Les accepcions de la paraula “matrimoni”

 

En el temps que porto en aquesta ciutat, mai havia escoltat tantes vegades la paraula matrimoni. El més curiós, però, és que els contexts en què l’escolto una vegada i una altra són tan diferents que estic començant a dubtar que aquí “matrimoni” no sigui una paraula polisèmica i jo encara no ho sàpiga.

El primer dels significats que he intuit (n’hi direm ACC.1) és més utilitzat per noies que per nois. En aquest cas, l´ús del mot va acompanyat amb una mirada emboirada i les ninetes enfilades al sostre dels ulls i tot aquell que la fa servir és distingible perquè duu un semicercle brillant al dit. Aquesta excepció –més tradicional que l’altra- és la idea del matrimoni associada al romanticisme, o almenys aquest hauria de ser l’objectiu inicial. Les criatures americanes, des del dia que neixen, comencen a ser entrenades amb aquest propòsit: casar-se. Això s’aconsegueix a base de consells paterns i un embalum increïble de material fílmic i literari: em refereixo a totes les obres que acaben amb un final feliç, en què noi i noia posen el punt i final al centre de la pantalla o del llibre amb l’unió del seus llavis i la perspectiva d’un futur esperançador, gràcies al matrimoni. Part de les accions que carateritzen el camp semàntic d’aquesta accepció són les cites, el drama i finalment un home agenollat –en aquest país, cada segon del dia hi ha un home agenollat als peus d’una noia esperant escoltar un “sí, vull” de l’estimada- per tal que pugui acomplir-se el significat de la paraula.

El segon dels seus significats (n’hi direm ACC.2) no té res a veure amb l’anterior. Aquest no està subordinat als de rols de gènere i, molt rarament, té res a veure amb l’amor. De fet, en aquest cas la paraula és gairebé sempre composta: “……………….. de conveniència”, perquè convé. En aquestes situacions, la paraula és un mer contracte, i com en tots els contractes hi ha uns interessos per ambdues parts: el contractant aconsegueix la nacionalitat nord-americana i –a diferència del funcionament dels contractes habituals, en què normalment el contractant ofereix diners a canvi d’un servei-, aquí, és el contractat que rep els diners a canvi de casar-se amb el contractant, aquest és el servei. Les autoritats, que ja fa temps que s’ha adonat d’aquesta trampa burocràtica per tal d’aconseguir la tan somiada carta verda o “greencard” (no és estrany que sigui verda, pel tema de l’esperança) que et permet treballar al país i gaudir dels “drets” de ser americà, posa a prova als aplicants, obligant-los a demostrar que el seu matrimoni, en realitat, no és del tipus ACC.2 sinó 1. Per això, exigeixen als sol·licitants proves del seu d’amor: com fotografies de la parella en el passat i un concurs de preguntes íntimes que provin una profunda coneixença de l’altre: Quin dia és l’aniversari de la teva sogra? Quin és el seu color preferit per la roba íntima? Quina és la vostra cançó? (em pregunto quantes parelles de l’ACC.1 passarien aquest exàmen).

Així doncs, malgrat ACC.1 i ACC.2 són la definició gairebé oposada de la mateixa paraula, sí que trobo que hi ha una relació directa entre les dues: en l’ACC.1 les parts acompleixen el somni americà, mentre que en l’ACC.2 el somni és el de ser americà. Al cap i a la fi, doncs, la finalitat acaba sent la mateixa: la sòlida possibilitat de forjar el futur desitjat.

1 comentari

  • Berta Esteve i Soler

    15/04/2013 20:51

    Vaig coneixer a una noia que portava 3 anys pagant el seu matrimoni/la greencard! L’import total era mes elevat que una cerimonia matrimonial de luxe o un master als Estats Units. I les fotografies que havia d’ensenyar per demostrar que el seu amor no era fals, cada vegada son mes cares!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús