NY FUM FUM FUM

dilluns, 16/12/2013

 

Fa dos dies que neva, neva i neva a Nova York.

La ciutat s’ha convertit en un traster colossals cobert amb un gran llençol blanc ple de pertuberances, que en realitat són els gratacels acabats en punxa sota seu. Caminar-hi pel damunt requereix una vestimenta incòmode, a les antípodes del comfort, però malgrat la inconveniència del temporal, la neu és l’única cosa poètica de l’hivern d’aquí, la resta és només un desig animal d’aprendre a arraulir-se al fons d’una cova, en posició fetal, i quedar-se així fins l’arribada de la primavera; però als novayorquesos els agrada la neu, especialment si és pels volts de Nadal i cau a poc a poc i sense pausa.

La neu és el toc final per acabar de decorar una ciutat que des de principis de desembre ja s’ha estat preparant per escalfar les butxaques de la gent que, hipnotitzada per les llumetes de colors i les nadales, es dirigeix cap a Times Square, Soho i la cinquena avinguda per comprar compulsivament, com si el 24 de desembre de cada any s’hagués d’acabar el món i fós imprescindible passar a l’altre vida amb unes Converse liles, uns Levi’s Strauss i uns calçotets Calvin Klein, no fós cas que al més enllà l’única vestimenta que et donguin sigui una fulla de parra i tira milles.

Alguna de les coses més característiques d’aquestes dates són els voluntaris de la Salvation Army, que recol·lecten diners pels més desafortunats, i es passen el dia vestits amb una parca negra i una capa vermella fent sonar una campana també vermella, acompanyant un radiocassete que escup cançons nadalenques fins la sacietat, amb un somriure d’orella a orella que mirar-los fa pensar que aquesta gent no sent el fred, perquè la seva actitud tan bondadosa a els escalfa el cor i per això no senten el fred com el sents tu.

Una altra entrenyable tradició nadalenca que caracteritza Nova York aquests dies és el famós arbre de Nadal que el senyor Rockefeller plantifica al jardí de casa seva. Acte que, juntament amb el concurs de menjadors de Hot Dog’s cada 4 de Juliol a Coney Island, es retransmet per la NBC’s, sent un dels moments de major audiència de la cadena al llarg de l’any. I es que el Nadal té un poder purgatiu tan fort que fins i tot és capaç d’entendrir l’ànima d’un dels homes més rics del món, el senyor Rockefeller, que una vegada passades les festes, lliure l’arbre a les cases de caritat per subministrar-los llenya per la resta de l’hivern.

I ja per acabar, una altra anècdota imperdible del Nadal a Nova York, és el multitudinari acte de SantaCon, nascut a Sant Francisco el 1994 i establert a Nova York des del 1997, convertint-se any rere any en un acte multitudinari on milers de persones vestides de pare noëls i rens s’emborratxen de bar en bar, fins el punt que el tendríssim vellet vestit de vermell es converteix en una colla de vells verds i patètics –retornant així el personatge als seus orígens cromàtics, perquè que ara vesteixi de vermell és culpa de la Coca-Cola, que li va canviar el seu color original per una qüestió de màrqueting que, certament, va funcionar i molt bé- empaitant rens i mare noëls amb minimaldilles de vellut vermell i sostenidors amb plumes blanques, a risc de traumatizar els pocs nens que es veuen obligats a viure en aquesta ciutat.

I encara que tot això faci pudor de crítica (perquè una mica ho és i una mica mereix ser-ho), per altra banda també haig de dir que no he vist cap altra ciutat del món que el Nadal li quedi tan bé, perquè ja sigui estiu, tardor, primavera o hivern aquesta ciutat és un passebre permanent, el passebre més gran del món,  de fet: la ciutat està plena de llumetes blanques tot l’any i a totes hores –depenent dels horaris d’oficina dels gratacels- i no només té un arbre de Nadal immens i inamovible, sinó dos: un és el Chrysler, per aquells més sobris i elegants, i l’altre és l’Empire State, per aquells que cada dia esperen la nit per saber avui de quin color estarà il·luminat.

Una recaiguda de tardor

dimarts , 19/11/2013

 

Com sempre en aquesta ciutat, adictiva com una mala droga –que et deteroira i t’envelleix a una velocitat accelerada, de la qual cada dia et repeteixes que ja és hora de deixar-ho-, sempre apareix algun motiu, d’una inminència inexcusable, que fa que hi recaiguis amb els cinc sentits, totalment rendit al plaer inmediat del vici, insuportablement excitant, consumible mitjançant multiples vies: oral, nassal, ocular, auditiva i intravenosa, fent-te sentir que mai més seràs tan feliç com ho vas ser a Nova York.

En aquest cas, la temptació va prendre la forma de parc, concretament: Central Park a la tardor.

Va ser un 2 de novembre. Feia mesos que ho havia deixat del tot, podia dir que “estava neta”. Fins i tot havia aconseguit mirar-me amb patetisme aquells yonkis de ciutat, que no hi havia dubte que tard o d’hora tots acabarien morint d’una sobredosis similar: homes amb vestits jaquetes agafant taxis, esportistes corrents pel pont de Brooklyn, passejants pel carrer abraçats a cafès per emportar… Em sentia orgullosa d’haver deixat de ser un d’ells. Com deia, però, era 2 de novembre i em trobava just a l’encreuament entre la 5a Avinguda i el carrer 59, exactament a la cantonada sud-est de Central Park. M’havia jurat a mi mateixa no posar-me en escenaris que poguéssin provocar situacions de risc per tal de prevenir una recaiguda, però no sé què va ser… potser l’olor de terra mullada (després de la pluja) que em va dir que ho havia de fer, fent-me la promesa que aquesta seria l’última vegada.

Vaig entrar-hi decidida (posposant el sentiment de culpa per més tard), disposada a deixar-me endur per l’efecte embriagador d’aquella droga que avui, més poderosa que mai, es manifestava en forma de natura.

Els arbres, rovellats per la tardor, em semblava sentir-los grinyolar a les orelles, com si es tractés d’un bosc de coure delicadament manipulat per un escultor. Però no era només el coure, era el daurat, i el vermell, i el marró i una mica de verd amb violeta i molt de taronja el que feia que a tots els que érem allà, en aquell moment, els vasos sanguinis se’ns contraguéssin, la freqüencia cardíaca se’ns accelerés, les pupil·les se’ns dilatéssin i la temperatura corporal ens pugés de tal manera que quan un cop de vent, que va provocar que més d’un centenar de fulles es desprenguéssin de l’arbre -dirigides per la batuta de l’aire en la mateixa direcció- ens semblés al·lucinar un estol d’ocells tropicals emmigrant cap a un destí comú.

Enmig d’aquest escenari, meravellosament disposat per l’habitual desinhibició del cos que provoca aquests tipus de substàncies: els camins bucòlics, els colors perfectament dissenyats per l’escalfor del cor o els llacs que desdoblant el paissatge en multiplicaven l’efecte, era gairebé impossible, en el cas de tenir algú a la vora, no voler agafar-li la mà i posar-te-la a la galta, deixant que l’escalfor del cos, a poc a poc, s’anés igualant amb la del cor. Calia fer-ho, per fer joc amb el paissatge, desaprofitar-ho hagués sigut estúpid, calia enamorar-se, enamorar-se fort, com només passa a les pel·lícules, per una estona.

I quan ja semblava que tot estava a punt d’acabar, sota aquell sostre de mans daurades que semblaven buscar algú a qui acariciar (de tant en tant passava quan una et queia al damunt i et fregava la cara) la nit va apaivagar els colors del parc i es van encendre les llums de la ciutat, fent que damunt del llac els edificis comencéssin a reflectir-se sobre l’aigua com si fóssin gelatina, sent tan il·lusòria la visió d’uns gratacels enmig d’aquella foresta que hagués jurat que em trobava davant d’una pantalla de cinema.

Finalment vaig sortir del parc, fugint-ne abans que no en pogués sortir mai més, deixant-me guiar pel soroll de les sirenes que, abans, m’havien semblat ocells desafinats. A fora, tot tornava a ser com sempre: els taxis, els turistes, els edificis… estava confusa: era la ressaca. No tenia clar què del que recordava havia sigut real: els ocells? el desconegut? la visió d’un món paral·lel impressionada sobre el llac?

Fós el que fós, la culpa no era meva, era la tardor.

A NY es busca: Banksy!

dimarts , 22/10/2013

aaaa

Aquest mes d’octubre, la ciutat cada dia ha anat a dormir (si és que dorm) amb aquella angoixa dels nens quan se’n van de colònies i saben que l’endemà quan es despertin és possible que algun graciós, en contra de la seva voluntat, els hi hagi pintat un bigoti a la cara.

La raó és l’arribada de Banksy a la ciutat, el graffitero per excel·lència del segle XXI, d’aparença invisible, edat desconeguda i orígen incert. Ningú l’ha conegut mai, no concedeix entrevistes i, tal vegada, tu o jo ens l’hem creuat alguna vegada pel carrer (potser fins i tot hem fet una cervesa al mateix bar que ell) sense saber que aquest home/senyor/nen o vell (qui sap?) era Banksy.

A diferència de l’anonimat del personatge les seves obres són fàcilment reconeixibles perquè ja sigui pels lloc polèmics on les pinta o els temes que decideix abordar depenent el context aquestes volen ser una crítica de la visió del món que donen els grans mitjans de comunicació. En aquesta línia, alguns dels graffitis més mítics de Banksy són: una nena que se’n va volant amb un manyoc de globus (pintada sobre el mur de Cisjordània) o, en aquesta mateixa localització, finestres que mostren paissatges d’un paradís a l’altra banda; policíes anglesos petonejant-se o un revolucionari tirant un ram de flors enc comptes d’un còctel molotov.

Bansky va començar la seva exposició a l’aire lliure l’1 d’octubre a Manhattan amb un graffiti d’un nen que agafa l’esprai d’una senyal on hi diu “Prohibit fer graffitis”, sent aquesta la primera provocació de la sèrie que estava a punt de dur a terme a la ciutat. Des d’aleshores, durant aquests dies –actuant en la foscor de la nit- Banksy ha despertat als nova yorquesos amb un ensurt diari: augmentant la població de rates de la ciutat (perquè un dels leitmotivs de la seva obra són les rates, segurament per ser urbanes i sigiloses com ell); dibuixant el perfil de les Torres Bessones amb un crisantem incrustat just allà on un dels avions va impactar l’11-S o plantificant, al Bronx, una gran escultura del pallasso més famós del món, Ronald McDonald’s, amb un actor de carn i òssos que li netejava les sabates.

Dijous, la portada del New York Post deia “Atrapeu en Banksy”, referint-se a l’objectiu de l’alcalde de la ciutat, Michael Bloomberg, que des de fa anys lluita per criminalitzar el graffiti per ser una mostra decadència i descontrol. Però, és només per higiene urbana el motiu pel qual la policia de Nova York està tapant les obres de Banksy que apareixen diariament a la ciutat o és el missatge el que està començant a irritant, de veritat, als americans? perquè l’artista, potser degut al poder de l’anonimat, aquests dies està bufetejant la ciutat amb missatges que critiquen la moral americana i el sistema imperialista d’aquesta.

