Immigrants sense maletes

 

 

 

 

Diuen que Nova York és la ciutat de les mil ciutats. Gent de tot el món arriba aquí buscant el seu somni americà particular. Però, a mi,  la paraula “somni” a dins el lema des d’un bon principi ja em va fer discrepar, perquè la definició literal d’adquesta és o bé la d’un projecte que sembla no tenir cap probabilitat de realitzar-se o una sèrie de pensaments i imatges que ocorren durant el son. Quasi dos anys després –havent topat pel camí amb tanta i tanta gent, tots amb aquesta mateixa meta- puc dir que la majoria dels immigrants són/som zombis, alguns amb la cara més absent que altres, que han descobert que, efectivament, el somni americà passa de nit, però no pas dormint, sinó entre els fogons dels restaurants, a dins dels magatzems o conduint ciutat amunt ciutat avall dins un taxi negre i groc.

Però això un no ho sap fins que s’hi troba. Nova York és una ciutat que ha fet molt bé la seva feina, s’ha venut al món com una ciutat de pel·lícula: apartaments lluents, dones rosses i esculturals, edificis poderosos, helicòpters que salven els herois de les teulades i limusines en les que s’hi veu xampany tota la nit. En definitiva, la vida perfecte que tots més o menys voldriem. Però aquestes pel·lícules ja les hem vist mil vegades al cinema i  des del principi tots sabem ja com acabaran, del que no tenim ni idea és com comencen.

Aquestes són històries diferents, si algú les filmés serien pel·lícules de pressupost zero, amb actors anònims, helicòpters, policía, morts i, el millor de tot, sense cap necessitat de postproducció perquè els efectes especials són tan reals que fins i tot hi passen de veritat. Ahir em vaig asseure amb un d’aquests protagonistes: pell morena, cepat, cabell negre i llarg, ulls foscos, vint-i-nou anys i per nom artístic: “VANI”. Durant tres hores em va explicar la seva història : “la història que el va portar als Estats Units”,  agònica i poderosa com aquelles pel·lícules que els crítics diuen “això fa olor d’Òscar”:

SINOPSIS DETALLADA

En Vani és un noi mexicà de DF, als 8 comença a treballar durant el dia en una carnisseria i la nit va a l’escola. Té vuit germans, sis dels quals no coneix perquè abans que ell nasqués van marxar a buscar sort als Estats Units. Un dia, aleshores ell només té 16 anys i ja és el propietari d’una carniesseria amb masses deutes i problemes per un nen d’aquesta edat, un home d’uns quaranta anys arriba a casa seva –és el seu germà gran- i li diu si vol anar amb ell a Nova York. Ell, amb la inconsciència i energia adolescent dels 16, accepta sense pensar-s’ho.

Hores abans de marxar la seva mare el neteja literalment com un drap brut en el safreig on renta la roba cada dia. Ja li ha preparat la maleta, lleugeríssima pel pes d’una sola muda i una carta que diu que l’autoritzen per viatjar amb el seu germà, ja que és menor d’edat. A les sis del matí, els dos germans se’n van cap a l’aeroport de la ciutat de Mèxic. Allà, un home amb un ram de flors els hi entrega un bitllet amb destí fins a Nogales, la ciutat més propera a la frontera dels Estats Units.

Després de quatre hores amb avió arriben a Nogales, un aeroport enmig del desert. Una camioneta atrotinada, els porta per uns camins al límit de l’abisme fins a Cananea, el punt de sortida d’un camí del que només uns quants arriben al final. Irònicament, allotjats en un petit hostal, situat darrera el museu del Robin Hood mexicà Pancho Villa, la gent de Cananea desitja als seus turistes sort en el viatge i viu de les viandes que els viatgers compren per la travessia que els espera. Dos dies després el “pollero” (també anomenats coyotes o guies) els van a buscar i els donen algunes indicacions preparatòries pel viatge “compreu menjar, aigua i sobretot bosses d’escombraries”. Bosses d’escombraries? Abans d’inciar el tercer tram del viatge, el pollero fa una aclaració al grup (format per nou persones i un nen): “Si nos agarran, no existe pollero y si alguien abre la boca se los va llevar la chingada”.Un missatge claríssim. Una altra furgona els porta fins un poblet petit d’unes dues-centes persones, allà l’exèrcit mexicà fa una redada a la gent del grup i controlen que estiguin nets (lliures de drogues i nens amb qui les màfies trafiquen –el contraband de nens que els americans compren a sudamèrica per treure’ls els òrgans i salvar els seus fills blancs és una mercancia que abunda en aquesta zona, i en aquests temps). També aturen a aquells que no són mexicans i se’ls emporten, als mexicans (entre ells en Vani i el seu germà) l’exèrcit els desitja molta sort en el viatge i els deixen continuar. Es fa de nit. Els mexicans comencen a caminar enmig de la nit. Fred i mosques. A la nit el desert fa molt fred i està ple de mosques (mosques és com anomenen a les avionetes americanes del Departament d’Immigració que detecten la calor humana per tal de descobrir els immigrants a la nit). Amagats dins les bosses d’escombraries es protegeix del fred i es fan immunes al radar de les mosques, que d’aquesta manera no detecta els cossos. Travessen reixats i propietats privades fins que arriben a l’altra banda de la frontera, però allà  la camioneta que els havia d’estar esperant no arriba.  Un granjer americà que els veu des de casa seva els delata al servei d’immigració, que de seguida arriba i se’ls emporta  en camp tancat per un filat. Allà, els identifiquen i els hi prenen les empremtes. Per confirmar que són mexicans els obliguen a cantar l’himne de mèxic: “Mexicanos, al grito de guerra; El acero aprestad y el bridón; Y retiemble en sus centros la tierra; Al sonoro rugir del cañon”. Després d’això, els deixen marxar. Els fugitius es despedeixen dels policies dient-los “Mañana vuelvo, pinchos gringos”, perquè passar la frontera, a aquestes alçades del viatge, ja només és una qüestió de paciència i resistència. Passes enrere: tornada a Cananea i caminar durant tres dies més. Les provisions de menjar es van acabant. Una noia, amb els nervis del viatge, en comptes d’una llauna de tonyina una llaunava comprar una llauna de menjar de gat per error. Tan se val, ara se la mengen igualment, la gana és la gana. A la nit, durant una estona de descans, immigració els torna a agafar. De nou al camp envoltat per un filat, l’himne, empremtes, cansament, gana… En Vani diu al seu germà que vol tornar a Mèxic, que ja n’està fart, però el seu germà li diu que ara no es pot fer enrere, passaran. Fins i tot els passos enrere són passes endavant, li recorda. Només una última vegada: Cananea, furgoneta, tres dies de camí a peu. Pel camí, recullen a un noi jove. És el nou guia. Ell? Els explica que aquesta vegada no travessaran durant la nit, ho faran de dia. El noi es coneix el camí com si el fés cada dia. Els fa esmunyir per forats i filats impossibles i travessant camps i més camps de cop i volta els hi diu, ja som als Estas Units, ara ja només queda el pitjor. El noiet col·loca el que queda de grup a dins una mena una trinxera i els hi diu: d’aquí a mitja hora us recolliran uns cotxes, pararan un segon i us portaran a un lloc segur, això sí, l’espai dins aquests cotxes és mínim així que llenceu tot el que porteu amb vosaltres: motxilles, bufandes, sabons, tot, l’únic que necessiteu són els vostres òssos. Aquesta vegada, els cotxes que els porten no són furgones atrotinades, sinó cotxes esportius i camionetes noves de trinca sense seients, preparades per encabir desenes de persones amuntegades com trossos de carn crua. Quan arriben els cotxes, luxosos, per tal de despistar als d’Immigració, la gent es llença literalment dins els vehicles que surten derrapant carretera enllà.

Amb diferents cotxes, els porten fins a Fènix (Arizona), aquesta és la primera vegada que en Vani plora, no pot creure que finalment hagin passat. Els reparteixen en cases particulars. Allà, els fan carnets d’identitat falsos, amb el seu nom real però com si fóssin ciutadans americans. Un treballador d’Immigració, que col·labora amb el pollero arriba a la casa i truca al contacte de tota aquella gent als Estats Units (pares, germans, amics) perquè els ingressin allò que costarà el billet dels seus familiars fins a la ciutat del destí final. Per tal d’assegurar l’èxit del viatge, els expliquen que l’endemà els portaran a Las Vegas i des d’allà volaran fins a Boston, des d’aquestes ciutats l’operació és molt més segura. A Las Vegas, un altre home (part de l’engrenatge del negoci dels polleros) els dóna diners perquè es comprin roba i una mica de menjar, 70$. En Vani es compra una samarreta que diu “I love Las Vegas”, uns texans, una barreta de xocolata i una beguda energètica. Incapaç de processar el paissatge de neó, segueix ordres i no diu res. El viatge encara no ha acabat, falten 6 llargues hores d’avió encara; travessar els Estats Units de punta a punta. Sortosament, com que és un vol local, per primera vegada les coses passen sense complicacions. A l’avió, el seu germà li va comprar un tequila per celebrar l’arribada al país dels oportunitats.

A Boston un altre home, gras –ara sí que no hi ha dubte que són als EEUU- els porta amb una furgoneta fins a Nova York. Allà, com un bus escolar, el conductor els va repartint a tots a les seves respectives cases. Un altre home els acompanya a tots fins a la porta, i abans de l’emotiva retrobada, allarga la mà i reclamant l’última part de la bestreta pel viatge, aquella que ja només es cobra si els viatgers arriben sans i estalvis a casa: 3.000$ és el cost total de la travessia superada. En Vani es reuneix amb una gent que diuen ser la seva família, cinc germans que no sabia quina cara tenien, dones i nébots. Un festí de menjar els espera. Menja tot el que no ha menjat durant el viatge. El cansament d’haver acabat amb una vida i la idea de començar-ne una de nova fa que caigui el llit fins l’endemà.

Però l’endemà: ni apartament lluents, ni dones rosses i esculturals, ni edificis poderosos ni helicòpters que salven els herois de les teulades ni limusines amb neveres plenes de xampany.L’endemà el seu germà se l’emporta a un restaurant i el col·loca davant una pila infinita de plats bruts per netejar. Aquesta és la teva nova vida: aquí es treballa dur i  a finals de mes s’ha de pagar lloguer, llum i gas. En el país de les oportunitats aquesta és la teva i més et val que l’aprofitis.

Dotze anys més tard, en Vani no ha sortit mai més de Nova York, els seus pares van morir amb una diferència de 8 mesos i ni ell ni cap dels seus germans van poder anar al funeral, això hagués volgut dir tornar a travessar la frontera. A hores d’ara, en Vani ja ha treballat almenys a una vintena de restaurants, i encara que aquesta no és la vida que esperava trobar és moderadament feliç: parla anglès i menja tacos a les 3 de la matinada, quan surt de treballar del restaurant. Al seu barri, a Queens, conserven les tradicions mexicanes i les famílies s’ajuden entre sí. “Aquí em sento segur i de tant en tant em permeto els meus luxes”. Algun dia potser tindrà fills a terres americanes i ells nens ja seran americans  ,i quan aquests tinguin 21 anys, podran demanar la nacionalitat pel seu pare i aquell dia en Vani podrà tornar a Mèxic i abraçar els familiars, amics i coneguts de qui es va acomiadar trenta anys enrere, assegurant-se entre petons i abraçades que, malgrat les arrugues i els cabells blancs, encara són els que eren.   

D’històries com aquestes, Nova York en té tantes com immigrants, el que no hi ha són productors que les volguin produir: “La línia entre el bé i el mal és massa difusa, els actors no són prou coneguts i el pitjor de tot és que aquí no veig un final feliç. Ho sento.” –dirien-.

1 comentari

  • toni

    08/05/2013 0:33

    se m’ha posat la pell de gallina.

    Un escrit tant increible com trist !

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús