La publicitat engreixa

dissabte, 8/02/2014

Un article del Javier Guzmán, Director de VSF Justícia Alimentària Global

 

Mentre l’OMS alerta de l’augment de casos d’obesitat , a l’Estat espanyol se segueixen publicitant productes altament calòrics i el govern no només no regula sinó que es posiciona al costat de la indústria amb el llançament d’una campanya a favor dels hàbits saludables d’ la mà de les grans corporacions.

L’Organització Mundial de la Salut ( OMS ) ha publicat un informe tan demolidor com silenciat pels mitjans de comunicació. Una de les afirmacions més contundents alerta que de cara al 2015 arribarem a la xifra de 1.500 milions de persones amb problemes d’obesitat. El cas és que hi ha ja en el món 42 milions de menors de cinc anys amb sobrepès, i sorprèn constatar que l’obesitat, avui, causa més morts que la insuficiència d’ingressos. A Espanya, per exemple, el sobrepès afecta el 63% dels homes i al 45 % de les dones i l’obesitat al 19 i 16% respectivament. Pel que fa a l-obesitat infantil som els campions de la UE, gairebé al nivell dels EUA.

Per solucionar aquest problema, l’OMS insta els governs a implantar canvis radicals en les polítiques agràries i alimentàries posant especial èmfasi en regular i posar límit a una de les puntes de llança del gran conglomerat corporatiu de grans empreses de l’alimentació, la publicitat. De fet, la pròpia OMS ja va afirmar que tant la publicitat com altres formes de màrqueting d’aliments i begudes dirigides als nens promouen el consum, en la seva major part, de productes rics en greixos, sucres o sal. Es tracta d’un màrqueting que, sense cap tipus de regulació, envaeix escoles, escoles bressols, supermercats, llocs de joc, consultoris i serveis d’atenció familiar i pediàtrica, televisió, Internet i altres, i que òbviament influeix de manera determinant en les pautes consum de la població.

No estem parlant d’un problema actual i que no hagi generat debat al llarg dels anys, un exemple d’això és que en països com Noruega, Suècia i el Quebec es va decidir en el seu moment prohibir tota la publicitat en la programació infantil. Altres països com Perú, Equador o Mèxic han seguit recentment el mateix camí, o Irlanda que recentment acaba de publicar una regulació molt estricta sobre els aliments ” malsans ” rics en greixos, sal i sucre.  Lamentablement no podem dir que l’estat espanyol hagi dut a terme cap tipus de mesura en aquest sentit.

I tampoc podem afirmar , ni de lluny , que la publicitat alimentària en el nostre país estigui basada en productes que fomentin una dieta saludable. Els investigadors del Servei de Medicina Preventiva de l’Hospital Universitari de la Princesa ( Madrid ), després de revisar 80 hores d’emissió de quatre canals de televisió espanyols i analitzar els aliments i les begudes que es promocionen, van concloure que el perfil nutricional és poc saludable a la majoria d’ells.

Per fer front a aquesta situació no disposem de cap mecanisme de regulació, únicament un Comitè d’Autoregulació, casualment creat el 1995 per les principals empreses anunciants, agències i mitjans de comunicació. Ja poden imaginar-se que des de llavors fins avui no ha existit cap sanció ni requeriment.

En quina direcció juga el nostre govern? Poc temps ha trigat nostre govern a respondre a l’informe de l’OMS , demostrant amb això que no seguirà les seves recomanacions pel que fa a implementar regulacions i canvis en polítiques públiques. L’Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició (AECOSAN) i la Fundació Alimentum acaben de llançar una campanya publicitària a televisió de “Hàbits de Vida Saludables” (HAVISA). Una campanya que en el seu contingut explicita ser un reflex “del compromís del Govern en la lluita contra l’excés de pes i el sedentarisme”. Però si gratem una mica, només una mica, i ens fixem qui forma part de la Fundació Alimentum , ens trobem , no sense estupor , a les grans empreses d’alimentació, i de begudes ensucrades .

Així, dins del patronat ens trobem que el seu president és D. Xavier Orriols el Arumi, president de PepsiCo per al Sud-oest d’Europa, el vicepresident és D. Javier Robles Gonzalez, president de Danone , SA, el tresorer és D. Tomás F. Pascual Gómez – Cuétara, president del Grup Llet Pascual, com a vocals podem trobar a D. José Manuel González Guzmán, president i director general de Bimbo Iberia, o D. Ignacio González Hernández, CEO de Campofrío Espanya i D. Marcos de Quinto Romero, President de Coca -Cola Iberia i la llista continua.

Realment les multinacionals estan interessades en una alimentació saludable, què persegueix el Govern a realitzar aquesta campanya? Tot indica que el nostre govern no es fa responsable de les dades i mesures dràstiques exigides per l’OMS. Oblida que l’alimentació és un dret i no una simple qüestió de mercat, i que la flamant nova Agència Espanyola de Consum, Seguretat Alimentària i Nutrició, no hauria de ser un organisme més al servei de les grans corporacions sinó garant de la nostra salut pública.

Grans corporacions que han anat incrementant el seu poder a través del control de la cadena agroalimentària, la invasió en els supermercats d’aliments preparats, congelats, menjar ràpid, begudes ensucrades, i amb un augment exponencial d’un component clau en tota aquesta jugada, l’augment exponencial de la introducció i consum de sucre . Estan elles preocupades per la salut i el benestar de les persones?

Potser ha arribat l’hora que els governs protegeixin degudament el dret a la salut de les seves poblacions,  que hi hagi una regulació forta sobre les dietes malsanes que ens són ofertes i que consumim voraçment. Potser ha arribat el moment en què els ciutadans reaccionem i exigim el respecte al nostre dret a una alimentació sana i justa.

 

Ja esteu amb els vostres negrets!

diumenge, 19/01/2014

No ens acabem d’entendre. La realitat ens fastidia molt, i no en volem parlar. La nostra feina, la nostra mirada és a futur, no ens vingueu amb urgències, i menys si són per explicar coses tan importants com les inequitats, el Nord i el Sud, i tot el repertori del nostre impossible i desconegut argot. No ens interessen les notícies sinó les reflexions profundes, de cara de preocupació i sospirs perduts al cel. Esclar, així no l’interessem a la resta dels mortals, tret de que algú tregui el nadó aquell dels mocs i les mosques, que mai falla:

– Pepita, ja estàs un altre cop amb els teu negrets -diu el redactor en cap, mentre mastega un Montecristo etern-

La Pepita ja ho intenta, ja, però no hi ha manera. Només l’envien a per notícies quan es mou el terra o plou molt en un d’aquests països, ja se sap, on sempre s’acompleixen els tòpics, ho miris com ho miris. No entén al seu redactor en cap perquè no hi veu més notícies, ni tampoc a nosaltres, per una foto amb ganxo que aconsegueix col·locar, va i ens enfadem. ‘Sensacionalista jo? Au, va!’

El cert és que no sabem vendre històries ni explicar pel·lícules, i per un instant en què ens deixen treure el nas al telenotícies i arribar fins el vostre sofà, ens ve de cop la indignació per tant d’oblit acumulat. ‘Com és possible que la gana o la guerra, ni que estiguin a la quinta forca, no siguin sempre notícia? Saps què? Que li fotin a les notícies!

En fi, que no aprenem, tot i les bones iniciatives com la de la FCONG l’altre dia al Col·legi de Periodistes. Algun dia sabrem fer-nos el nostre forat comunicatiu i aconseguir explicar-vos les coses com cal, i no pretendre que la Pepita i els seus amics periodistes arribin a qualsevol país i l’entenguin en deu minuts. Som nosaltres els que hi portem tota la vida arreu, no? Malauradament, d’històries en tenim moltes més que les del pobre negret, que porta posant davant les càmeres tota la vida i no sembla que li vulguem donar entre tots cap relleu.

Pirates del Carib

dijous, 2/01/2014

És ja un clàssic, com ‘La túnica Sagrada’ o ‘Ben-Hur’ a Setmana Santa, veure les aventures de Jack Sparrow al Carib per Nadal. La vau veure ahir per pair la darrera remesa de torrons, ajeguts semiinconscients al sofà com tothom, oi?

Avui sortia una notícia relacionada al diari: sembla que la gran constructora espanyola, adjudicatària de l’ampliació del Canal de Panamà, aturarà les obres del que havia de ser la vuitena meravella del món. El vaixell insígnia de la nostra indústria a l’exterior, l’exemple de les capacitats de la nostra raça, la prova de la nostra audàcia i la nostra perícia. Al final, era tot això, una mostra fidel del que hom ha fet a casa nostra i que ara intentem exportar de qualsevol manera. I ja se sap, ara no ens posarem a improvitzar, fem el que sabem fer, i cito a un company, professor de la UPC, que en sap del que parla:

Les constructores espanyoles estan acostumades a la seguent dinamica: presentarse amb un projecte que guanya per proposar una baixa temeraria (20-30 % quan a Europa no es baixa del 5%). Un cop aconseguit el projecte demanen una modificacio ( projecte reformat) i al final el projecte te un cost (projecte inicial+ reformat) de 110%-120%-130%….. El problema apareix quan se salta a Llatinoamèrica ja que aquesta dinamica canvia per un petit detall: les constructores han d’aportar el sistema de finançament. Llavors com ho fem amb el finançament del reformat? Si pel mig i adjuntes la gestio de la corrupcio (3%-10%-15%-50%………) i l’aparicio de nous cobradors el tema es complica. De SACYR no m’espero massa amb les practiques del seu antic president Rivero.

Un triple salt mortal sense xarxa no pot acabar be.

En Jack Sparrow haurà de passar per les excluses de sempre, perquè els altres pirates no han acabat la seva part del tracte. No se sap si Margallo, igual que ha fet amb les aspiracions sobiranistes que tant afecten la Marca Espanya, ha enviat també a les ambaixades un manual de PRESTO o d’EXCEL, per a que els nostres funcionaris a l’exterior revisin les ofertes que fan les constructores més enllà dels mars. En qualsevol cas, probablement ja sigui tard i en aquests moments tothom ens consideri part de la tripulació dels amics d’en Jack, fem el que fem.

Nadal anticapitalista

dilluns, 23/12/2013

Aquests dies, imagino haureu omplert de Christmes a mig obrir la part de dalt del televisor de casa vostra. Els que tingueu tele de plasma, ho tindreu més difícil, però segurament ja us haureu passat, com gairebé tothom, a la felicitació electrònica, que com a mínim no es passa totes les festes caient amb cada corrent d’aire. ‘La porta, home!’. Mira que és empipador haver de recomposar un cop i un altre l’exposició de motius alpins i el ramat de camells.

De vegades, però, arriben felicitacions de Nadal diferents. Aquesta que m’arribava dissabte, des de molt lluny, trobo que mereix ésser compartida amb tothom:

 

Cajamarca (Perú), 21 de desembre 2013.

Estimats germans, amics :

En la tradició cristiana celebrem la memòria del naixement de Jesús, qui es mostra com “llum enmig de les tenebres”. Tenebres que, segons el profeta Isaïes, són les tenebres de la injustícia, els abusos del poder colonitzador, la religió falsa i ritualista, les autoritats corruptes que no fan justícia als pobres.

Lamentablement, és una festa que el capitalisme ha reduït al comerç, al consumisme, a l’ocasió per l’endeutament ( “Consells utilitzar bé els diners en Nadal” , enviaven avui en missatges de correu als clients dels bancs).

Que els creients i no creients puguem subvertir aquest ordre, salvant encara el caràcter fratern de la reunió i la comunió familiar en una societat que promou l’egoisme individualista. O subvertint el model del ” campi qui pugui” que es vol imposar, practicant i anunciant en aquesta ocasió la solidaritat amb aquells que, exclosos de la festa per la injustícia social, trobin en nosaltres gestos de solidaritat efectiva, com ho farem amb les famílies dels nostres germans que van assassinar o van quedar ferits per defensar l’aigua i la terra amenaçades per mines Conga a Cajamarca, o amb el guardià de les llacunes Wilson Cueva Lozano a qui ahir va detenir la policia a Huasmín de Celendín, o amb els germans que han estat colpejats i ferits ahir a Cocachacra a Arequipa quan protestaven davant la imposició policial de l’audiència de la mina Tia Maria de propietat de l’home més ric del món, Carlos Slim .

Una abraçada ! !

 

Doncs això, que tingueu un Bon Nadal. Anticapitalista, esclar.

Enterraments

dilluns, 16/12/2013

Heu vist ‘El Padrí’? Dom Vito, just abans de morir, adverteix el seu fill, en Michael Corleone, que qui li proposi un armistici amb el seu enemic, és qui ha traït la ‘famiglia’. Il Padrino mor i aleshores arriba la famosa escena de l’enterrament, on Michael rep, efectivament, l’oferta de treva de qui, després ho sabem, és qui ha venut als Corleone.

Aquesta setmana, veient l’enterrament d’en Mandela, m’ha vingut al cap l’escena. Mai sabrem si durant la seva llarga agonia, Madiba avisà algú dels seus, a cau d’orella, sobre qui seria o com es manifestaria el traïdor a la causa dels drets humans a Sudàfrica o al món. Potser s’hi va estar morint durant tants mesos morint-se perquè el relat no era fàcil i breu, la frase que havia de dir en Brando a Al Pacino en aquell encantador hort familiar de la pel·lícula. La llista de traïdors a la causa és llarga, a casa i a fora, tots fent-se la foto a l’estadi i estrenyent mans, fent abraçades i discursos confeccionats per passar a la posteritat, reivindicant el llegat i l’herència de Nelson. Qui mai tancarà Guantanamo o assassina impunement a Afganistan, encaixa la mà a aquell altre que no deixa sortir del seu país a la gent ni els deixa llegir el que volen. Res a dir dels sicaris i gàngsters de tercera fila de sempre, dels que res esperàvem i que com a mínim no van gosar fer massa discursos. Ni dels que no va venir i no van trobar millor excusa que el preu del viatge per no fer-ho, quan no reparen en gastar el que calgui per expulsar la gent del seu país. Pel mig, un extra amb frase, que fuma puros i evoca la glòria esportiva conquerida a Sudàfrica, mentre retalla amb multes els drets civils al seu país. Panem et circenses.

Mandela no era Dom Vito, l’exemple no dóna per més. Em temo, però, que passi igual que a la pel·lícula, i desfem en un tres i no res tot l’edifici del Drets Humans, sota l’aparença de normalitat d’un inocent bateig, segurament el d’una nova època. Res ens assegura que aquesta generació sigui millor que l’anterior, ni que s’ensurti i mantingui les conquestes de l’anterior, al contrari. Tant de bo no s’assemblin en res més els dos enterraments.

Sou tots uns subvencionats!

dilluns, 9/12/2013

En aquest país el pitjor que et poden dir és que ets un subvencionat. Amb aquesta maledicció, et treuen d’una tacada tota legitimitat o dret a ser escoltat o considerat. No ets ningú, el que diguis no serveix per res, perquè en el fons, estàs a sou de la màquina, del Gran Germà que tot ho controla, de l’Estat. Ets el pitjor, ja està, un altre a sou del Govern, què havia de dir? Què pesats, sempre demanant i mirant per lo seu!

Suposo que ningú pensa això de la majoria de serveis i coses que el propi Estat fa per si mateix, i que en el fons ens surten a tots més barates per estat ‘subvencionades’. Imagineu-vos saber que en el fons som tots uns subvencionats, tots i cadascú de nosaltres, per no pagar el transport públic o la Universitat dels nostres fills al seu preu real, quin tràngol. Xiss! Que no surti d’aquí.

Quan les entitats de cooperació no reben subvencions públiques, es donen a sí mateixes un àurea de legitimitat insuperable. Fins i tot, poden ser agraciades amb la visita d’un Molt Honorable President de periple místic per l’Índia, com per reconéixer aquest punt d’autenticitat que la resta, pobres mortals, no han aconseguit. Encara hi  ha classes, petits, i si vius dels teus socis i de donacions particulars, ets el sheriff.

Ara bé, si goses portar-li la contrària al poder, et pot passar que et diguin que ets un subvencionat. No perquè ho siguis, sino per expressar la poca consideració i la baixesa moral en la que pensen que vius. Una senyora li etizabava això, via twitter, aquesta setmana, a Amnistia Internacional, per negar-se a prendre part dels actes del Tricentenari. Sou uns subvencionats! Una de les entitats probablement més independents, política i econòmicament, que s’enfronta cada dia a totes les dictadures i aprenents de democràcies del món, de sobte era en realitat una ‘subvencionada”, que feia el que li deia el seu amo a Madrid. La nostra piuladora anònima s’afegia així a la indignació que feia bullir les xarxes amb l’eslógan #esborratdamnistia.

El que us deia, uns altres subvencionats, que volen mantenir el cul calent. Esclar que molts tenien la solució al problema: si en lloc de ser Amnistia Espanya fos Amnistia Catalunya, aleshores no haguessin claudicat al ‘diktat’ de Madrid. Però si és en el fons la mateixa entitat i filosofia (de subvencionats de nyigui-nyogui), no es baixarien aleshores i un cop independents, els pantalons igualment amb els desitjos de palau a Barcelona?

Que poc acostumats que estem a aquest país a la independència. A la de la societat civil, vull dir.

El Doctor Franz de Copenhague amb salacot

dilluns, 2/12/2013

L’altre dia, ho confeso, vaig anar a veure l’exposició ‘Invents: idees que canvien vides’ al CaixaForum. Una mica de retruc, però hi vaig entrar, i fins i tot vaig aconseguir no pagar, gràcies a un termini fixe dels estalvis de la canalla, que algun dia s’acabarà i ens permetrà deixar de ser clients de La Caixa, i tornar a pagar per veure aquestes coses. O no.

Sempre m’ha divertit la fascinació que sent la gent pels invents. Jo mateix me’n declaro un enamorat, la secció que dirigia el Doctor Franz de Copenhague al TBO era de les meves preferides. Tothom hi pensa quan té un problema, no? ‘A veure què inventem ara per ensurtir-nos’. Fins i tot, estudiar enginyeria, té alguna cosa d’això, d’aprendre per bruixot, de voler saber els trucs i encanteris que la ciència i la tecnologia proporcionen.

L’exposició és una desfilada de pissarres que expliquen coses realment curioses. Hi ha una bombeta que funciona sense electricitat, maravellosa, tu, que el que fa és captar la llum de l’ambient exterior de les cases des de la teulada i expandir-la i multiplicar-la per tota l’habitació on s’instal·la. Res, una ampolla de Coca-Cola familiar plena d’aigua, encadellada a la uralitat. Esclar, funciona només de dia i està especialment recomanda per aquelles llars a barris tan densificats que no tenen ni per obrir una finestra. Segurament a la propera edició ja hauran trobat com fer que funcioni de nit, tant de bo.

El problema amb els invents i la tecnologia és que sovint amaguen problemes estructurals, i ens poden despistar sobre la naturalesa de les situacions que volen redreçar. Evidentment, és més simpàtic, barat i cool inventar el el ‘bidó-roda’, amb el que les dones africanes poden recórrer centenars de quilòmetres l’any traginant l’aigua que fan servir a les seves llars, que no pas escometre les polítiques necessàries per acabar amb el problema de l’aigua rural a l’Àfrica. I atès el gran valor que té la innovació a la nostra societat, ens pot semblar que atacar els problemes de les inequitats inventant bombes d’aigua amb pedals de bicicletes reciclades, és el paroxisme de les bones intencions i del bon rotllo enginyeril. Ja sabem què fer amb la nostra carrera!

Les aventures del Doctor Franz de Copenhague amb salacot només poden tenir una lectura possitiva en el mestrestant. Mentre generem ciutats i habitatges dignes, podem posar una d’aquestes bombetes miraculoses. Mentre generem infrastructures i sistemes que gestionin l’aigua a tot arreu, podem alleugerir el pes dels càntirs. Mentre arriba l’energia a tot arreu, podem reutilitzar bicicletes. Si no hi ha el mentre davant, li esteu fent el joc a allò o a qui genera l’exclusió, no us enganyeu pas.

La tecnologia és realment útil i potent no quan genera invents que alleugereixen les desigualtats, sinó quan es democratitza i es posa al servei de la generació de canvis profunds, que acostumen a ser polítics.

Sipopo, un allotjament de 580 milions

dilluns, 25/11/2013

 

 

 

 

 

 

 

 

Una entrada del Manel Rebordosa, d’Enginyeria Sense Fronteres

La selecció espanyola acabava la setmana passada el seu passeig africà. Dues polèmiques han acompanyat l’actual campeona del món durant aquest viatge: Les suspicacies derivades de la visita de “La Roja” a una de les pitjors dictadures africanes (Guinea Ecuatorial) i una gran polèmica entorn al baix nivell esportiu de l’equip espanyol, que s’ha saldat amb una victòria pírrica a Guinea i una derrota merescuda a Sud Àfrica. Pel que fa al baix nivell deportiu el tema donarà, segurament, per omplir de continguts unes quantes setmanes els marcas, carrousels, punto-pelotas, i altres espais comunicatius per l’estil, en un debat inversament crucial per a l’avenir del pais a l’entusiasme dels qui el practiquen. En canvi pel que fa a les suspicacies per la visita a Guinea, aquestes s’apagaren rapidament gràcies a l’aclaració de que el viatje era “benèfic” i que Guinea Ecuatorial només es faria càrrec de l’allotjament.

Però a la Federació Espanyola de Futbol li va faltar aclarir que l’allotjament de la sel·lecció costava als guineans al voltant de 580 milions d’euros. Aquest es el preu que l’estat guineà ha hagut de suportar per a construir del no res una ciutat de luxe, Sipopo, en la qual allotjar els convidats de tota mena del règim. Antonio Limones, la persona que la federació envià a Guinea per a verificar que l’allotjament posat a disposició de la selecció era adecuat, segurament s’entusiasmà al trobar-se amb un complexe de més de 3 milions de mètres quadrats albergant 21 infraestructures que inclouen, entre d’altres, l’únic camp de golf de 18 forats del pais, àrea residencial amb 52 mansions de superluxe per a hostes VIP, hotel – ressort de 5 estrelles (L’únic de Guinea) amb més d’un kilometre i mig de platja privada i autopistes exclusives d’accés des de l’aeroport internacional de Malabo. El complex fou inaugurat el 2011 després d’una construcció accelerada amb l’incentiu de que pogués allotjar la 17ª trobada dels caps d’estat de l’Unió Africana.

La inversió gubernamental en aquesta infraestructura en un país que mostra alguns dels indicadors de qüalitat de vida més baixos de la regió (i cal tenir en compte que Africa Central es troba a la cua del món pel que fa a aquests indicadors) es il·lustrativa del tipus de prioritats que mouen al règim ecuato-guineà. La capacitat d’inversió per part del govern podria fàcilment acabar amb la pobresa i el barraquisme en un país que té una renta per càpita superior a la d’alguns paisos europeus (Polonia, Croàcia) gràcies al petroli però on un 60% de la població viu en l’extrema pobresa. La situació econòmica de la majoria de guineans, pitjor que la de molts paísos veins amb economies molt menys afortunades, s’agreuja per la encara més precaria situació en materia de drets humans.

Mentrestant els mitjans espanyols han valorat com una mena d’heroisme el fet de que cap jugador es fotografiés amb Teodoro Obiang sense tenir en compte que la selecció al complet s’allotjava, per a dir-ho clar i català, a casa seva, en un dels seus projectes estrella.

Esperem que el temps ens respongui a les preguntes a les quals es va negar a fer-ho la Federació Espanyola de Fútbol. Alguns sospitem que la pregunta clau (Perquè Guinea?) podria tenir relació amb la bombolla constructiva que s’està visquent a Guinea Ecuatorial del qual la pròpia Sipopo es un exemple. Els pocs diners del petroli que escapen a la fuga de capitals i es queden al país s’inverteixen en infraestructures de dubtosa utilitat real però que generen una veritable “guerra”entre empreses vinculades al camp de la construcció, moltes d’elles estrangeres. Caldrà estar atent a aquelles que eventualment puguin treure rèdits del partit de la selecció.

 

La gran estafa alimentària

divendres, 15/11/2013

 

 

 

 

 

Una entrada del Javier Guzman, Director de VSF-Justícia Alimentària Global

Aquesta setmana hem rebut una notícia que evidencia un cop més l’enorme poder que les grans empreses de l’agroindústria tenen sobre la nostra vida: la conclusió de l’últim estudi realitzat per l’Agència Europea de Seguretat Alimentària ( EFSA ), que determina que els aliments ” funcionals” adreçats a infants menors de 12 mesos NO aporten un valor afegit a una dieta equilibrada . En altres paraules , certifica que es tracta d’una enorme estafa.

Aliments aquests anomenats funcionals que no són qualsevol cosa, sinó que s’han convertit l’última dècada en la nova gallina dels ous d’or de la gran indústria alimentària. Un gran negoci on s’han invertit centenars de milions d’euros en grans campanyes de publicitat per convèncer-nos de les meravelloses propietats d’aquests productes. Productes que com renovats bàlsams de Fierabrás prometen millorar les defenses dels teus fills, el colesterol, l’osteoporosi i qualsevol cosa que es puguin imaginar.

Es tracta en realitat d’un enorme negoci que mou més de 4.000 milions d’euros, que ha aconseguit que a Espanya el 40% de les llars consumeixin algun producte d’aquest tipus, o que 1 de cada 10 productes dels prestatges tinguin estàs característiques o que el seu preu cuadripliqui a un altre aliment de la seva categoria.

Oi que no és altra que la que defensa l’EFSA, últim bastió que aguanta la pressió dels lobbies més poderosos d’Europa. Una veritat que indica que les propietats de la gran majoria d’aquests productes són falses, purs fraus. Els últims anys aquesta ha declarat com a publicitat fraudulenta el 80 % dels productes que ha examinat: dels 44.000 productes que s’han presentat a examen per verificar les seves propietats només han estat aprovats 222.

Un dels escàndols més importants derivat de l‘estudi contundent que va realitzar el 2010 la pròpia EFSA és l’Actimel de DANONE: a aquest es rebutjaven de ple les desenes d’informes presentats que avalaven les propietats d’aquest producte per reduir les toxines produïdes per l’espècie bacteriana Clostridium difficile, acabavant radicalment amb les famoses avantatges de prendre L. Casei.

No obstant el gran poder d’aquestes corporacions en els mitjans de comunicació massius impedeix que els consumidors tinguem accés a la informació real. Però si les nostres Adminstraciones públiques tenen aquesta informació, si saben que som víctimes d’aquesta enorme estafa massiva,  per què no fan res? Ens informen? Ho regularan algun cop?

Què protegeixen? La nostra alimentació o el seu benefici?

Tu a Israel, jo a Filipines

dimarts , 12/11/2013

M’informen que el Comitè Català d’Ajut Humanitari d’Emergències no fa ni dues setmanes que es va reunir, forçat a fer-ho, per coordinar la resposta catalana davant Síria. En tot aquest temps, sembla que només s’ha pogut coordinar el lliurament de dues ambulàncies, de les quals una ha estat, diguem-ho de manera suau, expropiada per alguna de les parts en conflicte.

Per afegir estrés al Comitè, arriba un tifó a Filipines i deixa a deu milions de persones damnificades i més de deu mil víctimes. Inexplicablement i tot i la rapidesa de reflexes catalana, en Margallo ens agafa la davantera i envia dos avions de la cooperació espanyola, rotllo darrera ronda, vinga que tanquem la paradeta. Les ONG, molt amables, tenen temps per rebre l’avió de l’ou ferrat, ja portaven una bona estona enfarinades.

 

– Pili, vols dir que m’havia de posar el barret aquest també?

– Fes-me cas, aquest són socis preferencials.

Nosaltres a la nostra. Total, d’aquí quatre dies vindrà un altre tifó i ho engegarà tot a fer punyetes, no val la pena reconstruir res. Com a Gaza, tornen a emprenyar-se i bombardegen la plaça que s’havia construït l’Ajuntament de Barcelona. Això de la cooperació és una encaparrada sense sentit, al final sempre acaben guanyant les forces de la natura.

Jo a Israel, tu a Filipines. Els països trien el seu lloc al món i aquests dies hem vist a la Catalunya institucional estrenyent unes mans i no d’altres. Una altra Catalunya mirava la tele, sentia el recompte de víctimes, feia algun donatiu o fins i tot  pujava a algun avió rumb a Àsia, però ja sabia que l’altra no faria res per tot allò que estava passant davant els seus ulls.

Potser l’any vinent el nostre intrèpid Comitè tindrà temps per tornar a reunir-se, mai perdeu l’esperança.