La sobirania en joc: els grans projectes energètics.

dimarts , 8/09/2015

La MAT al seu pas per Girona. Foto Alfons Pérez.

Un article de na Mónica Guiteras i n’Alfons Pérez, de l’Observatori del Deute en la Globalització i la Xarxa per la Sobirania Energètica de Catalunya

Els nombrosos i intensos debats sobre la sobirania nacional, econòmica, cultural o energètica sovint topen amb la pregunta: coneixem quins són els punts de fuga de sobirania? Sabem per on s’escapa aquesta capacitat de poder decidir i tenir el dret a fer-ho? Anem a pams i fem-ho dins el món de l’energia, ja que té multitud de vincles amb altres àmbits de la nostra vida, i des del context europeu, perquè en aquest es polaritzen les opinions.
En els últims anys el conflicte Rússia-Ucraïna ha reforçat l’argumentari europeu que l’alta dependència energètica que tenim de Rússia ens fa vulnerables a l’humor de Vladimir Putin. Aleshores, hem d’esmerçar esforços polítics i econòmics per trobar nous subministradors. La Unió Energètica recull aquest ideari i l’intenta impulsar a través d’un hardware, les infraestructures energètiques, i un software, el marc legal per aconseguir un mercat únic de l’energia a la UE.
Ara bé, la seva implementació grinyola. Les infraestructures energètiques estratègiques s’inclouen en un llistat de projectes d’interès comú (PIC). Entre ells, el gasoducte Corredor de Gas del Sud (CGS) que durà gas des de l’Azerbaidjan fins a Itàlia amb un cost de 45.000 milions €, i el gasoducte GALSI que va des d’Algèria fins Itàlia; establint així la UE relacions comercials amb règims corruptes i repressors com els d’Ilham Aliyev i Abdelaziz Bouteflika.

En el territori català, hi ha 3 PIC. El primer ja està construït: la polèmica línia de molt alta tensió que creua terres gironines. Els altres dos: el gasoducte MIDCAT d’Enagas, que connectarà la xarxa gasística espanyola amb la francesa, i del qual en sabem ben poc, i el magatzem geològic de gas a Balsareny amb Gas Natural com a promotora. Aquest últim va ésser recentment eliminat com a PIC però els ajuntaments afectats de Navàs i Balsareny no han estat informats ni de la seva inclusió ni de la seva eliminació. I aquest és un fet rellevant perquè els PIC poden rebre ajuts de diner públic des del fons Connecting Europe Facility, dotat amb 5.800 milions €, a més de facilitats i acceleració en els tràmits administratius. Motius suficients com per a que n’estiguem ben informats/des.
També l’European Fund for Strategic Invesments (ESFI), conegut com a Pla Juncker, pretèn mobilitzar 315mil millions € principalment en infraestructures. Possiblement contribuirà a la Unió Energètica finançant les 3 línies de molt alta tensió per interconnectar Espanya i França: una per Sabiñánigo, una altra per Navarra i l’última que també és PIC, submergida pel Golf de Biscaia. Altra vegada, diner públic finançant els projectes. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) també pot apadrinar projectes a través de la Project Bond Initiative, és a dir, finançant les infraestructures amb la venda de bons als mercats financers. El primer projecte finançat amb aquesta iniciativa va ser el fallit projecte Castor, que costarà finalment més de 4.700 milions €, i que pagarem a través de les nostres factures de gas durant 30 anys.
Hi ha molts dubtes de que aquestes estratègies realment cerquin satisfer les necessitats de les persones. En un període d’escassetat de recursos, invertir milers de milions € de diner públic en megainfraestructures pot ser agosarat. Però si a més la presa de decisions és delegada a espais geogràficament llunyans i altament influenciats pels lobbies empresarials, com és Brusel·les, i alhora l’eligibilitat dels projectes es determina per la rendibilitat de la inversió en els mercats finançers, tenim un punt de fuga de sobirania en totes les seves dimensions.
Per aquest motiu, la Xarxa per la Sobirania Energètica ha confeccionat un ambiciós programa de 4 dies que posa sobre la taula el debat de com donar resposta als grans projectes energètics. Una visió crítica de les infraestructures, però sobretot d’una lògica què consolida un model que acumula actius i distribueix passius: afecta a poblacions de tercers països, empobreix a través de les factures energètiques, emet gasos amb efecte hivernacle i accentúa el canvi climàtic, generant impactes en el propi territori.

Aquí trobareu tota la informació sobre el VOLT II, un repte a les grans infraestructures energètiques.

Top Manta Extra Large

dilluns, 24/08/2015

Manters al metro de Barcelona. Foto Miquel Carrillo.

Una entrada d’en David Llistar, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització i autor del llibre «Anticooperación. Los problemas del Sur no se resuelven con más ayuda internacional».

No m’acabo de creure que l’actual alarma generada davant l’«amenaçant plaga dels Top Manta» es pugui atribuir a les pèrdues generades als botiguers de bosses i ulleres. Ni que sigui perquè no paguin impostos, incrementant així el dèficit públic i impulsant a Espanya a un tenebrós default grec. Si fos per això, serien més perill públic altres actors presents també al nostre paisatge quotidià. Els Carrefours i altres grans superfícies de Barcelona haurien de rebre llums i taquígrafs més que no els 100-300 senegalesos que es busquen la vida pels seus carrers; més que els pakistanesos venedors de llaunes serien els Mercadona i els seus propietaris els que haurien de sortir als diaris. Els Amazons, els Googles o els Zares paguen impostos qualificables de ridículs en aquest nostre Estat, igual que les SICAV de les Koplowitch, els Pujol o els Albertos. Grans empreses i fortunes com les que diem no arribaven a pagar ni el 4% en l’impost de societats l’any 2012 segons l’informe Il·lusió Fiscal d’Oxfam-Intermón. Tampoc ajuden -que diguem- als petits comerços de barri, que a la pràctica paguen molts més impostos, generen molt millor tracte i llocs de treball, i que van desapareixent com les tortugues del Mediterrani.

Perquè la mida sí que importa en economia i en impunitat. Parlem de mides. Un Extra Large tan habitual als nostres carrers, polígons i neveres com ara el Carrefour, per exemple, assolí unes vendes el 2014 de 101.200 milions de dòlars segons Forbes, mentre que (parlant de senegalesos) el PIB del Senegal aquell mateix any va ser de 15.600 milions de dòlars: És a dir la transnacional francesa va multiplicar en 6,5 vegades al país en capital gestionat!
Potser per això és que als Top Manta molt Extra Large, a diferència dels senegalesos que fan de Top Manta fins que trobin feina, no només els afavoreixen les lleis i el sistema judicial per allò que «generen riquesa». Sinó que a més, les grans empreses i fortunes són les responsables del 72% de la evasió fiscal a l’Estat -segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha). Per tant si parlem de civisme, parlem de dret a la ciutat, prefereixo el petit top manta als extra large.

Em temo que l’alarma i aversió als petits top manta és més aviat una reacció conservadora i higienista. També un cert crit de dolor als canvis polítics que s’atansen. Certes classes benestants (i no tan acomodades) i els seus mitjans remuguen entre-línies: «aquesta ciutat és meva» i demanden solucions policials contra els Top Manta. No encaixen els canvis que auguren en ciutats com Barcelona, Badalona, Ripollet, Sabadell però també Madrid, Saragossa, Santiago,.. un cert moviment de règim cap al «conviure compartint». Compartir també les nostres ciutats amb els que pateixen a fora. Considerar-los grups d’interès legítims i asseure’ls amb altres com ha fet l’Ajuntament de Barcelona darrerament. Per què no? Per ventura el dret a la ciutat i a la ciutadania no hauria de ser universal? No hauríem d’assumir una petita part de les dificultats d’altres pobles del món i posar en marxa la solidaritat que van tenir altres amb nosaltres en altres moments de la història? Es tracta a més de dificultats creades també pels errors geopolítics d’Europa a dins i a fora, no podem oblidar la història recent a Líbia, l’Iraq o l’Afganistan. Perquè cada dia més tot allò de fora, d’exterior, es barreja amb el que acaba passant a dins. L’internacional s’està convertint en transnacional, i aquí sentim i sentirem encara més el que passa arreu del món.

Llavors, si estic en el cert, un dels problemes a resoldre és (en primer lloc) com marquem als Top Manta Extra Large perquè es comportin com s’han de comportar, que deixin ja aquest turbocapitalisme infantil. I en segon lloc, com donem cabuda a les nostres ciutats a senegalesos o qualsevol altre refugiat econòmic o polític, desafiant si cal el monopoli dels Estats i la Unió Europea a l’hora d’atorgar-los drets de ciutadania. Alhora que enfrontem les causes que generen la diàspora: revisem com donem cobertura i untem de milions d’euros a règims autoritaris d’Aràbia Saudita, Qatar, Egipte a canvi per exemple de gas i petroli; com bombardegem Líbia i Iraq quan ens n’apugen el preu. Com barrem les democràcies incipients allà. No podem culpabilitzar a gent que escapa d’aquests incendis provocats ni acostumar-nos a les morts diàries de barcasses a la Mediterrània. Hem d’assumir-ho també nosaltres. El nostre repte com a societat és també extra large.

Cooperació espanyola, capital Nova York

dijous, 20/08/2015

Seu de les Nacions Unides a Nova York. Foto Miquel Carrillo.

La propera tancada la farem al lobby del majestuós complex que en Le Corbusier va fer a Nova York, quan l’ONU era encara la gran esperança blanca per refer el món. Ja no ens tancarem a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, ni tan sols ho intentarem a l’Avinguda dels Reis Catòlics, això si mai se li va passar pel cap a ningú a Madrid. La cooperació espanyola, els calerons que amb prou feines surten dels nostres impostos, passen de llarg i els trobareu al East River, amb sort, o una mica més lluny, al carrer H amb el 18 de Washington, al Banc Mundial, molt a prop del FMI. Bé, en podem fer dos escamots o alternar-nos, segur que n’hi ha moltes coses per les que tancar-se. Ara bé, la seguretat està complicada, la barrera policial és de grans lligues, haurem d’inventar quelcom per a fer-nos sentir.

Perquè això ja és una estratègia conscient i ben definida. No es tracta ja de complir amb els compromisos internacionals, que estaria molt bé. Més aviat la cosa va de subcontractar i delegar els serveis dels organismes i institucions internacionals, i treure’s de sobre la feina de fer cooperació, ingrata i subjecta a les reclamacions d’una colla de pesats i pesades que volen fer no sé què dels drets humans sense comptar amb els grans poders fàctics, l’impensable! En fi, molt millor pagar el que correspongui a les altes esferes humanitàries, sortir de l’escrutini de la ciutadania, i a sobre apuntar-se un tant: no oblideu que gràcies a la cooperació vam aconseguir una poltrona al Consell de Seguretat de l’ONU. A veure, què es deu?

És així com hem pogut augmentar un 40% el pressupost de la cooperació espanyola, tot i reduir en dos milions d’euros els recursos de l’Agència Espanyola de Cooperació al Desenvolupament (AECID). Tot coherent, el que hauria de ser el principal instrument de la cooperació estatal és cada cop més la seva ventafocs, dotada amb els cèntims justos per mantenir al ralentí la seva estructura i l’acció d’unes entitats que paguem el nostre silenci còmplice i possibilista durant molts anys. Tant de bo veiem aviat el que està passant, l’AECID és gairebé poc més que un espàrring contra qui desfonar-se, les grans polítiques de desenvolupament estan lluny seu. Tampoc cal fer un pont aeri atlàntic, també ho sabem, però d’alguna manera caldrà recuperar el control ciutadà de la política exterior, a través de la cooperació. Perquè, no ens enganyem, la gràcia d’aquesta política pública era estar a prop i  oberta a la ciutadania, altrament serà víctima de tots els mals de la política elitista tradicional.

Un altre dia parlem de què fan i no fan els grans organismes internacionals, amb quina eficiència i amb quins objectius. Segur que també tenen un paper, ningú ho dubta. Però concentrar tots els nostres recursos en les seves accions, desequilibra notablement el conjunt de la cooperació. Esclar, en el supòsit que algú al Govern espanyol encara estigui pensant en la cooperació pel desenvolupament, la pau i els drets humans com un conjunt, i no com un peatge ineludible per vendre neveres als esquimals.

Ningú parlarà de nosaltres

dimecres, 10/06/2015

Stefan Olsdal (Placebo) lluint el 489 al pit, al seu concert al Marroc, l’article de la llei que multiplicarà per vint les penes contra l’homosexualitat. SIFE EL AMINE / AFP

Dies enrera, pràcticament al mateix temps que en Rajoy i el seu homòleg marroquí celebraven la segona cimera d’alt nivell durant la present legislatura, prova del gran moment pel que passen les relacions a una banda i l’altra de l’estret, la Sûreté expulsava la companya L.V. del Marroc. Sense ordre, maletes, càrrecs, calers, ni un trist mòbil per trucar a algú i comunicar la situació. L’expulsió de l’activista catalana, integrant de NOVACT , sembla clarament inscrita en l’ofensiva de l’Estat marroquí contra les ‘conductes antinaturals’, que criminalitzaran vint vegades més l’homosexualitat en aquell país a partir d’ara, i contra la que moltes entitats de dins i fora del país s’hi estan oposant.

Res de nou, lluitar contra estats repressors dels drets humans, i de vegades contra la incomprensió de la nostra pròpia societat, que considera que hi ha d’altres prioritats abans que poder exercir els drets fonamentals, en aquest cas l’orientació sexual. Un caprici pagat amb els calers de tothom, per a que m’enteneu. Què fem nosaltres interferim en els costums d’aquella pobre gent? Com se’ns acut ingerir en la seva política? Ara hauran d’anar els nostres mandataris a restablir promeses i confiances perdudes, com farem negocis i enlairarem concertinas sinó?

Ja ho hem vist aquí i allà, qualsevol dia ens expulsen a alguns del Perú o de l’Equador per denunciar els devastadors impactes de la indústria petroliera i minera sobre la naturalesa. A uns, el sistema els monta manifestacions ‘espontànies’ a cops de bus i entrepà (us sona?) per a que es vegi que el poble marroquí està contra els estrangers que es fiquen als seus afers, a d’altres els mass media ens acusen en públic d’anar contra els interessos de la pàtria, assenyalant davant els sicaris de torn l’amenaça forana, un recurs de manual per a polítics de tercera. 

El que no hem vist encara, malauradament, és una resposta contundent dels nostres governs contra aquestes pràctiques intimidatòries, il·legals fins i tot a aquells països en molts casos. No formem part de cap agenda, no mereixem ni tan sols un comentari perdut entre canapé i canapé, i, per suposat, no farem esclatar cap conflicte diplomàtic per denunciar minúcies com la violació flagrant de la Declaració Universal dels Drets Humans. Esperava, però, alguna tímida protesta o declaració inintel·ligible del Diplocat o de la Cooperació Catalana, si més no, però sembla que tampoc arribarà (i espero molt equivocar-me!). Sembla que no era aquesta tampoc la diplomàcia participativa i popular que alguns esperaven.

Un dia tots i totes seren conduïts a una nau i quan tanquin les portes darrera nostre, ningú parlarà de nosaltres. I el pitjor, sabeu què és? Que tampoc parlaran de totes aquelles persones i moviments amb qui vam compartir la seva, la nostra lluita. 

‘Són els ajuntament qui estan sostenint l’acció exterior catalana, qui es creuen la cooperació sense embuts.’

dissabte, 16/05/2015

Bon article avui de la Cristina Mas sobre el Pla Director de Cooperació de la Generalitat de Catalunya. Com sempre passa, no hi cap tot, us deixo l’entrevista que em va fer, de la que surten les línies que ha aprofitat per elaborar-lo:

1. Com valores el plantejament del nou pla director?

Em preocupa un enfocament centrat estratègicament en una qüestió que, en realitat, hauria de ser present a un seguit d’objetius més amplis. Sempre s’ha treballat amb un enfocament de drets, i especialment de defensa dels drets de les dones, això ja és un consens i pràcticament una òbvietat en una cooperació internacional moderna, com és la hom fa a Catalunya en termes generals. Per contribuir a eradicar la discriminació de les dones i els pobles arreu del món, has de treballar en aspectes concrets, on materialitzar la conquesta d’espais de llibertat i de consolidació de drets. Si no, pot ser quelcom molt abstracte, amb impactes difícilment mesurables. No oblidem que l’ajut públic reclama constantment una rendició de comptes, sempre vinculada als avanços aconseguits. I no estem parlant només de tenir més infrastructures d’aigua, per exemple, pot ser aconseguir una llei general d’aigua amb un enfocament més just en matèria d’aigua i gènere, parlant d’un sector en concret. 

Tal i com s’ha enfocat, les entitats tindrem moltíssimes dificultats a readaptar, formalment, les nostres propostes, quan en el fons ja estem treballant en aquesta direcció. I si es pretenia reforçar les entitats amb un segell ‘feminista’ potser entrarem en una dinàmica d’exclusió que no l’interessa a ningú, no ja pel repartiment de recursos, crític en aquest moment per altra banda, sinó per l’empobriment de l’acció global que en cooperació es fa des de Catalunya. Algú comentava, i potser és exagerat, que semblava més el Pla Director d’una ONG que de l’ACCD, per la possible pèrdua d’aquesta visió de conjunt del que fa el teixit associatiu en realitat, hores d’ara el veritable braç executor de la cooperació catalana.

2. Com valores el procés per dissenyar-lo?

Això sempre és matèria de debat i mai de consens, sempre hi ha algú que ho troba malament. Que d’entrada hi hagi un estudi sobre “Cooperació feminista” ja marca el tauler de joc i no deixa gaire espai. Després, crec que els i les ‘expertes’ han tingut un pes potser excessiu, crec que una ACCD amb tant de personal i experiència acumulada podria haver fet el mateix paper. I finalment, hi ha hagut molt de cansament entre les entitats, que potser podrien haver participat més, però que arrosseguen un historial de molta implicació, de barallar-se fins la darrera coma, per després veure com una política així és totalment infradotada i no s’acompleixen els acords pressupostaris.

3. I sobre la dotació econòmica, la Generalitat està mobilitzant prou recursos?
És una broma de mal gust. Ara mateix, són els ajuntament qui estan sostenint l’acció exterior catalana, qui es creuen la cooperació sense embuts, de manera més o menys transversal políticament parlant, el que és una bona notícia, perquè hi ha una massa crítica de polítics a tots els partits que encara hi aposten per aquesta política pública. És ridícula l’aportació de la Generalitat, no té cap altre adjectiu, i explicar-ho amb la crisi és ofensiu, com si els municipis no la coneguessin tant o més. Si Catalunya vol ser al món necessita la cooperació, i no cal esperar a tenir el seu propi Estat, trobo que està perdent una gran oportunitat d’ensenyar com seria l’acció exterior d’un nou país.

Un tallat just, s-u-p #ComerçJust

dissabte, 9/05/2015

- Un tallat, si-us-plau.

– Aquí té, el sucre i les culleretes les té allà.

Agafo el sucró, sucre moré, químics els justos. Prenc el tallat a l’estació, just passat el control, a una franquícia més d’aquelles que deu pagar un ronyó de la cara per ser allà, i que després t’ho cobra.

Acabo el tallat i miro les conseqüències del meu, aparentment, inofensiu consum: un got de paper, un tovalló, un embolcall amb restes de sucres, una cullereta i la seva bosseta de cel·lofana. Probablement, tot plegat, més matèria prima que el propi cafè amb llet, dels que tampoc en coneixem la procedència.

Està molt bé que ADIF, el gestor públic de les nostres infraestructures ferroviàries, hagi pensat en la pertinència de tenir aquella cafeteria allà, per fer temps abans no surt el tren. Però cal inaugurar un abocador amb cada passatger que hi vol fer un beure? No podria ADIF exigir als seus proveïdors certs paràmetres de sostenibilitat tan simples com gots i culleretes reutilitzables, i sucreres que es puguin reomplir? Demanem molt, a més, si el cafè pot acreditar una producció conforme estàndards laborals i mediambientals una mica exigents, i una llet feta aquí a prop, sabent que amb el cafè això no ho podem fer?

Esclar que es pot, de fet moltes administracions públiques ja ho fan, incorporen als seus plecs d’adquisicions condicions per afavorir el proveïdors que assegurin que aquells serveis i productes prestats a la població o a aquella mateixa administració, suposen el mínim impacte social i ambiental. I més enllà, que aposten per una economia més justa i integradora, preocupada en generar ocupació al voltant d’on es desenvolupen, més que beneficis a accionistes desconeguts.

Avui que és el dia del Comerç Just, cal pensar-hi. Les nostres administracions públiques són responsables d’un bon pessic de les compres al nostre país, tant que tenen el poder d’establir pautes entre els proveïdors: val la pena adaptar els teus estàndards per abastir a un client tant important, i ja fet, et dóna prestigi i una posició d’avantatge davant la competència. Demaneu a les empreses tota la Responsabilitat Social que volgueu, però exigiu sobre tot els vostres ajuntament, diputacions, escoles, etc., que compri amb justícia. El canvi comença demanant un tallat, potser, però que sigui just amb nosaltres mateixos.

#Nepal i el dia després

divendres, 1/05/2015

El senyor del davant de la cua a la caixa d’estalvis (encara en queden, ho sabíeu?), està ordenant una transferència per ajudar el Nepal. Una entitat ben coneguda hi ha obert un compte per a que tots i totes feu el vostre donatiu, estorats que deveu estar després d’haver vist com les muntanyes que toquen el cel s’enfonsaven. Sé que aquesta entitat no hi treballa al país asiàtic, però ja em sembla bé que col·labori amb la xarxa internacional a la que pertany per recaptar més fons, passar-li a la seva partenaire que sí hi treballa i fer quelcom davant una emergència així, faltaria menys. ‘La prioritat és salvar vides’, diuen els telenotícies, tot transmetent de manera insistent, amb noms i cognoms el neguit per no trobar els nostres turistes. Ah, no! Que això era la prioritat per la catàstrofe humanitària de les pasteres a la Mediterrània. Allà no hi ha espanyols desapareguts fent trekking (afortunadament), ni tan sols noms ni números de telèfon on trucar per donar les males notícies. Així que no hi ha notícia. Bé, sí, passarem una mica de vergonya, una cimera, un acord, foto de ministres compromesos i au. ‘Després ja en parlarem’. Però mai en parlem després, i ho sabeu. Alguns recaptaran molts recursos i faran el que podran per reconstruir el Nepal, es desbloquejaran alguns fons comunitaris embolcallats de bona voluntat, per acollir millor els nàufrags de la nostra vergonya, però mai en parlarem de per què Líbia, Nepal i tot plegat s’ensorra o s’ofega.

Des d’aquesta banda, és frustrant veure com hem fracassat comunicativament, com hem estat incapaços de mantenir aquest diàleg amb la societat i la classe política per continuar lluitant contra les causes que provoquen o agreugen les catàstrofes, que no deixen de ser la punta de l’iceberg d’un món profundament injust. Arriba un mail d’un grup de professionals, il·lusionats, trempats amb el desafiament, oferint-se a la nostra entitat per ajudar en la reconstrucció del que calgui. I els has de dir que no, que nosaltres som del dia després, de quan ja no se’n parli i el focus estigui en el següent tsunami o en el nou campament de refugiats en un desert desconegut fins aquell moment pels televidents. I el pitjor de tot és la sospita de que el personal ens hagi confós a les entitats de cooperació, finalment, amb un cos de bombers lowcost, que funciona per subscripció popular i apaga els focs que les misèries del sistema i les plaques tectòniques van encenent. I que només servim per això.

Sempre queda l’esperança de que aquell senyor de la cua de la caixa tingui la paciència de tornar l’endemà a fer el donatiu del dia després, oi?

Rodrigo no ve a la mani

dissabte, 18/04/2015

No l’espereu, no ve. Se li ha girat feina amb Hisenda i, a més, no veu clar que això del TTIP sigui tan nefast com dieu. Ell pertany a aquella subespècie humana, a aquella elit de ments il·luminades, que regeix els nostres destins, que no necessita de nosaltres per guiar les nostres passes. Què voleu saber? Per què us interessa mirar tanta paperassa, que mai no entendreu? Seieu tranquils, deixeu-los fer, el vostre destí és a les millors mans. Són els millors, el més gran ministre d’economia que mai heu tingut, encara hauríeu d’estar contents, desagraïts, això és el que sou. Si els envieu un europarlamentari, 50 europarlamentaris, els registraran abans d’entrar a la sala dels oracles, els treuran l’últim llapis de sobre, ningú pot violentar els secrets dels deus (del mercat). Però què preteneu?

La sobirania? La sobirania és barata en aquest país, augmentant 500 euros els beneficis anuals de les famílies ja està justificat treure-se-la de sobre. En Rodrigo pensa que si la seva gent aconsegueix una millora d’aquest volum en les vostres rendes, no us farà res que us defraudi gairebé 2,4 milions d’euros en dos anys. Sigueu comprensibles, han treballat molt per vosaltres, entre tots no es nota. Cal pensar en tots els ex-ministres jubilats, generosament acollits als consells d’administració de grans empreses (les beneficiades per l’acord transatlàntic). D’on treurà l’INSERSO tants recursos per pagar-los dietes de caviar a aquests prócers de la pàtria?

A més, sou incorregibles. Tota la vida desitjant trobar petroli sota els nostres peus i ara que el tenim a tocar amb el fracking, us poseu de morro fi. I què més dóna que el fuet ja no sigui de Vic i vingui de Kentucky? Que no, que no ve. A més, ha de trucar al seu amic Mario Draghi, que encara no se li ha passat l’ensurt del confetti. Com sou. Vosaltres i el vostre activisme. A aquest pas, aconseguireu reunificar Europa al voltant d’alguna cosa que no sigui la Champions. A on anirem a parar?

PD. Que ningú hi falti #18aNOalTTIP #YoVoy18A Busqueu la vostra manifestació al costat de casa vostra.

 

Primer la casa (i l’energia) de tothom!

dissabte, 28/03/2015

Crec que quan molta gent ens acusava a les ONG de mirar més per la gent que vivia a milers de quilòmetres, amb aquell famós crit de guerra de ‘Primer els de casa!’, mai van pensar que seríem prou agosarats per girar-nos sobre nosaltres mateixos i fer precisament això, treballar també per la gent de casa nostra.

El problema pels de l’eslògan, que ha fet tanta fortuna entre partits i tertulians de qualsevol signe de l’horòscop, era doble. En primer lloc perquè mai hem deixat de treballar amb la gent dels nostres barris i viles, ha estat des d’aquesta base que s’ha construït la cooperació al desenvolupament a Catalunya. Ha estat aquesta gent, sense màsters ni de un ni de dos anys, qui un dia va mirar més enllà i va entendre que els neguits i les amenaces eren comunes per tothom arreu del món, i que només actuant junts tindríem alguna possibilitat de vèncer-los. I en segon lloc, hem actuat com sabem fer, agafant el toro per les banyes, intentant transformar les causes estructurals i no pas adaptant-nos amb una caritat narcolèptica a una situació absolutament injusta i esfereïdora. Amb tot el respecte per qui reparteix entrepans, nosaltres volem assaltar la cuina.

Exacte, avui la batalla la tenim aquí, però la guerra contra les injustícies és la mateixa que mantenim des de fa anys moltes entitats, de cooperació internacional o de la petanca del barri, contra un sistema que no perd una oportunitat per extreure’n més beneficis, aquí i allà. Em llevo aquest matí i veig al diari a la companya Maria Campuzano i al Carlos Macías de la PAH, colze a colze, amb els milers de signatures de la ILP contra els desnonaments i la pobresa energètica entre els seus braços. I penso que cap imatge resumeix millor el continu i la coherència que suposa la lluita internacionalista.

Us pensàveu que només faríem que portar la llum a la selva amazònica i una llar digna als barris de Maputo? Els drets es defensen on calgui, a la Verneda o a Yaoundé, perquè el dia que els veïns no tinguin drets, no ens podran ajudar a defensar els nostres. Primer la casa i l’energia de tothom!

Moçambic, una economia extractivista

dimarts , 10/06/2014

IMG_6252 (1).jpg

Una crònica d’en Ferran Alà, d’Enginyeria Sense Fronteres, sobre la xerrada que el professor Carlos Castelo-Branco, membre de l’IESE Moçambic, va donar el passat 04/06/2014 a Barcelona al Pati Manning, organitzada per Medicu Mundi Catalunya.

La xerrada pretenia explicar la postura del govern, perquè fa el que fa i com pensa. Per a tal, es va fer un breu resum històric, d’on ve el país i perquè està on està. Va fer esment d’un parlament que va fer el President Guebuza als anys 80, quan era Ministre, on venia a dir que Moçambic hauria d’abandonar la idea d’enfrontar-se al capitalisme, el discurs fins llavors de poble unit, filosofia comunista, etc. i per contra, sumar-se al capitalisme. Només d’aquest manera el país aconseguiria protegir el que és seu, tenir major control, venia a dir. Però per a tal cosa, seria necessari crear gent capacitada amb la noció de què és el capitalisme, com funciona, etc. I per poder ser capitalistes seria necessari molt de capital.

Als anys 80 i 90 amb la gran entrada de diners provinents de l’ajuda externa, seria un inici. Esclar, llavors el tema de la corrupció entraria en escena, en agafar diners de l’ajuda externa per a fer altres coses. Però ara, la cosa ha canviat: aquest últims anys s’han descobert molt recursos naturals que són porta d’entrada de capital estranger i a la vegada no cal fer malabarismes com sí calia amb l’ajuda externa, l’ús de la qual s’havia de justificar als donants.

Llavors, el pensar del govern moçambiquès és crear una oligarquia econòmica, una elit capacitada per jugar al terreny del capitalisme. I clar, que això portaria i porta el país a un dictadura i no una democràcia.

També va fer referència al nivell d’endeutament pública que permet el FMI i sembla ser que Moçambic encara té molt marge de maniobra, és a dir, que es pot endeutar molt. Gran part dels ingressos dels recursos anirien a cobrir part d’aquesta deute i altres a la creació d’importants infraestructures que de retruc reverteixen en el capital estranger, i que permeten les activitats econòmiques d’aquesta elit i el seu enriquiment.

Una altra cosa que va comentar és que la principal activitat econòmica del país són els bancs. La compra i la venta de deute públic genera grans beneficis pels bancs. Aquests no donen facilitats a la petita i mitjana empresa per a que aquesta obtingui crèdits en bones condicions cosa que no facilita el desenvolupament de l’economia productiva.

Parlant de les empreses que hi ha a Moçambic, les va classificar en dos grans grups: les empreses internacionals que treballen amb estàndards internacionals, i que obtenen benefici no en detriment dels seus treballadors. És a dir, són empreses rentables perquè fan bé les coses, i perquè desenvolupen activitats molt rentables, però sobretot perquè tenen una bona organització. Per altra banda estan les  petites i mitjanes empreses que fan benefici en detriment dels treballadors, és a dir, a costa de limitades retribucions i d’altss costos socials. Gran part dels assalariats no guanyen el suficient per poder pagar-se la vida (salaris per sota dels costos de vida) i per tant, són les pròpies famílies que per altres vies han de sustentar aquests costos socials. Tot això fa que sigui molt complicat el seu desenvolupament social i econòmic.

En Castelo-Branco, qui fa uns mesos va fer una carta oberta al President Guebuza que l’ha dut davant els tribunals, va acabar reflexionant sobre el fet de que els recursos naturals no són infinits, que un dia es poden acabar i que llavors ningú sabrà què fer a Moçambic amb la seva economia.