A part d’aquesta faceta subversiva de l’artista, un altra dels interessos d’aquest és la desmitificació de l’art. Així ho va demostrar amb una performance al Central Park, on va muntar una parada de làmines amb dibuixos dels seus graffitis que venia un home (un actor) en una cadira plegable, gorra i samarreta sense mànigues (fent el paper de venedor avorrit i desinteressat en vendre gaire–badallant i deixant que els compradors li regatagéssin  el preu que volguéssin pel que tenia a la parada-). Les làmines, que es venien a 60$ , van passar desaparecebudes per la gran majoria de passejants i  només se’n van vendre una desena, algunes d’elles amb decompte i tot. El que ningú sabia era que es tractaven d’originals i que aquelles peces estan valorades en desenes de milers de dòlars.

Amb això, Banksy se’n reia, com fa sempre, de l’hipocresia que hi ha darrera el món de l’art, revelant-se com un artista del poble i pel poble, a qui  -segons els seus actes- no li interessa la fama i l’únic objectiu que té és remoure la consciència d’un poble adormit que, potser, l’endemà es despertarà i, a davant de casa seva, hi trobarà una pintada millonària.

Per veure l’exposició de Banksy pels  carrers de Nova York:

http://www.banksyny.com/

Jueus Hassidics i hipsters: una relació d’amor-odi

dilluns, 16/09/2013

 

Cal haver viscut un temps a la ciutat per adonar-se que a Nova York, darrera qualsevol aparença totalment normal –duen sabates de tacó les dones, americanes de marca els homes, deixen el 20% de propina (la majoria), treballen a Wall Street i són directors de cine- s’amaga una inmensa comunitat jueva. Mostra d’això és que durant les dates de celebracions jueves com Rosh Hashana (el principi de l’any jueu), Yom Kipur (el dia del perdó) o Hanukkah (el nadal jueu) la ciutat es veu estranyament buida: al metro hi ha més seients del normal, no cal fer cua a l’Starbucks i durant aquests dies els restaurants no fan calers.

Just a l’altra banda d’un dels tres ponts (el de Williamsburg), el mateix que Woody Allen –jueu també, per cert- a través de les seves pel·lícules ha impremtat a la nostra ment com a simbol imperatiu de la ciutat hi ha Williamsburg, actualment una de les zones més cares de la ciutat, per la invasió hipster que ha patit el barri en aquests els últims anys. Només dividit per un carrer –Broadway-, els pentinats més moderns, els looks més estrafolaris, l’aglomeració de macs i un alt índex de supermercats orgànics xoquen amb una frontera invisible que divideix el segle XXI del que fàcilment podria semblar el rodatge d’una pel·lícula del segle XIX, em refreixo a la part sud de Williamsburg: Flushing,  on viu la major comunitat de jueus ortodoxos (millor dit, ultraortodoxos) de Nova York.

El seu territori és imperdible perquè, com si visquéssin dins un filat transparent que fa que no puguin anar més enllà del que aquest delimita, així que t’hi endinses t’adones que tot aquí dins és igual: els homes, permanentment vestits amb camisa blanca, pantalons i americana negra–plogui, nevi o faci sol-, els tirabuixons que els hi pengen davant de les orelles i l’inconfusible biber hit (barret d’ala negre); les dones, amb faldilles per sota el genoll, camises recatades, rebequetes de llana i totes amb un tallat de cabell curiosament idèntic i els nens, que les mares els vesteixen com adults encongits.

Malgrat la discrecció absoluta d’aquesta comunitat ultraortodoxa, que l’únic que demana és que els deixin viure en pau, hi ha alguns detalls en la seva cultura que fa que quan (per proximitat física) un la viu d’aprop, encara que sigui de resquitllada, són estremediors:

Les dones, així que es casen, les obliguen a rapar-se el cabell al zero per tal d’extirpar d’arrel qualsevol indici de sensualitat, és per això que aquestes, quan es passegen pel carrer, es cobreixen el cap amb un mocador o bé amb perruques, totes del mateix estil –sempre castanyes, llises i per sota les orelles, amb el serrell inclinat cap a un costat-.

Els homes, que segons la llei de “Tzinut” (que significa pudor o decència) no poden tocar a cap dona que no sigui la seva pròpia esposa –i a aquesta, només en privat- es passegen per la ciutat amb una actitud de negació constant, esquivant qualevol possibilitat de tenir el més mínim contacte amb una dona, encara que això no contempla la prostitució, que no compta perquè aquestes, segons els jasídics, no són considerades  persones.

O els nens, que ja formen part icònica de la postal de Flushing (nom del carrer principal que travessa el barri dels jueus ortodoxes), assegudets als balcons de barrots que, com ocells dins una gàbia de tamany humà, observen el carrer, amb els peus penjant al buit, les mans a les baranes i la mirada fixada en les joguines lluents amb què els fills dels hipsters es passegen a sota el carrer.

Aquest xoc d’eres no seria tan controvers si no fós per la proximitat amb què conviuen els uns dels altres i els interessos que, a dia d’avui, uneixen als jueus jasídics i als hipsters. Degut a l’antiguitat dels jueus a la zona i el seu característic afany pels negocis fa que aquests siguin els principals propietaris del barri de moda de la ciutat, el que els obliga a mantenir relacions comercials amb els hipsters,  ja que és gràcies a aquesta nova onada de joves descarats però adinerats que ara els jasídics estan fent els seus millors negocis: llogant-els-hi habitacions a preus inimaginables, construint apartaments per a multimilionaris i obrint negocis de moda i restaurants de luxe que ells mai trepitjaran.

Així doncs, hipsters i jueus –que l’únic que comparteixen és l’extravagància de les seves barbes- ara es troben mantenint una relació d’amor-odi gràcies a contractes econòmics desorbitats per poder viure al Brooklyn més blanc i car de la ciutat.

M’imagino com deuen acabar aquestes transaccions en el despatx boirós (pel fum del tabac, perquè fumen molt) i terriblement desorganitzat d’un propietari jueu i un parell de noies hipsters que acaben de llogar un flamant apartament al cor de Williamsburg: un xec ple de fons paterns, un seguit de signatures, una fallida encaixad de mà (defugida per l’amo) i així que aquests surten de la porta, una repassada de cua d’ull al cul –perfectament tonificat gràcies al yoga- de les noies que, excitades pensant en la seva nova llar, van a celebrar-ho al restaurant vegà (propietat del seu nou llogueter) de la cantonada.

Checkpoint: McCarren Pool

dimarts , 27/08/2013

En una ciutat com Nova York a l’estiu, quan la temperatura supera els trenta-cinc graus, l’asfalt et desfà la soles de les sabates i la platja està a una hora i mitja de trajecte amb metro, la idea d’una piscina (amb aigua “cristal·lina”) esdevé una il·lusió comparable a la de trobar un oasis enmig de la immensitat de les dunes.

 Al meu barri, Williamsburg, aquest oasis es diu McCarren Pool, encara que la paraula “oasis” aplicada a aquest pany d’aigua enmig del ciment faci només referència a l’existència d’aigua enmig d’una terra inerta, perquè en absolut combrega amb la idea d’un espai que permet un repòs psíquic o físic, ja que accedir a la piscina de McCarren comporta l’acceptació d’un seguit de normes que més que un lloc d’esbarjo, un té la sensació de trobar-se al famós pas fronterer Checkpoint Charlie. Cal entrar de forma ordenada, fent una filera perfecte fins que s’arriba a una entrada on controlen totes les teves pertinences i, en cas que no portis cap objecte sospitós, s’ha de mostrar que tens un candau que compleixi amb els estàndars reglamentaris i un banyador que respecti les normes de decència mínima. Després de la dutxa obligatòria, quan la idea de capbussar-te ja és gairebé una realitat, s’ha de superar l’últim cordó de seguretat, format per unes dones malhumorades que et fan espolsar la tovallola davant seu (per assegurar-se que no hi duguis cap objecte amenaçador embolicat a dins). Estan absolutament prohibits els aparells electrònic i tot aquell que s’aventura a passar amb un llibre es observat de fit a fit, amb la desconfiança d’aquells dies en què certs llibres eren prohibien i es cremaven a les places dels pobles.

Avui, enmig del vint-i-tres vaivé nadat de punta a punta de la piscina, el soroll d’un xiulet ens ha tret a tots fora de l’aigua (parlo d’uns 1.500 banyistes aproximadament) sense cap explicació, anunciant-nos pels altaveus que la piscina quedava tancada per la resta del dia. Després de preguntar a més de 5 vigilants i policíes què havia passat, sense que ningú me’n volgués donar una resposta clara, un policía m’ha dit “Doncs que algú s’ha cagat a l’aigua.” Després m’ha preguntat si era d’aquí i quan li he dit que no, sarcàstic, m’ha donat la benvinguda als Estats Units, imagino que referint-se a la falta de conducta de la gent que freqüenta els llocs públics i les mesures que agents de l’autoritat com ell es veuen obligats a prendre davant d’aquests casos.

Fruit d’aquest acte (d’una comicitat total) i de l’evidència que el 95% dels banyistes d’aquesta piscina -que els americans de la zona anomenen “la platja dels pobres”- són de color, m’he posat a investigar els orígens i evolució d’aquest espai maleït pels veïns del barri.

Es veu que va ser la vuitena piscina gegant que la Work Progress Administration de la ciutat de Nova York va crear al 1936, amb una capacitat per a 6.800 nadadors. La seva obertura va resultar un èxit rotund, especialment perquè estava situada en un dels barris industrials de la ciutat, on els fills dels proleatris i els mateixos proletaris tenien el dret de refrescar-se gratuïtament gràcies a la generositat de l’administració pública. Al 1984, degut a reformes obligatòries, la piscina va ser clausurada, quedant abandonada per falta de pressupost. L’espera es va perllongar fins l’any 2012, que va reobrir les seves portes amb gran expectació. El barri que l’envoltava, però, ja no era el que havia vist néixer aquest projecte i tampoc la gent que hi habitava tenia ja res a veure. Ara Williamsburg és un barri de famílies riques i blanques que, com tots els americans de classe mitjana-alta, han sigut educades en un sistema privatitzat que associa la idea d’allò públic com “una ajuda pels pobres” i no pas com a “drets socials”. Aquest gran malentès ha provocat que, avui en dia, la gent que viu al voltant de la pisicina la vegi com un espai que no pertany a la seva categoria, ja que qui la freqüenta són tots aquells que o bé vivien al barri quan Williamsburg era un lloc on ningú hi volia viure o famílies que venen de barriades més allunyades, les quals ja poc tenen a veure amb la imatge renovada i impecable amb què s’ha transformat Williamsburg.

No va ajudar el fet que, quan la piscina va reobrir les seves portes, hi va haver un parell d’aldarulls que va acabar a cops de puny entre banyistes i vigilants,  confirmant la sospita dels veïns: que una instal·lació pública d’aquestes característices només portaria problemes al barri, pel tipus de gent que les activitats gratuïtes atrauen aquí als Estats Units, però que fàcil que és criticar la falta de conducte d’un col·lectiu desafavorit si tens la sort de no pertanyer-hi (i més encara, quan tens piscina privada al teu edifici i casa d’estiu als Hamptons).

Anècdotes com aquesta –com la d’un cagarro flotant en una piscina públic- són exemple del drama social que viu aquesta ciutat (i, en general, el país), fundats sobre uns ideals purament monetaris, on els drets i els gaudis són només possibles gràcies a l’adquisició econòmica i qualsevol intent benintencionat per paliar les desigualtats és posat en dubte i criticat per la pròpia població, incrèduls davant la possibilitat que una societat més igualitària sigui possible.

Mentrestant, jo celebro –assumint tots i cadascun dels riscos que els d’allà fora s’imaginen- una de les poques iniciatives populars que ofereix aquesta ciutat, permetent-nos un luxe tan senzill i agraït com una bona refrescada un matí d’estiu.

 

 

Albert Marquès “A House is not a Home”

dijous, 15/08/2013

a

d

“A House is not a Home” és un estàndard de jazz que em serveix per resumir la trajectòria de l’Albert, volent dir que arriba un dia en què la paraula casa deixa de ser les quatre parets on vas créixer i qualsevol lloc del món, en què t’hi sents còmode i ets feliç, pot esdevenir-ho”

L’Albert Marquès –pianista de jazz granollerí- i jo vam arribar a Nova York amb dues setmanes de diferència.

Recordo la meva primera nit a aquesta ciutat, menjant un tall de pizza amb l’Albert davant del Fat Cat, el mític local de jazz del West Village, on ell anava a tocar a les jam sessions fins a la matinada. Durant aquell sopar –barat i típicament americà, això era tot el que buscàvem al principi-, la nostra primera trobada, vam explicar-nos quins eren els nostres objectius i somnis durant la nostra estada (indeterminada) a la ciutat. Aleshores, encara no sabíem que Nova York era una muntanya russa plena d’alts i baixos emocionals/econòmics/laborals que fa que puguis estimar i odiar aquesta ciutat d’un dia per l’altre. Així doncs, lluny de Catalunya, l’Albert –per haver-nos trobat a uns moments de la vida força similars però sobretot per tots aquells referents comuns tan similars que compartíem: la llengua, els nostres pobles, la cultura mediterrània…, malgrat la dificultat de veure’s sovint en una ciutat tan humongous (contracció dels mots “huge”+”monstrous”)- va esdevenir ràpidament un sinònim de la paraula “casa”. Durant tot aquest temps, des d’aquí, hem anat veient el deteriorament de la crisis a Catalunya –que en el nostre cas no vam deixar enrere per aquest motiu sinó només en un afany de veure una mica més enllà i créixer com a personses i com a creadors, ja que aleshores aquesta ja existia però encara no era tan latent (especialment per la gent jove)- fins al punt que allò que va començar com una experiència personal s’ha acabat convertit en un refugi laboral i, a dia d’avui, la idea de tornar sona gairebé com una decisió forassenyada.

Avui, a un mes i pocs dies de celebrar el segon aniversari de nosaltres VS la ciutat, amb molts concerts entremig –com el de la fotografia, l’Albert al teclat, fent un concern al seu apartament de Brooklyn-, festes  yankees de gots de plàstic vermell, un parell de Nadals, amics en comú, alguns “Jo me’n torno a casa!” i l’endemà trucar-nos i dir: “Aquesta és la millor ciutat del món!” li faig a l’Albert aquelles preguntes que haguéssin sigut incontestables fa dos anys i que avui tenen respostes rotundes, conseqüència d’una experiència que ens ha transformat i que, per molt ràpid que hagi passat tot aquest temps, fa que ja estiguem molt lluny d’aquelles dues persones que una nit menjàven un tall de pizza abans d’entrar al Fat Cat.

- Quan vas decidir marxar de Catalunya?

Sóc de Granollers i des de molt jove sentia que necessitava més, que volia veure més món, que no podia quedar-me en un lloc on em semblava que pràcticament tot ja estava decidit. Sóc pianista de jazz i això sempre va influenciar molt la meva perspectiva. Sabia que havia de marxar i pocs dies després de llicenciar-me al Conservatori Superior del Liceu vaig agafar un avió que em va portar un mes a Cisjordània (a Palestina) i a Israel. Després vaig agafar un vol Tel Aviv-Paris i vaig quedar-m’hi 3 anys.

 

- Per què París? Què et va donar París? 

Principalment per una història d’amor que va acabar en casament i divorci. París em va donar molt, moltíssim. Vaig submergir-me en la grandesa d’Europa i la seva inigualable tradició cultural i artística. França i París han sigut i continuen sent un referent de la cultura occidental.

 

- Perquè Nova York? Què t’ha donat Nova York?

Pel jazz, aquesta música que tant m’ha obsessionat… Nova York m’ha donat tot el que buscava. Entendre el perquè i com d’aquesta música que ha guiat la meva vida.

 

- Com és la vida per a tu a Nova York? Com va ser al principi?

Vaig arribar-hi sense papers, diners, ni contactes. Va ser molt dur però París m’havia servit d’entrenament. A Paris quan hi vaig arribar treballava a un Mc Donald’s, a Nova York a un restaurant italià. Estic tocant en alguns dels clubs i festivals mes importants del món, això és gràcies a Nova York.

 

- Creus que a Nova York hi ha més oportunitats laborals?

És clar. Nova York és des de fa molt de temps la capital mundial del jazz i, a més, al ser la capital de l’imperi americà tot el que s’hi fa té una repercussió mundial. Si ets conegut a Barcelona toques a Catalunya i a Espanya. Si ets famós a Nova York ets conegut a tot el món.

 

- És més fàcil guanyar-se la vida, en el teu camp, a Nova York o a Catalunya? (I abans de la crisis?)

És dur a tot arreu ser músic de jazz. El jazz sempre ha estat en crisis a Catalunya. Les arts que no tenen la sort de tenir una finalitat patriòtica (teatre, cinema, literatura o música en català)  han sigut ignorades.

 

- Com has vist Catalunya ara que has tornat per una temporada?

Encara que tingui 27 anys i ja en faci 5 que he marxat m’hi sento molt arrelat. Estimo el meu país i sobretot la manera com s’hi viu. Es fantàstic tot el procés sobiranista però em fa molta por que els catalans es tanquin cada vegada més en si mateixos.

 

- Tens la idea de tornar algun dia a Catalunya?

M’he quedat atrapat a l’estranger. M’he fet gran lluny de Catalunya i ja no sé què vol dir la paraula casa.

 

- Què trobes a faltar del teu país quan ets a Nova York?

Els amics, la família, el menjar i el Mediterrani.

 

Què trobes a faltar de Nova York quan ets al teu país?

Tota la resta.

 

- Què t’agrada més i què odies més d’aquesta ciutat (NY)?

Si no estigués a Estats Units seria la millor ciutat del món.

 

- Creus que és una ciutat inclusiva o exclusiva amb els immigrants (com nosaltres)?

El patriotisme americà es l’únic inclusiu del món. Si ets patriota, capitalista i demòcrata és igual d’on siguis. A Barcelona i París em prou feines considerem la tercera generació part del país. A Nova York ets americà des del primer dia.

 

- De què ets sents més orgullós d’haver aconseguit a Nova York?

Haver-ho construït tot sense ajuda de ningú, tocar amb alguns dels millors músics del món i haver conegut la meva dona.

 

 

asdf

L’anatomia de la pobresa

dimarts , 30/07/2013

Ara a l’estiu, com les serps quan muden la pell i s’exhibeixen suaus i renovades, la gent deixa la roba als armaris i es passeja pels carrers semi-nua i lluent per la calor. És en aquesta època, també, en què gairebé tot s’esenya i queda poc marge per la imaginació que un dels problemes més visuals dels Estats Units s’evidencia, confirmant allò que a l’hivern ja t’imaginaves, però encara es podia dissimiular com un secret mal portat: l’obesitat.

Els obesos són al carrer, al metro, darrera les caixes enregistradors, darrera els taulells de menjar ràpid… la majoria, curiosament, ocupant espais i llocs de feina de classe baixa i retornant cap als mateixos barris cap al tard. Compartint postures i moviments comuns que aquest estat físic comporta, caminen de tal manera que fa pensar en grans vaixells transportant mercaderies pesades, balancejant-se a dreta i esquerra lentament; i els ulls, els nassos i les boques es perden enmig d’una gran circumferència de carn que fa que quan riuen aquesta tremoli tota i quan ploren es contragui de tal manera que les galtes els toquen les celles i els ulls queden a la reraguarda d’algun terreny desconegut.

Si bé una de les conseqüències principals de la pobresa -com la coneixem a Europa- és la desnutrició a Amèrica del Nord la conseqüència és la mala nutrició: el menjar ràpid (que si McDonal’ds, Burger Kings, Annie’s… la llista és inacabable). Totes aquestes cadenes, gràcies a l’ús de productes de baixíssima qualitat, poden competir al mercat amb preus ridículament assequibles, convertint-se en el menjar dels més pobres, alimentant-los en el seu dia a dia amb productes sabrosíssims fets a base de les deixalles de la carn, sucres, colorants i conservants que fan que els comptadors de calories arribin a unes xifres que ni un atleta olímpic podria arribar a cremar.

I la pregunta que em faig, diàriament, davant d’aquest problema és si això es podria evitar, però  la resposta me la dóna la caixera del supermercat quan, amb una compra de quatre peces de fruita, unes quantes mongetes verdes i un parell de peixos frescs, em fa saber el preu i, empassant saliva i rebuscant un bitllet dels grossos al moneder, li allargo en forma de resposta: menjar bé a Nova York (on gairebé tot els productes naturals són importats) és un luxe per a la gent benestant, els mateixos que tenen els diners per pagar la matrícula i la mensualitat d’un gimnàs o, millor encara, el cost d’un entrenador personal.

L’obesitat és en aquest país una conseqüencia més del capitalisme agressiu que impera, fent els rics cada vegada més rics (i prims) i els pobres cada vegada més pobres (i grassos). Aquesta és una qüestió tant evident que quan veus dones embarassades pel carrer, depenent de la seva posició social, ja saps que aquella criatura que duu a la panxa estarà alimentada amb llet orgànica des del primer dia i s’acostumarà a menjar amb oli d’oliva o, en el cas contrari, la pujaran amb llet en pols i es lleparà els dits menjant fregits amb mantega, condemnada des del primer dia a un cos ben proporcionat que li permetrà trobar aquelles feines ben pagades que requereixen “bona presència” o dins un cos amòrfic que en aquesta societat –esclavitzada per la imatge- l’etiqueterà a primer cop d’ull, oferint-li opcions inifitament més limitades (i mal pagades), degut al bucle indefugible de riquesa/pobresa que mana en aquesta la ciutat.

 

 

Edward Hopper, un abans i un després.

diumenge, 21/07/2013

 

 

 

Fins el 6 d’octubre, a l’avinguda més exquisita de Nova York, Madison Avenue (fins i tot més, diria jo, que la cinquena avinguda, que ha acabat esdevenint un passadís de botigues de marca exposades en bateria, on els turistes russos o els saudites multimilionaris compren a cabassos, tot fent una exhibició de la seva fortuna en relació amb el nombre de bosses que porten a la mà) –el carrer on els novayorquesos de classe no alta, altíssima van de botigues, tot evitant el bullici i la vulgaritat dels turistes- hi ha fins el 6 d’octubre una de les exposicions més ben travades que he vist mai: “Hopper Drawing” al Whitney Museum (945 Madison Ave).

Edward Hopper, el Vermeer dels Estats Units, és el mestre de la llum (americana). L’exposició conté algunes de les obres més conegudes de l’artista Early Sunday Morning (1930), New York Movie (1939), Office at Night (1940) i Nighthawks (1942). Però no només això, el que fa que l’exposició sigui una delicia és que, abans de cada quadre en qüestió, hi ha una tirallonga infinita dels esbossos que Hopper va fer abans d’arribar a la peça final, és a dir, tota aquella feina invisible que confirma la solidesa de l’artista i la complexitat de la seva obra, esborranys que en el seu dia només devien ser pàgines d’un blog de notes i que avui en dia tenen un valor extraordinari.

Nighthawks (aquest és precisament l’imatge d’aquesta entrada i també la seva obra més reconeguda internacionalment) és un bon exemple per parlar de la seva obra. Com en l’escriptura, on hi ha autors més narratius i altres més descriptius, en la pintura també es pot reconèixer aquest concepte. Hopper és un gran descriptor -un autèntic atrezzista-. El que el fa únic és la seva capacitat per col·locar els elements i els personatges amb una intel·ligència i subtilesa que fa que els seus quadres, malgrat l’aparent falta de dinamise, esdevinguin una llavor perfecta per desenvolupar qualsevol història possible.

A Nighthawks, la recreació d’una escena de bar tan ordinària  com quatre personatgs, també terriblement ordinaris, sense expressió (a part del cambrer, lleugerament més actiu) ha provocat centenars de teories respecte la possible història de l’escena, com…

Perquè el nom del bar es Philies (tot i ser també una marca de cigars) hi ha qui diu que és perquè el bar és fan de l’equip de baseball Philadephia Phillies i que podria ser que, després d’un partit on els Philies han perdut (moments abans el bar era ple de gom a gom amb fans dels Philies) aquests personatges són els que s’han quedat prenent alguna cosa després de la derrota, amb res a celebrar, més que la calma d’un bar buit després de la gentada, els crits i els nervis.

Una altra teoria és que l’home vesti de negre, de cara, i amb un barret d’ala està fent aproximacions amb la dona del vestit vermell. Segurament, per la postura, lleugerament distant entre ells, no mantenen cap relació sentimental –perquè no es miren cara a cara- però el fet que ella dugui un vestit vermell fa pensar que Hopper ens està regalant un personatge sensual, un focus d’atracció femenina, una presa a aconseguir. Tot i així, podriem deduir que l’home de negre està molest amb el cambrer que, possiblement conversant amb la dona, li està dificultant la tasca.

I encara una altra. Només són gent que surt de la feina i, solitaris, abans de tornar a casa –on ningú els espera- paren al bar més proper a fer una copa.  Deu ser tard perquè els carrers són buits i el bar té un aire solitari. El cambrer mig ajupit pot ser que hagi començat a recollir. El més interessant d’aquesta versió és l’home d’esquena, misteriós perquè no li veiem el rostre. I dels quatre, el més lliure de tots és el cambrer, perquè ell quan acabi es treurà l’uniforme i marxarà, viurà la seva vida; els altre, en canvi, són en aquest bar –trist i àcid- perquè no tenen res millor a fer.

És exactament això el que fa de Hopper un geni, l’habilitat per captar moments de vida inerts que, fabulant en el seu possible passat o futur, són instants de relats increïbles.

Efectes tèrmics sobre l’escriptura un juliol a Nova York

dimarts , 9/07/2013

 

 adfa

Avui, a 8 de juliol de 2013, a la ciutat de Nova York estem a 35º. La cosa no seria tan dramàtica si no fós pel baf dels aires acondicionats escopint aire calent, que eleven la temperatura de tal manera que la visió de la ciutat s’estova com les carreteres de Texas a les road movies americanes.

Pels carrers, la gent camina a poc a poc, com els astronautes en els seus passeigs llunàtics, amoritguant els passos per la falta de gravetat (i oxígen); i el cervell (o els pensaments) es converteix en una massa espessa on vagament hi circulen les idees.

És aquesta sequera mental la que em porta a recordar el mític poema de López de la Vega “Un soneto me manda hacer violante”, un sonet que aparentment de l’única cosa que parla és la tècnica de com escriure un sonet: “Un soneto me manda hacer Violante,/que en mi vida me he visto en tal aprieto;/catorce versos dicen que es soneto:/burla burlando van los tres delante” i així segueix el poema fins l’últim vers, elaborant un gran exercici metaliterari, malgrat jo diria que del que realment parla el poeta –potser el dia que el va escriure també era un xafogós  8 de juliol a Madrid- és de la inspiració i la falta d’aquesta, a vegades.

Per això, avui, a la ciutat més inspiradora del món, on tots els ímputs necessaris et són donats sense res a canvi, em declaro en vaga creativa; i com si aquesta entrada no fós més que un altre encàrrec d’aquesta tal Violante, l’únic que faré avui és apologia de la pàgina en blanc:

 La pàgina en blanc és un concepte absolet avui en dia, el que cal temer ara és la pantalla en blanc i un cursor negre que parpalleja exactament amb la freqüencia dels segons. Aquest, com un insecte molest sobre el paper, correteja per la pantalla amb insolència, com si ja sabés les paraules que el precediran a continuació i aquest parpallejar fós en la seva naturalesa electrònica el moviment d’un humà que, impacient i malhumorat, espera que passi alguna cosa mentre fa picar la sola de la sabata contra el terra. Mentrestant, tu, encegat per la llum blanca de la pantalla, estires i arronses els dits com un pinanista damunt les tecles a punt de començar un concert, amb la diferència que en aquest cas, l’escriptor està sol i en silenci.  

En dies com aquests, m’agradaria reivindicar el dadaísme, com l’anti-raó, l’anti-art, la rebelió i provocació: per a ells, escriure era retallar paraules dels diaris, posar-les en un pot i extraient-les a l’atzar feien un poema. Aquest moviment, va arribar a Nova York el 1913, de la mà de Marcel Duchamp que es va plantar a la ciutat amb un regal pels americans: una bola de cristall amb 55cc d’aire de París a dins, revolucionant el món de l’art i escandalitzant a la burgesia.

Jo, avui, agafo de la prestatgeria que hi ha en aquest bar on estic escrivint sobre el no-res i us dedico, sortit de les paraules trobades en tres pamflets que he escollit aleatòriament, un poema dada que he anomenat:

asf

8 de Juliol de 2013 a 35ºC a NY

Tarot Machine

Party Supplies / witches Chris

Noble Panda

Eyes experiment / Gnostic abandoned

Jambalaya September

Premiere dead/ Love brothers

adfaf

CONEY ISLAND, la intersecció entre la decadència i la meravella

dimarts , 2/07/2013

 

 

Coney Island és una d’aquelles pel·lícules de diumenge a la tarda. Situat als confins-sud de brooklyn, a la platja, (aproximadament a una hora de Manhattan), l’illa de Coney és el lloc on moren les línies grogues i taronges del metro de Nova York: la D, la N, la F i la Q, i és precisament per això que dic que és com una tarda de diumenge perquè, com aquestes, la sensació quan t’hi trobes és la d’un lleu record de felicitat. Metàfores a part, Coney Island ha sigut i és un dels platós més emblemàtics de la ciutat de Nova York, buscant he comptabilitzat més de quaranta títols de pel·lícules filmades a aquesta zona.

En un escenari en què tot està dissenyat per la diversió, la realitat allà no pot ser més patètica: el Luna Park (o parc d’atraccions), que es va innaugurar el 1903, avui dia lleugerament renovat, conserva els colors i fins i tot algunes de les atraccions (com el Cyclone, la muntanya russa més antiga dels Estats Units, innaugurada el 1927 i que avui en dia, gràcies a inversions milionàries per conservar-lo, encara funciona) intactes. És un escenari tan antic que, cada vegada que vaig, em sembla entreveure en la gentada o la solitud, un nen dels d’abans: de color sèpia, amb boina i els mitjons arremengats sota els bombatxos amb un núvol de sucre gris entre les mans. L’edifici de colors que hi ha just al davant de l’entrada del parc d’atraccions allotja el freak show, un espectacle que, avui en dia, només podria existir en un lloc com aquest. Es tracta d’un show sense començament ni final (perquè els números de circ es van repetint fins a la sacietat i només saps que l’espectacle s’acaba quan tornes a veure allò que has vist quan has entrat), una desfilada de personatges que, com els freaks de les pel·lícules en blanc i negre, els protagonistes són nans, dones barbudes i homes gegants, tots ells autèntiques deformacions de la natura que deixen al públic desencaixat, als llimbs de la moralitat, en què un no sap si ha de riure o començar a plorar.

Algunes altres curiositat de Coney Island, que per la seva excepcional absurditat, interès històric o importància dins la cultura americana, em semblen més que dignes de ser mencionades són les següents:

La desfilada de sirenes i neptuns, que vindria a ser el nostre Sant Joan però a l’americana, en què les dones es disfressen de sirenes (amb l’exposició dels pits, algunes, que la disfressa suposa) i els homes de neptú –no m’estranyaria que l’orígen de la paraula “kitsch” hagués nascut per anomenar aquesta festa- per donar la benvinguda a l’estiu.

Una altra curiositat és la importància curcial que té Coney Island en la carrera científica de Thomas Edison, que va utilitzar el parc com a camp experimental pels seus invents, proveïnt les atraccions d’energia i provant jocs mecànics que, més tard, suposarien un abans i un després en l’evolució de l’humanitat. Al 1906 més de trenta-cinc sales de cinema operaven a l’illa de Coney gràcies als projectors i a les pantalles patentades per Edison.

L’última excentritat que em sembla remercable d’aquest barri alienat de Nova York és el concurs promocionat per la cadena de hot dogs “Nathan’s”que es celebra cada any, el 4 de juliol, i que ha acabat esdevenint tot un símbol de patriotisme. Es tracta de trobar un vençedor any rere any que superi el record de hot dogs que un home pot menjar en deu minuts. Actualment el record el posseeix Joey Chesnut amb 68 hot dogs.

Com tots els paissatges, que si hi vas a l’estiu o a l’hivern canvien tant com les coses a la  llum del sol (amb totes les seves imperfeccions) o de la lluna (capaç de tenyir de melancolia allò que toca) us recomano –si mai hi aneu- passejar-hi a l’hivern: quan el Luna Park està tancat i les atraccions fan pensar en esquelets macabres, i el passeig –a l’estiu atapeït de turistes- és completament desert i l’única cosa que hi ha oberta és un xiringuito de platja que ven tovalloles i xancletes a -15 graus sota zero, davant d’una platja nevada amb palmeres de plàstic, com a úniques supervivents del fred.