Darrera ALL THAT JAZZ

 

 

 

Tan fosc com els locals en què sona la música jazz, són els orígens del seu nom. A mi, però, el que més em convenç és aquell que diu que ja a mitjans del segle XIX “jazz” (aleshores s’escrivia “jass”) era un verb que s’utilitzava en l’argot crioll per dir “excitar, estimular, accelarar les coses”, o també que la paraula era sinònim de “copulació, vagina, sexe i prostituta”. Però la paraula no es va integrar en el concepte d’aquest estil musical fins que en un concert de la banda Johnny Stein’s Band l’any 1916, en el Schiller’s Cafè de Chicago, un borratxo es va posar de peu i va cridar “Jass it up, boys” (llavors “jass” era una paraula que es feia servir en els suburbis de Chicago per referir-se al plaer i a les prostitutes). Aquesta va ser la primera vegada que algú va utilitzar la paraula dins un context musical. La teoria continua dient que aquest home va ser contractat perquè cada nit cridés enmig del concert “Jass it up, boys”, i va ser així com la banda va canviar el seu nom per Stein’s Dixie Jass Band. Quan el grup es va traslladar a Nova York, un dia, degut a un error d’impremta, va sortir publicat a tota la premsa Jass amb una zeta: Jaz, i finalment va acabar esdevenint la paraula actual “JAZZ”.

Sigui certa o no aquesta llegenda, del que no hi ha dubte és que aquest estil sorgeix dels baixos fons i de la necessitat d’aquests per alliberar-se: començant amb les work songs dels esclaus africans als camps de cotó de Louisiana, que eren les cançons que cantàven mentre treballaven (música per oblidar) i acabant amb els ritmes ancestrals que aquests mateixos van arrossegar des d’Àfrica i van integrar a les cançons americanes, com en els salms i els himnes. Així, els esclaus africans van establir els orígens d’una música que, des d’aleshores i per sempre més, aniria associada amb un concepte indiscutible de llibertat.

Però no és sobre la història del jazz del que vull parlar, ja que per això es necessiten uns quants volums d’enciclopèdia (que, de fet, ja han estat escrits), al que jo vull fer referència és precisament al concepte original de llibertat d’aquesta música, i és que –com la llibertat en totes les seves variacions, que seria un caos si no estigués subjecta a unes certes regles- en el jazz resulta que també hi ha algunes normes.

Al principi, no podia entendre com podia ser que gent vinguda de tot el món, de totes les edats, condicions socials, professions dispars –bàsicament trossos de carn de tota mida amagats darrera uns instruments lluents- poguéssin entendre’s en la penombra. És més, que junts poguéssin fer sonar alguna cosa que, malgrat les improvitzacions rotatòries que em feien pensar en una conversa animada, de preguntes i respostes, al final n’acabés sortint una cançó. Per molt que m’hi fixava, ni al principi ni al final veia als músics parlar entre ells, almenys per acordar el tema de la propera cançó, mai. Senzillament, els músics entraven i sortien de la rotllana com qui arriba a mitja festa i, sigui el que sigui el que estigui sonant, es posa a ballar tot d’una.

Un dia, però, finalment algú m’ho va explicar: són els estàndards el MacGuffin de tot plegat. Aquests són una llarguíssima llista de temes –que ja poden provenir de cançons tradicionals, populars, de pel·lícules, però sobretot de números musicals de Broadway- que cal conèixer per poder afegir-se a la conversa d’una manera més o menys civilitzada: moderadors d’un debat musical que, altrament, potser acabaria en una gran batalla. “Tots coneixem els estàndards, i quan improvitzem ho fem per torns, la resta segueix tocant l’estàndard”.

Quan vaig saber això, vaig buscar de seguida aquesta llista, esperant trobar títols de cançons que, pel caràcter nocturn, ociós i llibertí que sempre ha estat relacionat amb el jazz m’imaginava que parlarien de “sexe, drogues i Rock&Roll” (si el Rock&Roll hagués existit abans que jazz), i la sorpresa va ser trobar una tira de cançons que, féssis la combinació que féssis amb els seus títols, de l’únic que parlaven era d’històries d’amor, senzilles i tendres:

How high is the moon in the summertime?
A strange fruit.
What a little moonlight the quiet nights of quiet stars
in Manhattan, along with my solitude,
I met a girl from Ipanema.
She told me –in a mellow tone-:
– My favorite things are:
Love letters written on Autumn leaves.
– I could write you a book, tenderly, dedicated to you.
– You will have to swing it.
– Oh Lady, Be Good!
– Tell me more, and more, and then some…
– Let’s do it (Let’s fall in love).
– Fly me to the moon.
– Straighten up and fly right.
Stardust, fever, good morning heartache, black coffee.
– You better go now and don’t explain.
The end of a love affair. They can’t take that very thought of you away from me, unforgettable girl from Ipanema.
Time after time, an Autumn leaf:

“I’ve got you under my skin, my man, you’d be so nice to come to… take the A train, walk a little faster, I need someone to watch over me and I only have eyes for you. All of me”

–like someone in love-

April in Paris. Stormy weather. Cheek to cheek. That old feeling once upon a summertime.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús