloquejar la ILP hipotecària estatal de la PAH al Congrés dels Diputats el 2013, i després han portat al Tribunal Constitucional, exigint-ne la suspensió, totes les normes impulsades per governs autonòmics sobre habitatge digne, com el Decret Llei 6/2013 d’Andalusia sobre la funció social de l’habitatge, la Llei foral 24/2013 de Navarra de mesures urgents per garantir el dret a l’habitatge i la Llei 3/2015 d’Habitatge del País Basc. Avui entrava en vigor el decret que posa  fora de la llei milers d’instal·lacions d’autoproducció energètica, què és el que penseu que no poden arribar a fer amb tal de protegir els grans interessos econòmics?

Com diu l’Empar, si callem serem còmplices, i cal assenyalar i denunciar el silenci per trencar-lo. Disculpes a qui se senti ofès, però no estàvem cremant la Constitució Espanyola sinó el silenci amb el que es vol ocultar tot el que ella mateixa defensa, com ara el dret a l’habitatge. O el dret a un ambient sa, a la salut i tants d’altres drets humans que l’Estat té l’obligació de defensar en haver-se compromès a fer-ho internacionalment. També el dret a la llibertat de premsa i a la lliure expressió, també.

 
NB. La ciutadania està convocada a concentrar-se davant les seus del PP a tot l’estat el proper dilluns 18 d’abril a les 18.30h. per evitar que tombin la “Llei catalana contra l’emergència habitacional” i forçar l’extensió d’aquests drets a la resta de la ciutadania de l’estat. Tothom a defensar la nostra llei! #AvuiEsPot #PPatacaILP

La ciutat en construcció

dilluns, 4/04/2016

Un company, en Clàudio Pulgar, retransmet cada dia des de Paris el que pot ser l’enèsima insurrecció ciutadana:

Diumenge 34 de març (3 abril), Plaça de la République, París, França. 4ta nit de la # NuitDebout.
Ja són 4 nits d’ocupació de la plaça i el moviment creix i creix. Ahir dissabte tot el dia i la nit sota la pluja i el fred intensos vam aconseguir mantenir l’ocupació, l’assemblea general, el treball de les comissions, el menjador, la infermeria, l’escenari hiphop, l’orquestra, la bicicleta estàtica que dóna energia elèctrica, etc. Hem aconseguit pas a pas construir una mini altra ciutat al centre de la vella ciutat. A la nova ciutat les desicions es prenen en assemblea, no hi ha relacions de diners, tot és gratis o preu lliure, tothom conversa d’igual a igual, es comparteix el que es té i sobretot hi ha una enorme alegria d’estar construint juntxs una mica nou. Milers i milers se sumen.
Hi ha altres 22 places ocupades per tot França. La crida és a quedar-se cada dia a la plaça i fer assemblees generals a les 18hrs. Dimarts 5 i el dissabte hi ha grans mobilitzacions, la idea és que acabin en l’ocupació de la plaça. 3 nits la policia mira de desallotjar-nos, ahir a la nit ja no van poder, fins i tot de bon humor es van sumar alguns a les converses. Si, increïble. Se sumen els artistes i els intel·lectuals. Tenim converses entre centenars, ahir jo personalment amb obrers de la construcció immigrants, hiohoperos i sense cases, a més dels amics i amigues. La convergència de lluites es construeix a poc a poc, ahir amb la marxa contra la expulsions, un primer exemple. Avui diumenge va sortir el sol i milers i milers es van deixar caure novament en la plaça. Una cosa gran està naixent. Fa anys que somiàvem amb que això passés a França, la França de la Comuna, de les revolucions, de les ZAD, de maig i ara de la #NuitDebout i de la commune de la Place de la République.

Aquests dies també es conversa a Barcelona sobre com fer altres ciutats, que escapin de la lògica competitiva, del parany de les smart cities, que sembla ser la idea estrella del discurs hegemònic del poder econòmic. Qui pot enfrontar-se a una ciutat intel·ligent a l’imperi del coneixement? De nou la tecnologia com a eina i lloc comú per justificar la construcció de les nostres vides, sense haver-nos convocat en cap plaça, com ara la de la República. Els companys i companyes amb més quilòmetres a sobre  ja avisen, no hi haurà cap problema en què al document final de la sessió preparatòria en el procés d’Hàbitat III que entre avui i demà té lloc a la nostra ciutat, la Conferència de les Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible que se celebra a Quito l’octubre,  aparegui el reconeixement del dret a la ciutat. Un altra cosa serà com s’implementa i com s’intentarà, com sempre, buidar de contingut aquesta idea i totes aquestes converses. En sortiran gran documents que defensaran el blanc i el negre, la incoherència no ha estat cap escull per a les polítiques públiques del nostre temps. Hi ha qui fins i tot anuncia que no hi haurà un Habitat IV, perquè el número tres es dissenyarà per a ser un procés permanent que marqui tot el procés fins el final de la història de les nostres ciutats i territoris, ves a saber què tenen al cap o a la CPU.

Com sempre, a la sala planeja la idea de si no hauríem de ser amb en Clàudio i milers de persones que com ell construeixen altres ciutats ara mateix a França, conversant amb aquells que havien arribat a desalllotjar-los amb una porra. Als carrers com a mínim el nostre discurs ens pertany, dins aquelles quatre paret es cova la insoportable sospita de que les nostres paraules han estat processades per un nou app infalible al cervell central de la smart city.

Claudio, què diuen avui a la plaça?

 

#MWC16: I entre congrés i congrés de mòbils què fem, a Barcelona?

dimecres, 24/02/2016

Un article d’en Manel Rebordosa @llunymanu, antropòleg i membre de l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres

Com cada any la fi del congrés dels mòbils comporta la tornada a una normalitat de la qual, en realitat, mai no havíem arribat a sortir. Tornarem a parlar d’hotels, de pisos turístics i de la massificació lligada al model de ciutat, cosa que fèiem abans del congrés i (¡òndia!) també durant el congrés.

I es que es miri com es miri l’encaix del Mobile World Congress en el model productiu de Barcelona és més que limitat: hotels que fan el seu agost, restaurants plens com un ou i una vida nocturna animadíssima. I punt.

La crua realitat es que en deu anys que fa que el congrés es celebra a Barcelona la ciutat no ha estat capaç de fer valer el seu títol de capital dels mòbils i posicionar-se com un dels focus de les noves tecnologies a Europa. Ciutats com Dublín, Ljubljana (Eslovènia) o Tallin (Estònia) són reconegudes arreu pel seu model d’economia digital. Però no Barcelona, que continua projectant una imatge de ciutat turística per excel·lència. Es més, una part de la credibilitat de la ciutat en matèria d’implementació de noves tecnologies (TIC) en la gestió de la ciutat s’ha perdut gràcies a un ús de cara a la galeria i quasi fraudulent de conceptes com el de les “smart cities” sense una base real al darrere en forma de teixit productiu i polítiques públiques.

El que es pitjor es que cada vegada sembla més difícil sortir d’aquest encasellament. Mentre que una part del teixit empresarial i institucional no té cap mena de complexe en celebrar el congrés com una mostra o inclús com la culminació del potencial del model productiu lligat al turisme, cada vegada es fa més difícil articular un model alternatiu. Davant la falta de propostes que generin il·lusió, la critica al MWC es fa sovint des de la ciutadania des d’una lògica de desigualtats, no de canvi del model productiu de la ciutat. En aquesta critica es posa èmfasi en la bretxa digital a Barcelona o en les vulneracions de drets humans en que incorre la cadena de producció i comercialització dels mòbils. Però: I el model productiu de Barcelona? On som?

Es curiós com amb el temps es pot arribar a enyorar allò que en el seu moment vas detestar. A alguns ens passa amb el 22@. Aquest projecte urbanístic, que a principis de la dècada passada proposava transformar el teixit urbà del Poblenou de zona industrial en declivi a pol de producció en matèria de noves tecnologies, disseny i innovació, ha estat l’última aposta significativa cap a un model productiu diferent articulada des de les administracions, almenys pel que fa al discurs. Es veritat que al darrera hi havia un bon grapat d’interessos especulatius i que sense aquests interessos el projecte quedava en pràcticament res. Però, i si fos possible un discurs en línia amb el del 22@ sense especulació urbanística ni gentrificació?

Cal una aposta institucional forta per a un canvi de model productiu i cal fer-ho trencant amb l’hegemonia discursiva que encasella el Mobile World Congress en l’apartat de fires, hosteleria i transports. Cal tornar a il·lusionar-se en un model productiu basat en les noves tecnologies i en la innovació. Però això demana anar més enllà del postureig que ha caracteritzat fins ara la política municipal, abstreta en un coqueteig amb conceptes “innovadors” (recordem altra vegada les «smart cities») però sense esforços pressupostaris al darrere, més enllà de les inversions en el totxo. Cal que Barcelona trobi el seu lloc en un enfoc de les TIC des dels drets humans. I això passa per posar les TIC al centre de l’educació. Però no només de l’educació en la utilització d’internet, que es l’equivalent a educar en el “consum” de tecnologies digitals, sinó sobretot en la seva producció i desenvolupament. Muntar un ordinador “lliure” Arduino o programar una aplicació haurien de formar part del currículum escolar. Això inclou també, sobretot, recolzar institucionalment aquells camps que treballen amb les TIC des d’una perspectiva social i col·laborativa o amb models inclusius i cooperatius. En aquest sentit es necessària una aposta decidida pel programari lliure des de les institucions així com un veritable esforç en matèria d’open data, de governança digital i de suport a iniciatives com Guifi.net, una xarxa d’infraestructures de telecomunicacions basada en els comuns pròpia de Catalunya de la qual Barcelona, fins ara, n’ha quedat bastant al marge. Només gràcies a aquesta aposta serà possible que sorgeixi un teixit productiu que pugui asseure les bases d’una veritable economia digital amb una personalitat pròpia de Barcelona.

Tan de bo l’any que ve el Mobile World Congress no ens trobi, per una vegada, parlant d’hotels i de pisos turístics, sinó d’una alternativa creïble al model productiu de la ciutat.

La dona del Cèsar

dimecres, 10/02/2016

También en castellano.

Fa uns anys érem a Managua investigant per dur a terme un documental sobre la història de la Cruzada de Alfabetitzación. Com és lògic, les converses amb tanta gent que va viure la que potser fou l’última revolució del segle passat, en la seva accepció clàssica, no només ens va portar a evocar episodis tan inspiradors com aquell, sinó també totes les circumstàncies que van envoltar el seu col·lapse. En una d’aquelles delicioses xerrades, en Fernando Cardenal ens va explicar com el projecte sandinista no es va enfonsar tant per la derrota electoral provocada pel desgast de la guerra, sinó pel desprestigi que va generar la ‘pinyata’. La pinyata és aquest joc típic dels aniversaris infantils, molt centreamericà i mexicà, en el qual un nen colpeja una figura de cartró plena de llaminadures, que acaben a les mans de tots els que es riuen dels seus pals de cec fins que finalment l’encerta . Doncs bé, ens relatava en Fernando, en una reunió del Front Sandinista en aquells mesos de ‘pinyata’ postelectoral, en els quals es va repartir d’amagat i a la babalà entre gairebé tots els seus dirigents les propietats i actius nacionalitzats durant la revolució, la excomandant guerrillera Dora María Téllez, farta del que era un secret a veus, es va aixecar enmig de l’auditori i va deixar anar a tots aquells companys que se n’estaven beneficiant de la seva posició privilegiada: ‘Jo no necessito veure com roben la gallina, en tinc prou amb veure les plomes que han quedat a terra per saber que se l’han endut ‘.

Tampoc nosaltres necessitem una investigació exhaustiva de les relacions entre les grans empreses amb raó social a l’Estat i els partits polítics, per veure el bé greixades que estan les portes giratòries al nostre país. L’últim capítol s’està produint, a càmera lenta per no utilitzar-la com a arma política llancívola en les negociacions per formar govern, arran del fitxatge de Trinidad Jiménez, exministra d’Afers Exteriors i Cooperació amb l’últim govern de Zapatero, per part de Telefónica .
La influència que aquestes grans empreses tenen en la definició i posada en marxa de les política públiques és més que evident, les plomes les podeun trobar diàriament en tots els mitjans de comunicació. La cooperació al desenvolupament no ha estat aliena a aquesta ingerència d’un gran empresariat que no ha volgut deixar passar una sola oportunitat per expandir-se per potencials mercats, atiats per una crisi de proporcions desconegudes. Interpretant esbiaixadament la necessitat idenficada en els Objectius del Mil·lenni de realitzar noves aliances en el camp del desenvolupament i d’atreure-hi nous actors, Exteriors ha ficat amb calçador a empreses com la que dirigeix ​​el senyor Alierta, el BBVA, Santillana i d’altres tantes, construint un discurs teòric sobre la necessitat de comptar amb elles per atreure tant nous fons com fórmules màgiques per dissoldre el nus gordià de l’exclusió i la pobresa.

Precisament aquestes empreses van constituir anys enrere al Perú un programa, orquestrat per l’AECID, que ha estat utilitzat fins a la sacietat com l’exemple recurrent de que era possible comptar amb els nostres campions del IBEX-35 en la tasca de lluitar contra la pobresa. No obstant això, el mainstream que obligava a explicar les seves bondats en públic es dissolia sistemàticament en acabar la funció amb un parell de canyes al bar del costat de l’elegant auditori de torn, si aconseguies prendre-te-les amb qui de veritat havia estat en terreny i coneixia les pràctiques i interessos d’unes i altres.
Afortunadament cada vegada va imposant-se més la idea, també entre les ONG que es van apuntar a aquest bombardeig, que aquestes grans corporacions aporten molt més a la causa pagant religiosament els seus impostos a casa i no en qualsevol paradís fiscal, i no intentant convèncer-nos que aconseguiran que l’ànim de lucre, per un instant, no guiï els seus passos.

Però Roma no oblida els favors, hagin servit o no per alguna cosa. Un més un, dos. Vostè ens ajuda amb la internacionalització i nosaltres li busquem un retir d’or per quan deixi la política, no es preocupi. I si no va anar així, tots mereixem el benefici del dubte, cal obrar amb extremada precaució i no donar peu a la sospita, en un escenari pel qual ja han passat abans molts altres, utilitzant qualsevol ardit legal per saltar-se els filtres que els partit s’han autoimposat en aquesta matèria. La dona del Cèsar a més de ser casta ha de semblar-ho, i la senyora Jiménez, qui segur compta amb innombrables capacitats professionals per buscar altres camins, hauria de reconsiderar convertir-se en una dona de (Cèsar) Alierta.

Benvinguts a la república dependent de casa vostra

dilluns, 18/01/2016

Comprar una cadira a IKEA pot sortir molt bé de preu, però que IKEA o el seu govern (ja no se sap on comencen i on acaben l’empresa i el govern suecs) en vulgui fer-se amb una, pot arribar a sortir molt car. Demaneu-li als saharauis: el govern de centre-esquerra ha retirat el suport que el parlament nòrdic havia donat al dret a la independència de la darrera colònia a terres africanes. La cadira en qüestió és la del Consell de Seguretat de Nacions Unides, sí, exacte, aquella per la que en Margallo va arribar defensar la cooperació espanyola (imagineu-vos com serà la cosa d’important) i es va marcar un tour de force, recopilant vots per mig món.

Doncs ara els suecs no volen ser menys que els espanyols i volen redecorar la seva vida també. És el que succeix a les comunitats de veïns, que passes a fer el cafè al cinquè primera i t’enamores del sofà klapada, tan modern, guaita, just el que necessitàvem per rellançar la nostra projecció internacional, i si la Paquita i l’Antonio el tenen, nosaltres també, no veig per què no. Així que han presentat la seva candidatura pels propers dos anys, però han fet càlculs i sense els països àrabs no treuen prou vots. La geopolítica en versió Eurovisió s’imposa (els suecs, uns mestres, recordeu ABBA i el seu Waterloo, els que teniu una edat), així que posats a fer-se els simpàtics, comencen pel Marroc i així de retruc desbloquegen el centre comercial que IKEA tenia vetat per una sèrie de permisos urbanístics a Casablanca que ara, miraculosament, es resoldran en un tres i no res.

Fa un dies ens havíem fet il·lusions amb el suport als palestins davant Israel, la ministra sueca d’exteriors no hi pot entrar a l’única ‘democràcia’ del Pròxim Orient per les seves exigències en investigar els seus crims de guerra als territoris ocupats. Però potser tot plegat té veure més amb les cadires, les que compren i les que venen a Suècia, i el món àrab és prioritari. La república que defenia els drets de tothom i mirava de fer una política exterior valenta però sense fer servir la força, és cada cop més depenent del seus interesos comercials, pel que sembla, i tria en conseqüència, encara que sigui negar les bases del Dret Internacional. Res nou sota el sol, Escandinàvia cada vegada s’assembla més a la resta del món, requisant bens als inmigrants i reorientant els fons de la seva venerada cooperació per pagar les despeses que genera la seva atenció.

Mentrestant, a les haimes de Tinduf ningú deu pensar ja en canviar la decoració d’un paisatge cada cop més miserable. Sort de la seva dignitat, sort.