Un tallat just, s-u-p #ComerçJust

dissabte, 9/05/2015

- Un tallat, si-us-plau.

– Aquí té, el sucre i les culleretes les té allà.

Agafo el sucró, sucre moré, químics els justos. Prenc el tallat a l’estació, just passat el control, a una franquícia més d’aquelles que deu pagar un ronyó de la cara per ser allà, i que després t’ho cobra.

Acabo el tallat i miro les conseqüències del meu, aparentment, inofensiu consum: un got de paper, un tovalló, un embolcall amb restes de sucres, una cullereta i la seva bosseta de cel·lofana. Probablement, tot plegat, més matèria prima que el propi cafè amb llet, dels que tampoc en coneixem la procedència.

Està molt bé que ADIF, el gestor públic de les nostres infraestructures ferroviàries, hagi pensat en la pertinència de tenir aquella cafeteria allà, per fer temps abans no surt el tren. Però cal inaugurar un abocador amb cada passatger que hi vol fer un beure? No podria ADIF exigir als seus proveïdors certs paràmetres de sostenibilitat tan simples com gots i culleretes reutilitzables, i sucreres que es puguin reomplir? Demanem molt, a més, si el cafè pot acreditar una producció conforme estàndards laborals i mediambientals una mica exigents, i una llet feta aquí a prop, sabent que amb el cafè això no ho podem fer?

Esclar que es pot, de fet moltes administracions públiques ja ho fan, incorporen als seus plecs d’adquisicions condicions per afavorir el proveïdors que assegurin que aquells serveis i productes prestats a la població o a aquella mateixa administració, suposen el mínim impacte social i ambiental. I més enllà, que aposten per una economia més justa i integradora, preocupada en generar ocupació al voltant d’on es desenvolupen, més que beneficis a accionistes desconeguts.

Avui que és el dia del Comerç Just, cal pensar-hi. Les nostres administracions públiques són responsables d’un bon pessic de les compres al nostre país, tant que tenen el poder d’establir pautes entre els proveïdors: val la pena adaptar els teus estàndards per abastir a un client tant important, i ja fet, et dóna prestigi i una posició d’avantatge davant la competència. Demaneu a les empreses tota la Responsabilitat Social que volgueu, però exigiu sobre tot els vostres ajuntament, diputacions, escoles, etc., que compri amb justícia. El canvi comença demanant un tallat, potser, però que sigui just amb nosaltres mateixos.

#Nepal i el dia després

divendres, 1/05/2015

El senyor del davant de la cua a la caixa d’estalvis (encara en queden, ho sabíeu?), està ordenant una transferència per ajudar el Nepal. Una entitat ben coneguda hi ha obert un compte per a que tots i totes feu el vostre donatiu, estorats que deveu estar després d’haver vist com les muntanyes que toquen el cel s’enfonsaven. Sé que aquesta entitat no hi treballa al país asiàtic, però ja em sembla bé que col·labori amb la xarxa internacional a la que pertany per recaptar més fons, passar-li a la seva partenaire que sí hi treballa i fer quelcom davant una emergència així, faltaria menys. ‘La prioritat és salvar vides’, diuen els telenotícies, tot transmetent de manera insistent, amb noms i cognoms el neguit per no trobar els nostres turistes. Ah, no! Que això era la prioritat per la catàstrofe humanitària de les pasteres a la Mediterrània. Allà no hi ha espanyols desapareguts fent trekking (afortunadament), ni tan sols noms ni números de telèfon on trucar per donar les males notícies. Així que no hi ha notícia. Bé, sí, passarem una mica de vergonya, una cimera, un acord, foto de ministres compromesos i au. ‘Després ja en parlarem’. Però mai en parlem després, i ho sabeu. Alguns recaptaran molts recursos i faran el que podran per reconstruir el Nepal, es desbloquejaran alguns fons comunitaris embolcallats de bona voluntat, per acollir millor els nàufrags de la nostra vergonya, però mai en parlarem de per què Líbia, Nepal i tot plegat s’ensorra o s’ofega.

Des d’aquesta banda, és frustrant veure com hem fracassat comunicativament, com hem estat incapaços de mantenir aquest diàleg amb la societat i la classe política per continuar lluitant contra les causes que provoquen o agreugen les catàstrofes, que no deixen de ser la punta de l’iceberg d’un món profundament injust. Arriba un mail d’un grup de professionals, il·lusionats, trempats amb el desafiament, oferint-se a la nostra entitat per ajudar en la reconstrucció del que calgui. I els has de dir que no, que nosaltres som del dia després, de quan ja no se’n parli i el focus estigui en el següent tsunami o en el nou campament de refugiats en un desert desconegut fins aquell moment pels televidents. I el pitjor de tot és la sospita de que el personal ens hagi confós a les entitats de cooperació, finalment, amb un cos de bombers lowcost, que funciona per subscripció popular i apaga els focs que les misèries del sistema i les plaques tectòniques van encenent. I que només servim per això.

Sempre queda l’esperança de que aquell senyor de la cua de la caixa tingui la paciència de tornar l’endemà a fer el donatiu del dia després, oi?

Rodrigo no ve a la mani

dissabte, 18/04/2015

No l’espereu, no ve. Se li ha girat feina amb Hisenda i, a més, no veu clar que això del TTIP sigui tan nefast com dieu. Ell pertany a aquella subespècie humana, a aquella elit de ments il·luminades, que regeix els nostres destins, que no necessita de nosaltres per guiar les nostres passes. Què voleu saber? Per què us interessa mirar tanta paperassa, que mai no entendreu? Seieu tranquils, deixeu-los fer, el vostre destí és a les millors mans. Són els millors, el més gran ministre d’economia que mai heu tingut, encara hauríeu d’estar contents, desagraïts, això és el que sou. Si els envieu un europarlamentari, 50 europarlamentaris, els registraran abans d’entrar a la sala dels oracles, els treuran l’últim llapis de sobre, ningú pot violentar els secrets dels deus (del mercat). Però què preteneu?

La sobirania? La sobirania és barata en aquest país, augmentant 500 euros els beneficis anuals de les famílies ja està justificat treure-se-la de sobre. En Rodrigo pensa que si la seva gent aconsegueix una millora d’aquest volum en les vostres rendes, no us farà res que us defraudi gairebé 2,4 milions d’euros en dos anys. Sigueu comprensibles, han treballat molt per vosaltres, entre tots no es nota. Cal pensar en tots els ex-ministres jubilats, generosament acollits als consells d’administració de grans empreses (les beneficiades per l’acord transatlàntic). D’on treurà l’INSERSO tants recursos per pagar-los dietes de caviar a aquests prócers de la pàtria?

A més, sou incorregibles. Tota la vida desitjant trobar petroli sota els nostres peus i ara que el tenim a tocar amb el fracking, us poseu de morro fi. I què més dóna que el fuet ja no sigui de Vic i vingui de Kentucky? Que no, que no ve. A més, ha de trucar al seu amic Mario Draghi, que encara no se li ha passat l’ensurt del confetti. Com sou. Vosaltres i el vostre activisme. A aquest pas, aconseguireu reunificar Europa al voltant d’alguna cosa que no sigui la Champions. A on anirem a parar?

PD. Que ningú hi falti #18aNOalTTIP #YoVoy18A Busqueu la vostra manifestació al costat de casa vostra.

 

Primer la casa (i l’energia) de tothom!

dissabte, 28/03/2015

Crec que quan molta gent ens acusava a les ONG de mirar més per la gent que vivia a milers de quilòmetres, amb aquell famós crit de guerra de ‘Primer els de casa!’, mai van pensar que seríem prou agosarats per girar-nos sobre nosaltres mateixos i fer precisament això, treballar també per la gent de casa nostra.

El problema pels de l’eslògan, que ha fet tanta fortuna entre partits i tertulians de qualsevol signe de l’horòscop, era doble. En primer lloc perquè mai hem deixat de treballar amb la gent dels nostres barris i viles, ha estat des d’aquesta base que s’ha construït la cooperació al desenvolupament a Catalunya. Ha estat aquesta gent, sense màsters ni de un ni de dos anys, qui un dia va mirar més enllà i va entendre que els neguits i les amenaces eren comunes per tothom arreu del món, i que només actuant junts tindríem alguna possibilitat de vèncer-los. I en segon lloc, hem actuat com sabem fer, agafant el toro per les banyes, intentant transformar les causes estructurals i no pas adaptant-nos amb una caritat narcolèptica a una situació absolutament injusta i esfereïdora. Amb tot el respecte per qui reparteix entrepans, nosaltres volem assaltar la cuina.

Exacte, avui la batalla la tenim aquí, però la guerra contra les injustícies és la mateixa que mantenim des de fa anys moltes entitats, de cooperació internacional o de la petanca del barri, contra un sistema que no perd una oportunitat per extreure’n més beneficis, aquí i allà. Em llevo aquest matí i veig al diari a la companya Maria Campuzano i al Carlos Macías de la PAH, colze a colze, amb els milers de signatures de la ILP contra els desnonaments i la pobresa energètica entre els seus braços. I penso que cap imatge resumeix millor el continu i la coherència que suposa la lluita internacionalista.

Us pensàveu que només faríem que portar la llum a la selva amazònica i una llar digna als barris de Maputo? Els drets es defensen on calgui, a la Verneda o a Yaoundé, perquè el dia que els veïns no tinguin drets, no ens podran ajudar a defensar els nostres. Primer la casa i l’energia de tothom!

Moçambic, una economia extractivista

dimarts , 10/06/2014

IMG_6252 (1).jpg

Una crònica d’en Ferran Alà, d’Enginyeria Sense Fronteres, sobre la xerrada que el professor Carlos Castelo-Branco, membre de l’IESE Moçambic, va donar el passat 04/06/2014 a Barcelona al Pati Manning, organitzada per Medicu Mundi Catalunya.

La xerrada pretenia explicar la postura del govern, perquè fa el que fa i com pensa. Per a tal, es va fer un breu resum històric, d’on ve el país i perquè està on està. Va fer esment d’un parlament que va fer el President Guebuza als anys 80, quan era Ministre, on venia a dir que Moçambic hauria d’abandonar la idea d’enfrontar-se al capitalisme, el discurs fins llavors de poble unit, filosofia comunista, etc. i per contra, sumar-se al capitalisme. Només d’aquest manera el país aconseguiria protegir el que és seu, tenir major control, venia a dir. Però per a tal cosa, seria necessari crear gent capacitada amb la noció de què és el capitalisme, com funciona, etc. I per poder ser capitalistes seria necessari molt de capital.

Als anys 80 i 90 amb la gran entrada de diners provinents de l’ajuda externa, seria un inici. Esclar, llavors el tema de la corrupció entraria en escena, en agafar diners de l’ajuda externa per a fer altres coses. Però ara, la cosa ha canviat: aquest últims anys s’han descobert molt recursos naturals que són porta d’entrada de capital estranger i a la vegada no cal fer malabarismes com sí calia amb l’ajuda externa, l’ús de la qual s’havia de justificar als donants.

Llavors, el pensar del govern moçambiquès és crear una oligarquia econòmica, una elit capacitada per jugar al terreny del capitalisme. I clar, que això portaria i porta el país a un dictadura i no una democràcia.

També va fer referència al nivell d’endeutament pública que permet el FMI i sembla ser que Moçambic encara té molt marge de maniobra, és a dir, que es pot endeutar molt. Gran part dels ingressos dels recursos anirien a cobrir part d’aquesta deute i altres a la creació d’importants infraestructures que de retruc reverteixen en el capital estranger, i que permeten les activitats econòmiques d’aquesta elit i el seu enriquiment.

Una altra cosa que va comentar és que la principal activitat econòmica del país són els bancs. La compra i la venta de deute públic genera grans beneficis pels bancs. Aquests no donen facilitats a la petita i mitjana empresa per a que aquesta obtingui crèdits en bones condicions cosa que no facilita el desenvolupament de l’economia productiva.

Parlant de les empreses que hi ha a Moçambic, les va classificar en dos grans grups: les empreses internacionals que treballen amb estàndards internacionals, i que obtenen benefici no en detriment dels seus treballadors. És a dir, són empreses rentables perquè fan bé les coses, i perquè desenvolupen activitats molt rentables, però sobretot perquè tenen una bona organització. Per altra banda estan les  petites i mitjanes empreses que fan benefici en detriment dels treballadors, és a dir, a costa de limitades retribucions i d’altss costos socials. Gran part dels assalariats no guanyen el suficient per poder pagar-se la vida (salaris per sota dels costos de vida) i per tant, són les pròpies famílies que per altres vies han de sustentar aquests costos socials. Tot això fa que sigui molt complicat el seu desenvolupament social i econòmic.

En Castelo-Branco, qui fa uns mesos va fer una carta oberta al President Guebuza que l’ha dut davant els tribunals, va acabar reflexionant sobre el fet de que els recursos naturals no són infinits, que un dia es poden acabar i que llavors ningú sabrà què fer a Moçambic amb la seva economia.

La solució? Per començar: Can Vies per al barri.

dimarts , 3/06/2014

Un article d’en Manel Rebordosa, Responsable Demarcació de Catalunya d’Arquitectes Sense Fronteres i voluntari d’Enginyeria Sense Fronteres

Els fets de Can Vies han generat estupor en bona part del teixit veïnal i associatiu de Barcelona. En la pràctica han exemplificat el retorn a un menysteniment i violència sense complexes des de l’Ajuntament cap als moviments veïnals en un grau que no coneixíem des dels episodis més obscurs de l’especulació que envoltava la bombolla immobiliària. Més enllà de la matemàtica de contenidors cremats a la qual alguns intenten reduir la qüestió, el fet que crida l’atenció es la lleugeresa amb que, cada vegada més, el cop al damunt de la taula s’imposa com a mètode per a dur a terme la gestió quotidiana d’assumptes de la ciutat als quals a priori ningú pressuposava una deriva violenta.

Es important no oblidar que tot i viure en un estat democràtic, una de les prerrogatives de l’estat es que disposa, legalment, del monopoli de la violència. Aquest monopoli pot ser comprensible o necessari en una democràcia. Però el fet de que l’estat, en determinades circumstàncies, pugui exercir la violència legalment no converteix aquesta violència en menys violenta. Ni tan sols la converteix en èticament acceptable i molt menys en justificable.

L’ajuntament hauria de fer una autocritica profunda dels esdeveniments que han portat l’episodi de CanVies a una situació de carreró sense sortida. La decisió unilateral de desallotjar i demolir de manera exprés l’edifici de CanVies després de defensar públicament la seva voluntat de rehabilitar l’immoble i de preservar el seu ús cívic fou un exercici de violència gratuïta injustificable. Legal, d’acord, però absurdament incendiaria.

Un discurs conciliador de debò no pot ser cap altre que el retorn al punt de partida. CanVies ha de ser reintegrat als moviments veïnals de Sants. Els espais des dels quals la ciutadania construeix dia sí i dia també la Barcelona ciutadana, solidaria i participativa mereixen el respecte de l’equip municipal i les negociacions sobre la seva continuïtat no poden efectuar-se amb una espasa de Dàmocles en forma d’amenaça de desallotjament penjada sobre la taula. Se suposa que l’ajuntament hauria de ser company de viatge d’uns espais de participació que fan ciutat i les seves polítiques no haurien de generar dubtes sobre la voluntat de l’ajuntament de preservar-los.

L’espurna que ha generat la violència que ha sacsejat Barcelona aquests dies es podria haver evitat. No ha estat altra que una forma irresponsable de fer política basada en el menysteniment dels espais veïnals i que arribat el moment no dubta en prioritzar l’ús de la violència a la negociació, el consens i el diàleg. Seria bo per a la ciutat que tant a Sants com a la resta de barris l’Ajuntament actuï amb el sentit de ciutat que li correspon, prioritzant el diàleg i els interessos del teixit veïnal, i deixant la Barcelona de la violència immobiliària tancada en el bagul dels mals records de la bombolla.

Quan el Dret a la Ciutat s’enfronta a la violència

dilluns, 2/06/2014

Un article de l’Ana Carolina Cortés, Enginyeria Sense Fronteres

Comprendre el dret a la ciutat és entendre que a la ciutat es conviu amb diferents realitats i necessitats, amb diferents maneres de ser i estar, independentment d’això el respecte i la tolerància han de prevaler per sobre de la diversitat d’opinions, cultures, religions o ideologies.

Tristament en els últims dies la ciutat de Barcelona amb el seu “Model Barcelona” s’ha vist enfrontada a la violència, s’ha fragilitzat convertint un lloc per viure en un camp de batalla. S’estan vulnerant drets fonamentals, s’han atacat cooperatives, mitjans de comunicació, centres socials, s’ha atacat a les persones. Cal aquesta violència? Cal la inversió desestimada de força policial d’aquesta manera?
Des de quan el fer divulgació d’informació, construir una cooperativa, proporcionar serveis socials i voler dinamitzar un barri s’ha convertit en un perill per a la ciutat? Amb qui competeixen aquestes activitats? Realment sorgeixen preguntes que no podem respondre.

Voldria recordar un paràgraf de la declaració conjunta de diferents organitzacions de la societat civil sobre el dret a la ciutat a l’últim fòrum urbà mundial, que avui sonen amb més força: ” (…) defensem el dret a la ciutat que entenem com l’usdefruit equitatiu dels beneficis i oportunitats que ha d’oferir l’àmbit urbà (treball , salut , educació , habitatge , recursos simbòlics , participació política , etc . ) i com a eina per imaginar i construir una altra ciutat possible : democràtica , sostenible, equitativa, solidària i respectuosa amb les realitats rurals. Reclamem, en definitiva, la necessitat de revertir les dinàmiques urbanes, posant a les persones i no al mercat en el centre de l’agenda política urbana.
Can Vies i tantes altres iniciatives feien part d’aquesta ciutat amb recursos simbòlics, part d’aquesta ciutat més democràtica, sostenible, equitativa i solidària, part de la ciutat que posa primer a les persones i no al mercat i fa un parell de dies Can Vies ha estat destruïda. Ha estat destruït el treball de persones que durant anys es van comprometre amb el barri per dinamitzar-lo, fer-ho viu i participatiu.
És aquesta ciutat de ruïnes, focs i violència la que volem construir entre totes les persones? El camí segueix, cal buscar la consolidació de la participació i la conciliació, no la de la destrucció.

Ciutats per a una vida digna

dijous, 8/05/2014

Un article de l’Ana Carolina Cortés, d’Enginyeria Sense Fronteres

Entre els dies 5 a l’11 d’abril d’ enguany es va realitzar a Medellín el Setè Fòrum Urbà Mundial sota el lema de “Ciutats per la vida”. Aquest esdeveniment va comptar amb 9 caps d’Estat, 50 ministres, 300 alcaldes i gairebé 22 mil participants dels més diversos llocs del món, segons xifres proporciones per l’organització del WUF juliol. Dintre de les seves prioritats hi havia la discussió de l’agenda post 2015 i iniciar la discussió per Hàbitat III, fòrums i agendes internacionals prioritàries per a la discussió en temes d’habitabilitat, ciutats i drets.

Paral · lelament es realitzava a la mateixa ciutat el Fòrum alternatiu convocat per Organitzacions de la Societat Civil reivindicant l’existència de “Ciutats per a una vida digna”, ciutats on la participació i l’equitat esdevinguin una prioritat real i no sigui un punt més en la agenda o els decàlegs de polítics i governants de torn.
Medellín és la ciutat amb major índex d’inequitat de tota Colòmbia, una ciutat tocada pel narcotràfic i la violència, en altres èpoques l’estigma d’un país. Malgrat aquests estigmes, és una ciutat que s’ha reinventat, la població ha treballat incansablement per trencar la seva història, s’ha fet un esforç per la inversió en els barris perifèrics de la ciutat i en educació i cultura, ha reduït els índexs d’inseguretat i violència. No obstant això el treball per fer encara no s’ha acabat. L’equitat segueix sent el principal repte en la planificació i en pensar els territoris .
L’equitat, la participació i els drets són tasques profundes que no són compatibles amb l’espectacle immediatista que generen les ciutats model o que volen vendre com aquestes. Darrere de tant maquillatge queda la insatisfacció dels seus habitants, les petites i grans tragèdies de viure en ciutats segregades, amb mancances de serveis, infraestructures, amb tràfics invivibles i un accés al dret a l’habitatge que es torna cada dia més precari.
En un món de ciutats cada vegada més desiguals, el treball a realitzar no rau en la construcció d’estadis i locals per mega esdeveniments, sinó que radica en la promoció d’un hàbitat digne, on no siguin les constructores i les multinacionals que decideixin el futur de les persones . Des de fa dècades s’ha plantejat models alternatius a la producció de l’hàbitat , en diverses discussions dins del fòrum es plantejaven novament models com les cooperatives d’habitatge, o la producció social de l’hàbitat, on són els habitants els que pensen, dissenyen i construeixen els models de barris per viure, com integrar-se amb la ciutat i oferir entre ells espais per viure.
Dins dels esdeveniments dins del WUF juliol es van realitzar taules rodones en què la societat civil que reivindicava el dret a la ciutat, no com un lema de fòrum o una moda momentània com es poden convertir algunes reivindicacions, sinó com el dret que tenen les persones a viure en territoris equitatius i accessibles. D’altra banda en aquest tipus de fòrums s’ha venut la idea de la ciutat com el futur i el model a seguir per habitar, deixant de banda la importància de l’habitabilitat deslligant-la de un lloc dins de les ciutats. Habitar és un fet que es pot realitzar a les ciutats o fora d’elles. Habitar el territori com equilibri dins d’un sistema desequilibrat es treballa poc o gens dins de les polítiques públiques o les propostes a futur. No pot de cap manera existir una competència entre les ciutats i el camp, no pot ser una política vendre la ciutat com el futur de la humanitat, quan la història ens està demostrant el efímeres i transitòries que poden ser la vida en ciutats com Detroit.
En aquest esdeveniment es comptava amb la presència forta de l’Ajuntament de Barcelona, en una entrevista a un dels diaris més importants de Colòmbia l’alcalde Trias comentava sobre les coses que entre Medellín i Barcelona es poden aprendre: ” Barcelona és avui una de les principals ciutats de fires i congressos a nivell mundial. Som la ciutat del món que ha rebut més congressos en els últims cinc anys, per davant de Viena. Més de 700.000 persones assisteixen cada any a la nostra ciutat. Barcelona també és el tercer destí més sol · licitat després de Londres i Paris per celebrar esdeveniments empresarials en l’any 2014.”
Més endavant comentava les tres prioritats del desenvolupament de Barcelona: “Ens hem marcat tres prioritats per fer front a grans reptes: l’atenció a les persones, especialment les més vulnerables; la reactivació econòmica i la creació d’ocupació; i la definició d’un model urbà de futur, amb serveis de qualitat regits per uns criteris d’excel · lència.” Prioritats que en el discurs sonen bé, incompatibles però amb els desnonaments que esdevenen dia a dia, amb vendre una ciutat com a aparador de vendes. Una ciutat on la participació, l’habitatge digne, les persones i l’equitat disten del model Barcelona.
Per finalitzar, un dels paràgrafs de la declaració conjunta (que us animem a signar) de diferents organitzacions de la societat civil sobre el dret a la ciutat, que espero ens porti a pensar i entendre que és en realitat la vida digna i els models d’habitabilitat que les persones necessiten i no els que ens venen .
” … Defensem el dret a la ciutat que entenem com l’usdefruit equitatiu dels beneficis i oportunitats que ha d’oferir l’àmbit urbà (treball, salut, educació, habitatge, recursos simbòlics, participació política, etc . ) I com a eina per imaginar i construir altra ciutat possible: democràtica, sostenible , equitativa, solidària i respectuosa amb les realitats rurals. Reclamem, en definitiva, la necessitat de revertir les dinàmiques urbanes, posant a les persones i no al mercat en el centre de l’agenda política urbana.”

Europa és Acció Exterior

dimarts , 6/05/2014

‘Sembla que quan parlen d’Europa es posen ràpidament d’acord entre ells, no?’, comentava una de les assistents ahir al debat sobre l’acció exterior europea celebrat a la Federació Catalana d’ONG, de cara les eleccions europees del proper 25 de maig. Sí i no, ahir vam poder veure que hi ha moltes ganes de reconstruir Europa entre els partits polítics catalans, però tambè quedaren paleses algunes diferències de fons, cosa que s’agraeix per a un debat. També vàrem veure que a certs partits, tot i que es presentin a aquestes eleccions, o no els interessa debatre, o calculen que la plaça està massa enfora de les seves aspiracions electorals o potser no tenen res a dir. En prenem nota dels silencis tant com dels discursos, de vegades diuen més.

Sobre tot si és per parlar d’una de les grans competències que la UE hauria d’entomar, si mai vol exportar al món els valors que, suposadament, li van donar raó de ser en el moment de la seva fundació. ‘ Qui ha de tenir un seient al Consell de Seguretat de la ONU és la UE, no Espanya, si creiem realment en un projecte comu’ , apuntava en Marc Guerrero. Però encara avui la UE funciona com un club d’Estats, on els seus interessos estan per davant del comú. Aquests dies ens hem fet un fart de sentir d’ofertes de candidats que asseguraven que la seva era la millor per defensar els interessos del nostre Estat a Brusel·les.

I la UE té missions clares, com ara regular la migració i desenvolupar una política coherent i comuna d’asil, respectuosa amb els drets humans: ‘tanquem els CIE i obrim una agencia europea per gestionar la migracio, estem veiem com els propis ciutadans europeus són expulsats d’alguns països de la UE’, denuncia en Josep Maria Terricabras. Esclar que les té, com ara controlar la venda d’armes a l’exterior dels seus propis països, un punt cabdal pel que fa a la tan reclamada coherència de polítiques públiques exteriors, que haurien de situar la promoció  dels Drets Humans com a primer objectiu, com apuntava el propi Terricabras. I interiors, com assenyalava Urtasun: ‘Les vendes d’armes franceses i alemanyes a Grècia fou de les poques coses que la Troika no tocà, vergonyós!’

La postura envers Israel segurament és un dels grans punts de divergència, on l’esquerra exigeix més contundència davant la violació sistemàtica d’aquests drets humans i del dret d’autodeterminació del poble palestí, i la dreta demana contemporitzar més. Algunes espurnes per recordar-nos que no tot és igual, evidentment. També la posició davant el Tractat de Comerç entre la UE i els EEUU va donar per parlar:  ‘La informacio que ens arriba des de la UE sobre el TTIP es molt insuficient, cal debatre i aprovar punt per punt. No estem d’acord amb el mecanisme de resolucio de conflictes empresa-Estat que s’hi proposa, sense sentit a dos blocs amb sistemes judicials consolidats com UE i EEUU’, denunciava l’Eduard Rivas. Ucraïna fou present, com no podia ser d’altra manera: ‘És inacceptble que la politica de veïnatge amb l’Est se supediti a l’expansió de l’OTAN, factor que està a l’arrel del problema amb Ucraïna’, reblava l’Ernest Urtasun. ‘El que és antidemocràtic és que siguem a l’OTAN, perquè Catalunya  ja va dir que no al referèndum del 86‘, recordava el Robert Morral.

Si Europa és alguna cosa és acció exterior, i quan més se’n parli i interessi a la ciutadania, millor. Ahir vam fer un bon intent.

Guerra Santa

dilluns, 28/04/2014

Al meu barri, quan érem petits, també feiem això de les comunions compartides. Suposo que els nostres pares s’estalviaven uns bons calerons a l’hora de convidar tanta gent que volia ser aquell dia amb el petits. I al capellà no l’importava pas fer el sant sacrament a l’engrós, al contrari, industrialitzar el procediment imagino que donava una visió contudent del poder i la influència de l’esglèsia a aquells barris proletaris. Eren bons temps, al cap i a la fi, aquella esglèsia que bevia de la teologia de l’alliberament i dels nous aires del Concili Vaticà Segon, semblava haver-se reconciliat força amb les classes populars.

Veure ahir diumenge canonitzar a dos papes, m’ha fet recordar allò. Ja va bé estalviar en fastos, els temps no estan per massa alegries. Suposo que a Nicaragua es deuen estar enrecordant molt de tots dos, i d’allò que va suposar cadascú. Potser no recordaran massa qui fou Joan XXIII, però de Joan Pau II deuen tenir forç clar el record.

Fa anys vaig participar en un documental sobre la Creuada d’Alfabetització a aquell país durant la revolución sandinista, i vaig tenir ocasió d’entrevistar en Fernando Cardenal, un dels protagonistes d’aquell episodi i Ministre d’Educació després. Recordo perfectament l’amargor de les seves paraules quan off the record, ens van explicar la vergonyosa visita al seu país del Pontífex polonés. Just després de començar la guerra amb la Contra i d’haver fet una gira per tota Centreamèrica, on no va deixar de demanar a les guerrilles que lluitaven contra els règims opressors que deixessin les armes, a Nicaragua no va tenir ni un sol gest en favor de la pau.

– Ni un gest! La gent esperava alguna declaració en què simbòlicament cridés a la germanor dels nicaragüencs i que fes recapacitar aquells alçats en armes, però no ho va fer -ens deia fora de càmera en Fernando-.

Al contrari, va utilitzar la seva visita per censurar la participació a la revolució d’una esglèsia compromesa amb un procés que en aquell moment representava l’esperança de tot un continent i, per què no dir-ho, de mig món. L’ara sant preferí la guerra a la pau, les seves paraules podrien haver contribuït a desactivar el conflicte però al final va haver de sortir a corre-cuita de la Plaça de la Revolució de Managua, escridassat per una multitud assedegada de pau i indignada amb la seva actitud prepotent i intimidatòria, per molt catòlica que fos, i deixà el país gairebé sense acomiadar-se de ningú. La resta de la història, la guerra, és ben coneguda

Suposo que és el signe dels temps: si el premi Nóbel no deixa de participar en conflictes bèl·lics, espiar-nos a tort i dret i ordenar execucions extrajudicials, no és gens estrany que l’Esglèsia passi per alt aquest petit detall per santificar Wojtyla.