NY, love it or leave it

 

 


La primera vegada que vaig veure Nova York per la finestreta de l’avió vaig tenir la clara sensació d’estar asseguda al sofà de casa i veure per la televisió aquell pla general de l’skyline de la ciutat acabat amb un zoom a l’aeroport JFK i jo, sortint de l’avió, amb aquell posat de Julia Roberts amb el seu somriure elàstic –d’una felicitat gairebé irritant- i segura, com tots els protagonistes de les pel·lícules americanes que saben que al final tot sortirà bé vaig plantar-me enmig de la ciutat esperant el dia que un home “rude i romàntic com la ciutat, darrera les seves lents de montura negre, amb el poder sexual d’un felí” s’acostés a mi i comencés la meva història d’amor en blanc i negre, feta de diàlegs enginyosos i petons ombrívols des d’algun banc de Brooklyn amb vistes a Manhattan, perquè els principis sempre són magnífics: allò d’aixecar el braç per agafar un taxi, el vapor en forma de volutes sortint per les tapes de les clavagueres, els hot dogs a només un dòlar i les rates corretejant, amb certa gràcia, per les vies del metro.

La segona vegada que vaig tornar, la relació amb l’home rude i romàntic com la ciutat (que ja feia gairebé un any que durava) havia perdut aquella màgia, els defectes van deixar de fer-me empetitir els ulls i arronsir el nas pensant “és tan adorable”, i em vaig adonar que caminava una mica garrell, em molestava com feia petar els dits massa sovint i començava a no suportar els seus roncs a la nit. Tot això va passar al mateix moment en què els taxis no s’aturaven mai quan aixecava el braç, que la flaire de sucre i fregit dels McDonald’s inundaven la ciutat, al metro la gent entrava sense deixar pas als passatgers que en sortien i les rates havien perdut tota la seva poesia.

La tercera vegada que he tornat (d’això fa un parell de dies) la ciutat, com l’home rude i romàntic, seguia allà, esperant una decisió: estima’m o deixa’m –em deia-, moment en què has de decidir si l’acceptes amb els seus defectes o te’n tornes. I m’ha agafat de la cintura i m’ha fet asseure a la seva falda, dient-me a l’orella que és pels moments difícils que després és més fàcil estimar-se. I junts, agafats de la mà, ens hem endinsat al metro, i allà sota –amb unes parets negres que mai han netejat- t’adones que als intestins de la ciutat l’acústica és incomparable: un afroamericà toca la bateria, barallant-se amb el soroll metàl·lic del metros que van i venen i el caminar de la gent, xocant els uns contra els altres, sembla estar coordinat amb les pulsacions de la música i, fins i tot, aquell que diries que fa dies que no es posa res a la boca es para i remenant el cap com volent dir “Oh Yeah!”, deixa caure un dòlar arrugat dins una barret.

I és en aquest moment, en què el cor no batega massa ràpid ni massa lent, senzillament al ritme dels teus passos, d’unes baquetes, de les agulles del rellotge, que saps que l’home rude i romàntic ja és casa teva.

6 comentaris

  • SIlvia Viure

    19/03/2013 19:25

    M´ha encantat Alba molt fan!!

  • Berta Esteve i Soler

    19/03/2013 20:30

    Alba em sento tan identificada…que guai!!
    Emocionant!

    Estima’m o deixa’m, es com una relacio amorosa com tu has descrit…
    Sentiments constants a flor de pell..
    El millor i el pitjor del mon son aqui!
    Per aixo Nova York inspira a tothom, genera valor afegit a cada personalitat.

    Cada dia tinc aquesta lluita i crec que mai acabara…

    Nova York t’estimo o t’odio?

  • Raquel Boada

    19/03/2013 20:39

    Opino igual que tu Alba.
    Jo també tinc una relació amor-odi amb Nova York que crec que sempre la tindré.

  • Alberto Jimenez

    19/03/2013 23:51

    Aquest blog sembla molt interessant, fa venir ganes de visitar la ciutat…

  • Josep Maria Viure Sala

    26/03/2013 11:01

    Ets una Crak , Alba . No se de on treus les ideies pero sempre estas encertada . Fel licitats

  • Eduard Vallory

    27/03/2013 0:14

    Ben veritat… :)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús