Deu coses que em fan fàstic de Nova York

 

 

L’altre dia un amic em deia, referent a les entrades, hauries de fer “menys literatura i més punkisme” i crec que, a pocs mesos que jo i la ciutat celebrem el nostre segon aniversari juntes, estic preparada per revelar algunes d’aquelles coses que a hores d’ara ja puc afirmar que, literalment, em fan fàstic –degut que les pateixo cada a dia- de Nova York:

“L’ús de la frase I LOVE YOU”, perquè surt de la boca dels americans amb una llegueresa que fa que la frase perdi tot el pes i la bellesa del sentit original. Tant és així que, en moltes ocasions, aquesta funciona com a eslògan per tal de vendre’t qualsevol cosa. Ja ho va dir Woody Allen amb el títol de la seva pel·lícula “Everyone says I love you”, perquè I love you és també l’estigma que descriu les relacions superficials que s’estilen en aquesta ciutat: tan fugaces i superficials que deu minuts de conversa fluida amb un desconegut semblen suficients per considerar-se amics per sempre i acabar dient-te, precisament, “I love you”.

“El Brunch”, que no és altra cosa que la contracció entre la paraula “Breakfast+lunch=brunch”, el que vindria a ser el mateix que anar a fer el vermut el diumenge a mig matí de tota la vida. El brunch justifica la possibilitat d’emborratxar-te a les dotze del migdia d’un cap de setmana, mentre que els restaurants amb aquesta excusa es fan d’or venen champagne amb suc de taronja (mimoses) i ous (estrellats, ferrats, durs i truites de mil sabors) a preus desorbitats.

“El metro”, sota l’asfalt d’una de les ciutats que presumeix de ser pionera en glamour i tecnologia, els metros, aquí, són literalment els budells de la ciutat, amb tota la matèria putrefacte pels quals aquests, originalment han estat dissenyats: olor de pixat, rates, deixalles de tot tipus enmig de les vies…A l’estiu, la fermentació de tot aquest conglomerat, sumat a les llargues esperes i les averies diàries convida a coquetejar amb la idea d’acabar tirant-t’hi de cap, si és que arriba.

“Times Square”, si hagués de posar una imatge sobre un peu de fotografia que digués “Capitalisme agressiu” aquesta seria, sense cap dubte, Times Square. De nit, la plaça, plena de turistes embrutits per la ciutat: pels colors fosforescents, els anuncis titànics, el fum que surt de les clavagueres i els taxis que no paren de vomitar gent em fa pensar en un cor ple de colesterol a punt de col·lapsar.

“La gordura”, no pas perquè cregui en un model d’esveltesa o de bellesa en concret sinó perquè, en aquest país, la gordura al segle XXI –paradoxalment contrari a la història dels cossos en relació a la posició econòmica de la persona que els lluia- és símbol de pobresa. El menjar ràpid és barat –per això, s’ha convertit en el menjar dels pobres- mentre que una dieta sana i equilibrada (en què tots els productes porten la paraula “orgànic”) és, cada vegada més, un luxe a l’abast de pocs.

“Els somriure dels cambrers”, en aquesta ciutat –també a la resta dels país- els cambrers són un col·lectiu que, desconec per quins sets seus sous, els propietaris del local on treballen no tenen l’obligació de pagar-los un salari, per això és responsabilitat dels clients fer que aquests acabin el dia amb un jornal decent (això ho aconseagueixen gràcies a l’obligació implícita d’haver de  deixar un vint per cent de propina respecte el total de la nota). I aquesta és la raó de la falsa simpatia i els somriures impecables dels cambrers americans.

“El cafè”, cafè americà a part –el qual pels europeus és només una petita deixalla de cafè escorreguda en aigua i, a la vegada, tot un insult al concepte “cafè” en general-, avui dia -en una mostra de bones intencions per part seva- els americans estan intentant rectificar el seu “error” tot aprenent l’art de fer un bon espresso. El problema és que, fins que no n’aprenguin, ens tocarà patir-ne la frase de l’aprenentatge que, fent servir una lògica infantil que associa: sabor concentrat=cafè concentrat, fa que apretin el cafè molgut dins el filtre, amb tanta força que, de moment, tot el que aconsegueixen és fer uns fantàstics ristrettos recremats que acaben tenint més gust a ametlles torrades que gust de cafè, tot i que cal encoratjar-los perquè, almenys ara, en aquest sentit, van per bon camí.

“L’hivern”, totes les estacions de l’any tenen les seves coses bones i les seves coses dolentes, però al cap i a la fi, com que només duren tres mesos, aquelles coses que no t’agraden (com el fred a l’hivern o la xafogor a l’estiu) es suporten perquè saps que, al final, acabarà arribant la primavera o la tardor. El problema és que, aquí, quan arriba la primavera al calendari tu segueixes amb l’abric i la bufanda, fins que preocupat, fas numeros i veus que ja fa més de mig any que és hivern i, sense que tu te n’hagis ni enterat, t’adones que –maleït sigui!- t’han robat la primavera!

“El vintage” em meravella i m’enrabia la intel·ligència d’alguns per fer diners i l’estupidesa d’altres (com jo, per exemple) per caure en el parany de les paraules. Els americans són especialistes en inventar etiquetes que renoven conceptes i revaloritzen allò que abans només era el “vestit-passat-de-moda-de-la-iaia” i ara, de cop i volta, en pagues un ull de la cara per ser una “peça-única-dels-anys-vint-que-ningú-més-que-tu-tindrà”.

“El dòlar”, George Washington, Thomas Jefferson, Abraham Lincoln, Alexander Hamilton, Andrew Jackson, Ulysses S.Grant i Benjamin Franklin són les cares dels bitllets verds i taronges que són el dòlar: viatgers incansables d’unes mans a unes altres, perquè a Nova York sembla impossible estalviar (serà que tots aquests eren gent d’estar molt poc a casa). El frenetisme de la ciutat coincideix amb la fluctuació constant dels diners i això és el que provoca que els dòlars et rellisquin de les mans com pastilles de sabó.

PD:

            I malgrat tot,

                            és gairebé impossible no estimar aquesta ciutat.

3 comentaris

  • Jordi

    07/05/2013 13:43

    Crec, honestament, que aquest article és molt dolent.

  • toni

    08/05/2013 0:17

    M’encanta aquest article,realment tot el que es diu es completament cert. !!!

  • ignasi casals coll

    10/05/2013 11:33

    Alba, m’agrada “coquetejar amb la idea de tirar-se al metro”
    Has fet articles millers però aquest es llegeix amablement

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús