Sospitosos habituals

dilluns, 28/10/2013

Aquest cap de setmana hem anat de fira. Una d’aquelles fires on veus gent que et ven cervesa artesanal, pastissos ecològics, vi negre i blanc que han fet mans que troben un lloc al món fent la verema, mèl de tots els colors fet per abelles que coneixen l’olor dels pesticides. Gent que et fa una assegurança, et troba una casa, et munta un espectacle, una fàbrica, unes vacances o et dóna un crèdit si ets tu qui vol muntar alguna cosa d’aquestes. Gent d’Alcoi, gent de Vallbona de les Monges, gent Cal Cases, gent de Roquetes, i gent de Barcelona també. Hem vist gent que fa política i que en parla, que proposa opcions, que les escriu, les defensa i que les porta a terme. També hem vist diputats amb el seu seguici treient el nas per la fira, discutint amb els firaires, o fins i tot d’altres possant-se darrera d’una taula a fer ells mateixos de firaires, i fer política des d’un altre faristol. Els pedestals i els faristols estan canviant, com deia aquell.

També hi ha hagut d’altres que no els ni les veurem mai per la fira, ni hi són ni se’ls espera, perquè no creuen en experiments que ves a saber si no ho canviaran tot. L’economia solidària ja no és patrimoni dels sospitosos habituals, es fa gran dia a dia com tot allò que té al darrera la necessitat i una lògica aclaparadora, i aviat la vostra veïna també comprarà en ecosols i deixarà d’anar al súper. La Fira d’Economia Solidària ha fet la seva segona edició aquesta setmana, no hi falteu a la tercera o començareu a ser gent rareta al vostre barri.

‘O foten el camp les multinacionals , o ¡les fotem fora!’

dimecres, 16/10/2013

Una entrada de l’Erika González, de l’Observatori de Multinacionals a Amèrica Llatina – Pau amb Dignitat

Del 8 al 12 d’octubre es va desenvolupar la I Trobada Internacional sobre Model extractivista Miner Energètic entre la ciutat de Neiva i Garzón , situades al departament de Huila , al sud de Colòmbia . El fòrum va ser el resultat del treball conjunt entre l’Associació d’Afectats per la represa hidroelèctrica El Quimbo ( Asoquimbo), el moviment Rius Vius, que articula les resistències enfront de la construcció de grans preses hidroelèctriques a Colòmbia, i Stop Enel, la xarxa de organitzacions italianes que denuncia la violació de drets humans per l’empresa Enel i les seves filials . I l’objectiu que perseguia era analitzar com els projectes miners, petroliers i hidroelèctrics s’estan expandint per tota Amèrica Llatina, com les empreses transnacionals són les principals beneficiades i com, lluny de portar el progrés i el desenvolupament, estan causant una forta crisi socioeconòmica en la població rural afectada, el desplaçament forçat i la destrucció d’ecosistemes de gran valor natural .

La trobada tenia com a cas paradigmàtic la construcció de la presa hidroelèctrica del Quimbo, que inundarà 8.250 hectàrees del departament de Huila. De fet, la gran majoria de les persones que van acudir eren afectades pel projecte : pagesia , pescadors i pescadores, comerciants, transportistes, etc. L’empresa responsable d’aquesta central hidroelèctrica és Emgesa , filial colombiana d’Endesa que, a la seva vegada, té com a principal accionista l’empresa italiana Enel. La transnacional controla una part important del sector energètic colombià, ja que aquesta companyia produeix el 21% de l’electricitat que es consumeix al país, és a dir, té un gran poder econòmic i polític. I ha fet valer aquest poder en tot el procés, no ha importat que el 95 % del projecte s’ubiqui sobre la Reserva Forestal de l’Amazònia, eliminant així gairebé 1.000 hectàrees de bosc ripari i tropical sec, de gran valor per la seva raresa i biodiversitat. No ha importat tampoc que aquest mateix projecte fos denegat la primera vegada que es va presentar, el 1997, per la crisi socioeconòmica que generaria en un territori qualificat per les mateixes institucions públiques com ” les millors terres amb aptitud agrícola de la regió”. I, finalment, les exigències socioambientals previstes en la llicència ambiental atorgada per l’Estat colombià van ser gradualment rebaixades a través del poder jurídic i polític d’Emgesa .

El projecte porta un avanç, segons fonts empresarials, el 53 % de l’obra i, tal com es va predir el 1997, ha causat una forta crisi socioeconòmica. La filial d’Endesa – Enel ha anat comprant les finques productives situades a la zona del futur embassament , i amb això, ha anat eliminant l’activitat agropecuària. El resultat ha estat la pèrdua de la feina de milers de jornalers i jornaleres del camp, l’expulsió de pescadors i pescadores del territori proper al riu, la paralització d’altres professions lligades a l’activitat agrària (transportistes , comerciants , constructors , etc .), etc. Si bé hi ha previstes compensacions a la població afectada hi ha fortes denúncies al respecte. D’una banda, la població que ha de ser desplaçada del seu territori, i reubicada en altres zones que tinguin les mateixes condicions del lloc on vivien, encara no han estat efectivament reubicades. Per cert , la reubicació se situarà en altres finques que estaven en producció agropecuària així que s’està generant més atur i enfrontament entre la població a reubicar i la que aquí treballava .

D’altra banda, els jornalers i jornaleres que, encara que treballaven en les finques que es van a inundar, viuen fora d’aquesta zona. Aquestes persones laboraven la terra sense cap tipus de contracte i, per tant, en alguns casos han estat reconegudes com a afectades i en molts casos no , depenia del que comuniqués el patró. Precisament la població més vulnerable, la que ara no està trobant feina, la que en veu de Gyna, camperola de Garzón, mostra com de vegades viuen “amb la inquietud que si dinen no sopen ” , la qual no sap com pagarà seus deutes, la llum, l’aigua, l’arrendament, etc. Aquesta població no té cap tipus de restitució i les seves reclamacions no són escoltades per l’Estat colombià perquè exigeixi a l’empresa que mitigui els danys que està causant. Davant la connivència entre l’Estat i la multinacional moltes persones afectades s’han articulat en Asoquimbo per mostrar la seva oposició al projecte amb més força, per reivindicar, amb aturades i marxes , que “o foten el camp les multinacionals del territori , o ¡ les fotem fora ! ” , per iniciar accions judicials, i per prendre les terres que fins fa pocs anys treballaven i ara no poden perquè són d’Emgesa. L’objectiu és tornar a produir aliments en elles i així afrontar la forta crisi que està vivint una bona part de la població, visibilitzar la inviabilitat del projecte i crear reserves camperoles agroalimentàries que permetin una vida digna als jornalers i jornaleres víctimes del projecte hidroelèctric del Quimbo.

De la retòrica als fets

divendres, 11/10/2013

Una entrada de n’Eloísa Piñeiro Orge, militant a Enginyeria Sense Fronteres.

Amb el lema “Dret a l’Habitatge i a la ciutat . De la consigna als fets”, es va organitzar el passat dilluns una taula rodona per commemorar el Dia Mundial de l’Hàbitat.

Aquest any, a més de comptar amb activistes de llarg recorregut en la defensa del dret a l’habitatge i la ciutat; l’Itziar González, el Pere Pujol, l’Ada Colau i el Gerardo Pisarello, es va oferir la fila zero a les forces polítiques parlamentàries per tal de generar diàleg (van excusar-la seva presència el PP i CiU, i ERC no es va presentar, simplement). L’objectiu, cobrir buits en aquest canal de comunicació malmès entre la ciutadania i el Parlament , aquest canal que es diu democràcia .

Des de la taula es van oferir reflexions profundes sobre el moment crític en què vivim : sobre la urgència de solucionar el problema de l’habitatge, sobre el retorn a formes de barraquisme a la ciutat de Barcelona, sobre la batalla per gaudir dels espais públics de les nostres ciutats, sobre la necessitat d’un poder polític que s’alliberi del segrest dels interessos privats a què està sotmès, sobre la construcció de marcs normatius garantistes des de la rebel·lia, etc. Entre referències a Lefevre i Italo Calvino, es va cridar a la mobilització a Salt (Girona), a la desobediència civil i a la posada en pràctica de solucions concretes per part dels poders públics. S’esperava ( ingènuament? ) que en aquest espai d’incidència política, les orelles de tots els servidors dels ciutadans que havien assistit a l’acte romanguessin obertes.

Des de la fila zero, les intervencions van ser heterogènies. El representant de les CUP va realitzar una síntesi magistral de la crisi a partir del joc del Monopoli, seguint la línia argumental de la taula. Ciutadans, que partia amb l’avantatge de no haver governat mai i amb el desavantatge de ser Citutadans, va manifestar que estava d’acord, en general, amb el que allí es va dir, però “en algunes coses no”. Quines coses? No es va saber del tot. Obvi, si fossin concrets i transparents no es disputarien un espai polític de posicionaments ambigus, que és el seu. El PSC, que partia amb l’avantatge de poder parlar amb coneixement de causa, va desaprofitar l’oportunitat de debatre amb seriositat, i davant la frustració generalitzada, no va fer més que retòrica. ICV-Els Verd, va intervenir amb coneixement de causa i posicionaments concrets, el que no redimeix un govern tripartit que va ser incapaç de regular el deliri immobiliari.

I així van ser interpel·lats des de la taula i el públic : ” els sembla que és apropiat exercir dos càrrecs polítics, senyor polític?” (com era el cas del representant del PSC), “els sembla que podem seguir esperant resultats d’accions polítiques estructurals en aquestes circumstàncies urgents ? “, ” faran vostès algun tipus de desobediència al Parlament per mostrar el seu rebuig a l’obscenitat política que s’escenifica en les institucions del poble ? “.

Amics i amigues, no sé si la por ha canviat de bàndol, però per descomptat, la incomoditat sí que ho ha fet. Allà en aquell espai, hi havia un 99% sorollós interpel·lant uns balbucejants servidors públics .

Senyors polítics , una vegada més li demanem a l’uníson: escolteu i vagin de la retòrica als fets. És urgent.

Flatulències

divendres, 4/10/2013

No, no és Catalunya que se separa d’Espanya com ha dit el simpàtic de torn.

És un senyor dipòsit de 1.900 milions de m3, que aprofita un antic pou petrolier, a 1.750 metres de profunditat, i pot emmagatzemar un terç de la demanda de gas en 50 dies de tot l’Estat. El senyor dipòsit resulta que està sobre una falla i ja és evident, sense haver estudiat cap màster de geologia marina, que és el responsable de fer ballar les Terres de l’Ebre i el nord de Castelló.

Què volíeu? És el sistema energètic que tenim, ja us ho explicava en un article fa uns dies, que es dedica a passejar el cru amunt i avall, el treu de sota terra i el torna a ficar. Evidentment les estimacions i els càlculs han fet figa, però no pengeu del màstil al senyor o senyora enginyera, siusplau. Ja sabeu que en Florentino, amb el 66% de les accions de l’empresa que construeix i gestiona el dipòsit, té un poder de persuasió sobrehumà, i que a més l’assisteixen les raons d’Estat, que sempre estan per sobre de tot, i més de qualsevol cofraria dedicada a pescar sardines.

El territori? Au, va. El territori s’acaba al terme municipal de Madrid o de Barcelona (l’Àrea Metropolitana, perdoneu). Més enllà és terra conquerida, una mena de colònia que proveu de matèria prima, aliments i energia a les urbes. No posarem ara en perill el desenvolupament de la majoria, sempre silenciosa, per quatre gambes i una mica d’arròs, ni per uns quants que criden i que quan parlen no se’ls entén massa bé.

En fi, un episodi més d’aquest sistema tan racional on vivim. Canvieu Alcanar per Orellana o Cajamarca, la història és la mateixa i no canviarà fins el dia en què en Florentino i en Roca no puguin celebrar els Consells d’Administració amb una paella del Delta. Penseu-hi, cap cop que obriu el gas.

 

Candidats

dijous, 26/09/2013

Probablement no ho sapigueu, però Espanya treballa infatigablement per ser present al Consell de Seguretat de Nacions Unides des de 2005. Aquesta setmana és important per a la candidatura, a l’Assemblea de les Nacions Unides a Nova York , haurà de competir amb Turquia (de nou) i Nova Zelanda, per una poltrona entre els que remenen les cireres. Dos anys al top ten per impulsar el diàleg i la pau al món, com al darrer cop quan l’Estat es va aliniar a la foto de les Açores per sortir del racó de la història. Però la Marca Espanya necessita catifes vermelles i titulars per lluir, que no ho veieu?

En Rajoy, com ho feia la seva camarada alcaldessa, ven al món un país de fantasia, que respecta els drets humans i es trenca la cara per mantenir la cooperació internacional. Potser és cert que algun dia vam ser els primers donants del PNUD, però fer servir ara una política pública en procés irreversible de desballestament per tornar a jugar a ser aprenents de potència mundial, sobrepassa el llindar del cinisme humanament suportable.

Quan no ens donin la cadira, tornarem a dir que no entenem què ha passat, i a sospitar de conspiracions alienes que nosaltres no sabem fer. Quan ens recordin en públic que potser és millor resoldre alguns problemes interns i de coherència abans de vendre motos, puros i olimpíades, tornarem a dir que sempre hem fet els deures i que som capaços de sorprendre el món. Que ens tenen mania, que la culpa és dels altres i que ens ho mereixem tot.

El llautó reflecteix molt i es veu massa davant els focus internacionals. Una llàstima, perquè gairebé ens ho havíem cregut tots.

 

PD. Encara ens queda una oportunitat amb Barcelona, capital dels Pirineus i de l’esquí nòrdic.

Democràcies

diumenge, 15/09/2013

Divendres passat el Sr. Joan Rigol, comissionat pel molt Honorable Sr. Mas, va venir a la molt díscola Federació Catalana d’ONG de Pau, Drets Humans i Desenvolupament, a explicar-nos què és això del Pacte Nacional pel Dret a Decidir (a “dicidir”, en dialecte barceloní).

S’ha d’agrair, en primer lloc, que el stablishment s’arremangui d’aquesta manera. Segur que alguns estan retrobant una segona joventut amb tant insurgència sobrevinguda, treient-se anys de sobre i respirant una vitalitat que feia anys que no sentien als pulmons. Lloable també la seva tasca sintetitzadora de sensibilitats i aportacions per construir un document que pel que sembla és molt important per exercir l’esmentat dret. Doctors té l’Esglèsia.

Em quedo, però, amb un comentari seu que crec que amaga moltes claus del procés:

– Uns em van demanar que afegís el caràcter de “radicalitat” democràtica que havia de tenir tot plegat. Però això és redundant, en el fons: o ets demòcrata o no ho ets.

Deixi’m, Joan, que discrepi. La democràcia no és cap codi binari, on-off, Barça-Madrid, blanc-negre. Sota la denominació de democràtics hi ha règims de tota mena, també quan parlem de la democràcia parlamentària occidental. L’altre dia, la Càmera del Comuns ens va ensenyar les possibilitats, inexplorades al nostre Estat, que pot tenir una democràcia representativa. Encara està per arribar el dia en què la responsabilitat com a representants dels ciutadans passi per sobre de la disciplina de partit al nostre país, i això té molt a veure en el desig refundacional que circula darrerament pels carrers, no només a Catalunya. Esclar que encara hi ha gent que pensa que Rússia o el Marroc viuen en democràcia.

A més, no s’ho prengui malament, forma part d’una trampa parada a la nostra generació, que va arribar quan s’havia gestionat l’operació de lifting i canvi d’inquilins a Palau, i va creure un relat històric tancat i barrat. La seva democràcia era l’estació final de tot procés polític a la nostra societat. Ja està, havíem arribat al sumum, al que tenien tots els nostres admirats veïns. Teníem democràcia, la felicitat era això, i anar contra aquesta concepció inacabada era anar contra el sistema. “Anar contra la democràcia”, no puc imaginar pecat més gros. Recordo unes declaracions de Miss Relaxing Cup, quan era la primera dama de tot això, sincerant-se i admetent que això era tot el que estaven disposats a cedir els seus  a nivell de poder, que la democràcia en totes les llengües peninsulars apel·lava a una urna que un dia cada quatre anys tenia el seu moment de glòria. Les majories, les silenciones i les que fan xivarri, s’ho van creure i van posar el pilot automàtic. La resta de la història la coneix tothom.

Un dret curiós, el de decidir, que s’ha hagut de condicionar a pertànyer a la UE per deixar tranquil·la la patronal. Jo pensava que els drets s’exercien sense pre-condicions; que un no és lliure sexualment amb la condició de que acabi essent heterosexual, per posar un exemple. Com a molt, canviar de fronteres, però no de democràcia, però fins i tot això s’enfronta amb la idea de democràcia de l’altra banda. Ho veu? L’adjectiu no era perquè sí, sense la radicalitat democràtica no avançarem ni en això ni en res. Ah! Pel Dret a Decidir dels Pobles no es preocupi, portem tota la vida defensant-lo i no farem ara cap excepció.

Canvi de terç

dimecres, 28/08/2013

Acabem de saber que el Govern aprova el projecte de Llei d’Acció Exterior. Sembla que no ha servit de gaire que entitats de tota mena li haguem expressat la nostra voluntat de participar en l’elaboració d’una política pública tan important com aquesta. Sobre tot aquelles que tenim una vocació internacionalista més que evident, treballant per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament, les quals, en molts casos, tenim més coneixement, trajectòria i contactes que la pròpia administració catalana.

Us imagineu la patronal o els sindicats no participant a una llei per estimular l’economia o l’ocupació? A més de no pagar els seus deutes, els administradors de la finca no deixen de menystenir-nos dia rera dia

Queda el tràmit parlamentari, clar, esperem que les forces polítiques se n’adonin de l’absurd i facilitin un espai a les entitats i a la FCONG per aportar visió i bagatge. Són temps nous i no es pot continuar construint els països i les seves lleis com al s.XIX. Sobre tot si després alguns s’erigeixen en paladins de grans operacions democràtiques i en escrupolosos defensors de les iniciatives de la societat civil.

L’espectacle vergonyós de la política internacional d’aquestes setmanes d’uns i d’altres ens obliga a canviar de terç. Quan abans tornin les relacions entre pobles i països a les persones, abans deixarà de morir gent. Arribat aquell moment, veneu les vostres accions d’Indra o d’Airbus, us avisem.

Avui és Colòmbia

dimarts , 27/08/2013

Entrada a càrrec d’en Javier Guzmán, Director de VSF Justícia Alimentària Global

Aquesta setmana passada a Colòmbia més de 200.000 camperols i camperoles s’han mobilitzat contra les polítiques públiques dutes a terme pel govern de Juan Manuel Santos. Els que alimenten al país han dit prou i van declarar una vaga agrària que ha estat violentament reprimida per les forces d’ordre públic

Amb aquesta vaga l’agricultura camperola a Colòmbia diu prou. Prou de la pobresa secular a què han estat sotmeses les seves comunitats, n’hi ha prou de la manca d’inversió en serveis públics a la població rural, n’hi ha prou del deteriorament de les seves rendes que els empobreix dia a dia, prou de que el 77% de la terra estigui en mans del 13% de la població.
Però els motius de la lluita dels camperols a Colòmbia avui no són només domèstics, sinó globals. Motius lligats a les conseqüències brutals d’un nou ordre alimentari que privilegia transnacionals i bancs, convertint els aliments en simple mercaderia o actius borsaris i excloent a la pagesia. Un nou ordre del que la punta de llança ha estat la desregulació i globalització del mercat agrari que s’ha dut a terme mitjançant els Tractats de Lliure Comerç impulsats pels EUA i Europa.

Així, és fàcil veure com el que succeeix en el camp colombià està passant en diversos països, també en el nostre. Passa quan el diferencial de preu entre el que guanya el supermercat i el que rep l’agricultor és de més del 500%, quan el 1994 existien 140.000 explotacions làcties i avui només queden 23.000 o quan les dades de concentració agrària a Espanya són avui més grans que l’any 1930 o passa quan es destrueixen i privatitzen els serveis públics del nostre pobles. Un nou sistema agrari que ha aconseguit el rècord de 1000 milions de famolencs al món.

Aquesta lluita global de milions de camperols i camperoles és moltes vegades invisible per al món urbà, però a tots ens concerneix, es tracta de la nostra alimentació i tot apunta que el pròxim escenari de la lluita tindrà lloc a Europa, que en aquests moments negocia el major acord de lliure comerç de la història, el que tindrà lloc entre els EUA i la UE, i on l’agricultura és un dels capítols més importants.

MacProveta

diumenge, 25/08/2013

La tecnologia per a tots nosaltres és com en Puyol o en Messi. Quan tot està perdut, sempre queda l’esperança de que el darrer home de la defensa o el primer de la davantera eviti el desastre. Ens han educat en una cultura tecno-optimista, en la qual qualsevol problema pot ser resolt tecnològicament, de manera que allò que té menys importància són les nostres decissions políticas o socials. De vegades, fins i tot aquestes són hostatges de la veritat tècnico-científica i de les limitacions que el nostre coneixement té en cada moment. Segur que heu sentit mil cops a alguna personalitat política fent com que simplement repeteix la veritat que els informes tècnics, com un oracle, han anunciat al món, i que no hi ha res a fer. És així, ho diuen els tècnics.

Vosaltres no ho sabeu, però d’aquí vint anys podreu demanar la McProveta a la vostra cadena d’hamburgueseries preferida. Un tros de carm amb el millor de la carn però que mai haurà corregut per la muntanya ni pasturat ni begut llet de sa mare. Fa pocs dies fou presentat en societat el primer prototip, el primer grapat de cél·lules mare que han tingut el plaer d’esdevenir una McProveta. Els experts diuen que menjar carn convencional serà un luxe d’aquí uns anys, i que la proteïna haurà de sortir d’enormes cultius cel·lulars, de dimensions orwel·lianes. Fàbriques que acabaran amb els privilegis d’alguns i acabaran amb la gana al món. Això si no ho fan abans els dissenyadors de llavors de soja, blat de moro i altres aliments per a les vaques de tota la vida. Tots encaparrats en demostrar que la revolució verda es va queda curta i que la nostra supervivència només té una sortida, i passa per un laboratori.

No oblideu que qui s’ha gastat 250mil euros en aquesta primera hamburguesa digna de Farenheit 451 no ens ha convidat, i es voldrà cobrar la factura més endavant. No l’importarà que les cèl·lules mare que ha fet servir vinguin d’una espècie que centenars de generacions de ramaders han fet durant els darrers sis o vuit mil anys, en codi obert. Qui ha pagat la primera McProveta ja en té la propietat intelectual de la resta, i controlarà el seu sabor i el seu preu durant molts anys.

Penseu-hi quan feu el proper mos. La gana no s’acaba a cops de proveta.

Decidim els pressupostos

dilluns, 5/08/2013

Fa molts anys que a Porto Alegre i a d’altres ciutats brasileres i americanes, van començar a fer pressupostos públics amb la participació de la gent. No es feia sencer, de dalt a baix, partida per partida, però una bona part del pressupost d’aquestes ciutats es discutia a l’àgora pública, ordenant-se i prioritzant-se el destí dels recursos econòmics. A Catalunya, com a la resta de l’Estat, hi ha un bon grapat d’experiències, però a aquestes alçades no han passat del nivell municipal, tot i haver-se implementat en algunes ciutats com Sabadell o Sant Boi.

És sorprenent que un instrument de participació democràtica, una via de tocar el moll de l’òs del poder i una possibilitat de regeneració de la vida pública com aquesta, no estigui en aquests moment en boca de tothom. Per pujar-ho al nivell de la Generalitat, s’entén, i decidir què fem amb els nostres impostos. Sembla que ens agrada més la discusió de les dècimes que ens corresponen de dèficit, que no pas decidir què prioritzem en aquests moments de penúria econòmica. Està tot més clar, no? Com saber si ha estat penal o no, fora de joc o un golàs legal. Blanc o negre, no subliméssim la intel·ligència col·lectiva, si-us-plau.

A ben segur que algunes de les polítiques públiques que tothom considera com fonamentals en un Estat del Benestar, no es veurien tan castigades. Hom té força clares algunes raons per les quals val la pena contribuir a la caixa comuna, no ens equivoquem.Després d’algunes enquestes acientífiques arran de terrasses estiuenques, els resultats són contundents. Doncs no, no existeix ni es planteja tal exercici de cultura i d’implicació democràtica de qualitat.

Serà que alguns pensen que ja estem prou atabalats decidint el pressupost per les vacances? O que es pot decidir canviar de país però no el país?